Serrat de Migdia i Montsent (Serrat de Picancel) (2 x 100 cims)

Complert i variat itinerari circular que ens durà a pujar dos cims de la Serra de Picancel, el Serrat del Migdia, de 1082 metres, i el Montsent (o Serrat de Picancel, segons el mapa de l’ICGC), de 963 metres. Es tracta d’una serralada prepirinenca situada al municipi de la Quar, al bell mig de la comarca del Berguedà, caracteritzada pel seu relleu format per conglomerats i extenses pinedes. El Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya (PEIN) va aprovar la creació en aquest entorn de l'Espai Natural Protegit de la Serra de Picancel. La ruta que es proposa tracta de seguir antics camins, que en alguns casos la vegetació sembla voler ocultar, però també té la curiositat de transitar una estona per la Via Verda del Llobregat, per on passava una línia ferroviària que anava des d'Olvan fins a Guardiola de Berguedà, resseguint la vall del riu. Va ser inaugurada el 1904, però es va clausurar el 1972 a causa de la construcció de l'embassament de la Baells. Justament el punt d’inici de la ruta que s’exposa es troba a la zona d’aparcament del pont de Pedret, per on passa la Via Verda, al que s’hi arriba des de Berga (deixant la C-16 per la segona sortida en sentit nord). A la primera rotonda que trobem ja veurem que marca a la dreta la direcció cap a Pedret, seguint una estreta carretera que, en 2,4 quilòmetres, ens durà a aquest fantàstic pont medieval. Val a dir, que estem en una zona on a l’estiu la gent es ve a banyar als tolls que forma el riu Llobregat, per tant, l’aparcament i la pròpia carretera es col·lapsen. I és per això, que l’ajuntament de Cercs tanca l’accés a la zona pocs metres després del trencant per anar a l’abocador, si fa o no fa, 1,5 quilòmetres abans d’arribar-hi. Cal tenir-ho en compte i informar-se abans d’anar-hi.

Comencem a caminar travessant el pont gòtic i seguir per l’esquerra el sender que per unes llastres de roca ens durà fins a Sant Quirze de Pedret. És una joia del preromànic, de la que es
tenen notícies des de l’any 983, tractant-se, juntament amb el pont del segle XIII, d’un dels conjunts monumentals més importants del Berguedà i de Catalunya. Al seu interior s’han reproduït unes pintures murals, conservades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que constitueixen uns exemples excepcionals de la pintura preromànica de l’Europa occidental. Actualment les visites són guiades i es poden consultar els horaris al següent web: https://www.civitascultura.org/esglesies-romaniques-del-bergueda#sant-quirze-de-pedret. Ens conformem en veure l’església des de l’exterior i anem a buscar la pista que correspon al camí ral de Berga a la Portella. Durant aquesta primera part del recorregut anirem seguint majoritàriament marques de pintura groga, que deixarem una estona, però per voluntat pròpia.

La pista va apropant-se al torrent de Guimbàs, fins que acaba en una bifurcació de senders sobre la seva mateixa llera. Hem de seguir el de la dreta que, de forma directa i decidida, va guanyant alçada sense gairebé descans. Es veu, pel seu traçat, que era un antic camí de bast, però ens ha sobtat veure com poc a poc hi ha trams que van quedant amagats per la vegetació, malgrat sigui una ruta integrada a la Xarxa de Camins del Berguedà, com diu el plafó informatiu que hi ha al punt d’inici de la ruta. En tot cas, arribem a una mena de collet, prop del qual es troba la font Bona o de la Covil, fent referència a un antic mas enrunat que veiem més amunt. Just al passar pel seu costat, travessem un torrent i seguim a la dreta per una antiga pista que salva el Collet de les Fustes. Pocs metres més endavant, deixarem el camí oficial vers Sant Miquel de les Canals, per donar-li al recorregut un caire més circular, ja que hi passarem més endavant. D’aquesta manera, quan la pista fa un marcat revolt a la dreta, la deixarem, recte i amunt, anant per un sender força evident, que va guanyant alçada, arriba a una mena de carena i baixa una mica, per deixar-nos en uns prats herbats. Creuem una pista que ens duria també a Sant Miquel, que veiem a la nostra dreta una mica per sota, fins que, a l’alçada de la collada Alta, tornem a recuperar els senyals grocs del camí de la Portella, que no deixarem, llevat d’una breu una excepció. Primer flanquegem pels caients d’una elevació que ens queda a la dreta i després iniciem un marcat descens, tot això per dintre del bosc. Creuem un torrent i trobem una cruïlla, havent de seguir recte i amunt, fins situar-nos de nou en una altra bifurcació. Aquí començarem un tram d’anada i tornada. De moment, anem rectes, tot i que una mica més endavant ens desviarem a l’esquerra per a visitar la Font dels Cóms, que es troba a uns 80 metres i com aquell que diu a la mateixa alçada.

Altre cop sobre el camí principal, pugem fort fins arribar al collet dels Pins. Estem als peus del Serrat del Migdia i ens desviem a l’esquerra caminant per sobre el seu llom, que en algun tram, sobretot més endavant, es mostra com un roqueter de conglomerat. Es tracta d’un ampli crestall que no dona sensació d’exposició. Hi ha un breu tram on s’ha de fer un flanqueig una mica més delicat, en el que se ha instal·lat una corda a mode de passamans. Finalment arribem al capdamunt de la muntanya, tractant-se d’un cim estret i aeri pel vessant nord, coronat per una estelada i una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Als nostres peus tenim Vilada i al seu darrere el Catllaràs, tot i que també crida l’atenció la proximitat del Salga Aguda i és que són dos pics que es poden fer en una mateixa ruta, sortint del pont del Climent.

Reculem per on hem vingut fins a la cruïlla esmentada i seguim ara a l’esquerra i amunt. És una pujada forta i dreta, per una mena de barranc bastant tancat al principi, però que més amunt es suavitza, fins arribar a un encreuament carener. Marxem a la dreta (seguim veient marques grogues de pintura, com tota l’estona), passem un breu tram de roca una mica exposat, ja que hi ha caiguda per l’esquerra, flanquegem els caients de la mateixa elevació que a l’anada però pel vessant contrari i arribem a la pista que travessa el pla de Sant Miquel.
Visitem aquesta petita església rural, d’origen romànic, ja que data del segle XII, que està a tocar d’una casa de pagès, en un altiplà vora els 1000 metres d’alçada, en un entorn molt obert. Ens apropem a una cisterna, ja que és un bon mirador i seguim la nostra ruta, anant a buscar la pista principal, fent una marrada pels camps del mas. La pista arriba a una cruïlla on anem a l’esquerra fins arribar a una cadena que barra el pas. Hem de parar compte a un corriol que surt a l’esquerra i que ens durà en un no res a la font del Noguer, on ens sorprèn el raig d’aigua que hi surt. Caminem pels peus d’un petit cingle que tanca el pla de Sant Miquel per l’oest i poc a poc anem perdent alçada, fins enllaçar amb una altra pista, que seguim a la dreta i avall i que ens deixarà a la collada de la Creu on s’aixequen les restes del mas anomenat el Mascaró.

El camí que surt a la dreta ens duria fins a Sant Quirze de Pedret, però encara ens queda un altre objectiu per assolir, per tant, seguim rectes per la pista, fins a la collada del Mascaró, on l’abandonem agafant de cara un sender més que evident. Passarem un sector rocallós, format per diferents puntes de pedra, anomenat els Esquers, i més endavant hem de parar compte a una bifurcació una mica amagada, ja que per l’esquerra pujarem fins al cim del Montsent, en una curta, però dreta, pujada per un terreny una mica trencat. Abans d’arribar al capdamunt de tot, passarem per un monòlit de pedra alçat sobre una base cilíndrica, dedicat a “León”, guarnit amb unes banderes tibetanes, sorprenent-nos un cop al pic de trobar-nos amb un banc metàl·lic, com si estigués al mig d’un carrer, ben posat i fixat a terra. També hi ha un pal amb una estelada. Aprofitant la comoditat de l’indret, fem un mos i tirem avall.

Ens queda pel davant, com aquell que diu, la tercera part del recorregut. Arribem en un no res a una pista, a la collada de l’Era de la Palla, però aviat la deixem per la dreta, seguint un camí molt clar, pelque perdrem alçada ràpidament, sobretot quan es situa alçat sobre un barranc, que l’abandona a l’entroncar amb la pista del serrat del Bou. No l’hem de deixar per res, seguint sempre el seu traçat principal, obviant totes les bifurcacions que se’ns presentin. Passades les runes del mas de Vila-rasa, que queden una mica alçades a la nostra dreta, fa un gir sobtat a la dreta i marxa en direcció al riu Llobregat. Sense saber-ho, per sota nostre passa el túnel de la Via Verda, per tant, ens caldrà fer un bucle per arribar-hi. Ens ha sobtat trobar-nos de cara amb una tanca metàl·lica molt reforçada que sembla que ens hagi de barrar definitivament el pas, però la veritat és que per la dreta hi ha espai per esquivar-la.

Estem sobre el traçat de la línia ferroviària esmentada al principi (coincidint amb el GR 270) que ens deixarà al pont de Pedret. És un passeig, malgrat portem ja més de 15,5 quilòmetres a les cames, ja que avançarem pràcticament en horitzontal, durant uns 2,5 quilòmetres (hi ha unes estaques que ens ho indiquen cada 500 metres). De bones a primeres passem el túnel de Vilarrasa II, de 185 metres de recorregut, que està equipat amb un sistema de detecció que l’il·lumina al nostre pas, tota vegada que el seu traçat no és recte. Travessarem el Llobregat pel pont de la Peirota i en un no res entrarem al túnel homònim, amb una llargària de 80 metres, on hi ha la font dels Pescadors, fins arribar al punt final d’aquest llarg itinerari, després de passar per un monument dedicat a la pesca i el propi refugi de la Societat de Pescadors Esportius. Aprofitem la finalització de la caminada per gaudir de l’entorn del pont de Pedret i els seus tolls naturals, malgrat l’escàs cabal d’aigua que porta el Llobregat.