Serralada Litoral: La calçada romana de Parpers.

Ruta curta on visitarem el tresor més antic i preuat de la vila d’Argentona, la Via Sèrgia; que des d’ abans de Crist unia Iluro (Mataró) amb Semproniana (Granollers) i es creuava amb la Via Herculana.
La via de Parpers consta com a monument Històric-Artístic incoat per la Generalitat des de 1983 (Reg. 13-1-1983 DOGC 23-2-1983). Recentment l'empresa d'arqueologia ATICS S.L. ha fet excavacions i està elaborant un projecte de musealització a instàncies de l'Ajuntament d'Argentona.

Punt d'inici: Camí d'entrada a la Serralada Litoral prop de l'àrea de pícnic dels Àngels.

Deixem el cotxe al camí d'entrada a la Serralada Litoral des de Coll de Parpers i transitem amb cura per la carretera C-1415 uns 120m fins arribar a l'inici de les restes de la calçada on trobem un plafó informatiu:

Els romans foren els primers a construir “massivament” vies, carreteres i carrers empedrats i amb desaigües per conduir les aigües de la pluja. Aplicant tècniques apreses dels perses, egipcis, micènics i grecs. Hi havia diferents tipus de vies, però bàsicament constaven de 4 parts:
• Pedres grosses, formaven els fonaments i els murs de contenció laterals.
• Pedres més petites, barrejades amb calç i sorra, omplien les escletxes i feien un pis força pla.
• Una mena de grava piconada, amb sorra i calç, deixava el terreny ben pla per a poder incrustar les lloses o l’empedrat, segons el tipus de via.
La Via Sèrgia, de la qual es conserva un quilòmetre a Argentona, unia: Vic – Caldes de Montbui – Granollers – La Roca del Vallès i Mataró. El nom de Via Sèrgia li prové del cònsol romà Manius Sergius, que va manar construir-la entre l’any 110 i el 120 aC (Segle II aC).

Entrem en un sot o torrentera, i aquí és a on comença el que queda de la Via Sèrgia. Observeu als costats i el mur que hi ha és el cim de la Via, nosaltres estem caminant pel que serien els fonaments. De tant en tant, es veu una “finestreta” al mur, si en aquests punts mireu a l'altra banda, en molts casos, trobem un altre i això és el desaigüe que passava per sota de la via, que recollia l’aigua de la pluja per un costat i, per sota la Via, l’enviava a l’altra banda.
A mig camí, trobem un pont de l’època, es tracta d'un pont d'un sol ull i d'una tècnica força acurada reformat amb maons al segle XVIII quant es va refer aquest eix en el Pla Nacional viari del Compte de Floridablanca que va iniciar la reforma d'aquesta calçada sense èxit fins que va quedar en desús arran de la construcció al segle XIX de la C-1415, i restà en l'oblit. Les restes visibles avui en dia podrien tractar-se de reparacions fetes al llarg dels molts segles d'utilització d'aquest vial.
Altres elements destacables són els 17 desguassos, 10 contraforts, 23 guarda-rodes i nombrosos llenços de parets o murs de contenció. La via té 5 metres d'amplada, igual que les millors de l'imperi.

Continuem baixant pel fons de la via fins que arribem a una cruïlla on girem a la dreta per començar a tornar pel clot de la Gallega resseguint el camí que gira a l'esquerra per sortir del torrent i pujar suaument entre boscos de pins i alzines fins assolir la cota més alta amb unes bones vistes de Montcabré i el castell de Burriac. Prenem a la dreta tots els creuaments que trobem per tornar al punt d'inici.