Seròs-Molí de Roca-Bovalar-Tossal de Ventafarines-Lo Desaigüe-Tossal de Genó-Tossal de Burgebut-Carratalà-Seròs

La ruta comença als afores de Seròs, en el punt on el carrer d'Avinganya abandona el poble en direcció a aquest monestir i a la Granja d'Escarp. Des d'allà eixim en direcció sud-oest però, de seguida, girem cap a l'esquerra a fi d'incorporar-nos al carrer de l'Escorxador, que no està formigonat.

Amb aquesta via, anem cap a llevant a buscar la Carrerada, i la trobem de seguida. L'agafem cap a la dreta i deixem definitivament enrere Seròs mentre perdem un poc d'altura.

Uns vint o trenta mentres més enllà, amb la Carrerada travessem la carretera C-45, que va des de Maials fins al límit amb l'Aragó. Continuem nosaltres vers el sud-est per la via que portàvem. A l'esquerra ens queda la partida de Badiello, anomenada també de Masmut. Cap a la dreta s'obre el pla de la Badina.

Passem pel costat de diverses edificacions situades al peu del camí, o no massa lluny d'ell. Una d'elles és un corral modern i en ús. I és que el topònim d'aquesta via ens indica que va haver de ser emprada en el passat com a pas ramader.

Quan arribem a la partida de Lo Sulfuro, molt a prop ja del riu Segre, trenquem cap a l'esquerra. En cosa d'un parell de minuts fem cap al pont Vell de la carretera C-45. Aquesta infraestructura va ser inaugurada l'any 1932 per Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya. Poc de temps després fou escenari d'intensos combats en el marc de l'última Guerra civil espanyola.

Amb el pont Vell creuem el riu Segre i fem cap a l'altra banda. Just enfront queden ara uns morrons parcialment coberts per vegetació que cauen en tendència vertical sobre el camí i que paren a uns 30 metres per damunt de nosaltres. En el cim del més septentrional hagué d'estar l'estació arqueològica anomenada del molí de Roca Nou, segons les indicacions dels seus descobridors, els investigadors Pita i Borràs.

Per a pujar-hi, ens incorporem a la carretera C-45 en direcció Maials. A poc a poc guanyem altura. Quan passem aproximadament pel punt quilomètric 13,5, agafem cap a la dreta una senda que puja ràpid i fa cap a una caseta de volta. Continuem l'ascensió per corriols fins que guanyem un altiplà situat a l'extrem nord de la vall de Móra, o Valldemora.

A partir d'ací, girem cap a la dreta, vers el riu Segre. No hi ha camí, només algun viarany i, això sí, molta vegetació baixa. Cal anar en compte perquè hi ha un grapat de forats i trinxeres excavades, algunes de les quals fan cinc o sis metres de fondària.

Al remat, fem cap al tallat que cau cap al Segre, on va estar aquest assentament del molí de Roca Nou que, segons els seus descobridors, comptava fins i tot amb una torre de defensa. A primera vista, però, no s'observa res que no siguen les ja referides trinxeres, que podrien tindre vinculació amb la batalla desfermada entre les tropes republicanes i les insurrectes el novembre de 1938.

Cal ara que desfem les nostres petjades pel mateix camí per on havíem vingut. Passem novament pel costat de la caseta de volta i eixim a la carretera C-45. Ara, però, cap a l'esquerra, l'agafem en direcció a Seròs.

Poc més enllà, i abans de tornar al pont sobre el Segre, a mà dreta, arranca un camí asfaltat que, de seguida, es bifurca. Nosaltres anem per la via de l'esquerra que, en un minut, ens deixa al molí de Roca, que és un edifici de grans dimensions ubicat al final de la vall del Molí. Allà mateix hi ha en un encreuament. Hem de seguir la ruta cap a la dreta, pel camí principal que va vora riu.

Deixem enrere el molí i guanyem un poc d'altura. Un minut després, a la dreta, observem el desguàs d'una valleta, que travessa el camí i va a parar al Segre. Per allà mateix, recte amunt, pugen uns fils del telèfon vers un camp situat a la partida de Sabassa. Sense haver trobat un pas clar, mamprenem cap a dalt per la seguida de la línia telefònica.

Ascendim una quinzena de metres en un tres i no res i després d'una última grimpada compromesa, arribem al límit d'una finca de fruiters. Ací va estar l'estació arqueològica anomenada molí de Roca B. D'ella no en queda res a primera vista com a conseqüència de la transformació del terreny. En tot cas, segurament no fou un nucli independent i és probable que estiguera lligat al molt més important assentament de Bovalar, que tot seguit visitarem.

Pel límit de la parcel·la i intentant enviar el mínim possible la propietat privada, en direcció nord, fem cap en dos minuts al jaciment de Bovalar. Es tracta de l'assentament més important de la zona. L'element que més hi destaca són les ruïnes d'una basílica paleocristiana destruïda a primeries del segle VIII, coincidint amb la conquesta islàmica del regne visigot. Junt a aquest edifici n'hi ha d'altres, com ara un dedicat al premsat del vi. La tesi més estesa defensa que, al voltant de l'església i de la seua necròpoli, va prosperar un poble. Altres, però, creuen que el jaciment del Bovalar fou un monestir paleocristià abandonat arran de l'arribada dels musulmans, vers l'any 715.

En qualsevol cas, continuem l'excursió per un camí asfaltat que hi passa per allà mateix, en direcció nord. Avancem entre camps de fruiters i, al cap de deu minuts, arribem al magatzem de Sabassa. En aquest punt, girem cap a l'esquerra. Per ací va haver d'estar el jaciment de Bovalar C, però res veiem d'entrada. I és que l'indret és ara una finca conreada.

De seguida, girem novament cap a la dreta i comencem a perdre altura. A la dreta tenim la vall de Bovalar. No tardem en fer cap a un camí, que és el que hem abandonat en enfilar-nos abans cap a l'estació del molí de Roca B. L'agafem cap a la dreta, travessem la vall de Bovalar i comencem a guanyar altura ràpidament.

El camí és bo i està asfaltat, però acaba de manera abrupta en arribar a l'entrada de la granja de Sabassa Petit. I és que el camí vell va per dins de la vall de Bovalar. Nosaltres no vam trobar l'inici d'aquesta via tot i que després, des de la pista, vam observar com, almenys més endavant, és ben evident.

Amb tot, just en el límit de la propietat privada de la granja, trenquem cap a l'esquerra per un altre camí que mena cap al nord-est / nord. Amb ell, envoltem per la banda de dalt els masos de l'Isidro i de Martínez. Poc després de passar per dalt d'aquest, girem cap a la dreta per un camí que puja a un tros d'oliveres. Després, sense senda i sense dificultat, tirem cap a dalt i, en dos minuts, guanyem l'altiplà de Ventafarines.

Ara és qüestió de buscar la pista que travessa aquest paratge. A fi d'açò, avancem vers llevant i, en un parell de minuts, ja hi som en ella. Cal anar en compte en aquest punt de no desviar-se massa cap al nord. I és que a aquella banda hi ha un abellar amb desenes de ruscos.

Dit i fet que agafem la pista cap al nord primer i cap a orient després. A Sol ixent albirem el tossal de Ventafarines. A migdia tenim la punta de Montmeneu. Darrere de nosaltres queden Seròs i Aitona. Al fil d'açò, ara hem començat a caminar per la línia que separa aquest dos municipis del Segrià.

En cosa de cinc minuts, coronem el tossal de Ventafarines que, amb els seus 198 msnm, és el punt més elevat de tota l'excursió. La muntanyeta, que s'eleva lleugerament per damunt de tot l'altiplà, també va ser escenari de combats en la Guerra civil espanyola. De fet, les trinxeres obertes pels soldats deixaren al descobert les restes d'un assentament de les acaballes de l'edat del Bronze, fa uns 3.000 anys, que ha estat catalogat amb el nom de Ventafarines III.

Deixem a la nostra esquena el tossal de Ventafarines i continuem pel camí en direcció a les planes de can Pitja. De lluny ja veiem una instal·lació de bombeig d'aigua situada just en una cruïlla. Ací cal que girem cap a l'esquerra i ens reorientem cap al nord / nord-est.

Des d'ara anem pel camí de Maials a Aitona. Primer travessem una gran planura, encara en la partida de Ventafarines. En acabant, fem cap a una altra cruïlla situada junt a un corral i un mas en ruïnes, tot i que s'ha construït una pleta en època contemporània per a guardar-hi bestiar. Amb el camí de Maials a Aitona hem de continuar recte.

Encetem ara el descens cap als Vilans, que és una zona on també han estat localitzades restes dels períodes iber i romà. Seguint, si fa o no fa, el camí de Maials a Aitona, que està un poc desdibuixat, travessem una finca de fruiters i, en deu minuts, arribem a la carretera que entra des de la banda de Seròs a la central hidroelèctrica de la Canadenca.

Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta. Després d'un centenar de metres apleguem al canal de desguàs de la hidroelèctrica, conegut popularment com Lo Desaigüe. Aquest curs d'aigua va resultar de la modificació del barranc de Carratalà, que feia cap per ací al Segre.

Amb la carretera de la Central, girem cap a l'esquerra i anem a buscar el camí dels Vilans de Baix, sense travessar Lo Desaigüe. Al remat, arribem a unes instal·lacions d'Acciona situades en el punt on el desguàs de la hidroelèctrica troba el riu Segre. L'investigador Rodrigo Pita va documentar ací mateix restes romanes a mitjan segle XX. Ara, però, de ben segur que hauran desaparegut.

Desfem les nostres petjades pel camí dels Vilans de Baix fins que trobem el pont per on la carretera de la Central, que naix a Torres de Segre, travessa, modernament, Lo Desaigüe. A l'altra banda, girem cap a l'esquerra. De seguida passem per un reguitzell de masos i magatzems, que són el de Gracieta, el de Caveta, el Roget, el de Miret i el de Francisco Bel, tots ells a peu de carretera.

En deu minuts arribem a una nova cruïlla, just on és el mas de can Pitja. Ací hem de girar cap a la dreta i agafar el camí d'Aitona a Llardecans i a Maials. Avancem cap al sud-est mentre guanyem altura a poc a poc. L'ascensió s'accentua un poc al cap de deu minuts, quan pugem per a travessar el canal de Seròs.

El passem i, immediatament, girem cap a l'esquerra per un camí que envolta per llevant el pantà del Curt. Al remat, la via gira cap al nord-oest, per baix del corral i finca de l'Estevet, i fa cap al peu del tossal de Genó. El coronem i contemplem, a banda de les trinxeres de la Guerra del 36, les nombroses restes visibles de l'assentament de Genó. Ací va haver un poble pròsper al llarg del segle IX abans de Crist i que, d'entrada, ja no va ser habitat pels ibers. Fabricaven cervesa i emmagatzemaven farina de glans, cosa inèdita a l'Europa del seu temps.

Baixem del tossal de Genó pel mateix lloc per on havíem pujat, que és l'únic possible a causa de la tanca que envolta el perímetre del jaciment. Ara, pel límit de la finca de l'Estevet, tirem cap a l'esquerra, vers el nord-oest / nord a fi d'enllaçar amb el camí de Burgebut, o vell d'Aitona a Sarroca de Lleida. Tot seguint els senyals del canal de Seròs, hi apleguen en menys de deu minuts.

Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta. A l'esquerra duem el pantà de Simó i, més enllà, albirem el tossal de Burgebut, o de Titai, cap a on ens adrecem. No tardem massa en arribar a un encreuament. En aquest tirem cap a l'esquerra. Després deixem a la dreta un magatzem. A l'altra banda de camí, pel límit de la finca, va un camí que puja a la referida muntanyeta.

El camí avança pels terrenys on va haver el jaciment de Burgebut B, del qual n'ha de quedar ben poca cosa per la transformació de la parcel·la per a conrear-la. A banda, segurament, aquest establiment documentat per Pita no era independent del situat al cim del tossal. De nou, les trinxeres obertes durant la Guerra civil espanyola deixaren al descobert part de les restes prehistòriques.

Després de fruir de la vista cap a la banda d'Aitona, baixem del tossal de Burgebut i tornem sobre les nostres petjades fins al punt on havíem trobar el camí vell de Sarroca de Lleida a Aitona. Ara el continuem, tot creuant el canal de Seròs.

Pugem però, immediatament, descendim una altra vegada vers la partida de Los Plans. Passem per una bona seguida de masos, com el d'en Mingo Tomàs o el d'en Pere el Càndil, i també pel del Forner i el del Granyó.

Poc més de mitja hora després de davallar del tossal de Burgebut, doncs, trobem la carretera de Torres de Segre a la Central. L'agafem cap a l'esquerra durant deu minuts, fins que trobem una altra vegada el camí de Llardecans i de Maials. Ara ens incorporem a ell cap a l'esquerra, en direcció a Aitona.

Amb aquesta via travessem el riu Segre. En acabant, a la primera oportunitat que se'ns presenta, girem cap a l'esquerra per un camí que mena cap al sud-oest i travessa la partida de Carratalà. El paisatge, de ribera, és ben diferent del secà així com també dels conreus de regadiu que hem vist fins ara en aquesta excursió.

Ens costa uns vint minuts arribar al magatzem de Pomar, situat al desguàs de la vall de Roca en el Segre, a la partida del sot de Jan. En aquest punt, girem cap a la dreta i, poc més enllà, cap a l'esquerra ja per una via asfaltada.

Continuem cap al sud / sud-est fins que el mateix camí és el que ens aboca cap al riu Segre. Açò ocorre ja a prop del terme de Seròs, poc abans d'arribar al mas de Peret. Per darrere d'aquest nucli, passem per un tram un poc esborrat de camí i entrem a la jurisdicció serosana.

A partir d'ara, la seguida és molt més clara. Abandonem la partida de Carratalà i fem cap a la del pla de la Badina. En cosa de deu minuts des del mas de Peret, girem cap a l'esquerra per a incorporar-nos al camí dels Alters. Amb ell passem per la depuradora d'Aitona i de Seròs, i també per les granges de Julià Llop i d'Aleix Castellnou.

Aquesta via, que travessa l'horta de Seròs, fa cap a la carretera C-45. L'agafem en direcció Aitona-Saragossa fins que, un poc més enllà, arribem al punt on l'havíem creuada amb la Carrerada a l'inici de la ruta. Ací, trenquem cap a la dreta, entrem a Seròs i fiquem el punt i final a l'excursió.