Serralada de Marina: Fonts amagades, Castellruf, turó de Galzeran i Cementiri dels Empestats

La ruta comença prop del Coll de Montalegre, al GR-92, on trobem fàcilment lloc per aparcar.
Ben aviat deixarem el GR per tombar cap a la part Oest de la serralada. Passem per la Font del Ferro, la Bassassa i la Font de la Teula i ens arribem a la zona del turó de Castellruf (la part més al Nord de l’itinerari) per visitar el poblat ibèric i el dolmen del mateix nom.
Després continuem cap el turó d’en Galzeran on, després de gaudir de les fantàstiques vistes, baixarem per la “vinya” fins al coll conegut com el dels Nou Pins i prenem la pista que devalla en forta baixada en direcció a Tiana. Quan els genolls ja comencen a queixarse ens desviem a la dreta (també hi ha una pujada ben forta) per anar a buscar el sender de la Font de l’Alba que ens duu cap l’objectiu final: el Cementiri dels Empestats.
La ruta en general es cómoda per pistes i corriols tot i que hi han algunes pujades i baixades ben pronunciades però els indrets que visitarem paguen la pena:

La Font del Ferro
La Font del Ferro és una font natural situada a la vall del torrent de la Font Sunyera del Parc de la Serralada Litoral, al municipi de Santa Maria de Martorelles. És una font ferruginosa, que brolla de sota de dos torrents: el del Sot dels Verreus i el del Sot dels Cirerers, que en aquest punt s'ajunten i formen el torrent de la Font Sunyera.
Es localitza a escassos metres per sota del camí que porta a La Bassasa, en una petita esplanada entre avellaners, falgueres i alguna alzina, com la que creix del mateix mur de la font. La font és en un mur longitudinal on la part central està endarrerida respecte a la façana mitjançant una volta d'obra vista i presenta un sòlid arc de mig punt de maons a plec de llibre que cobreix la fornícula, en la qual hi ha una petita pica i el senzill broc. La sortida de l'aigua consta d'un tub metàl•lic petit, un altre de més gran al costat i un bassiol de terrissa a terra, i el mur on hi ha el brollador és arrebossat i pintat de color ocre rogenc.
Com que es tracta d'una font natural, en èpoques de sequera aquesta font només goteja o és seca, però en raja força aigua en temporades plujoses.

La Bassassa
Aquesta bassa de reg és un toll d'aigua permanent que es troba a pocs metres del corriol que porta de la Font del Ferro a la Font de la Teula i és un punt de recollida d'aigües d'escorrentia fins que aquestes arriben al Torrent de la Font Sunyera. Es tracta d'una bassa que aprofita en part el relleu natural i la part baixa està tancada amb una paret per a augmentar la cabuda. Un arbre tombat li fa de pont natural per a travessar-la. L'aigua és neta i l'entorn és ple de fauna i vegetació natural (com ara, equisets). Aquesta bassa recollia aigua per a una casa que hi havia a prop, a tocar del camí, i actualment enrunada. L'entorn manté el mateix encant que a la Font de la Teula, encara que la humitat i el desús fan que estigui molt més embardissat.

La Font de la Teula
La font es troba a la vall del torrent de la font Sunyera del Parc de la Serralada Litoral, i és així anomenada perquè antigament hi havia una teula per recollir l'aigua que s'escolava de la roca i feia de broc.
Es troba en una petita esplanada enmig del bosc i al capdamunt d'una torrentera. Tot l'entorn de la font i el corriol d'accés és ple d'avellaners plantats per la família que habitava una casa a prop, a tocar de La Bassasa, per bé que també hi ha alzina, heura i roure, i a la paret de la font hi creix falzia, una planta de la família de les falgueres que només creix en parets on raja aigua. La densitat vegetal i el recolliment d'aquest indret la fa una de les més gratificants de visitar del Parc de la Serralada Litoral.
No hi ha una construcció pròpiament dita que canalitzi la font, sinó que es tracta d'un petit muret d'on en surt un broc, originàriament una teula. Aquest element fou substituït per un broc de ferro en forma de teula. L'aigua brolla d'una paret de granit gairebé llisa, coberta de falguera de pou i molsa de tosca, i cau en un petit bassal rodó practicat a la pedra. Normalment, es veu regalimar aigua per tots els racons de la paret. En una escletxa de la roca, damunt del broc, hi ha una petita imatge de la Mare de Déu. Encara que hi ha un rètol d'aigua no potable, la gent de la contrada en beu sense problemes. Hom diu que, antigament, quan els llenyataires havien de treballar a prop de la font, demanaven a llurs mullers doble tupí de menjar per a dinar. El motiu era que aquesta aigua és molt lleugera i fa vindre gana.

Poblat ibèric del Turó de Castellruf
És un oppidum que va estar habitat entre els segles V i II aC. Els sondejos han permès establir una etapa de màxima ocupació durant el segle iii aC. Ocupa una extensió aproximada de mitja hectàrea, delimitada per una muralla d'1,15 m d'amplada mitjana. Tots els elements estructurals són de pedra, s'assenten sobre la roca mare i en segueixen les irregularitats.
Tot i haver patit un nivell important d'incendi, encara es poden observar habitatges parcialment excavats a la roca, amb sòl d'argila i normalment una llar de foc a l'interior. També es conserven diversos fragments de muralla a les bandes est i sud. Tot el conjunt està molt embardissat, de manera més o menys intencionada, per tal de dificultar-ne l'accés i preservar-ne les restes.
Pujant pel corriol d'accés, el primer que trobarem és un petit pou o sitja. A partir d'ací, el caminet traça un itinerari més o menys circular que seguirem en sentit contrari a les agulles del rellotge. A banda i banda anirem trobant restes d'estances, la majoria cobertes de bardissa, fins a arribar a la banda nord del turó de Castellruf. Allà hi ha un seguit de 8-10 habitatges perfectament visibles i alineats, la part exterior dels quals és un tram de muralla.

Dolmen de Castellruf
A priori sembla un dolmen simple o cista, però podria tractar-se també d'una galeria, amb un període d'ocupació durant el calcolític. No s'hi han fet excavacions rigoroses per esbrinar-ho. Presenta un estat força correcte i sembla que no hi manca cap de les peces. La cambra, tancada per quatre lloses verticals, fa 1,60 metres de llarg per 1,50 metres d'ample i tot just 0,60 m d'alçària. La coberta la formen dues lloses treballades de forma triangular, que tapen completament la cambra. Hi ha abundància de pedres granítiques al voltant que podrien ésser del túmul, el qual es calcula que fa uns 7 metres de diàmetre.
Apareix esmentat per Josep Estrada i Garriga el 1955, però sembla que fou descobert per mossèn Fàbregues, del seminari de la Conreria. Segons explica una persona de Santa Maria de Martorelles (la qual, de jovenet, feia de pastor en aquesta zona), entre els anys 1939 i 1942 un grup de 5 o 6 religiosos amb els hàbits arromangats feien excavacions al mig del bosc, suposadament treballant en aquest dolmen.
Veure més a: http://josepbaliusplanellas.blogspot.com.es/2014/12/castellruf-un-turo-amb-forca-historia.html

Turó d'en Galceran
El Turó d'en Galzeran o Turó d'en Mates (o també, localment, el Telègraf) és una muntanya de 484 metres situada entre el Maresme i el Vallès Oriental, a la Serralada de Marina o de la Conreria.
Des del turó podem veure la panoràmica més àmplia de tot l'entorn i és el punt d'unió dels municipis d'Alella, Tiana i Martorelles de Dalt.
Hi ha un monòlit geodèsic que fou utilitzat l'any 1794 per a mesurar el meridià de Dunkerque a Barcelona, que serví per a determinar la longitud del metre. Es feu servir per a la triangulació del vèrtex format pel Matagalls, el Puig Rodó i el Turó d'en Galzeran.
L’entorn és molt conegut per la torre de guaita que s’hi troba i és una fita popular entre els caminaires i ciclistes que sovintegen la serralada.

Cemetiri dels Empestats
El Cementiri dels Empestats també és conegut pel nom de Cementiri del Còlera o Cementiri de la Febre Groga. En aquest cementiri hi trobem tan sols una pedra amb algunes inscripcions, que ens marca la fossa comuna on alguns infectats d’aquesta malaltia van ser enterrats. Aquest monument va ser col•locat l’any 1871, un cop l’epidèmia ja hagué finalitzat.
La història d’aquest indret amagat és molt senzilla, i n’existeixen varies, de versions. L’any 1870, al barri de la Barceloneta, va començar una epidèmia de pesta, possiblement a causa d’algun dels vaixells arribats des de terres llunyanes. La malaltia es va començar a estendre per tota la ciutat. Un cop desallotjat el barri de la Barceloneta per ordre de l’Ajuntament i la Junta de Sanidad, els malalts provinents de famílies amb menys recursos van ser traslladats a la Conreria. L’epidèmia va durar 4 o 5 mesos, i va deixar 76 morts, que suposem són els enterrats a la fossa comuna. Aquesta seria una primera versió dels fets. La segona, explicada pels familiars de la Marta Bayà, no deixa tan bé a les autoritats. Diuen que els carros que transportaven als malalts (i dic malalts perquè no sempre estaven morts quan sortien de Barcelona) eren enviats a les afores de la ciutat, sent una d’aquestes afores aquest racó de muntanya que pertany a Tiana. Un cop arribaven al que coneixem com a Cementiri dels Empestats, els enterraven. La persona que havia portat el carro també s’hi havia de quedar, ja que havia entrat en contacte amb el virus i per tant es considerava que havia estat també contaminat.

Salut!