Serralada de Marina todo senderos Poblados Ibéricos d´en Boscà y de Puig Castellar Ermitas Sant Onofre, Climent y Miranda

Inicio y fin

Vista Cruz de Montigala

La Creu de Montigalà és una creu de ciment armat,[1] originàriament de pedra, situada al turó de Montigalà de Badalona (Barcelonès), justament al cim d'aquesta muntanya, la creu fa uns 4 metres d'alçada. Viquipedia - La primera creu, dissenyada per l'arquitecte Joan Amigó fou col·locada el 28 de setembre de 1913 amb motiu de les festes constantinianes commemorant l'Edicte de Milà del 313, en què el cristianisme es convertia en religió tolerada, encara que en aquell moment la creença era que l'emperador Constantí l'havia feta oficial. Els actes culminaren amb una gran processó des de Santa Maria dues el 12 d'octubre. En l'acte participaren el cos de Portants del Sant Crist. La seva benedicció final fou el dia 19 d'octubre. La creu fou destruïda durant la Guerra Civil (1936-1939), i novament dreçada, en ciment armat. El 3 de maig de 2013 se celebraren els primers actes de commemoració del centenari de la creu i estan previstos altres actes al setembre.

Casitas y subida por la calle pegada a ellas

Inicio subida

Pistas deportivas y sendero

Vistas

Mirador

Entrada a Poblado Ibérico. Por agujero en la valla

Poblado Iberico Turó d´en Boscà

De la web Badalondia Las escasas piedras que hoy forman el Poblado Ibérico del Turó d’en Boscà poco tienen que ver con el asentamiento íbero fundado a mediados del siglo IV a.C. Los primeros pobladores decidieron establecerse en Can Boscà debido a su estratégico emplazamiento, pues en plena Serralada de Marina, y a 198 metros sobre el nivel del mar, desde aquí se divisaba todo el litoral barcelonés (layetano, en época romana). Aún así, por si las moscas, decidieron construir un potente sistema defensivo que constaba de una muralla perimetral y dos torres de defensa. La urbanización del asentamiento, que llegó a tener una extensión de 3 hectáreas, estaba en pendiente; motivo por el que las casas se construyeron en terrazas. Pero a los íberos que vivían aquí, la tranquilidad con buenas vistas les duró bien poco. Desde finales del siglo II a. C. y durante todo el siglo II a.C., la presencia de los romanos en las proximidades del poblado no hizo más que ir en aumento, hasta que finalmente en el año 90 a.C. se fundó Baetulo y el Turó d’en Boscà fue progresivamente abandonado. A los romanos no les hizo falta asaltar su sistema defensivo; los propios íberos fueron integrándose poco a poco con sus vecinos, como demuestran las grafías ibéricas halladas en las estelas funerarias romanas exhibidas en el Museo de Badalona. De hecho, se cree que los íberos ayudaron a construir Baetulo. Un vaso lleno de naves El yacimiento de Can Boscà fue descubierto en 1928, cuando el profesor Serra Ràfols escribió acerca de unos restos íberos encontrados en esta latitud. Apenas unos años más tarde, en 1933, los incombustibles miembros de la Agrupació Excursionista de Badalona, encabezados por Joaquim Font i Cussó, hicieron una primera excavación que dejó a la luz un tramo de muralla, una torre de defensa y unas escaleras que permitían el acceso al poblado

Inicio sendero

Vistas del sendero

Sant Crist del Canyet

De Wikipedia Antiga Església del Sant Crist Anteriorment a la construcció de l'actual temple, va existir una església primogènia també dedicada al Sant Crist i completament destruïda durant els dies posteriors al cop d'estat del 19 de juliol del 1936. Aquesta església fou edificada l'any 1884, però fins a l'any 1922 no va tenir llicències per tal d'administrar sacraments. Amb la construcció d'aquest temple, els veïns de Canyet ja no havien de baixar fins a l'església de Santa Maria. Era una església gran d'una sola nau. En el seu interior hi havia quatre altars. A la part central, en un absis, l’altar major dedicat al Sant Crist, i a ambós costats hi havia un altar dedicat a Sant Antoni i un altre a la Mare de Déu. l’Església va ser cremada parcialment la matinada del dia 20 de juliol de 1936, i en la seva totalitat uns dies després. Església del Sant Crist Acabada la Guerra es va decidir reconstruir l'església del Sant Crist. La primera pedra es va col·locar l'any 1946 i l'obra fou dirigida i projectada per l'arquitecte badaloní Joan Padrós i Fornaguera la qual acabà el 1951, any en el qual es va obrir al culte. L'església es va eregir en uns terrenys cedits per la família Ferrater i es financià amb donacions dels veïns del barri. Quatre anys més tard, el 1955, va ser inaugurat el campanar de la parròquia i es van beneir les quatre campanes dels finestrals que porten els noms de Maria Assumpta, Julita-Joanna, Isidora i Jacinta mentre que el 1956 van ser beneïdes les campanes del rellotge: Ferdinanda (hores) i Carmela (quarts) restaurades, l'any 2011. Parròquia del Sant Crist de Canyet La parròquia del Sant Crist de Canyet pertany a l'arxiprestat Badalona Nord. A part de la seu parroquial compta també amb altres edificis reliogiosos. Aquests són les esglésies del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de l'Hospital Germans Trias i Pujol, les ermites de Sant Climent i Sant Onofre i la capella de Can Ferrater, d'estil neoclàssic i inventariada com a bé d'interés local. Actualment la parròquia està regida per Mossén Ignasi Torrens i està en procés d’agrupació amb les parròquies veïnes de Sant Francesc d’Assís de Bufalà i Santa Clara de Morera.

Capella Sant Crist

Publicado en elpuntavui.cat L'única del període barroc que hi ha a Badalona. Des de fa uns mesos, els voluntaris de l'associació Conservació Ermites de Canyet treballen per dignificar la capella per dins i per fora. S'han trobat que l'estat de l'estructura és bo, tot i els anys d'abandó. Es tracta d'un edifici que forma part del catàleg de patrimoni de la ciutat. Construïda durant el segle XVIII en estil barroc, pertanyia a la masia de can Ferrater. L'obertura de la carretera de Canyet, a final del segle XVIII, va esqueixar els terrenys que pertanyien a la masia i va fer que la capella quedés a l'altra banda de la carretera, fet que va contribuir al seu abandó i posterior deteriorament. Els voluntaris han començat les tasques de restauració amb la neteja del sostre de la capella, que acumulava una gran quantitat de terra i petits arbres que s'havien anat acumulant després d'anys sense cap tipus de manteniment.

Bajada por la izquierda

Hípica Badalona

Pont de Mas Oliver

Cal Dimoni

De Wikipedia Cal Dimoni edifici i masia Modifica el valor a Wikidata Construcció Segles XV-xviii Arquitectura popular Ubicació geogràfica Badalona (Barcelonès) Cal Dimoni és una antiga masia de Badalona (Barcelonès), ubicada a l'antic camí de Badalona a la Vallençana, al barri de Canyet. Amb orígens al segle xv, els edificis actuals daten probablement del segle xviii, i han estat reformats posteriorment, una de les darreres reformes va ser el 1987. Actualment és un restaurant. Descripció És un conjunt de dos habitatges independents i un antic corral, construïdes totes elles amb fang. El primer és Cal Dimoni, masia ubicada al centre, destaca el seu portal adovellat amb arc de mig punt, no centrat amb el carener de la teulada, hi resa la llegenda «Siglos XV-XVII». El segon és Cal Pupé, a la dreta, el seu portal és rectangular i envoltat de grans dovelles. Finalment, el Corral Nadal està situat a l'esquerra del conjunt, també amb un portal rectangular. El conjunt de la masia consta de planta baixa i pis, de tipologia asimètrica, està coberta a dues vessants. D'altra banda, totes les finestres del pis han estat reformades. El seu entorn ha estat molt malmès, si bé està molt ben condicionat, i se l'hi han afegit unes moles de molí al pati per ambientar l'espai. Notícies històriques Amb orígens al segle xv, l'actual edificació va ser aixecada probablment al segle XVIII i després va ser reformada. Al nomenclàtor municipal de 1860 els tres masos no apareixen per separat, només el Corral d'en Nadal. En tot cas, l'Ajuntament diu que es tracta d'un «caserio», format per quatre edificis habitats habitualment, dos consten d'una planta i els altres de dues. L'any 1980 encara era utilitzada com a habitatge, posteriorment s'hi ha ubicat un restaurant, ús que encara avui té. La masia va ser remodelada el 1987

Pista

Izuierda

Inicio sendero super empinado

Edificación abandonada

Fin sendero e Inicio sendero nuevo, de frente

Vistas del sendero

Inicio sendero

Vistas sendero

Subida intensa por la derecha

Vistas sendero

Distintas vistas del trazado del sendero y zona de paso

Inicio subida a Sant Onofre

Ermita de Sant Onofre

Viquipedia Ermita de Sant Onofre Construcció 1498 Modifica el valor a Wikidata Característiques Estil arquitectònic gòtic tardà Modifica el valor a Wikidata Altitud 269 m Modifica el valor a Wikidata Ubicació geogràfica Entitat territorial administrativa Badalona (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata Localització Canyet (Badalona) 41° 28′ 24″ N, 2° 13′ 02″ ECoord.: 41° 28′ 24″ N, 2° 13′ 02″ E (mapa) L'ermita de Sant Onofre és un petit oratori situat al barri badaloní de Canyet construït l'any 1498 pels monjos de Sant Jeroni de la Murtra al serrat de les Ermites,[1] al capdamunt del turó de Sant Onofre (269 m.), entre el torrent de la Font Santa i el Coll de les Ermites. S'hi pot arribar pel camí que surt del Coll de Vallençana o el que passa pel Coll de Puig Castellar, des de Santa Coloma de Gramenet. La seva construcció va ser motivada per la necessitat de tenir un espai pels monjos del monestir de Sant Jeroni per tal de retirar-se, contemplar, orar i fer penitència en solitud. De fet l'orde dels monjos jerònims combinava la vida cenobítica amb la vida eremítica. Era costum que el dia 3 de maig, festa de la Santa Creu, la comunitat dels monjos hi pugés en processó i des d'allà beneïen el terme de Badalona. Té certs caràcters del gòtic tardà, el qual el podem veure representat en la finestra de mig punt ornamentada, les voltes i les fines nervadures interiors. La planta és rectangular, amb absis recte i coberta de dues aigües. Hi ha una finestra de mig punt ornamentada a la façana i una altra més senzilla la capçalera.El portal és adovellat, de punt rodó fet amb dovelles de granit, el qual s'accedeic per uns graons semicirculars.

Inicio sendero

Inicio de sendero y fotos de su recorrido

Inicio subida intensa

Sendero y llegada a Sant Climent

Ermita de Sant Climent

De Wikipedia L'Ermita de Sant Climent és una església de Badalona inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya Descripció Petit edifici de planta rectangular amb capçalera semicircular, volta arrodonida per l'exterior i coberta de rajoles de terrat. A la façana principal té la porta d'entrada, rectangular amb pedres d'emmarcament lateral i llinda de fusta. Damunt hi ha un petita obertura rectangular quasi d'espitllera. L'acabament de la façana és en forma de frontó rodó amb els extrems rectes amb conjuminació de la recta i la corba. Al bell mig, i de fàbrica de maó vist, hi ha un cos que segueix la tipologia superior de la façana per a la ubicació de la campana. El parament de l'ermita és de pedres sense treballar ben disposades fins a omplir tot l'espai del mur, fins i tot utilitzant l'ús del reble. Història Capella situada entre els termes de Montcada, Badalona i Santa Coloma de Gramenet. Edificada l'any 1673 en virtud d'un acord pres anys enrere per la comunitat de Sant Jeroni de la Murtra. És dedicada a Sant Climent, advocat de l'aigua. En aquelles èpoques mancava l'aigua a Sant Jeroni, Santa Coloma, Vallensana i Reixac. Durant alguns anys s'hi celebrava una processó

Entrada al poblado ibérico del Puig Castellar

Puig Castellar Poblado ibérico

A 303 m de altura y con una superficie ligeramente superior a los 4.000 m2, las magníficas condiciones de defensa y de control del territorio no llevan a pensar que debía tratarse de un poblado importante. Este emplazamiento permitía la visión y la comunicación con los asentamientos cercanos, ya que controlaba un tramo importante de la línea de costa, la desembocadura del Besós, el llano de Barcelona y el paso hacia el interior, hacia el Vallés. Estuvo ocupado desde el siglo VI a. C. hasta el inicio del siglo II a. C., momento en que es abandonado, posiblemente a causa de los acontecimientos relacionados con la Segunda Guerra Púnica, y pertenecía al pueblo de los layetanos, que habitaba en el territorio que se extendía desde el río Llobregat hasta la Tordera y hacia el interior por el valle del Llobregat y el Vallés. La actividad económica más importante era la agricultura, también practicaban la caza, la ganadería y la pesca como actividades complementarias. La organización urbana del pueblo nos indica que sus pobladores pertenecían a una sociedad compleja y organizada. La estructura urbanística se adapta a las características del terreno y las casas se levantan en terrazas que salvan desniveles.

Poblado iberico Puig Castellar

Salida por valla rota

Torre forestal Charlie

Sendero por la derecha

mirador

Bajada al dolmen y cau den Genís

Cau d´en Genís

Viquipèdia La cova d'en Genís, també coneguda com el cau d'en Genís, és un jaciment que es troba al municipi de Santa Coloma de Gramenet. Està situat al parc de la Serralada de Marina, al vessant sud-oest del turó del Pollo, a prop de l'ermita de Sant Climent i a 500 metres del jaciment arqueològic del Puig Castellar. El jaciment arqueològic va ser descobert l'any 1955 per Genís Ibáñez, el qual va donar nom a la troballa i va ser excavat pel Centre Excursionista Puig Castellar. D'aquestes excavacions van treure una tíbia humana, que es va fer desfer, i dos vasos de ceràmica que devien formar part de l'aixovar funerari. És un sepulcre de l'edat del bronze constituït per un gran bloc de granit que descansa sobre uns altres blocs més petits i forma una cavitat interior de 3 metres d'ample per 2,50 metres d'alt.

Bajada

Inicio sendero

Vistas del y desde el sendero

Zona ermita La Miranda

Inicio senderos

Vistas Ca l´Alemany

De Wikipedia Ca l'Alemany (Badalona) Construcció Edifici original s. XV Reformes s. XVIII Ca l'Alemany és una antiga masia del barri de Canyet de Badalona (Barcelonès), situada a la vall de Betlem o de Sant Jeroni, a prop del turó de Montigalà, a mig camí entre la ciutat, marcada per la B-20, i el monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Actualment només en resten ruïnes, la part millor conservada de les quals són el safareig del pati i els arcs que l'acompanyen. Tot i el seu estat, actualment està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Una excavació arqueològica va constatar la presència d'una vil·la romana anterior, que hauria deixat pas, posteriorment, a la masia. Malgrat el seu estat, continua sent un element característic del paisatge de la vall de Sant Jeroni. La Masia La masia original era del segle xv, va tenir reformes i ampliacions posteriors; estava construïda amb tapial i la façana de llevant era de maçoneria. Les llindes i els brancals eren fets de pedra.[1] Actualment les restes de l'edifici principal estan molt degrades i tampoc en resten les cobertes. No obstant això, encara és visible la bassa o safareig quadrat envoltat d'un reduït pati i una galeria d'arcs de mig punt fets amb totxana. Aqüeducte de Ca l'Alemany Entre la masia i el monestir de Sant Jeroni de la Murtra hi ha l'aqüeducte de ca l'Alemany. Va ser construït probablement al segle xix o a principi del segle xx. És una estructura feta de pedra de sis arcs realitzats en maó. A través d'una canonada soterrada es transportava l'aigua des la mina de ca l'Alemany fins a una caseta, avui en ruïnes, des d'on es distribuïa a la resta de la masia. Història Situada sobre una vil·la romana, excavada inicialment el 1975 per Marta Prevosti i col·laboradors del Museu de Badalona, on es van trobar restes ibèriques i romanes. Era un edifici benestant d'època de l'Alt Imperi; constava de nou habitacions, tenia una piscina adossada que contenia restes de pintures amb motius de dofins i unes sales termals. Entre la fi del segle ii i mitjan segle iii, s'inutilitzen les sales termals i s'instal·la un forn metal·lúrgic, corresponent a la transformació de la part de la vil·la residencial a productiva. Com en altres casos semblants, la masia es superposarà a la vil·la. Les primeres referències documentals de la masia són de 1300, quan s'esmenta el Mas Carcerenya. El seu nom canviarà segons el propietari; el 1418 és documentada com Mas Nadal de Baix, i des de 1619 com Ca l'Alemany, el qual ha acabat conservant. Va ser propietat d'aquesta darrera família i després va passar als marquesos de Llió, que també eren propietaris de Can Mora. El 1717 va esdevenir una masia senyorial, es va refer i millorar, i se li afegirà la bassa i les glorietes. La masia va quedar abandonada a final del segle xx. Víctima de diversos actes vandàlics, en primer lloc fou arrasat el seu interior i mobiliari, després fou destruïda la teulada i el sostre s'enfonsà. Poc després l'edifici era cremat totalment i la bodega també en quedava afectada. L'Ajuntament aconseguí salvar únicament una premsa de vi datada de l'any 1830, que fou desmuntada i traslladada al Museu.

Sendero