Santuari del Vilar Montbarbat - La Colla dels Divendres

L'excursió d'avui es una ruta circular per camins entre pinedes i alzines sureres. Encara amb rastres ben visibles de l'incendi del 24 de juliol de 2016, que va afectar algun tram de la ruta que seguirem.

Sortim de l'aparcament del Vilar, el santuari del Vilar és un conjunt monumental format per l'ermita, la masia adossada i els patis exteriors. L'ermita és de nau coberta a dues aigües sobre volta de canó, amb capella lateral, absis, un gran presbiteri amb capçalera de dos plantes i campanar d'espadanya als peus de la nau. A l'entrada hi ha una àmplia porxada d'accés.
La primera notícia del Santuari és de 1323, quan el Bisbe de Girona Pere de Rocabertí esmenta l'obligació del rector de Blanes a oficiar misses al Vilar durant les festivitats del lloc. Malgrat això, existeix la tradició, inclosa en l'obra de Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691), el "Llibre dels feyts d'armes de Catalunya", segons la qual la imatge hauria estat trobada el 5 d'agost de 1012 per una pastoreta en una font propera al Vilar.
El segle XVIII es farà el cambril de la Verge i un retaule barroc. Durant els fets revolucionaris de 1936-39, l'ermita fou incendiada i desaparegué l'altar barroc, els exvots i altre mobiliari, encara que la imatge fou conservada amb molt d'esforç, amagada al bosc. Aquesta imatge, d'uns 50 centímetres i de fusta policromada amb la Verge i el seu fill a la falda, s'ha datat de la segona meitat del segle XIII. Al Santuari es conserven diversos exvots. Hi destaca un rem, en record i homenatge de la cèlebre narració "El rem de trenta-quatre", publicada el 1904 i obra de l'escriptor Joaquim Ruyra i Oms.

Vist el Santuari anem seguint camins i corriols, alguns en força mal estat, fins tornar a recuperar la pista original del començament de la ruta que va a Montbarbat.
Al davant tenim el turó del Vilar és plé d'eucaliptus que fa uns anys es van cremar en un incendi però la majoria han tornat a rebrotar.

Seguint l'itinerari ben aviat trobem el gran edifici de sant Pere del Bosc, al costat del camí, però no el podem visitar perquè tota la finca està tancada amb una tanca de filat. Encara que lluny l'edifici sorprén, ja que es un edifici de grans dimensions, aïllat, de tres plantes i terrassa, i format per la capella, l'estada, l'asil i diverses dependències al voltant d'una plaça amb un monument al reformador del lloc a finals del segle xix, Nicolau Font. L'edifici religiós és d'estil neogòtic, amb obertures ogivals i campanar amb pinacle estilitzat. La seva estructura és de tres naus, i la central és més alta que les laterals. A banda i banda de l'església hi ha una gran construcció porticada de dues plantes i golfes que fou la residència particular de Nicolau Font.

L'església té un gran portal d'entrada cobert amb un atri o rebedor. El portal, de grans dimensions està datat de 1759 i té una gran llinda formada per tres blocs de pedra. La façana conté una obertura d'òcul i una decoració de lesenes esglaonades i angulars (16). El campanar és de planta quadrada i decoració també lesenada i d'arcs apuntats. La teulada és de teula vidriada i pintada. Acaba amb un llarg pinacle de base octogonal i una creu.

Adossat a la dreta de la capella hi ha la casa de Nicolau Font, l'actual restaurant. És un edifici de planta rectangular, format per tres parts o seccions, amb les obertures en forma d'arc de mig punt motllurades. A la planta baixa hi ha sis obertures o arcades de gran mida. A les zones de llinda de les arcades, en unes estructures de ferro forjat, hi ha les inicials de Nicolau Font (NF) i la data de construcció (1890). Al primer pis hi ha 12 finestres, dues per cadascuna de les obertures del pis inferior. A la segona planta hi ha també 12 finestres, encara que de mida molt més petita. Dalt hi ha una terrassa amb una part de balustres a la secció central de l'edifici.

Adossat a la part esquerra de la capella hi ha l'asil de Sant Pere del Bosc, construït posteriorment a la casa anterior. Segueix la mateixa disposició que l'anterior edifici, però la part dreta l'ocupa el campanar i, per tant, no hi ha les mateixes obertures i la part de l'esquerra culmina amb una torreta de teulada de quatre vessants. A la planta baixa també hi ha, a les arcades amb estructura de ferro, la data de construcció, en aquest cas 1921. Els ràfecs estan formats per sis nivells de motllures. A part d'aquest sector i del Monument a Nicolau Font, hi ha tres edificis més al voltant de la casa principal, dues cases de planta rectangular i una mena de torreta que sembla un dipòsit o torre d'aigua.

Existeix la hipòtesi que originalment fos una ermita, documentada des del segle xi (1079) amb el nom de Sant Pere Cercada. Malgrat tot documentat des del segle xiv amb el nom de Sant Pere Salou. Fou la seu d'una comunitat d'ermitans benedictins fins a l'any 1694, quan es van fusionar amb la comunitat de Sant Pere de Galligants (Girona), després de les destrosses ocasionades amb motiu dels atacs de les tropes franceses. El 1759 es va reconstruir seguint l'estil barroc. L'església d'aquest lloc, amb el temps, estigué dedicada a Sant Pere i a Santa Maria de Gràcia.

Després de la desamortització fou comprat el 1860 per Agustí Font i Surís, alcalde de Lloret. Ho comprà al preu de 200.000 rals i en nom del seu cosí, Nicolau Font i Maig (1830-1908), que hi fundà una segona residència al seu gust i, posteriorment, un asil per a la gent gran que finalment va funcionar a l'Hospital dels pobres de Lloret. Nicolau Font és l'indià més representatiu de Lloret de Mar. Va marxar a Jaruco (Cuba), on un oncle seu ja feia temps que havia fet fortuna. No fou com la majoria d'indians, que van marxar per voluntat pròpia i per cercar fortuna, sinó que va marxar amb el negoci assegurat. Quan va tornar es va fer una casa luxosa, feu donatius per obres benèfiques i es feu construir un panteó exuberant. Des de Jaruco va comprar la finca de Sant Pere del Bosc, afectada per la desamortització, i quan va tornar a Lloret va reformar i reconstruir l'antic monestir.

De camí a Sant Pere del Bosc trobem la capella-oratori de la Mare de Déu de Gràcia i la Creu de Sant Pere del Bosc, ambdues projectades per Josep Puig i Cadafalch. Abans d'entrar a la finca de Sant Pere del Bosc, prop de la urbanització anomenada "Condado de Jaruco", hi ha el Monument de l'Àngel en record a Jacint Verdaguer, que durant una temporada visqué a Sant Pere del Bosc i reescrigué els goigs de la Mare de Déu de Gràcia.

La inauguració del recinte, junt amb la creu de terme i l'oratori de la Mare de Déu de Gràcia, fou el primer de maig de 1898. Va incloure la renovació de l'orgue barroc, la participació de l'organista i músic gironí Càndid Candi, la inauguració del penó de Sant Jordi d'Enric Monserdà, del càntic a la creu de Jacint Verdaguer i l'assistència del canonge de Vic. La coral de la parròquia de Sant Jaume de Barcelona.

Un dels seus hereus de Nicolau Font, Agustí Cabanes, va fer aixecar un asil al costat de Sant Pere i un monument en homenatge a Nicolau Font, probablement construït per Bonaventura Conill i Montobbio (1876-1946). L'asil, a la part esquerra de l'església, fou començat a construir el 1918 i es va inaugurar el 27 d'agost de 1922. Durant la Guerra Civil es va cremar el retaule barroc i després l'asil es va traslladar a Lloret, ja als anys 80 del segle xx.

Per a l'interior de la capella, Font va encarregar diverses obres realitzades per Enric Monserdà i Vidal. Dins de Sant Pere s'hi conserva un panteó-cripta de marbre i malaquita on descansa Nicolau Font.

Continuant el camí trobem la creu de sant Pere del Bosc, es troba emplaçada en una terrassa quadrangular, el perímetre de la qual està tancat i delimitat per una cadena doble de ferro forjat que es troba en bastant mal estat de conservació, com ho acredita el fet que està bastant oxidada i corroïda. Es tracta d'una doble cadena unida per medallons quadrangulars, els quals estan ornats respectivament amb la Creu de St. Jordi i les quatre barres de Catalunya. La creu està ubicada sobre un quàdruple basament estructurat en dues parts ben diferenciades: per una part hi ha tres esglaons en forma de tres octògons concèntrics superposats, i per l'altra, una base circular. Aquest quàdruple basament té com a matèria primera la pedra nummulítica o pedra calcària de Girona.

Escultures
La creu conté sobre el fust les figures de sant Pere —patró de la vall— en la part posterior i la de sant Jordi —que ho és de Catalunya— en la part frontal de cara a la carretera, en actitud de matar el drac que es troba sota els seus peus. Els respectius rostres d'ambdues figures estan parcialment deteriorats i desfigurats.

Es tracta de dues belles estàtues realitzades per l'escultor Eusebi Arnau, rematades per un dosser que les empara i corona sobre d'elles aixoplugant-les, intercalades amb els escuts que ostenten les claus del papat en un costat i les quatre barres rematant amb la corona del Principat, sobre el sant Jordi, d'on neix la Creu. Les aspes tenen forma de flor de lis; en un costat hi ha una estatueta de Jesucrist i a l'altra la Verge amb quatre àngels en actitud d'adorar-la, intercalats amb grups de lliris; tots aquests treballs són executats amb una pulcritud admirable.

La resolució plàstica i estilística de les quatre escultures, així com de tot l'entramat decoratiu i ornamental, evidencia a simple vista que ens trobem davant d'un grup escultòric magnificent obra d'una mà molt destra i avançada. Aquests postulats queden àmpliament corroborats i demostrats executant una mirada ràpida sobre el monument. Així, des de la volumetria i corporeïtat verídica i creïble dels personatges, passant per l'expressió facial dels personatges que denota solemnitat i fins a arribar a la profusa, espessa i voluptuosa decoració d'inspiració vegetal i floral que corona el monument, podem concloure que la Creu de Sant Pere del Bosc es tracta d'un monument no només de factura enormement bella, sinó que també, paral·lelament, amb una gran força simbòlica.

Comparant fotografies antigues, com ara la de la fitxa del Servei de Patrimoni núm. 26.824 de l'any 1989, amb actuals ràpidament ens adonem que la Creu de Terme de St. Pere del Bosc no ha experimentat cap canvi dràstic ni significatiu estructuralment, formal, compositiu i ornamental sinó que segueix absolutament igual. L'únic canvi que s'aprecia, és que les figures estan més deteriorades, sobretot en els rostres, a causa de l'erosió provocada pels agents climàtics com també pel pas progressiu del temps.

Integrada en un Via Crucis
La Creu de Terme de Sant Pere del Bosc era el penúltim esglaó al llarg d'una àmplia comitiva en format de Via Crucis o viaducte. Obria la processó les Casetes de l'Àngel, seguides immediatament pel mastodòntic Monument de l'Àngel. Posteriorment la comitiva feia un parèntesi fins a l'oratori de la Mare de Déu de Gràcia. A partir d'aquí ja venia el punt àlgid de la processó, la qual s'escalfava amb la Creu de Terme de Sant Pere del Bosc i que tenia com a culminació i punt final el Santuari de Sant Pere del Bosc, complementat amb el Monument a Nicolau Font commemoratiu a l'artífex de tota aquesta processó simbòlica. Un monument el qual està ubicat al centre de la plaça del santuari.

La Creu de terme de Sant Pere del Bosc va ser encarregada per Nicolau Font i Maig, el qual era conegut popularment per la gent de Lloret com "El Conde" a causa de la seva gran fortuna. Nicolau Font va encarregar al poeta Jacint Verdaguer la reforma dels goigs de la Verge de Gràcia i un cant a la Creu, el qual va ser musicat pel prestigiós compositor Càndid Candi i Casanovas, per tal de cantar davant la Creu de Terme que va fer construir a la vista del santuari, segons un projecte del famós arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch -per la part de la drecera també va fer construir una altra creu de pedra, una mica més senzilla-, autor també de l'artística capella que s'alça just en la bifurcació del camí popular de Sant Pere i de la drecera. Tot això dintre d'una marcada línia modernista pròpia de l'època i que va ser solemnement inaugurat el dia 1 de maig de 1898.

Ara el camí es va enfilant cap al Montbarbat, passem al costat de la Mare de Déu de Gràcia és un petit edifici religiós de Josep Puig i Cadafalch situat a Lloret de Mar (Selva) i que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció
És un petit edifici rectangular fet de rajol, amb una teulada de doble vessant a laterals, obra de Josep Puig i Cadafalch. Té una base esglaonada de granit, el cos de maons i una culminació també esglaonada de pedra i un teuladet de teules àrabs vidriades i pintades de color blau i grana. Aquest teulat està sostingut per bigues de fusta pintades de blau amb extremitats decorades amb caps de lleó de color blau.

Centra l'oratori un plafó de ceràmica amb imatges de la Verge amb el nen, enreixat amb decoració floral i flors reals que, amb els ciris i altres elements de devoció i litúrgia, completen la seva decoració. A la base d'aquest plafó hi ha la llegenda: "Mare de Déu de Gràcia pregueu per nosaltres"

A la part inferior hi ha quatre plafons de pedra sorrenca gravats amb la data (1898), les inicials de Nicolau Font (N. F.), els atributs de Sant Pere (dues claus) i l'emblema de Lloret (un llorer). Tot això està inserit en una decoració vegetal entrellaçada.

Història
Es tracta d'una capella-oratori projectada per Josep Puig i Cadafalch, encarregat per l'indiano Nicolau Font i Maig (propietari de la finca de Sant Pere del Bosc) i inaugurada el dia 1 de maig de 1898, junt amb la Creu de Sant Pere del Bosc i la reforma del Santuari de Sant Pere del Bosc. Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) fou arquitecte modernista, historiador de l'art medieval i polític conservador.

El poblat ibèric de Montbarbat es troba en el cim de la muntanya del mateix nom, de 331 metres d'altitud, sobre la Serralada Litoral, a l'extrem nord-occidental del terme municipal de Lloret de Mar, al límit amb Maçanet de la Selva. La seva situació el fa un lloc estratègic, ja que és una talaia que domina visualment tota la depressió de la Selva, els vessants de les muntanyes que l'envolten (Montseny, Guilleries i Cabrerès), la part occidental de les Gavarres i tota la baixa Tordera. Per tant, des de Montbarbat es controlaven dues de les vies de comunicació més importants del país. Una era la via Heràclea (posterior via Augusta romana), que comunicava la península Ibèrica amb la resta d'Europa. L'altra era la via marítima-fluvial que comunicava el litoral amb l'interior del país per l'eix de la Tordera-riera d'Arbúcies.


Montbarbat s'està excavant des de l'any 1978 d'una manera pràcticament continuada per un equip de la Universitat de Barcelona dirigit per Maria del Vilar Vilà. Això ha possibilitat que en tinguem força informació i que se'n puguin conèixer els trets generals. Es tracta d'un assentament de més de 5.500 m² de superfície, ubicat a la part més alta del turó i adaptat en part a la topografia de l'indret. Es troba envoltat per una línia de muralla reforçada amb un mínim de dues torres. A l'interior, es coneixen sobretot les cases situades a l'angle sud-oest del poblat i les de l'àrea central, tot i que diverses restes afloren en una gran extensió, encara pendent d'excavar. Aquestes característiques fan de Montbarbat un dels grans poblats ibèrics de la zona.
La muralla, d'un perímetre de 370 metres i un gruix que oscil.la entre 1'20 i 1'50 m, envolta tot el poblat. Actualment, se'n poden veure bé uns 90 metres i està construïda mitjançant un doble parament de pedres treballades i força ben disposades, amb un reompliment de pedra petita a l'interior. L'única torre excavada, situada a la banda oest del poblat, és de planta rectangular, de 2'70 per 5'50 m, i s'hi accedia a través d'una entrada de 110 cm d'ample situada a l'interior d'una estança adossada a la muralla. Per les seves característiques tècniques avançades, que la fan en part independent dels condicionaments del relleu, la muralla de Montbarbat s'ha pogut datar a partir del segle IV

I finalment a la part més alta de la serra hi ha el cim o turó de Montbarbat (328 metres), un dels 100 CIMS de la FEEC, caracteritzat perquè al seu vessant nord-est s'hi troba un antic jaciment arqueològic: el poblat ibèric de Montbarbat, un assentament de més de 5.500 m² de superfície, ubicat a la part més alta del turó, i envoltat per una muralla amb uns 370 metres de perímetre, datada del segle IV aC. Aquesta excavació encara no ha estat museizada, i el seu accés és lliure, sense estar acotat per cap tanca. És un antic Fort (oppidum) situat en un lloc de pas estratègic. L'oppidum ibèric tingué el seu esplendor al segle III aC.
També ens aproparem al Dolmen o Pseudolmen de Montbarbat. (Comarca de la Selva). Es tracta d'un aflorament natural de granit, dalt d'una petita elevació als contraforts de les muntanyes de Montbarbat. Consta d'una petita cavitat formada per un gran bloc de granit (3,5 m de llargada per 1,80 m d'amplada per 1,20 m de gruixària) que es recolza sobre dos blocs que afloren del subsòl. La cavitat mesura, aproximadament, 1,40 m d'alçada per 1,20 m d'alçada a la base.
Actualment no conté cap tipus de sediment ni estructura construïda associada, per aquest motiu i a manca d'una intervenció arqueològica, no es pot determinar si es tracta realment o no d'un jaciment arqueològic. Al costat del dolmen hi han grans blocs de pedra enmig de brucs i alzines.

Cal dir que El Montbarbat es troba a la zona dels Tres Termes, el punt de confluència dels termes municipals de Maçanet de la Selva, Lloret de Mar i Vidreres. Excavacions i estudis en el poblat ibèric de Montbarbat s'han realitzat des de 1978 i ens han demostrat que aquesta ciutat, habitat abans l'arribada dels Romans el segle de l'any 218 aC tenia el seu apogeu en el segle III aC. En total té una superfície de 100 m x 55 m i el que es conserva són les parets (com per exemple als poblats ibèrics de Sant Sebastià de la Guarda, Puig Castellet o Ullastret). Els sentinelles podien controlar les diverses muntanyes des de les Guilleries, Collsacabra o del Montseny, així com la plana formada per la depressió de la comarca de la Selva fins a la desembocadura del riu Tordera. Entre les restes trobades hi ha ceràmica grisa pròpia de l'Empordà, però també la característica de negre de l'Àtica grega. "Ha estat el material arqueològic, en conjunt, el que ha permès datar el poblat ibèric de Montbarbat entre el segle IV aC i principis del III aC, tot i que no es descarta una ocupació anterior que es podria remuntar als segles VII-V aC

De baixada del Montbarbat, passem per una urbanització i tot seguit per un camí dins el bosc que en diverses cruilles ens permetrà la tornada de nou al santuari del Vilar, al lloc d'inici.

Informació de Viquipèdia