Senderisme amb tren: El GR-2 d'Aiguafreda a la Garriga

RENFE Sant Martí de Centelles

L'estació de Sant Martí de Centelles (PK 47,5 de la línia Barcelona-Vic-Ripoll) es troba a la part més oriental d'aquest municipi tot i que força allunyada d'aquest, ja que realment es troba molt més propera al nucli urbà d'Aiguafreda. El tren va arribar a Sant Martí de Centelles - Abella - Aiguafreda el 8 de juliol de 1875, amb l'entrada en servei de la línia entre Granollers (estació del centre, de la línia de Barcelona a Girona) i Vic per part de la companyia Ferrocarril i mines de Sant Joan de les Abadesses. El 1880 arribaria a Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses i el 1886 fins a Barcelona per línia pròpia des de les Franqueses. El 1890 la “Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España” integrava la línia de Sant Joan de les Abadesses a la seva xarxa. El 1928 s’electrificava la línia a 1500V, el 1941 s’integrava a RENFE i el 1965 es canviava la tensió de la línia a 3000V. El 2005 s’integrava a ADIF i el 2013 es recreixien i milloraven les andanes, instal·lant un pas a nivell entre vies més accessible.

Aiguafreda (Inici tram GR)

El poble actual d'Aiguafreda, a tocar del Congost, va néixer al voltant del camí que anava de Barcelona a Vic, on s'havien instal·lat algunes ferreries i alguns hostals als segles XVII i XVIII. Al segle XIX hi havia algunes vinyes que desaparegueren amb la fil·loxera. A partir de 1875, amb l'arribada de la via fèrria, el poble coneixerà canvis importants en la seva economia: instal·lació de l'empresa tèxtil Serra i cases d'estiueig als anys 20 i 30. Al començament del segle XX, tot i continuar essent una vila bosquetana (i poc agrícola), té un considerable desenvolupament comercial i industrial. Després de la Guerra Civil, Aiguafreda no va començar a desvetllar-se fins als anys 60, època de prosperitat. L'augment de la població, tant per la natalitat com per la immigració, l'expansió i la diversificació de la indústria (tèxtil, filatura, mobles, construcció de xalets) i l'expansió urbanística han col·laborat al creixement de la població. La parròquia d'Aiguafreda de Dalt, que és on s'origina el nom del poble, data del segle IX.

Pont de l'Abella

El pont de l'Abella és una estructura de tres arcades sobre el riu Congost, construïda en pedra calcària local i rejuntada amb morter i calç. Tot i que es va originar entre els segles XI i XII, el moment de més creixement del nucli de l'Abella tingué lloc entre els segles XVIII i XIX, període durant el qual el Camí Ral de Vic a Barcelona experimentà un auge comercial. En aquest moment es decidí bastir un nou pont sobre el Congost destinat a facilitar la comunicació entre les dues capitals; a més, el pont connectava l'Abella i el raval que acabaria formant la vila moderna d'Aiguafreda. El pont va entrar en servei l'any 1740.

L'Oller

Conjunt d'edificacions que conformen un gran mas i un seguit d'estructures annexes. Aquest grup presenta una planta rectangular orientada d'est a oest formada per l'annexió de tres cossos edificats. És un dels masos històrics de la zona. El moment de gran auge fou en època moderna i coincideix amb un període de gran activitat humana a tota la zona i de gran activitat constructiva que va suposar una remodelació important de part de les estructures del mas. Les noves dependències es van ordenar seguint una disposició en horitzontal i cap a llevant.

El Ciment

El Ciment és un complex que evidencia la gran activitat basada en la indústria de la calç a la zona de l'Alt Congost. Respon a un forn de producció de calç d'abast industrial. En el lloc també hi ha un gran roure.

Sant Pere de Valldeneu

Sant Pere de Valldeneu és una església coneguda ja al 1007, situada en un petit replà als peus dels Cingles de Bertí, que tanquen el panorama a ponent. En aquelles èpoques va ser l'església parroquial de Valle Danielis o Vilar Daniel i era una de les set parròquies que formava part del terme del castell de Centelles, primer baronia i que, posteriorment, va esdevenir comtat. L'església consta d'una nau capçada per un absis semicircular, mentre que en èpoques posteriors van afegir-s'hi tota una sèrie de capelles laterals. L'absis, orientat a l'est com en la majoria de construccions romàniques, té una sèrie de tretze arcuacions cegues, de les que només deu en són visibles, i annexat hi ha una absidiola sense decoració ni finestres. La nau, coberta per una volta d'ametlla, no dóna senyals de l'existència tant de l'absis com de l'absidiola.

Separació GR2 i GR5

Seguir per la pista principal.

Bifurcació

Girar el camí que baixa a l'esquerra.

Viaducte de Fontmolsa

Tagamanent compta amb un dels viaductes més espectaculars de l’antiga línia del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses. Salva el torrent de Valldaneu, just on s’aiguabarreja amb el Congost, en el límit amb el municipi de Sant Martí de Centelles. Se’l coneix com el Pont de la Fontmolsa pel nom d’una antiga fàbrica situada molt a prop, que també batejà el túnel del tren contigu al viaducte. La seva construcció respon a les característiques que es van estandarditzat a la segona meitat del segle XIX: obra de mamposteria combinada amb maó vist, el qual forma els arcs i les voltes de punt rodó i perfila les arestes i impostes dels pilars. Consta d’onze ulls, amb 110 m de llargada que discorren paral•lels al riu. La seva silueta destaca entre la vegetació de ribera i és visible des de l’autovia.C-17.

Depuradora

El Congost

El Congost és un riu de la conca del Besòs i deu el seu nom a l'estreta gorja per la qual passa quan entra al Vallès Oriental. Neix de les aigües dels espadats occidentals de la Plana de Vic, al peu de Sant Cugat de Gavadons, en terrenys formats per gresos i margues. El riu es troba en la fractura que separa el massís del Montseny dels Cingles de Bertí i que separa aquestes dues unitats muntanyoses de nord a sud. La seva acció durant segles ha aconseguit un engorjat important que comença al Gorg Negre, prop de Centelles, que continua a Aiguafreda i el Figueró per obrir-se a la plana del Vallès quan arriba a la Garriga. Després travessa tota la plana del Vallès, passant per Granollers, i per acabar formant el Besòs en la seva confluència amb el Mogent, que li ve a l'esquerra, a l'alçada de Montmeló. No té afluents d'importància, però molts d'ells es troben, també, engorjats.

Ajuntament de Tagamanent

Darrere l'ajuntament, creuem el Congost pel pont.

La Rectoria

Casa i capella unides i situades aprofitant el pendent natural del terreny. La casa consta de 3 pisos (sala-celler al sòtan, menjador, cuina, sala a la planta; habitacions, serveis, galeria; al primer pis). Coberta per una teulada que aigua-vessa a la façana. Té una porta quadrada i adovellada, dues finestres rectangulars i el porxo al pis, que es troba orientat cap el riu Congost. La capella té teulada de doble vessant amb molt poc pendent i cobert amb teula aràbiga. El campanar és amb forma d'espadanya, d'un sol ull, a sobre hi ha un petit rosetó amb la data de 1916 i la porta és quadrada i amb una llinda. A la façana posterior s'observa la part original i més antiga amb dues finestres petites i una de més grossa amb una llinda de pedra. El sistema constructiu és de mamposteria, maó, amb pedres més grosses a les cantonades. L'accés al pis de baix es pot realitzar tant des de l'interior, amb unes escales que baixen al costat de la cuina, o des de l'exterior, a pla del riu Congost. Aquest pis està cobert amb volta i s'hi conserva la resta d'una premsa, les juntes on anava encaixada a la paret i el seu espai d'ubicació.

Santa Eugènia del Congost

Hi ha coneixement del conjunt de Santa Eugènia del Congost des del 1038; en un document que la situa prop de la domus del Congost, tot i que aquesta domus no ha estat encara geogràficament localitzada. El 1194 s'esmenta aquest topònim relacionat amb un delme de Guillem Bonfill d'Aiguafreda, on es diu: "ipsum meum X quod abeo et teneo ad Sancta Eugenia" i on també es fa esment de l'església. Es creu, doncs, que fou probablement a mitjans del segle XII, quan segurament es construí l'església romànica de Santa Eugènia del Congost. A nivell arquitectònic, d'aquesta fase inicial en destaca la capella de Santa Eugènia (datada al segle XI i d'estil romànic) tot i que la fàbrica que ara s'observa és força més tardana; i també les restes de basaments de murs que es poden veure a la façana oest de la mateixa església. En les següents dades històriques es documenta que al 1306 els Santa Eugènia es van vendre els drets aparellats a la castlania de Montmany i que al 1333, la capella ja tenia cementiri propi. Un altre document del 1376 la cita com a capella de Sanctuginia on els pagesos hi feien deixes i també s'hi feien misses. Al llarg del segle XVII trobem un altre esment de la capella de Santa Eugènia del Congost, on es demostra la seva adscripció al mas de l'Església o mas Santa Eugènia, fins que al 1713 per cessió del mateix propietari passà de nou a la parròquia. En aquest context del segle XVIII i segle XIX es produirà una important remodelació arquitectònica del conjunt, esmentada en un document del 1843, on es diu que davant l'amenaça de ruïna s'amplia i es refà bona part de la teulada- aquesta obra anirà a compte dels veïns i es treballarà, fins i tot, els diumenges. A més, el creixement de masies al seu voltant i l'altura del Tagamanent (1055 m) van ser dos factors importants que van permetre la potenciació del seu culte i una certa difusió local. Aquesta situació va motivar que al 1878 es convertís en parròquia encara que va continuar mantenint certs vincles d'unió amb Santa Maria de Tagamanent. Actualment és l'únic centre urbà del terme amb església parroquial i cap de municipi com a conseqüència de l'abandó del Tagamanent durant la guerra civil del 1936-1939. La guerra també afectà Santa Eugènia, en va desaparèixer el retaule major d'època barroca i es va enfonsar tota la coberta, que va ser posteriorment restaurada. Segons E. Junyent "aquest treball, a més de millorar l'interior del temple, ha motivat també la seva decoració interior especialment a l'absis, on es venera la imatge primitiva que va poder ser salvada"; també esmenta que hi ha un projecte de construcció d'un campanar de torre "que vingui a substituir el poc graciós d'espadanya que s'aixeca sobra la façana principal" i que de moment s'ha mantingut. La data contemporània més significativa serà la de 1940 quan definitivament es traslladarà la parroquialitat de Tagamanent a Santa Eugènia. Respecte les estructures annexes, trobem que al 1955 es construí el nou cementiri; i que la última gran reforma tingué lloc a finals dels anys 60, amb la construcció de la nova sagristia, sobre el terreny del que havia estat l'antic cementiri. L'església situada a la part esquerra de la Vall del Congost, de reduïdes dimensions, es troba dedicada a Santa Eugènia. L'edifici és d'una sola nau, de carreus ben escairats, fets amb pedra local i lligats amb argamassa; les cantoneres també estan reforçades amb carreus de tamany més gran amb la doble funcionalitat: d'element arquitectònic i decoratiu. Tota l'estructura es troba situada sobre una petita plataforma que s'anivella amb el pendent natural del terreny on es troba annexada una petita sagristia, amb diverses dependències modernes i el cementiri. Aquesta plataforma per la seva cara sud-est és feta de carreus, alguns de grans dimensions de pedra local ben escairada, que en algun dels seus punts estaria buida, contenint algun tipus de dipòsit. En els seus inicis es tractaria d'un temple senzill d'una sola nau acabada amb absis que cap el 1690 va ser ampliat allargant la nau per la part del davant i aixecant la coberta. Es conserven restes de murs d'època romànica i un campanar d'espadanya. El seu interior ha estat força remodelat i té una presentació ben curiosa, ja que la distribució dels bancs i de l'altar és radicalment diferent del que normalment es troba en qualsevol altra església. Crida també l'atenció, la falta d'imatges, que estan dins la sagristia. El presbiteri està separat de la nau per uns paravents, amb uns quadres penjats i a sobre del tot hi penja un marc de vidre amb la paraula "abba" ("pare" en arameu). Al davant de l'altar destaca un petit televisor i unes gerres i altres estris més. Tot plegat és una sorprenent presentació. A la sagristia hi ha les imatges que, possiblement, abans devien estar repartides per la nau. A més hi ha una curiosa pica baptismal, de color blanc, al nivell de terra, una pila baptismal per immersió.

Can Sant

Cal Sants, o can Sant, era una senzilla menestral dels segles XVIII i XIX situada ran del Camí Ral, formava part de la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i limitava amb el mas Santaeugènia pel nord i amb les Pareres del Pla. Un dels primers propietaris esmentats és Isidre Serrallonga Sans, ja en època moderna. Dins les seves propietats s'esmenta el conreu de l'olivera i la possessió de terres prop el Congost. La datació de la casa és de difícil precisió; atribuint-li una cronologia d'època moderna. Edificació de petites dimensions corresponent a un petit mas situat al costat mateix de l'antic camí de Vic. La seva estructura és força senzilla seguint una estructura de planta i pis, amb alguns annexes arquitectònics que haurien tingut funcions bàsicament agrícoles i ramaderes. La casa es troba construïda seguint la pendent del terreny natural fet que permet accedir al primer pis des de peu pla, i baixant per una rampa a la planta baixa. La tècnica constructiva utilitzada es basa en carreus de pedra local, poc treballats i lligats amb argamassa, amb un arrebossat exterior. Les obertures es disposen de forma simètrica a les diferents façanes; es tracta de petites finestres que tenen diferents solucions, algunes llindes i altres més simples. A la façana encara es conserva una rajola amb el número 2. El camí fou molt utilitzat a principis de l'any 1939 per les tropes republicanes en retirada cap a França i per nombrosos refugiats, tant de Catalunya com de diferents regions espanyoles, que fugien de l'avenç de les forces sublevades. A can Sant s'hi van estar alguns destacaments de soldats republicans en retirada que vivien, sobretot, de les requises que feien aquí mateix i a les cases del poble.

El Figaró

El poble del Figaró és l'evolució moderna d'un antic hostal de camí ral. A finals del segle XIX va arribar-hi el tren, i això va posar l'indret a l'abast de la burgesia barcelonina, que va farcir el nucli urbà d'edificacions modernistes, la majoria d'elles de Manuel J. Raspall. El GR2 creua el poble per l'antiga carretera, jo m'he pres la llicència de desviar-me pel carrer Vic i passar per una part del nucli antic del poble. Si ja no podem amb l'ànima, sempre tenim el recurs del tren per tornar a la Garriga.

Font dels Gitanos

Font situada al costat de l'antiga carretera N-152, just a l'entrada del poble de Figaró.

Viaducte de Sant Jordi

La línia de Barcelona a Vic i Ripoll forma part d'una línia que antigament havia arribat fins a Sant Joan de les Abadesses. Va nèixer amb l'objectiu de transportar el carbó des del Pirineu fins a Barcelona, i per aquest motiu utilitzava la línia de França entre Granollers i la ciutat comtal. El 1875 es posava en servei el tram entre Granollers i Vic i el 1880 arribava fins a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

Molí de ca l'Oliveres

L'antic molí de can Oliveres dataria de finals del segle XVII o d'inicis del XVIII. Tot i la seva ubicació propera al petit nucli i polígon de Gallicant, al terme de Figaró-Montmany, aquest molí pertany al terme municipal de la Garriga.

Gual de la Peçola

El Congost és un riu de la conca del Besòs i deu el seu nom a l'estreta gorja per la qual passa quan entra al Vallès Oriental. Neix de les aigües dels espadats occidentals de la Plana de Vic, al peu de Sant Cugat de Gavadons, en terrenys formats per gresos i margues. El riu es troba en la fractura que separa el massís del Montseny dels Cingles de Bertí i que separa aquestes dues unitats muntanyoses de nord a sud. La seva acció durant segles ha aconseguit un engorjat important que comença al Gorg Negre, prop de Centelles, que continua a Aiguafreda i el Figueró per obrir-se a la plana del Vallès quan arriba a la Garriga. Després travessa tota la plana del Vallès, passant per Granollers, i per acabar formant el Besòs en la seva confluència amb el Mogent, que li ve a l'esquerra, a l'alçada de Montmeló. No té afluents d'importància, però molts d'ells es troben, també, engorjats.

Bifurcació

Seguir a la dreta, en direcció al pont del tren que es veu i allunyant-se de la C-17.

Ponts de can Palau

Construït per la Maquinista Terrestre y Marítima (MTM) l'any 1931 i amb una llargada de 153'50 metres. Està format de quatre trams d'estructura metàl·lica sobre pilars de pedra, extreta del Bertí. En substitueix un de 1871 fet també per MTM i projectat per Nicolau Tous i Josep M. Cornet, malgrat la creença popular que va ser Gustave Eiffel el seu autor. La substitució es va fer en només una nit per no afectar la circulació de trens. Es troba al costat del mas Palau, que li dóna nom.

Molí de Blancafort

Originàriament era una torre o fortalesa de control de pas del riu Congost. L'actual casal va reemplaçar l'antiga «fortitudo de Blancafort», documentada des del 1183 i que es trobava sota l'alt domini de la família Centelles. El 1242, Bernat III de Centelles va encomanar al seu castlà Pere de Santa Eugènia el castell de Centelles i altres fortaleses, entre elles la de Blancafort junt amb «ipsum militem de Blancafort ...». Des de 1320 no s'ha trobat cap més noticia sobre la força o «domus» de Blancafort. En canvi, se n'han trobat sobre el molí i els hereus del mas que, des de 1297, fan actes de reconeixença del domini a la família Centelles que es continuen fins a èpoques modernes. La casa nova va ser cremada pels francesos i en l'actualitat està habitada. La capella fou beneïda l'any 1676. A la llinda del portal hi ha l'escut dels Blancafort i la inscripció: Any 1674 Pau Joan Blancafort.

Els Pinetons

Ampla esplanada de pins amb instal·lacions de refrigeris i botges. Tot el conjunt ha estat condicionat com a parc municipal i zona de lleuredes de 1984. Arrenglerats a la vora del riu, hi ha diverses espècies d’arbres, que foren replantats.

Fi del tram del GR2

Seguim pel carrer Calàbria cap al centre de la Garriga.

La Garriga - Plaça de l'Església

L'església de Sant Esteve de la Garriga, iniciada al 1685, no fou beneïda fins al 1737. El seu projecte es deu, probablement, al mestre de cases Giralt i Cerdà, oriünd de la Gascunya. Fou una obra de lenta construcció que s'arrodoní el 1926 amb el rpojecte urbanístic d'accés i entorn de la basílica, que són la única obra de l'arquitecte garriguenc Josep M. Pericàs. És un edifici d'una sola nau amb cinc capelles laterals per banda, bastides entre els contraforts, i absis de planta semicircular. L'espai de la nau és cobert amb volta de canó i llunetes, i el presbiteri amb cúpula de quart d'esfera que descansa sobre la cornisa seguida que recorre tota l'amplada de la basílica. A l'exterior destaca la façana barroca, amb la porta d'arc rebaixat flanquejada per pilastres ornamentades amb motius vegetals, flamers i volutes, i sobremuntada per un frontó d'arc partit amb una làpida entre motius florals en forma de creu. Al damunt d'aquest esquema es situa una estructura similar, de menors dimensions, a la descrita. El campanar és de tres cossos: el primer de planta quadrada i el segon vuitavat amb obertures de mig punt; el darrer és de ferro amb arcs apuntats que sostenen les campanes.

RENFE La Garriga

L'estació de la Garriga (PK 37,6 de la línia Barcelona-Vic-Ripoll) es troba en una zona força cèntrica, a l'est del nucli antic. El tren va arribar a la Garriga el 8 de juliol de 1875, amb l'entrada en servei de la línia entre Granollers (estació del centre, de la línia de Barcelona a Girona) i Vic per part de la companyia Ferrocarril i mines de Sant Joan de les Abadesses. El 1880 arribaria a Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses i el 1886 fins a Barcelona per línia pròpia des de les Franqueses. El 1890 la “Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España” integrava la línia de Sant Joan de les Abadesses a la seva xarxa. El 1928 s’electrificava la línia a 1500V, el 1941 s’integrava a RENFE i el 1965 es canviava la tensió de la línia a 3000V. El 2005 s’integrava a ADIF.