Santa María d´Oló -Font del Roc - Molí d´Altimires- Mas Altimires - Esglessia de Santa Maria

EL TEXT ES DEL MEU ANIC I COMPANY D¨EXCUSIONS JOSEP CASTELLS
ERuta circular des de Santa Maria d'Oló passant per:
- Font del Roc (0.6 km)
- Molí d'Altimires (2.0 km)
- Esglèsia de Santa Maria d'Olo (9.5 km)
- Església Vella de Santa Maria d'Oló (10.0 km)

Avui a proposta d'en Manel Vila del Olmo que lidera el Grup dels Excursionistes dels Dilluns hem anat a fer una ruta per la Riera d'Oló al Moianès. Sortint del poble de Santa Maria d'Oló, ben a prop de la riera. I casualment hem fet camí seguint unes banderoles liles de una marxa feminista que deurien fer el passat cap de setmana.

Santa Maria d'Oló és un poble a l'extrem nord de la comarca del Moianès, en un territori molt accidentat, drenat per les rieres Gavarresa i d'Oló, principalment, i també per la de Malrubí, afluent de la primera. Fins al 2015 estava adscrit a la comarca del Bages. Pertany al Bisbat de Vic i al Partit Judicial de Manresa, ciutat de la qual depèn també des del punt de vista de l'administració d'hisenda i del registre de la propietat.

La rosa és el senyal tradicional de les armes del poble, i és un senyal parlant (pel que fa a la seva "olor") relatiu al nom Oló, encara que en una poesia popular es fa referència a la paraula "Au-lo" relativa a una expressió que digueren els habitants quan la vila fou assetjada, però els olencs a través d'un passadís que travessava la muntanya fins a arribar a la riera podien buscar queviures i pescar peix per mantenir-se i que acaba ... si del Castell vols rendició: Au-lo!
D'on ve el teu nom oh terra noble!/ que per bressol tens un castell/ que havent crescut i fet un poble/ t'extens pel pendis vell/ i tens regust d'alló què és bell.
En temps antic, quan l'habità bèl·lica gent entre muralles/ un enemic el va assetjar/ i havent lliurat moltes batalles/ cregué que estava ja a les acaballes.
Rendeix-te, deien. I els d'Oló/ peix fresc, pescat de nit, mostrat-los/ Si del Castell vols rendició: Au-lo! I fou el nom d'Oló

L'excursió d'avui segueix el sender de la Riera d'Oló. És una ruta farcida d'elements del patrimoni cultural de la zona: barraques de vinya, murs de pedra seca, molins fariners... Tota la ruta està senyalitzada amb pals indicadors i plafons divulgatius. L'itinerari està inclòs, íntegrament, al nomenat Espai Natural Protegit del Moianès.

Sembla ser que la ruta sencera anava fins a les restes enrunades de l’església de Sant Joan Vell, del segle XI. La idea era arribar fins l’església, però qui va penjar la traça es van trobar amb uns trams amb molt de fang i relliscosos, i ho van deixar córrer. Nosaltres hem arribat fins el mateix lloc, la Vinya d'en Met, i allà hem esmorzat i després hem fet el camí de retorn seguint les banderoles liles d'una excursió feminista.
Cal remarcar que hem travessat la riera un munt de vegades, la majoria a gual, però així i tot, val molt la pena.

Deixem el cotxe a un marge de la carretera de Sant Joan d'Oló a Santa Maria d'Oló, molt poc abans d'arribar al poble i just al davant de la fàbrica modernista de l'empresa tèxtil Sauleda, SA (construïda entre 1911 i 1929). Seguim una estoneta per la carretera i, a uns 100 metres, ja agafem un trencall senyalitzat a la dreta que ens baixa a la riera. Després trobem una cruïlla senyalitzada a la dreta que ens portaria directes al poble de Santa Maria d'Oló i que és el camí natural de baixada dels que aparquen al centre del poble. També hi ha un plafó informatiu de l’anticlinal d’Oló, amb un mapa de la zona i de la ruta sencera.

Una mica més enllà ja arribem al recinte de la Font del Roc, amb dues fonts i un parell d'àrees de pícnic. Cal travessar la riera per accedir-hi, però afortunadament hi han pedres prou grans per travessar sense mullar-nos. Hi ha un parell de taules de pedra i varies més de fusta per fer un bon esmorzar, si s’escau.

Deixem la font enrere i anem avançant pel camí paral·lel a la riera. Passem al costat d'un nou gual i un pal informatiu de les Marrades. Nosaltres seguim rectes però, per l’altra banda de la riera, trobaríeu un corriol per on es pot anar també fins l’església de Sant Joan Vell.

Seguim camí i, en poc temps, passem per davant d'un parell de barraques de vinya. La primera barraca de pedra seca, de planta rectangular i adossada a un terreny amb desnivell, vora la Riera d'Oló. Té el sostre de falsa cúpula cobert amb túmul i plantes al damunt. La porta d'entrada és amb llinda de pedra plana.
En aquest lloc on hi ha les dues barraques entorn de 2010, el Consorci del Moianès hi va fer una intervenció que va consistir en reconstruir una barraca amb part de les dues originàries.

Observacions:
Té al costat un plafó de l'Espai Natural Protegit del Moianès amb informació sobre les barraques de pedra seca. La zona està adequada amb un banc, ja que forma part d'un dels itineraris.abans d'arribar al Molí d'Altimires, amb un parell més d'àrees d'esbarjo. Hi ha un plafó informatiu dels molins fariners. Aprofitem per fer una visita per les restes de la planta baixa del molí i del canal que desaiguava a la riera.
Més endavant, la pista ens porta a un nou gual de la riera i, a l'altra banda, veiem la barraca de Moratones (o del Peino). No travessem i seguim camí per la pista enfangada, en direcció oest.

Passem a tocar de les restes enrunades d’un parell de cases i travessem la riera moltes vegades més, amb alguns trams encara força glaçats.

Uns metres enllà, per la dreta, podem veure la Serra Borina i el Bray d’Oló, amb uns estrats de curioses tonalitats vermelloses que, buscant a internet, trobem la següent informació (https://www.elpou.cat/noticia/3385/serra-borina-bray-olo):

Nom del paratge: Serra Borina, en el seu extrem occidental.

Situació geogràfica: Terme municipal de Santa Maria d’Oló. Des del poble cal baixar pel carrer Josep Sauleda, que continua com a carretera asfaltada i travessa la riera, on comença la pista que segueix riera avall i que en poc més de 2,5 km ens portarà al peu de la serra.

Procedència del nom: Al Diccionari català-valencià-balear trobem que un dels significats de la paraula "borina" és «anar de tort o de través ... a la torta, que no fan filera...». Podem suposar que la rebregada disposició dels estrats ha donat nom a la serra.

Situació geològica: La zona forma part de la Depressió Geològica de l’Ebre, dins de la unitat anomenada Formació Artés. Importància geològica: El bray d’Oló i el paisatge que se’n deriva són importants elements del patrimoni geològic del Geoparc.

Materials geològics: Totes les roques són sedimentàries continentals. Hi predominen les lutites i gresos vermells amb alguns nivells grisos i calcàries lacustres.

Edat de la formació: La sedimentació data de l’Eocè Superior, a l’entorn de 35 milions d’anys enrere. El plec es va formar uns milions d’anys més tard i l’erosió que configura el relleu fa milions d’anys que dura i continua avui.

Curiositats: Al subsol d’Oló hi ha la mateixa sal que a Sallent o a Súria, que aquí és a prop de la superfície a causa de la formació del plec i la seva erosió; una conseqüència és la surgència d’aigua salada en el lloc anomenat precisament la Salada.

Bé, ja informats, seguim camí, travessem la riera un parell més de vegades i arribem a la molt enfangada cruïlla d’Altimires, amb un pal indicador. Per la dreta es pujaria al mas Altimires i es podria tornar a Santa Maria d’Oló per la Rovirola, però nosaltres seguim per l’esquerra, en direcció a Sant Joan Vell.

El camí segueix a l’oest travessant les zones conegudes com l’Horta d’Altimires i la Baga dels Plans, fins arribar a la zona de la Vinya del Met. A partir d'aquí iniciem el retorn. Pasarem a prop de la casa de can Altimires. Tam,bé propietaris del molí. Antic molí fariner que té la particularitat de ser al mateix temps una torre de defensa medieval. Es troba emplaçat vora la riera d'Oló, en un punt estratègic on hi havia una cruïlla del camí que anava d'Oló a Sant Joan d'Oló i que en aquest punt travessava la riera per una palanca. La resclosa on es feia la captació d'aigües del molí no s'ha conservat, però devia estar un quilòmetre aigües amunt. Del rec tan sols se'n conserven rastres als 80 m del tram final, al nord del camí.

La torre de defensa i el molí van conviure des del principi. Així ens ho fa pensar el fet que la torre és una construcció unitària bastida en una sola fase, i no s'hi aprecien modificacions. Més endavant (probablement als segles XVII-XVIII) s'hi adossà al nord-oest la casa que servia com a habitatge del moliner. El conjunt, doncs, consta de les restes de la bassa, la torre-molí i l'habitatge semi-derruït. La bassa es troba al costat sud-est i se'n conserva tan sols el mur adossat a la torre, que era el més sòlid perquè havia d'aguantar la pressió de l'aigua. S'hi poden veure uns carreus en disposició semi-circular que corresponen al pou per on l'aigua queia cap al carcabà, però el forat és actualment colgat i cobert de vegetació. L'aigua del rec entrava a la bassa pel nord-est, a l'altre costat del camí.

La torre-molí és una construcció perfectament regular i molt sòlida que s'ha conservat sencera, tot i que tenia alguns esvorancs i ha estat parcialment reconstruïda, especialment a la façana principal. És de planta quadrada i té quatre pisos, incloent-hi el nivell subterrani del carcabà. Per la seva tipologia podria datar-se als segles XIII-XV. L'aparell és fet amb carreus irregulars només desbastats però disposats en filades. L'accés principal és encarat vers el camí. Té una porta i una finestra superior amb una interessant llinda decorada amb el gravat de dues roses sexifòlies i una creu sobre un triangle. Les roses de sis fulles solen considerar-se una reminiscència del culte precristià al Sol. Però una altra interpretació, no necessàriament incompatible amb l'anterior, és que les dues circumferències al•ludeixen a les dues moles del molí. Així ho interpretava almenys un membre de la família Altimires que va decorar una llinda de la seva casa al poble d'Oló amb dues rodes que representen en aquest cas ben clarament les d'un molí.
A la torre hi trobem altres elements petris de qualitat, com dos brancals de la porta principal amb motllures i, a la façana nord-oest, una finestreta amb arc monolític de punt rodó. Això indica que l'edifici tenia una certa rellevància des dels seus inicis. Al mateix temps, el seu caràcter defensiu és ben marcat per la presència d'espitlleres en tots els murs, i especialment a la part superior de la torre.

En el nivell subterrani de la torre hi ha el carcabà, on l'aigua feia moure la roda. Al seu damunt hi ha una planta semi-soterrània, coberta amb volta de pedra. Aquí és on hi havia la instal•lació del molí, de la qual encara es conserva la mola sotana. També hi ha un arc apuntat, actualment tapiat, que comunicava amb el pou per on l'aigua queia cap al carcabà. Al seu damunt hi ha la planta baixa, accessible des del camí. També és coberta amb volta de canó i conserva restes d'una escala que conduïa al pis superior. El mur posterior presenta un gran esvoranc. La sortida del carcabà es troba uns metres enllà de la torre.

L'habitatge del moliner queda adossat a la torre per ponent. Se'n conserven bàsicament els murs d'un dels angles fins a l'alçada de la coberta. Devia tenir dues plantes, i l'interior estava dividit en dues estances més una altra de posterior. És una construcció més senzilla que la de la torre, i per la seva tipologia podria datar-se als segles XVII-XVIII.

Ara seguirem la baixada i arribarem a la Vinya d'en Met on iniciem el retorn. Tornem un tros pel mateix camí fins que arribem a la cruïlla que en uns minuts ens portarà a la masia d'Altimires. Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada al replà d'un serrat que té al davant el torrent d'Altimires, tributari de la riera d'Oló. Entremig s'aixeca la Serra Borina. Consta de diversos cossos residencials adossats de ponent a llevant més coberts a oest i al sud (aquests últims formant un barri) i una pallissa al nord-est. El cos originari és el de ponent, on es conserva un gran portal adovellat i, a l'interior, un interessant celler sostingut amb arcs apuntats possiblement de l'època baix-medieval. Aquesta part de l'edifici és feta amb carreus perfectament escairats i disposats en filades, de manera que és un bon exemple de masia primerenca, tal vegada del segle XVII o anterior. Posteriorment (tal vegada al final del segle XVIII o ja al XIX) es va construir el cos residencial de llevant, que era la casa dels masovers. La façana de migdia d'aquesta nova construcció destaca per una àmplia galeria de dues plantes amb arcs de punt rodó. Possiblement també al segle XIX davant del cos antic s'hi adossà una construcció amb porxo.

Travesem la riera i ens enfilem de retorn al poble. Pugem per la serra de Borina, seguim la pista i passem pel cementiri. Al llarg del segle XIX els pobles van procurar construir nous cementiris més allunyats del nucli urbà per qüestions de salubritat i higiene. A Oló entre 1890 i 1893 l'Ajuntament va fer un primer intent per construir un nou cementiri prop del camí que anava a Vic, però es va haver de desestimar per por de filtracions que contaminessin l'aigua. El 1925 l'Ajuntament va comprar el camp del Fidel per ubicar-hi el nou cementiri. El 1927 s'estava construint, i el 1928 el govern civil li donava l'autorització. Durant el República es va treure la creu del cementiri i el 1939 l'ajuntament franquista encarregava als paletes Ramon Camprubí i Pere Oller que la reconstruïssin.
El 1948 s'anul•lava el cementiri vell. Uns anys més tard, el 1953, es va construir una fossa comuna per dipositar-hi totes les restes de l'antic cementiri i així poder-lo tancar definitivament.

Cementiri municipal de Santa Maria d'Oló, emplaçat a les rodalies del nucli urbà, prop de la masia de cal Vilar. Consisteix en un recinte de plata irregular que té com a nucli central un espai rectangular, flanquejat a banda i banda per blocs de nínxols i amb un ampli corredor. Al mig hi ha una creu de pedra i, al fons, en una posició preeminent, s'aixeca l'únic panteó del recinte, pertanyent a la família “Altimiras Pons” (propietaris de la casa de cal Manant). Entrant a l'esquerra unes escales condueixen cap a una petita edificació de serveis que queda elevada i amb una mena de frontó o pinyó realçat. A ponent s'estén una zona amb xiprers i enjardinada on hi ha distribuïdes diferents sepultures marcades amb creus a terra.

Després del cementiri anem a visitar l'església vella de Santa Maria. Església emplaçada al cim del turó on hi ha el nucli antic d'Oló (Dalt del Poble), molt a prop de l'antic castell d'Oló. Es va acabar de construir vers el 1646 en el lloc on hi hagué anteriors esglésies romàniques, de les quals no se n'ha conservat cap vestigi clar. És composta per una nau amb capelles laterals adossades, i capçada amb absis rectangular. Exteriorment, l'únic element remarcable és el portal principal, d'una estètica encara renaixentista. Consta d'arc de mig punt i està emmarcat per un frontó partit sobre dos pilars. A la part superior té gravat un curiós escut. Més amunt hi ha un petit rosetó i, a la cantonada dreta, un rellotge de sol del 1688. Una escalinata de pedra, feta el 1891, dóna perspectiva i realça la façana. Per fer-la es van aprofitar làpides de l'antic cementiri, que es trobava adossat a la part dreta.
Cal remarcar com a fet excepcional que a l'interior es conserven sencers i in situ dos retaules de l'època del barroc. Juntament amb altres tres que hi ha a l'església de Sant Joan d'Oló, fan que el municipi sigui un punt de referència per al coneixement de l'art barroc català. Un és el retaule major, obra de l'escultor manresà Pau Sunyer i dedicat a l'Assumpta, i l'altre el retaule de Sant Isidre, d'autor desconegut.
Les tres naus de l'església són cobertes amb falsa volta d'aresta. La capella lateral de la dreta (on hi ha el Sagrat Cor) és la que es construí primerament, i es diferencia de la resta perquè els pilars tenen nerviacions de tradició gòtico-renaixentista, mentre que els altres són llisos. En l'últim tram de la nau el desencaix entre la volta i els pilars denoten igualment que l'edifici es va construir en diferents etapes, i que va tenir possibles modificacions respecte al pla inicial.
Però el fet més rellevant és que l'any 1955 es decidí construir una nova església en una situació més cèntrica a la part baixa del poble. Aquesta iniciativa va partir dels propietaris de la fàbrica López, que havien adquirit una gran influència sobre el poble i gairebé s'havien atorgat el rol d'amos com en una colònia industrial. El 1957 s'autoritzava la construcció de la nova església, que fou dissenyada per l'arquitecte Manuel Puig i Janer. El bisbe de Vic, Ramon Masnou, la va beneir el 29 de juny de 1963 .

Som al final de l'excursió solament ens queda baixar a la riera i anar uns metres amunt fins on tenim els cotxes. Al davant de la fabrica Sauleda. Conjunt fabril que s'ha format a partir d'una primitiva fàbrica de finals del segle XIX, passant després a ser la fàbrica Borràs i actualment Sauleda. La seva distribució s'acosta a la d'una colònia industrial, ja que forma un clos tancat i consta d'una antiga casa del director, així com d'un bloc de pisos que eren per als treballadors, davant de l'entrada. El nucli principal és format per la primitiva nau (que s'ha ampliat considerablement pel costat de ponent) més dos edificis adossats a nord i a sud.

La nau primitiva i els dos edificis són construïts de la mateixa època i formaven un conjunt homogeni d'estil modernista. Això fou entorn de 1919, quan s'inicià la fàbrica Borràs, i el projecte va anar a càrrec d'Ignasi Mas i Morell, nascut a Barcelona i que durant molt de temps fou arquitecte municipal de Sant Pol de Mar. Ara la nau antiga ha quedat integrada entre els amplis espais de producció, però encara són visibles els murs est i oest, que conserven alguns dels típics finestrals fabrils, rematats a la part superior amb arcs escarsers de maó vermell.

L'edifici situat al sud era la casa del director. És la peça més destacada de tot el conjunt i també l'obra més reeixidament modernista que hi ha a Santa Maria d'Oló. Destaca per l'efecte cromàtic fruit de la combinació del vermell del totxo amb el blau dels cabirons de fusta de la teulada junt amb altres elements com la ceràmica o els forjats de les baranes. Tot això sobre el fons blanc de les façanes.

L'edifici situat al nord és una edificació més gran, ara destinat a oficines. Antigament hi havia un menjador, vestidors, infermeria i despatxos, mentre que a la planta de baix hi havia un magatzem. La façana principal d'aquest edifici segueix unes pautes ornamentals similars a l'anterior. És una composició perfectament simètrica que recrea algunes de les formes característiques del modernisme. Al centre hi trobem un balcó rectangular amb dos pilars i, a banda i banda, finestrals de línies corbes compartimentats per pilars més petits de totxo vermell. Ara l'edifici queda adossat pel nord-oest a una construcció recent que acull el laboratori i que es va bastir en diverses fases, entre 1980 i 2015. L'any 2000 es va unificar el conjunt, dins d'una mateixa línia arquitectònica, i es van restaurar les oficines. Avui hem acabat prou d'hora per anar a dinar a casa.

Informació extreta de la Viquipèdia, del Mapa del Patrimoni Cultural de la Diputació, i de
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/passeig-per-la-riera-dolo-font-del-roc-moli-daltimires-vinya-del-met-i-tornada-santa-maria-dolo-moi-94483923L