Santamaria, tines de Puigventós, forn de Capdecosta, balç de Sant Just, riera d'Hortons. Viver i Serrateix, Berguedà

Caminada pel sud de Serrateix

Descripció de l'itinerari
Hi anem per Suria i Castelladral.
Partim de la carretera a l’extrem del càmping l’Hostalet, on hi ha l’àrea de contenidors de brossa i hi surt el camí a Albereda.

Agafem la pista que voreja el càmping per baix i du a cal Gaig i cal Closa. A la primera bifurcació seguim per l’esquerra per la pista principal. Fa baixada i arribem a una nova cruïlla. Engaltem de dret cap amunt. La pista va tombant a l’esquerra. Arribem a la carretera rural que mena a Cardona i seguim 150 metres per aquesta cap a l’esquerra.
La deixem per un camí a la dreta, trobem una cruïlla i seguim a l’esquerra. Arribem a la formosa casa de Capdecosta. Sortim a la carretera, la travessem i fem uns metres a l’esquerra per deixar-la tot seguit i agafem el camí que se’n desprèn.
Des de la pista mirant cap el bosc de la dreta veiem gairebé en la penombra sota d’un alzinar una construcció poc alta i ens hi acostem. És el forn de teules o maons de Capdecosta o Santamaria, les dues cases que hi ha a la vora. Cal anar al costat de sota on podem veure l’entrada del forn en bon estat. Ens ha dit l’amo de Santamaria que fa uns setanta-cinc anys encara havia fet servei.
Tornem a la pista o l’anem a trobar més endavant. Aquesta ens deixa en una de més bona que du a Santamaria.
Quan veiem la casa de Puigventós, abans d’assolir el vial que hi remunta torcem a la dreta costa amunt pel bosc sense dificultat (hi ha un filat). Trobem aviat dues o tres formoses tines excavades a la roca directament. Admirable. Una d’elles conserva perfectament el tanc circular. Ens ha semblat que allí també hi ha alguna sepultura excavada a la roca. Si en comptes de tornar a la pista pel mateix lloc ho fem pel bosc en la direcció nord, i anem amb canalla aventurera, podem passar per un estret corredor entre roques i d’allí a la pista.
Acabem d’arribar a la gran esplanada de Santamaria. El gran mas és habitat i està molt ben conservat; els amos en tenen bona cura. A la capella no hi ha culte. Havia allotjat un remarcable retaule comparable al de Valldeperes, el qual fou cremat a la guerra, sort que abans es tragué de l’interior, sinó tampoc quedaria la capella. El mas es sosté amb activitat agrícola i ramadera.
Torcem per la pista de la dreta i anem seguint per la vora dels camps fins cal Bernat. El mas està deshabitat, però sembla que hi té aigua i llum. La porta d’entrada de migdia llueix una bonica arcada adovellada, i a la porta hi ha clavada una garra de sis dits, segurament per allunyar els mals esperits. A prop hi ha un pou, encara amb aigua al fons.
Seguim per la pista que voreja els camps de conreu –ara no conreats. Va tombant cap a la dreta. Veiem uns troncs travessats. Són per protegir de la possible caiguda. És una tina plena d’aigua, senyal que en aquests verals s’hi conreava la vinya.
Seguim per la pista que va tombant a nord entre camps erms i bosc. L’entorn es va fent més frondós. Arribem a una cruïlla. Ara ens desviem cap a la dreta per una pista en lleugera baixada, que segueix per l’esquerra de la rasa que tenim a la dreta, amb molta vegetació. Arribem a una bifurcació i seguim cap a la dreta. A pocs metres veiem una fita i arrenca un corriol. És l’accés a un paratge fantàstic: el Balç de Sant Just. La vegetació és gemosa. Baixa un degotall d’aigua. A sota, de difícil accés, hi ha un gran toll. Gaudim una estona de l’ indret i tornem enrere fins la cruïlla de la font del Pi (aquesta font figura en el mapa topogràfic de l’ICGC, però no l’hem trobada)
Agafem la pista amunt en lleugera i constant pujada. Aquest tram de l’itinerari és molt agraït, per la bellesa i per la frescor que transmet. És la capçalera de la vall de la riera d’Hortons, aquella que va a desguassar al barri de cal Trist de Súria.
La remuntem fins a trobar el camí per on hem anat a poc de començar. Allí neix la riera. Trenquem cap a la dreta en pujada i acabem d’arribar fins on hem deixat el vehicle.
Per la proximitat val la pena arribar-se fins Sant Pere i Santa Maria de Serrateix, i gaudir de l’extensa panoràmica que s’albira i dels aires que hi bufen.

Hem fet la caminada a ple mes de Juliol, però com que hem començat a les 8 i poc i hem acabat a ¼ de 12 , no hem patit la calorada.

Hem trobat bastants passos de filat de bestiar oberts i algun de tancat. Tingueu-ne cura i deixeu-ho com ho heu trobat.