Santuari de Mondois - El Quer (Susqueda)

19-11-2017. Avui hem descobert un dels racons més inaccessibles de les Guilleries, hem anat a visitar les ruïnes del Quer. El seu nom prové, com és evident i no podria ser d’una altra forma, del gros penyal que s’aixeca a escassos metres de la casa. Segons la seva arrel preromana, quer, significa “pedra gran”. I és que aquesta formació rocosa es fa omnipresent si es mira des de qualsevol punt de les rodalies; és una gran agullola que sobresurt d’entre l’espessa boscúria que predomina a tota la zona. La masia del Quer està situada just en el petit collet que hi ha entre “el Morro del Quer” i la pròpia carena que baixa de Mondois. L’únic accés per arribar-s’hi, s’ha de fer a peu, a través d’un sender, bastant evident actualment, i que tansols presenta dubtes just al principi i ja quasi al final, pel que l’ús d’un GPS ens pot ser de gran utilitat. El més recomanable és deixar el cotxe al Santuari de Mondois i començar a caminar fins a la Casanova de Mondois. Hem de vorejar la casa, per evitar causar molèsties als propietaris, i dirigir-nos a través d’una pista ampla fins el vèrtex geodèsic que hi ha amagat sota les bardisses. Poc abans haurem de girar a la dreta i travessar una petita zona boscosa, tot i que bastant neta, per a anar a buscar l’antic camí de davallava fins al mas. La baixada és pronunciada, dels nou-cents trenta metres del pla de Mondois fins als cinc-cents vuitanta metres en que es troba el mas del Quer. A mesura que anem endinsant-nos en el bosc, anem perdent qualsevol rastre de presència humana, on la mateixa orografia del terreny fa impossible que sigui rendible explotar-ne els seus recursos naturals. El corriol és una meravella, recorre primer el Serrat de la Bandera per ponent, amb unes vistes fantàstiques del sector de Querós, Vallclara i Serrallonga, amb el Montseny al fons de tot. A mig descens saltem a l’altre vessant de muntanya entre unes penyes, i ens situem a la banda de llevant. Des d’aquí se’ns obre un ampli panorama que inclou la Muntanya de Sant Benet i el Coll, la muntanya de Sant Gregori, la presa de Susqueda als seus peus, el nucli de Sant Martí Sacalm i la cinglera del Far com a teló de fons. En primer pla trobem la serra de la Muntada i just entre la masia del Quer i la masia de la Muntada, l’impenetrable sot dels Fusells, protagonista de més d’una llegenda. A mesura que anem perdent altura, el rocam del Quer, si ens hi fixem, va apareixent i desapareixent d’entre el fullam dels arbes, cada vegada el tenim més a prop. Quan sembla que comencem a planejar un xic, i sense adonar-nos, acabem ensopegant amb les ruïnes del nostre objectiu! El lloc impressiona, la solitud i l’aïllament del lloc es fan presents a cada passa que fem. Voregem les ruïnes, que estan mig colgades per l’espessa vegetació i ens plantem a la bonica era que tenia al davant, a la part sud i més assolellada de la casa. Des de la pròpia masia, actualment no es veu gaire res més que el gros penyal del seu davant, i al seu torn, la casa resulta invisible si no és precisament des del cim del propi esquei. S’imposa com és lògic, el desig d’enfilar-nos fins al seu cim. Ens hi acostem per l’esquerra, a través d’una mena de via natural d’accés, vigilant en tot moment on trepitgem, ja que la seva primera part és bastant aèria i s’arrambla al precipici. Per pujar-hi caldrà grimpar i agafar-nos a les pedres o a la mateixa vegetació. No és perillós ni molt menys, però no val a badar! La vista des de dalt és formidable, crec que una de les millors perspectives on s’aprecia la grandiositat de l’embassament de Susqueda. A poc més d’un quilòmetre en línia recte, ensivellada damunt de la seva carena i separada del Quer per un abisme infranquejable, es retalla perfectament la Muntada, origen del segon cognom del meu avi. Desprès de gaudir de l’espectacle visual que tenim al davant i desconnectar del món per uns instants, tornem a tocar de peus a terra, retornem amb compte fins a les ruïnes del Quer. Son moltes les seves estances, símptoma inequívoc del seu constant creixement al llarg dels anys, fins que degut a les penúries de viure en aquells verals, els seus propietaris decidiren deixar-ho tot per emprendre un vida millor, amb més confort, més estabilitat i menys distància amb les necessitats bàsiques del moment com son comerços, escoles o centres mèdics. La única estança que encara es conserva intacte, és una mena de cabanya de dues plantes, annexa a la pairalia, que segurament deuria ser la construcció més actual. Enmig de les ruïnes, solitària, i ja molt deteriorada, hi veiem un element molt curiós; una tina de vi, de dimensions desproporcionades, datada del 1779. Encara s’aguanta dempeus, però al igual que les parets, sostres, i demès elements estructurals de l’estança, acabarà caient per la força dels anys. Una veritable pena. Estar presents en aquell lloc, ens fa reflexionar, de com es vivia en aquell indret, apartat per complert de la “civilització”. És clar, que eren altres temps i un altre estil de vida, no gaire diferent de la resta de masos escampats arreu de les Guilleries, on subsistir-hi havia de ser realment una proesa, i els seus propis recursos, de ben segur que eren escassos per a alimentar tota la família. Ens allunyem del mas, i caminem uns minuts en direcció a Querós. El que ara son feixes replantades de pins, antigament havien estat feixes on es conreava el blat; feixes estretes i allargades, aprofitant el mínim pla existent, i escampades al llarg del pendent. A tres-cents metres de la casa, trobem un abeurador del bestià, situat al costat d’un rentador, ara sec; i una mica més lluny, una font que encara raja, i que es freqüentada pels senglars. Retornem a la casa, i enfilem el camí de tornada per on hem vingut. Aquesta vegada tocarà suar, ja que la pujada no ens la treu ningú. Sort que son 2 kilòmetres que anirem fent xinu-xano, fent parades sovintejades per a mirar el que deixem enrere. Nosaltres només hi deixarem el record de la visita, a diferència dels antics estadants que hi varen deixar tota una vida! Salut i bona caminada!