Sauva Negra (Moianès), Castell de popa, i Casa Nova del castell

AVIS:
A la sortida del castell ens hem desviat a propòsit del sender que va per la carena. Tant el sender, com el que hem fet nosaltres van a parar al mateix punt.

El començament de la ruta, es una baixada que no comporta cap més problema que anar amb precaució.
Després, del desnivell que hem baixat, ho hem de recuperar un cop travessada la riera.
La pujada amb sol es una mica rotllo, però tot queda oblidat al veure, de sobte, el castell en tota la seva longitud. I a la seva dreta, Montserrat.
Abans d'arribar al castell, es passa molt a prop de la casa nova del castell que mereix apropar-s'hi.

EL CASTELL::
Es quasi increïble!!.
Es veu ja des de bastant lluny i poc a poc i en diverses ocasions l’anem veient com la forma va adquirint importància en el paisatge, fins que es converteix en protagonista principal del que tenim prop nostre.
Aquestes restes de castell son especials per la situació. Al acostar-nos, de cop, apareix una roca immensa plantada al mig d'una petita esplanada i sobre la roca aïllada i solitària, les restes d’un petit castell i la seva capella, que sembla fer equilibris i esforços per mantenir-se sobre la roca.
La roca te la forma de la popa d'un vaixell. D'aquí el nom del castell de "popa".
No únicament la roca. Sobre ella, una edificació!!!. A les hores, el conjunt d'edifici i la roca, ens recorda els castells de popa dels vaixells.
La roca sembla increïble com es sosté.
Les esquerdes son nombroses.
La base, molt més estreta que la part superior i amb trossos de roca formant petites balmes em voladís que no crec que ningú pugui assegurar com funciona estàticament el conjunt.
Circulant per un dels costats, per sota del voladís i la petita balma, s'arriba a les escales (el que queda d'elles) que donen accés al petit castell.
Està tot ell assentat sobre la nomenada roca, per tant les dimensions son limitades a les de la part superior de la roca (deu ser aprox de uns 100m x 10 o 12m d'amplada.


Es pot entrar, amb molta precaució. La primera sala conserva encara el sostre de volta. La resta ha caigut. Tant el pis com la coberta. Queden les parets amb les seves finestres. En un dels extrems ( al que seria la "popa"), queda amb coberta i tot, la capella de Sant Martí , que està separada de la resta del castell.

Curiós. Verdaderament curiós, i crec que val la pena veure-ho. I encara mes, perquè molt possiblement estareu sols.

Aneu amb precaució i respecte. Son restes del segle XI - XII
Respecteu les parets, les pedres i l'entorn. Penseu en l'esforç que va fer algú per posar pedra sobre pedra allí. I l'esforç de conservar-ho. Conservar-ho, del pas del temps i dels enemics. Doncs d'enemics van haver-hi, i batalles per la seva conquesta.

- Els enfrontaments amb el bisbe de Vic, van donar lloc a ser assaltat per els soldats de Jaume II el just al 1292. (Casat amb Elisenda de Montcada)
- Durant la guerra civil del segle XV, els senyors del Castell (els Planella) es situaren al bàndol contrari del rei Joan II. Ja que el rei havia contravingut els acords de la Capitulació de Vilafranca, on havia signat que respectaria pràcticament totes les reivindicacions de les institucions del Principat de Catalunya. La derrota va ser total i el sr Marc Planella morí a l'assalt. (recordar que Joan II va ser el pare de Fernando el Catolico).
- Per no nomenar les baralles entre castells veïns, com per exemple els Centelles.

A partir d'aquí, al tornar enrere, agafeu un corriol petit i estret, no l'ample que es el que jo he utilitzat. El corriol petit va directe per la carena. S'ha de passar una porta i continuar amunt. (Aquí es on hem tirat enrere). El que hem fet, dona una volta.

Després iniciarem una baixada cap a la font de la Sauva Negra. Un lloc perfecte per repòs. Perfecte per l’ombra i per la soledat i el silenci que hem pogut gaudir durant l’estona del nostre dinar.
A partir de la font, s’inicia una no molt forta baixada, que cada cop es mes ombrívola, cada cop la quantitat de faigs es mes gran i cada cop et sents més envoltat per la tranquil·litat i l’espessor del bosc. S’arriba a una pista planera i el recorregut aquí es (per mi) idíl·lic. Quin silenci!! Quines llums!!!
Llàstima que el bosc no es nét. Però es una meravella!!
El silenci es un dels aspectes a destacar en aquesta part de la caminada. No hem trobat en tot el dia a ningú. No hem sentit més que ocells.

A la tornada (o a l'anada), prop de la riera. Aquí hem fet una desviació per anar a la balma, però no hem caminat suficient, porta a una balma que sembla ser bastant espectacular.