Set Balcons de Montserrat (Castellví de Rosanes)

Parquing Castellvi de Rosanes

Castellví de Rosanes és un municipi de la comarca del Baix Llobregat i de la comarca natural del Montserratí. Es troba al vessant nord del sector més septentrional del massís de l'Ordal i s'estén fins a la riba del riu Anoia, arribant per l'est fins a les immediacions del Llobregat. El terme municipal té una extensió de 16,04 km² i està format, a més del nucli urbà, pels barris dels Àngels i Miralles i les urbanitzacions de Can Sunyer del Palau, el Taió i Valldaina. L'accés principal és la carretera de Martorell a Gelida (C-243b), si bé també existeix un tramat de camins carreters que connecten el poble amb Corbera de Llobregat i Sant Andreu de la Barca. El nom de la població deriva del Castell Vell de Rosanes, fortalesa del segle x situada dalt d'un turó estratègic a llevant del nucli urbà, i que avui rep el nom de Castell de Sant Jaume per l'advocació d'una capella propera. El terme Castell Vell, que més tard evolucionaria a Castellví, pot ser degut al fet que ja hi hagués un castell d'època romana o a la reconstrucció de la fortalesa després de la seva destrucció a mans d'Almansor l'any 985. Una altra teoria suggereix que fou anomenat així per a distingir-lo del veí Castell de Rosanes, erigit posteriorment en un punt dominant de Martorell. Rosanes, originàriament "Rodanes", podria referir-se a un cognom o derivar del terme llatí rota referent a les rompudes necessàries per a establir els primers poblaments i conreus agrícoles. L'origen històric del municipi és el Castell Vell de Rosanes, documentat des de l'any 963, que fou centre de la baronia de Castellvell nascuda al segle xi durant el procés d'expansió dels comtats catalans a partir de la conquesta de territoris sarraïns. Els seus dominis incloïen els actuals termes de Castellví, Abrera, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve Sesrovires, Castellbisbal i Martorell. Durant l'època medieval mantingué el seu estatus de fortalesa estratègica i fou un centre d'atracció de trobadors en mans dels llinatges de Castellvell i de Montcada. El 1397 fou incorporat a la Corona arran de la invasió de Mateu I de Foix, amb la qual cosa rebé el privilegi de ser declarat carrer de Barcelona, i l'any següent hi estigué presoner i hi morí el comte Joan I d'Empúries. El castell fou destruït el 22 de gener de 1714 per les forces filipistes de la Guerra de Successió amb dues roves de pólvora (uns 21 kg), després d'haver obligat els seus defensors, un contingent de paisans comandats pel coronel de miquelets Miquel Santjoan, a abandonar-lo. Des d'aleshores no s'hi ha fet cap obra de reconstrucció. Essent en origen un terme amb poblament dispers, el nucli urbà actual és de formació moderna. El seus inicis se situen a l'any 1743, quan dos frares del convent de Miralles (els pares Torrent i Lloses) edificaren dues cases al terreny anomenat aleshores la Rovira d'en Mascaró. Durant els dos-cents anys següents s'anà configurant el nou poble a l'entorn del carrer principal i la plaça. L'església parroquial de Sant Isidre, tinença de la parròquia de Sant Miquel –que des de 1974 radica a la capella dels Àngels–, és actualment la principal del municipi. Fou erigida el 1955 i inaugurada l'any 1964. La seva construcció la sufragà el poble de Castellví. A partir dels anys noranta la població experimentà un creixement notable fruit de l'emplaçament dels polígons industrials i la construcció de noves urbanitzacions dins el seu terme municipal, algunes de les quals molt allunyades del nucli històric.

Waypoint

Antic Forn de Calç

Un forn de calç o forn de pedra és un forn per obtenir calç viva (òxid de calci) utilitzant pedra calcària (carbonat de calci). L'equació química de la reacció és: CaCO3 + calor → CaO + CO₂ Aquesta reacció te lloc cap a 900 °C, encara que per tenir velocitat de reacció mes alta es sol treballar a uns 1000 °C.[1] No obstant temperatures mes elevades s'han d'evitar, doncs la calç quedaria «cremada», amb poca reactivitat. S'ha trobat morter de calç en excavacions de fa 14.000 anys a l'Àsia Menor. El principi de funcionament del forn de calç, aplicació de calor a la pedra calcària, ha estat el mateix des dels seus inicis fins als forns industrials actuals. Hi ha dos tipus de forns: efímers i permanents. Els forns efímers eren els que es fabricaven prop de la muntanya on abundava llenya i pedra calcària, la seva construcció no era tan elaborada, ja que no s'utilitzaven tan sovint. També, aquests forns la gent els fabricava per poder fer la seva pròpia calç. Els forns permanents són forns més industrials, fixos i construïts per ser utilitzats molts anys en aquell mateix lloc on s'han fabricat; a més estaven situats a llocs on abundava aquest tipus de pedra (la roca calcària). En primer lloc, es triava un terreny amb un pendent considerable i amb abundància de pedres i llenya. A continuació, es fa un clot al terra d'uns dos metres de fondària i quatre metres de diàmetre que determina la seva capacitat. Seguidament es construïa la caixa que era una paret de pedra en sec amb les juntes fetes d'argila que constituïa l'olla. Després, es deixava una obertura anomenada portada entre 1,5 i 2 metres aproximadament; a més es reforçava amb dos troncs entravessats que es deien tafarres per on s'introduïa la llenya i la pedra. Finalment, a la part posterior es col·locava una pedra plana que es deia enfonadora. Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc, ja que s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 °C. La pedra que s'utilitza normalment és la pedra morta i la viva; en canvi la pedra gruixenca no la fan servir molt perquè normalment remolla i s'esfrimola molt. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safaretjos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800 °C i 1000 °C perquè el carbonat de calci s'alliberés del diòxid de carboni i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjan segle xx, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. Convertir les pedres en calç era un autèntic ofici que feien els calciners. La iniciativa de coure un forn de calç, provenia del mestre forner o del propietari de les terres on se situava el forn. Els mestres o patrons de l'ofici procurava coure el forn entre abril i setembre, dedicant els altres mesos per a preparar llenya. La llenya que utilitzaven es tallava uns mesos abans de començar amb l'elaboració de la calç de la qual transportaven els feixos amb un carro, amb l'esquena o fent-los davallar per un fil de ferro amarrat entre dos arbres. També, els calciners havien de tenir en compte que abans d'encendre el forn, havien de preparar una o dues barraques per dormir i menjar, ja que una vegada encès, la feina era contínua fins que s'obtenia la calç i es tapava el forn.

Intersección

Sender de la Teia

Refugio libre

Penya Alta

La Penya Alta és una muntanya de 377 metres que es troba al municipi de Castellví de Rosanes, a la comarca catalana del Baix Llobregat.

Mirador Natural del Sender de la Teia

Waypoint

Font de la Saborida

Situada a la carretera de Gelida a Corbera, a la vora d'una torrentera, en un tram que pertany al terme de Castellví. Constituïda per un mur de pedra de perfil triangular on s'hi veuen dos cercles de pedra més blanca que emmarquen els dos brolladors. Prop de la pica hi ha una curiosa roca convertida en seient on hi resa per al més vell. Al mur de la font hi figura la data de 1932. Tot i que es troba allunyada dels nuclis urbans, la facilitat del seu accés, a tocar de la carretera, i la qualitat i frescor de l'aigua fan que sigui un lloc força concorregut on acostuma a haver-hi gent omplint garrafes. Era una font abundosa, que al estar a tocar de carretera feia un lloc molt concorregut, on acostumava haver-hi gent omplint garrafes.

Intersección

Intersección

Can Pericó

Intersección

Mirador del Banc

Mirador de la Cadireta

Mirador Natural

Grafitis

Set Balcons de Montserrat ( Castellvi de Rosanes )

Balcó de Montserrat situat al bosc de Castellví de Rosanes que permet admirar la muntanya de Montserrat i també veure altres elements destacats del patrimoni local de Castellví de Rosanes i també del Baix Llobregat Nord. Patrimoni de Castellví de Rosanes visible des d'aquest punt: - Antic convent de Miralles, situat al barri històric del mateix nom. - Campanar de la capella dels Àngels, situada al barri històric del mateix nom. - Casa de ca n'Abat. Patrimoni comarcal visible des d'aquest punt: - Campanar doble de l'església de Sant Esteve Sesrovires. - Campanar de l'església d'Esparreguera. - Campanar de Collbató. - Torre del rellotge d'Olesa de Montserrat. Patrimoni natural: - Muntanya de Montserrat - El Cadí - Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Waypoint

Waypoint

Barraca de Pedra seca de la Vinya del Manel

La barraca (de vinya), caseta de pedra, cabana, maset, casup (a la Marina), catxirulo (Camp de Túria i Horta Nord) o casot (a la plana del Rosselló), és una construcció rural obrada en pedra seca que té diferents usos, com ara servir d'aixopluc, per a desar-hi eines o com a alberg de bestiar, entre altres. Se'n troben arreu dels Països Catalans i per tot l'espai mediterrani i altres àrees on hi hagi abundància de pedres, com ara la península Ibèrica, l'estat francès, Itàlia, algunes zones d'Escòcia,[1][2] etc. Per a la construcció d'aquests habitacles s'utilitzen els materials que es tenen més a l'abast. A la comarca del Bages, per exemple, els materials utilitzats són: terra, canyes, fusta, pedra i la combinació d'aquests dos últims elements. Tanmateix, la majoria de les anomenades "barraques de vinya" s'han construït íntegrament de pedra i lligades en sec. Altres menes de barraca de tipologia semblant són les barraques de carboner, les dites barraques de roter i les barraques de cucurull (o de porc) a les Illes Balears, les barraques de carro i les anomenades perxes de la Terra Alta, entre altres. En diferents llocs dels Països Catalans, la barraca també pot rebre el nom de cabana. Planta rodona: és la forma primitiva més antiga de construcció en pedra seca de tall circular. Aquesta planta rodona facilita el punt de partida de cobriment de la cúpula. El tancament de la coberta es coneix amb el nom de falsa cúpula, o sigui, per superposició de filades en anells concèntrics de menor diàmetre a còpia que es guanya alçada fins a tancar la volta amb una o unes quantes pedres planes.

Font

Set Balcons de Montserrat ( Castellvi de Rosanes)

Balcó de la muntanya de Montserrat situat al nucli antic de Castellví de Rosanes, a la part baixa de l'av. Mare de Déu de Montserrat, just a l'accés al nucli antic. Des d'aquesta zona es pot veure també el Cadí al fons en dies clars (especialment visible els mesos d'hivern) i Sant Llorenç del Munt i l'Obac (amb la Mola). Podeu aparcar el cotxe a la zona d'estacionament del C/Manel Fernández si veniu amb vehicle a Castellví de Rosanes i, des d'allà, visitar els dos balcons. La ruta que els uneix passa per aquest carrer.

Creu del Terme

La Creu de terme és una creu de terme al terme municipal de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una creu de terme de base circular concèntrica amb tres cossos superiors. El fust de la columna és poligonal, tot seguit ens trobem la base de la creu pròpiament dita formava per querubins. Per últim, a manera de remat, trobem la creu, a un dels costats trobem el crucificat i a l'altre, la verge amb el nen. Els braços estan ornamentats amb motius voluntats.

Caves Canals i Canals

Ajuntament Castellvi de Rosanes

Esglesia de Sant Isidre

Sant Isidre de Castellví de Rosanes és una església del municipi de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. De planta rectangular, construïda en maó, sostre de teules a dues vessants, aquesta església té un estil proper a un "neoromànic" del segle xx. A la paret més llarga té tres finestres dobles d'arc una mica apuntat. A la part de la façana, un campanar tipus espadanya amb dos campanes en angle i una finestra simple. La porta d'entrada és rectangular i precedida per un petit porxo de teules amb inclinació, que la cobreix. Al costat de la porta hi ha tres finestres. Inaugurada l'any 1964, la seva construcció va ser sufragada pel poble de Castellví. És una tinença de la parròquia de Sant Miquel, que des del 1974 està a la capella de la mare de Déu dels Àngels.[1]

Plaça del Roure