Santuari de la Mare de Déu del Miracle

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL MIRACLE
No són encara les 8 del matí i els 21 excursionistes de la secció de Veterans de l’Uecanoia ja estem aparcant els cotxes davant de la casa de colònies escolars de La Carral. Llegeixo: Casa de pagès restaurada, amb unes instal·lacions grans, ben equipades i modernitzades. Treballem el joc creatiu i cooperatiu, l’educació emocional i els valors. Bona feina!!! Ara veig sortir de la casa un grup de vailets amb el seu monitor. Penso: aquí estan els futurs excursionistes. Comencem a caminar a bon ritme i després d’una estona passem pel costat de cal Ponset per arribar poc després a l’alçada de Vilaró de la Torre. Aquí ens trobem una gran masia dedicada al turisme rural, bon lloc per passar uns dies de descans i de contacte amb la natura. Aquesta localitat pertany al municipi de Riner. Anem fent la nostra ruta per camins amples i de bona petja que ens permeten anar contemplant el paisatge de camps sembrats i petits bosquets.
I arribem a la joia de la corona d’aquesta excursió el santuari de la Mare de Déu del Miracle, també pertanyen al municipi de Riner. L’església que veiem és ja la tercera construïda en aquest indret. La primera església va ser construïda per commemorar l’aparició de la Verge, succeïda, segons la tradició popular, el 3 d’agost de 1458 als vailets Jaume i Celdoni. El Bisbe de la Seu d’Urgell Arnau Roger de Pallars, llavors encara no existia el bisbat de Solsona, atenent la petició dels cònsols i prohoms de Riner, va atorgà el 4 de setembre de 1459 el permís per construir una capella sota l’advocació de Nostra Dona del Miracle. Entrem a l’església actual i els nostres ulls se’n van cap un magnífic retaule barroc que presideix l’altar. Es tracta de l’obra més important del seu creador Carles Morató i Brugueroles. L’encàrrec a l’escultor se’l li va fer l’any 1747 preveient el termini per el cap de nou anys. Finalment però no es va acabar l’obra fins el 1758. Això si, a temps per celebrar el tricentenari de l’aparició de la Verge. El retaule està fabricat amb fusta d’àlber i de pi, té una alçada de 23 metres i una amplada de dotze i està format per tres cossos sobreposats. Obvio esmentar la iconografia que conté per no allargar-me en excés.
Comprovem amb desil·lusió que la porta que ens permetria accedir al claustre està tancada. El company Pep Mas i jo, pugem per una amplia i senyorial escalinata de l’edifici del monestir, arribem al segon pis i truquem al timbre amb l’esperança de trobar algú que ens deixi la clau del claustre. Passa un petit espai de temps i s’obre la porta, ens atent amb una amabilitat encomiable el pare benedictí Jordi Castañé. Ens diu que ell mateix deixarà la porta del claustre ajustada per tal que hi puguem accedir. Ens avisa però que no esperem trobar un claustre gòtic, ja que aquest és d’una època molt més recent. La humanitat del pare Jordi sembla que ompli la sala i em ve al cap el mot homenot amb el que Josep Pla anomenava a 60 personatges del seu temps sobre els que va escriure una obra en 4 volums. Deia l’escriptor: “Per mi un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable” Podem visitar el claustre d’arquitectura recent, però té aquell encís que invita al recolliment i al mateix temps a fer volar el pensament per la llunyania.
Ara ens trobem a la capella del Santíssim, el prior Xavier Poch ens parla del retaule d’estil gòtic-renaixentista, datat de l’any 1530, l’autoria s’atribueix al pintor portuguès Pere Nunyes que vivia a Barcelona. Consta d’un total de 18 pintures plasmades sobre fusta. L’actual retaule conserva 9 peces de l’antic del segle XVI. El 1906 es va efectuar una restauració del retaule a l’estil neo-renaixentista, a carrer d’Antoni Oliva i Pera de Jordi i va ser instal·lat en el seu actual emplaçament. Sortim al pati i abans de continuar la nostra ruta fem la foto de grup.
Poc després de sortir del santuari deixem el camí, pel que venim, i tombem a la nostra esquerra per anar a veure la capella de Sant Gabriel. Aquesta és d’una sola nau i no té absis. A la façana principal hi ha la porta d’arc de mig punt amb dovelles de grans dimensions, damunt hi ha un petit rosetó i corona la façana un campanar d’espadanya d’una sola campana. La capella està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Més endavant fem l’ultima parada per veure el menhir del Roc de la Mare de Déu. Aquest és un monument megalític d’uns 4500 anys. Es creu que en el seu origen hauria estat clavat a terra i decorat en totes les seves superfícies.
Arribem un altre cop on hem deixat el cotxes, em sento molt bé i penso... si existeix el cel segur que és un assolellat matí de primavera, passejant per un amable camí de bona petja, que travessa lluminosos prats verds i s’endinsa en frondosos i enigmàtics boscos i tot això viscut amb la companya de bons amics.
Ja només en queda agrair de tot cor als vocals Pere Torra, Joan Serallés i Lluis Dot que no ha pogut assistir per motius personals, aquesta enriquidora sortida que guardaré per sempre més en la meva memòria.
Josep Balada
Foto de grup: Pep Mas
Nota: Part de la informació d’aquest article a estat extreta de la Viquipèdia en Català.