Set Balcons de Montserrat (Abrera)

Santa Maria de Vilalba

Edifici de planta rectangular i absis al final de la nau. Està cobert a dues aigües amb teula àrab. La façana principal està arrebossada i pintada de blanc, excepte alguns elements com les arcuacions cegues, les bandes i les cantoneres. La porta principal és un arc de mig punt i té una motllura en la seva part superior. Per sobre hi ha una rosassa i en la part superior un campanar d'espadanya d'un sol ull. La parròquia de la Puríssima Concepció de Maria es va erigir el 29 de desembre de 1867 per donar servei als veïns de Santa Maria de Vilalba, nucli de població també conegut com “El Suro”. Tant les capelles de Casa Flavià i de la Casa de Vilalba, propietat dels marquesos de Castellvell com les parròquies d’Abrera, d’Olesa de Montserrat i de Martorell estaven lluny d’aquest nucli. L'origen del nucli d’El Suro resideix al número 3 de la plaça de l’església, en la voluntat de la marquesa de Castellbell de construir a casa seva una capella separada de la de Sant Pere d'Abrera. Davant aquesta necessitat, el 9 de gener de 1868 Andrés Moragas cedí un terreny per a construir l’església i la rectoria. La primera pedra de l’església es va col·locar el 25 de juliol de 1881 i va ser beneïda just un any després, el 25 de juliol de 1882. La rectoria va ser construïda abans pels feligresos i és va utilitzar com a temple fins l’acabament de les obres de l’església. El cementiri, que es troba a la carretera d’Ullastrell, també el van construir els feligresos i va ésser beneït el 21 de febrer de 1869.

Font del Carrer Major

Intersecció

Tina de les Carpes

Estructura de planta i boca circular feta de maons lligats amb morter de calç. Està quasi totalment enterrada, sobresortint tan sols la boca. Té una fondària visible d'uns 10-15 m i està arrebossada interiorment. Es localitza en una zona en què al llarg del segle XIX es va conrear vinya, cultiu al qual podria estar associada la seva funcionalitat, ara per ara desconeguda. Se'n desconeix el seu origen i funcionalitat originària, però per la seva situació en una zona on antigament es conreava vinya podria tractar-se del que es coneix com a tina en el repertori tradicional de construccions relacionades amb l'elaboració del vi. A la zona del Bages s'han documentat tines isolades construïdes a la mateixa vinya per tal d'elaborar el vi allà mateix, tot i que en aquests casos la tina apareixia associada a una cabana de pedra seca (FERRER, 2003: 153). Una altra possibilitat és que es tractés d'un dipòsit o cisterna per emmagatzematge de vi, gra, farratges, oli, etc., que imità el tipus d'origen romà conegut com a "dolia". Les "dolia" eren grans recipients ceràmics de forma esfèrica i boca circular destinats a l'emmagatzematge dels productes del camp i que s'enterraven pel seu gran volum i per tal de mantenir en òptimes condicions de conservació les collites.

Riera del Morral del Molí

Aquesta riera és el resultat de la unió de la riera de Sant Jau­me i la riera de Gaià. En aquest punt d’aiguabarreig de les dues rieres, dins del terme d’Abrera, comença el curs de la riera coneguda com del Morral del Molí. La riera arriba fins al riu Llobregat, concretament a la franja de la ZEPA-LIC-EIN Montserrat Roques Blanques Riu Llobregat, i a través de la riera de Gaià i de Sant Jaume connecta amb el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la plana vallesana. És un riera, en ge­neral, de petit cabal de només 0,06 m/s, que circula sobre un llit de còdols i pràcticament sense fer bassiols. Segons Castell, Margall i Miralles (2016), la riera és un connector de primer ordre. Destaquem d’aquesta riera diverses taques importants d’ar­bredes de ribera, especialment de pollancres amb alguns exemplars de salzes i fins i tot d’àlbers. En el sotabosc hi creixen plantes com l’herba sabonera (Saponaria officinalis), l’estroncasangs (Lithrum salicaria), la menta (Mentha offici­nalis) i la cua de cavall (Equisetum telmateia), entre d’altres. Respecte a la fauna, és força abundant, i s’hi ha citat una tortuga de rierol jove (Emys orbicularis) –i s’ha detectat la pre­sència d’un adult de tortuga de florida (Trachemys scripta)– i d’aligot (Buteo buteo). S’han detectat cabirols, amb avistaments inclosos, entre els termes municipals d’Abrera i de Castellbis­bal (Castell, Margall i Miralles,2016). Castell, Margall i Miralles (2016) remarquen que tant per les caracte­rístiques del torrent, tancat en una vall fonda, com per l’es­cassa presència d’elements antròpics, aquesta riera ofereix les condicions ecològiques (hàbitats de ribera, geomorfolo­gia, poblament faunístic) perquè sigui una veritable reserva natural, especialment en el tram entre el pont de la carretera BV-1202 i l’aiguabarreig amb la riera de Sant Jaume i riera de Gaià. Aigües avall del pont de la BV-1202, la riera fa de partió del terme municipal. La riera del Morral del Molí desemboca al riu Llobregat en un punt on conflueixen també els límits administratius dels municipis de Castellbisbal i Martorell, sota un viaducte de la A2, i que destaca per l’important con de dejecció de graves i còdols, que constitueix un hàbitat singular que caldria con­servar i que, com mostren les fotografies aèries antigues, era molt rellevant. Precisament el tram d’aquesta riera entre el pont del Suro i la desembocadura, tot i que fa frontera amb el terme munici­pal, ofereix un hàbitat molt remarcable com són els codolars riberencs, en els quals s’hi troben plantes rares per a la zona com el cascall groc (Glaucium flavum) i també d’ocells poc comuns com el corriol petit (Charadrius dubius) que hi nidifica i és una espècie protegida.

Riera del Morral del Molí

Aquesta riera és el resultat de la unió de la riera de Sant Jau­me i la riera de Gaià. En aquest punt d’aiguabarreig de les dues rieres, dins del terme d’Abrera, comença el curs de la riera coneguda com del Morral del Molí. La riera arriba fins al riu Llobregat, concretament a la franja de la ZEPA-LIC-EIN Montserrat Roques Blanques Riu Llobregat, i a través de la riera de Gaià i de Sant Jaume connecta amb el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la plana vallesana. És un riera, en ge­neral, de petit cabal de només 0,06 m/s, que circula sobre un llit de còdols i pràcticament sense fer bassiols. Segons Castell, Margall i Miralles (2016), la riera és un connector de primer ordre. Destaquem d’aquesta riera diverses taques importants d’ar­bredes de ribera, especialment de pollancres amb alguns exemplars de salzes i fins i tot d’àlbers. En el sotabosc hi creixen plantes com l’herba sabonera (Saponaria officinalis), l’estroncasangs (Lithrum salicaria), la menta (Mentha offici­nalis) i la cua de cavall (Equisetum telmateia), entre d’altres. Respecte a la fauna, és força abundant, i s’hi ha citat una tortuga de rierol jove (Emys orbicularis) –i s’ha detectat la pre­sència d’un adult de tortuga de florida (Trachemys scripta)– i d’aligot (Buteo buteo). S’han detectat cabirols, amb avistaments inclosos, entre els termes municipals d’Abrera i de Castellbis­bal (Castell, Margall i Miralles,2016). Castell, Margall i Miralles (2016) remarquen que tant per les caracte­rístiques del torrent, tancat en una vall fonda, com per l’es­cassa presència d’elements antròpics, aquesta riera ofereix les condicions ecològiques (hàbitats de ribera, geomorfolo­gia, poblament faunístic) perquè sigui una veritable reserva natural, especialment en el tram entre el pont de la carretera BV-1202 i l’aiguabarreig amb la riera de Sant Jaume i riera de Gaià. Aigües avall del pont de la BV-1202, la riera fa de partió del terme municipal. Desemboca al riu Llobregat en un punt on conflueixen també els límits administratius dels municipis de Castellbisbal i Martorell, sota un viaducte de la A2, i que destaca per l’important con de dejecció de graves i còdols, que constitueix un hàbitat singular que caldria con­servar i que, com mostren les fotografies aèries antigues, era molt rellevant. Precisament el tram d’aquesta riera entre el pont del Suro i la desembocadura, tot i que fa frontera amb el terme munici­pal, ofereix un hàbitat molt remarcable com són els codolars riberencs, en els quals s’hi troben plantes rares per a la zona com el cascall groc (Glaucium flavum) i també d’ocells poc comuns com el corriol petit (Charadrius dubius) que hi nidifica i és una espècie protegida.

Intersección

Pont

Font de la Riera del Morral del Molí

Font amb un frontal gran que podria recollir les aigües d'una mina excavada a la pedra. La sorgència d'aigua era mitjançant una canaló que deuria abocar les aigües a una cubeta ara desapareguda. Una canal conduïa l'aigua cap a un lloc indeterminat. Està enmig d'un alzinar amb espècies de ribera.

Torrent del Xampla

Torrent del Salt

Balma del Morral

Ríera del Morral del Molí

Intersecció Riera de Gaià

Waypoint

Intersección

Mas d'en Ribes

Masia encimbellada dalt d'un turó, de planta rectangular amb coberta a dues vessants de teula aràbiga i amb el carener paral·lel a la façana. Els murs són de pedra lligada amb argamassa. Té dues plantes: baixa i pis. Cada cantonada està reforçada per dos grans contraforts. La referència documental més antiga que es coneix és el capbreu del Marquès de Vilafranca (1751), on es anomenada com "mansum d'en Riba".

Intersecció

Trinxeres de la Guerra Civil Espanyola del Bosc de Sant Miquel d'Abrera(1939)

Aquest conjunt defensiu, format per diverses línies de trinxeres que s'enfilen pel vessant, quatre refugis annexos a la trinxera situada a la cota més baixa, i tres nius de metralladora dispersos pel flanc meridional, cal emmarcar-lo a les darreries de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), concretament, en el context de l'anomenada ofensiva de Catalunya, una campanya militar ordenada pel cap de les forces faccioses rebels, el General Franco, que es va dur a terme entre el 23 de desembre de 1938 i el 13 de febrer de 1939. Aquest fou l'últim gran enfrontament del conflicte, i va sentenciar així la derrota de la legalitat republicana, que ja no fou capaç d'articular cap resistència. L’objectiu d'aquesta operació era desfer el que quedava de l’exèrcit del Govern legítim de la República, en retirada cap al nord i Barcelona després de la derrota a la Batalla de l'Ebre, i tancar així la frontera amb França per evitar la fugida de persones. Prèviament, l'abril del 1938, el Ministeri de Guerra republicà va començar a executar un pla de defensa dissenyat pel General Vicente Rojo, basat en la creació de sis línies de fortificacions successives des dels Pirineus fins a la costa, pensades per a protegir les comunicacions amb el país veí. A la pràctica, però, el ràpid curs dels esdeveniments va fer que només s'arribessin a construir les defenses de les dues primeres línies (la L1 i L2). Iniciada l'ofensiva franquista, les tropes feixistes, aglutinades en l’anomenat Exèrcit del Nord a les ordres del General Dávila,van superar ràpidament les línies defensives republicanes gràcies a la seva superioritat militar. Tres dels sis cossos de l'exèrcit rebel avançaren llavors cap a Barcelona en diverses direccions i, després de superar diversos focus de resistència, el 24 de gener de 1939 arribaren fins a la riba dreta del riu Llobregat, ocupant des d'Abrera fins al Prat del Llobregat. El dia anterior, el President de la República, el socialista Juan Negrín, havia ordenat l'evacuació de Barcelona, i la voladura dels ponts que creuaven el Llobregat, amb l'objectiu de crear un nou front al riu. Així, entre el 23 i el 25 de gener es van enderrocar tots els ponts des d'Olesa de Montserrat i Esparreguera fins al Prat, amb l'excepció del pont de Carles III a Molins de Rei. Deu dies abans, el 13 de gener,el Govern havia fet les darreres lleves cridant a files a homes de 17 anys, i de 39 a 41 anys. Els reclutes joves s'enviaven al front, mentre que els de més edat eren enviats a fer fortificacions i trinxeres a corre cuita en diverses zones elevades de la llera esquerra del riu, per controlar els guals i possibles punts per on l'enemic podia travessar-lo. Precisament un d'aquests indrets fou el bosc de Sant Miquel, a Abrera. La nit del 25 al 26 de gener, les tropes franquistes, emparades en la foscor, travessaren el Llobregat per múltiples punts. Un d'aquests fou un gual natural del riu situat entre Martorell i Olesa de Montserrat, per on creuaren en direcció a Ullastrell, que fou capturada per la 4a Divisió de Navarra al capvespre, obrint el camí cap ala capital catalana des del nord. La notícia de l'existència de combats a la zona del bosc de Sant Miquel la trobem de manera indirecta a les memòries del tinent coronel Francisco Hidalgo de Cisneros, conservades a l’Arxiu Militar d’Àvila, on s'explica que per arribar al Mas d'en Ribes van haver de superar la presència d’armes automàtiques, molt possiblement emplaçades en aquestes trinxeres. Les excavacions arqueològiques promogudes per l'Ajuntament d'Abrera en aquest indret, han permès trobar proves d'aquest enfrontament desigual, així com la recuperació de diverses restes de material bèl·lic, principalment munició i restes d'armament de fabricació italiana.  

Bosc de Sant Miquel

Plaça del Castell de Voltrera

Acces Castell de Voltrera

Castell de Voltrera

Les seves restes estan situades a la banda esquerra del riu Llobregat, encimbellat en un turó protegit per una tanca metàl·lica, al bell mig de la urbanització de Can Vilalba. S'aprecien restes de murs, encara notables, al costat de la capella romànica de Sant Pere, també en ruïnes. Les estructures pertanyents al castell han estat molt modificades i reconstruïdes en època moderna, quan n'eren els senyors els Despalau i Amat, els quals construïren a sobre del castell medieval una "domus" de murs de tàpia. La resta de murs, que conformen una planta aproximadament triangular, delimiten diverses estances, molt enrunades, fetes amb blocs de pedra i morter de calç. Sobre els turons que envolten l'antiga Vilalba donà lloc a un territori feudal amb el nom de quadra de Vilalba, i posteriorment passà a la baronia de Castellvell. Actualment, el castell està pràcticament en ruïnes i queden només restes d'una Capella dedicada a Sant Pere construïda al segle XI. Aquesta capella es devia edificar per necessitats de culte de les persones que vivien dins del recinte del castell i que estaven sota les ordres del senyor de Voltrera. També presenta un lamentable estat de conservació. Després de la invasió àrab al segle VIII, quan les tropes carolíngies reconquereixen Barcelona als sarraïns l'any 801, s'estableix la frontera al curs inferior del riu Llobregat i moltes viles de la dreta són abandonades. Cap a finals del segle IX, queden definitivament conquerits pel comte Guifré els principals llocs i castells de la riba dreta del riu, organitzant-se aquí una marca fortificada formada pels castells de Castellví de Rosanes, Cervelló i Eramprunyà, situats en els camins principals que porten a Barcelona. Abrera, amb el castell de Voltrera, va passar a pertànyer a la baronia de Castellví de Rosanes, que posseïa la formidable fortalesa de Castellví, que barrava el pas cap a Barcelona al congost de Martorell, i també el Castell de Castellbisbal de manera que amb unes soles mans es protegien les zones del sud i del nord del camí del Llobregat.Els senyors de Castellví estaven directament emparentats amb els comtes de Barcelona i és molt probable que els Castellví haguessin col·laborat des dels orígens amb els comtes barcelonins en la conquesta i consolidació del domini del Llobregat.Els castells de Voltrera i Castellbisbal, al nord i al sud del congost de Martorell, segurament devien ser bastits en una época molt antiga, quan la possessió de les terres de la dreta del Llobregat encara era fluctuant o molt poc afermada. El terme del Castell de Voltrera s’estenia per la banda dreta i esquerra del riu i la seva parròquia, la de Sant Pere d’Abrera, estava situada a la banda dreta. El terme de Voltrera es documenta des del 996, però el castell no és esmentat fins el 1027. Llavors n'era senyor Ramon Guillem de Voltrera, que el posseïa com a feu del seu germà, el senyor de Castellví. A partir d'aquest any, almenys, el castell de Voltrera serà destinat a cada generació al cabaler dels Castellví, retornant sempre a cada generació al llinatge troncal, per tal de ser novament assignat al fadristern. En temps de Ramon de Voltrera, feudatari dels Castellví a Voltrera des del 1196 fins al 1252, es trenca la tradició segons la qual el castell era tingut en senyoria directa pel germà del senyor de Castellví. Sembla ser que el llinatge posseïdor de la baronia s'esgotà per línia masculina i passà per matrimoni als Montcada. Des del segle XVI s'anomena castell de Vilalba. El 1514 era dels Lobets, i per successió passà als Despalau i als Amat, senyors de Castellbell i el Vilar. Durant la Guerra de Successió, Josep d'Amat, primer marquès de Castellbell, que era filipista, per raons de seguretat solia residir al castell de Voltrera, anomenat també, ja des del segle XVI, de Vilalba. Acabada la guerra amb la victòria filipista, els Amat abandonaren el vell casalot del castell, apartat i incòmode, per residir a Can Vilalba, la casa que Manuel d'Amat, virrei del Perú i germà de Josep d'Amat, feu construir al peu del castell. Pel que fa al Castell, passà a estat d’abandó i durant la guerra Civil s’aprofitaren les bigues per fer foc i escalfar-se. No es coneix la configuració del Castell de Voltrera, i les poques restes que avui queden dempeus són d’època posterior. El testimoni més visible, tot i que força degradat que queda de l’època medieval és la capella castral de Sant Pere, utilitzada pels senyors que habitaven el castell. Sant Pere de Voltrera S'alça al cim del turó on hi ha les restes del castell de Voltrera, ben bé al seu costat occidental, fora del recinte fortificat però adossada a aquest. Es tracta d'una petita construcció característica del primer romànic. Té una nau capçada a llevant per un absis semicircular i en els murs laterals, molt a prop de l'absis, hi ha buidades a la paret dues absidioles. Es conserven les parets de tramuntana i migdia. El parament exterior té ornamentació llombarda només a la façana de tramuntana, on hi ha el portal de mig punt i conserva l'arc sencer a l'interior, mentre que a l'exterior es conserva en mal estat. Tota l'obra és molt homogènia, bastida d'un sol cop, sense que s'hi apreciïn remodelacions. L'aparell és de petits carques irregulars, de dimensions i litologia diversa. A la volta de l'absis es poden apreciar restes d'un enlluït fi amb taques de color que fan pensar que devia estar decorada amb pintures. La finestra de l'absis central és de mig punt, amb dovelles de regràs normal, ampit inclinat i doble esplandit. .

Mirador Set Balcons de Montserrat (Abrera)

Ermita de Sant Pere

Sant Pere de Voltrera S'alça al cim del turó on hi ha les restes del castell de Voltrera, ben bé al seu costat occidental, fora del recinte fortificat però adossada a aquest. Es tracta d'una petita construcció característica del primer romànic. Té una nau capçada a llevant per un absis semicircular i en els murs laterals, molt a prop de l'absis, hi ha buidades a la paret dues absidioles. Es conserven les parets de tramuntana i migdia. El parament exterior té ornamentació llombarda només a la façana de tramuntana, on hi ha el portal de mig punt i conserva l'arc sencer a l'interior, mentre que a l'exterior es conserva en mal estat. Tota l'obra és molt homogènia, bastida d'un sol cop, sense que s'hi apreciïn remodelacions. L'aparell és de petits carques irregulars, de dimensions i litologia diversa. A la volta de l'absis es poden apreciar restes d'un enlluït fi amb taques de color que fan pensar que devia estar decorada amb pintures. La finestra de l'absis central és de mig punt, amb dovelles de regràs normal, ampit inclinat i doble esplandit. Segons Pagès (PAGÈS, 1992a: 166-167), el fet que la capella del castell de Voltrera no sigui esmentada l'any 1110 al testament que Guillem III de Castellví, senyor de la baronia de Castellví de Rosanes, féu redactar abans d'anar en pelegrinatge al Sant Sepulcre, sembla que s'ha d'interpretar en el sentit que aleshores ja devia existir la dita capella. Tanmateix, no serà fins molt més tard que la capella de Sant Pere de Voltrera apareixerà en la documentació que es coneix fins ara. En tenim notícia a partir de les visites pastorals que els bisbes de Barcelona realitzaren per la diòcesi. El 1554 Miquel Despalau, senyor de Voltrera, hi fundà un benefici sota la invocació de santa Anna i sant Pere. Aquest incloïa una missa setmanal a la capella del castell i dotació econòmica per matrimoni o d'entrada en religió, o per estudis o necessitats de manutenció dels seus descendents senyors del castell de Voltrera, sempre que fossin del llinatge, ja sigui per via masculina o femenina. El benefici també incloïa la dotació oportuna per a la reparació de la capella i provisió d'ornaments. Aquest benefici va voler ser revocat l'any 1779 per Gaietà d'Amat, senyor de Voltrera i marquès de Castellbell, nebot del virrei Amat que havia estat a Vilalba l'any 1777

Castell de Voltrera

Les seves restes estan situades a la banda esquerra del riu Llobregat, encimbellat en un turó protegit per una tanca metàl·lica, al bell mig de la urbanització de Can Vilalba. S'aprecien restes de murs, encara notables, al costat de la capella romànica de Sant Pere, també en ruïnes. Les estructures pertanyents al castell han estat molt modificades i reconstruïdes en època moderna, quan n'eren els senyors els Despalau i Amat, els quals construïren a sobre del castell medieval una "domus" de murs de tàpia. La resta de murs, que conformen una planta aproximadament triangular, delimiten diverses estances, molt enrunades, fetes amb blocs de pedra i morter de calç. Sobre els turons que envolten l'antiga Vilalba donà lloc a un territori feudal amb el nom de quadra de Vilalba, i posteriorment passà a la baronia de Castellvell. Actualment, el castell està pràcticament en ruïnes i queden només restes d'una Capella dedicada a Sant Pere construïda al segle XI. Aquesta capella es devia edificar per necessitats de culte de les persones que vivien dins del recinte del castell i que estaven sota les ordres del senyor de Voltrera. També presenta un lamentable estat de conservació. Després de la invasió àrab al segle VIII, quan les tropes carolíngies reconquereixen Barcelona als sarraïns l'any 801, s'estableix la frontera al curs inferior del riu Llobregat i moltes viles de la dreta són abandonades. Cap a finals del segle IX, queden definitivament conquerits pel comte Guifré els principals llocs i castells de la riba dreta del riu, organitzant-se aquí una marca fortificada formada pels castells de Castellví de Rosanes, Cervelló i Eramprunyà, situats en els camins principals que porten a Barcelona. Abrera, amb el castell de Voltrera, va passar a pertànyer a la baronia de Castellví de Rosanes, que posseïa la formidable fortalesa de Castellví, que barrava el pas cap a Barcelona al congost de Martorell, i també el Castell de Castellbisbal de manera que amb unes soles mans es protegien les zones del sud i del nord del camí del Llobregat.Els senyors de Castellví estaven directament emparentats amb els comtes de Barcelona i és molt probable que els Castellví haguessin col·laborat des dels orígens amb els comtes barcelonins en la conquesta i consolidació del domini del Llobregat.Els castells de Voltrera i Castellbisbal, al nord i al sud del congost de Martorell, segurament devien ser bastits en una época molt antiga, quan la possessió de les terres de la dreta del Llobregat encara era fluctuant o molt poc afermada. El terme del Castell de Voltrera s’estenia per la banda dreta i esquerra del riu i la seva parròquia, la de Sant Pere d’Abrera, estava situada a la banda dreta. El terme de Voltrera es documenta des del 996, però el castell no és esmentat fins el 1027. Llavors n'era senyor Ramon Guillem de Voltrera, que el posseïa com a feu del seu germà, el senyor de Castellví. A partir d'aquest any, almenys, el castell de Voltrera serà destinat a cada generació al cabaler dels Castellví, retornant sempre a cada generació al llinatge troncal, per tal de ser novament assignat al fadristern. En temps de Ramon de Voltrera, feudatari dels Castellví a Voltrera des del 1196 fins al 1252, es trenca la tradició segons la qual el castell era tingut en senyoria directa pel germà del senyor de Castellví. Sembla ser que el llinatge posseïdor de la baronia s'esgotà per línia masculina i passà per matrimoni als Montcada. Des del segle XVI s'anomena castell de Vilalba. El 1514 era dels Lobets, i per successió passà als Despalau i als Amat, senyors de Castellbell i el Vilar. Durant la Guerra de Successió, Josep d'Amat, primer marquès de Castellbell, que era filipista, per raons de seguretat solia residir al castell de Voltrera, anomenat també, ja des del segle XVI, de Vilalba. Acabada la guerra amb la victòria filipista, els Amat abandonaren el vell casalot del castell, apartat i incòmode, per residir a Can Vilalba, la casa que Manuel d'Amat, virrei del Perú i germà de Josep d'Amat, feu construir al peu del castell. Pel que fa al Castell, passà a estat d’abandó i durant la guerra Civil s’aprofitaren les bigues per fer foc i escalfar-se. No es coneix la configuració del Castell de Voltrera, i les poques restes que avui queden dempeus són d’època posterior. El testimoni més visible, tot i que força degradat que queda de l’època medieval és la capella castral de Sant Pere, utilitzada pels senyors que habitaven el castell.

Plaça de Virrei Amat.

Intersecció

Camí del Bosc de Can Sucarrats

Intersecció Cami del Castell de Santa Marua de Voltrera

Casa a la Plaça de l'Església, 3 de Santa Maria de Vilalba

Casa de planta rectangular, de dos pisos i golfes, amb coberta a dues aigües de teula àrab. La façana és de maçoneria vista i les totes les obertures, finestres i portes estan reforçades amb maó vist. En l'eix central, al primer pis, hi ha un balcó i al segon una galeria de tres arcades de mig punt. Sobre aquestes hi ha un rectangle de guix amb la data inscrita "1828". L'origen del nucli en la voluntat de la marquesa de Castellbell de construir a casa seva una capella separada de la de Sant Pere d'Abrera. L'any 1868 s'instituí la nova parròquia de Santa Maria de Vilalba, que va donar nom al poble on es troba l'actual església i al costat la casa descrita.