Set Balcons de Montserrat (Martorell)

Parquing

Capella i fossar de Sant Bartomeu

Nau i part de la capçalera de l'església que es conserva fins a l'alçària màxima d'1 m. Edifici de petites dimensions molt arrasat, de planta rectangular amb la capçalera no diferenciada a l'exterior. Presenta una fàbrica molt heterogènia, fruit de moltes reparacions, que combina panys de maçoneria molt barroera amb panys de tàpia, que recolzen sobre un sòcol de carreuat petit de pedres vermelloses. Amida uns 5,3 m d'amplària per 14,5 m de llargària, aproximadament i una alçària màxima d'1 m a la nau. La capçalera es troba molt arrasada, probablement per les esllavissades de la riba del Llobregat produïdes per les riuades. Està orientada d'est a oest, amb l'espai presbiterià situat a ponent. La nau va ser reforçada amb 4 contraforts, situats per parells a banda i banda. Actualment hom pot veure a l'interior el darrer paviment que va tenir l'edifici, format per grans lloses i cairons. Les excavacions arqueològiques realitzades al voltant de l'edifici han permès localitzar part de la necròpolis que hi havia a la sagrera i algunes parets d'època medieval. La capella va ser destruïda en 1835 i en 1870 s'hi va construir a sobre l'escorxador municipal que va ser enderrocat l'any 1990 com la resta de cases que hi havia al seu costat a la riba del Llobregat. Desconeixem la data de construcció de l'església que trobem documentada per primera vegada en 1208 i l'excavació arqueològica realitzada no ha proporcionar dades per establir la seva fundació. A mitjan del segle XV rebia delmes i primícies de diverses finques situades als termes de Martorell i d'Esparreguera i posseïa sis masos i diverses cases al nucli urbà de Martorell a més dels censos de quatre abeuradors i d'un safareig. Va ser representada a diversos gravats dels segles XVII a XIX, que donen una visió parcial de l'edifici, format per una nau amb la capçalera rectangular amb el capcer coronat amb un campanar de cadireta. Al costat nord s'hi adossaria una petita sagristia i el conjunt estaria encerclat per una tanca que delimitaria l'espai de la sagrera. Els vestigis conservats permeten intuir que l'edifici havia estat aixecat amb una fàbrica molt pobre i deficient, que ja en 1504 presentava patologies importants. És per aixó que la nau es va reforçar amb l'afegitó de 4 contraforts. En trobar-se a tocar de l'estrep del pont del diable, l'edifici es va convertir en un lloc estratègic en el decurs dels diferents que van tenir lloc durant el primer terç del segle XIX. Durant la Guerra del Francès, entre 1808 i 1814, l'edifici va ser utilitzat com a paller, en 1819 va reintegrar-se el culte, en 1821 va ser saquejada, en 1830 va ser restaurada i en 1835 va ser novament destruïda durant la Primera Guerra Carlina i ja no es tornar a rehabilitar. En 1856 el bisbat va cedir els terrenys que ocupava a l'Ajuntament de Martorell que va construir a sobre l'escorxador municipal en 1870 que va ser enderrocat l'any 1990. Llavors es van dur a terme 3 campanyes d'excavació els anys 1990, 1991 i 1992 que han permès documentar i posar en valor les restes de l'edifici, que avui es poden veure encerclades per una zona verda i un parc infantil. A la necròpolis situada al voltant, coneguda popularment amb el nom de cementiri dels pobres es van enterrar entre d'altres les víctimes de la Guerra de Successió (1705-1714) i les de la Guerra del Francès (1808-1814). Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa B 11 BCIL-01.BARP del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Pont del Diable

El pont amida uns 130 m de llargària, si bé la longitud del pont romà podria haver estat major i trobar-se soterrat per la banda de Martorell sota els actuals carrer de Sant Bartomeu i Passeig del Quarter. Va ser bastit amb opus caementicium i revestit amb opus quadratum de grans carreus de gres vermell i en menor proporció de pedra calcària. L'amplària oscil·la entre 10 m a l'estrep oriental, 6 m a l'estrep occidental i 3,9 m sobre els arcs. L'estrep oest amida 6 m d'amplària i l'alçària i la longitud són indeterminades, per l'acumulació de terres i l'enjardinament al voltant d'aquesta part del monument. Als paraments s'hi observen fins a 17 carreus amb marques de les L[egio] IIII (Macedònica), L[egio] VI (Victrix) i L[egio] X (Gèmina) i es combinen els carreus plans amb d'altres amb encoixinat. A la cara sud hi ha una part reconstruïda en 1965. El paviment està format per una rampa de pendent suau. L'arc menor és apuntat, de 16,4 m de llum amb doble filera de dovelles l'amplada de la caixa del pont es redueix a 4,7 m. Entre aquest arc i l'estrep oest hi ha un arc de desguàs amb volta de canó. El pilar central és de factura gòtica i amida uns 6 m d'amplària i és de forma prismàtica. Aigües amunt té un tallamar angulós en forma de V i aigües avall hi ha un contratallamar arrodonit, en forma de U. El mòdul de les pedres emprades disminueix en guanyar alçària fins a rematar en una cornisa on recolzaria la cintra. L'arc central té una llum de 36,4 m fet amb formigó armat revestit amb carreuat i doble filera de dovelles. És de línies gòtiques i va ser bastit entre 1960 i 1962 per a substituir l'original, construït entre 1283 i 1295 i que va ser destruït en 1939 per l'exercit republicà en el decurs de la Guerra Civil Espanyola. És fet amb dues filades de dovelles i un gran arc de descàrrega a l'extradós. Sobre la clau hi ha una construcció en forma de templet amb coberta a dues aigües, que té com a funció la de compensar les empremtes dels costats. El pilar est amida 4 m per 5 m i és de fàbrica gòtica. Recolza sobre l'estrep d'època romana d'opus quadratum i una base reforçada en forma de ventall. A la cara nord hom pot distingir dos carreus decorats amb estries que procedeixen del desmuntatge del revestiment de l'arc honorífic. A continuació hi ha un arc de mig punt amb una rosca de dovelles, de 5,5 m de llum. A través seu només circularia l'aigua en períodes de crescuda ja que està elevat en relació amb la llera del riu per l'aflorament de vetes de llicorella. L'estrep oriental amida 10,7 m de llargària i s'adossa a la roca que delimita el Congost de Martorell que en aquest indret està tallat gairebé a pic. La seva fàbrica correspon majoritàriament a l'època romana, si bé hom documenta un bon nombre de reparacions. El mòdul de les pedres emprades a la construcció és més petit que l'utilitzat a l'altra llera del riu. S'hi documenten carreus encoixinats, i al menys tres carreus amb inscripció de les legions VI i IV. A la banda nord hi ha una estructura paredada inscrita al gruix del mur, rematada per un arc escarser que correspon a l'habitatge de la persona encarregada del cobrament del pontatge. L'arc honorífic per l'exterior només es conserva el nucli de opus caementicium a excepció d'alguns blocs dispersos de la base que encara romanen in situ o que van ser recol·locats en la restauració de 1933. Estava decorat amb lesenes d'angle, acanalades amb bases àtiques sense plint, col·locades en els quatre angles externs. Als angles interns del f´rrnix un segon ordre de lesenes, llises, simulava ésser el suport de la imposta de la volta. El cos central de la construcció descansava sobre un podi, delimitat per motllures. No disposem de dades per parlar de l'entaulament però les característiques del nucli en opus caementicium permeten pensar en un coronament sense àtic. Va ser desmuntat per aprofitar el material en la reconstrucció del segle XIII. El pont va ser construït per soldats de les legions IIII, VI i X, seguin una pràctica habitual en el mon romà que confiava a l'exèrcit l'execució de bona part de les obres públiques. Aquestes unitats van participar durant el Principat d'August en les guerres càntabres i una vegada acabada la primera fase de la guerra la X Gèmina va fundar la ciutat de Mérida l'any 25 aC i després de finalitzada la segona fase van fundar Saragossa, l'any 19 aC i la de Barcelona va tenir lloc entre el 15 i el 10 aC. Aquesta política de fundacions de ciutats va comportar la reestructuració del territori de la Península Ibèrica i va fer necessària l'actualització de la xarxa viaria per tal de garantir la rapidesa i la seguretat entre les zones litorals i interiors i és en el marc d'aquest programa que cal la construcció del pont, en un punt clau per anar cap a Tarragona, des d'on sortirien les rutes cap a l'interior. Així concs, la construcció se situa de manera àmplia entre els anys 16 i 5 aC i més probablement entre el 10 i el 5 aC. Desconeixem com seria el pont construït a l'època romana, del qual coneixem l'arc honorífic, els estreps d'ambdues ribes i el basament del pilar central. S'han realitzat diferents hipòtesis que oscil·len entre els 3 i els 7 arcs o bé que parlen d'una fàbrica mixta amb pilars de pedra i caixa de fusta, i amb la calçada horitzontal o amb una lleugera esquena d'ase. Tenim documentades reparacions els anys 1089, 1091, 1092 i 1143, probablement motivades pels efectes de les riuades sobre la seva estructura, que pobablement va acabar cedint, el cert és que el perfil tan característic que coneixem, en els trets essencials, és fruit de la reconstrucció de 1283-1295 quan es va refer tota la fàbrica que hi havia sobre la llera, de la qual només es va aprofitar algun tram per recolzar els fonaments dels nous pilars i els estreps, que amb diverses reparacions han arribat a nosaltres sense modificacions importants i es va desmuntar el folre de carreus de l'arc honorífic per utilitzar les pedres en la fàbrica dels pilars. A partir de l'any 1768 es duran a terme una sèrie de reparacions, motivades per l'estat precari en el que es trobava i per l'ús intensiu que es feia d'aquesta estructura per salvar el Llobregat, a la qual es van recreixer els perfils i es van abocar una gran quantitat de rebliments al seu interior per suavitzar el pendent i permetre la circulació de carruatges. Entre 1928 i 1932 el Sevei de Catalogació i Conservació de Monuments (actual Servei del Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona) va fer diverses intervencions dirigides per Jeroni Martorell per tal consolidar i recuperar l'arc romà , al peu del qual s'havien acumulat més de 2,5 m de terra, en modificar el pendent de la caixa. L'any 1939, l'arc central va ser volat per l'exèrcit republicà en la seva retirada al final de la Guerra Civil Espanyola. Entre els anys 1961 i 1962 el SCCM sota la direcció de Camil Pallàs va reconstruir l'arc gòtic. En 1997 Pere Izquierdo va dirigir una excavació arqueològica que va permetre conèixer aspectes inèdits del pont com ara els murs de contenció a tocar de l'estrep est i cinc filades del basament de l'arc honorífic a tocar de la llera del riu, que romanien colgades pels sediments. Entre 1998 i 1999 va continuar la recerca arqueològica sota la direcció d'Isidre Pastor i d'Albert Martin. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 76 BCIN-01.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Font de l´Eudo

Fa molts, molts anys, una dona gran baixava cada dia a agafar aigua a la font que era a l'altra riba del riu Llobregat, per la qual cosa havia de travessar un pont de fusta. En una de les riuades típiques del Llobregat, el vell pont no va poder sobreviure a l'embit. L'anciana, l'endemà, intenta anar a buscar aigua, ha d'arribar si o si. De sobte, el diable se li aprecia i li ofereix un pacte: "Jo construeixo el pont en una nit, a condició que la primera ànima que el travessi sigui meva...". Ok, li diu l'anciana. El diable es posa fil a l'agulla i al clarejar, l'àvia és a la riba de nou, però de cop, de la seva gran cistella empeny un gat cap al pont. Al diable no li queda més remei que agafar-lo i marxar. Així, la sàvia anciana guanya un nou pont, "El del diable" per arribar a la seva font de l'Eudó;-) Martorell, que sempre havia vist com una gris ciutat industrial, se m'està revelant una mica interessant. Encara queda alguna sorpresa més en aquesta vila, sobretot al nucli antic. La font de l'Eudó i els seus jardins estan situats a una de les ribes del Llobregat, just als peus del Pont del Diable.

Font de les Malaltes

Font situada al passeig del riu. Restaurada el 1880 (li donava ombra un plàtan centenari), destruïda al 1976 i restaurada el 1990. Font de les Malaltes; escultures d'Àngel Orensanz. Situada a tocar del riu Llobregat, davant per davant del pont del Diable. La font queda a peu del passeig, a un centenar de metres al sud del pont i a poca distància de la font de l'Eudó. Per accedir-hi cal que ens situem al carrer de Sant Bartomeu, al començament del pont pel costat de Martorell. Des d'aquí baixem per unes amples escales que ens duen a un passeig. Deixem a la dreta la font de l'Eudó i continuem pel passeig que circula en paral·lel a la riba dreta del Llobregat. Només 90 metres més endavant som al costat de la font de les Malaltes. La font queda integrada al mur que sustenta el carrer del damunt. Consta d'un llarg mur transversal obrat amb pedra rogenca, d'uns set metres d'amplada per uns dos i mig d'alçada, rematat en forma arrodonida a la part central. Centrat a la part baixa hi tenim tres aixetes de polsador, una a un nivell més alt que les demés, que aboquen l'aigua a una llarga pica de forma semi-circular. Tant la pica com el frontal estan alicatats amb trencadís de ceràmica de vius colors. Al capdamunt de la font hi trobem un bonic mosaic fet amb rajoles de ceràmica amb el seu nom. La font de les Malaltes és molt popular a Martorell, ja existia el 1499. Fou destruïda a causa de les riuades de l'any 1979 i restaurada per l'Ajuntament el 1990. L'origen del seu nom és desconegut, i allà on la història calla, parlen els poetes: Francesc Pujols (Barcelona, 1882 - Martorell, 1962) i Jacint Lladó (1911'1991) l'han explicada en boniques poesies. Per a Pujols, les aigües de la font, salutíferes, tornen la vista tres ceguetes. Per a Lladó la font és refugi d'amoretes i desencís de dues fadrines que emmalanteixen d'amor. Podeu veure els dos poemes sencers a l'apartat de 'Poemes i versos a les Fonts'. A banda i banda de la font llueixen sengles mosaics de rajoles de ceràmica amb fragments de les composicions dels poetes. A l'esquerra hi tenim un fragment d'un poema d'en Jacint Lladó que va escriure l'any 1946 i que diu així: 'A la font de les Malaltes hi fa de bon estar. Les hores, que hi són tranquil·les, conviden a reposar.' A la dreta de la font en tenim un altre que li dedicà el 1904 en Francesc Pujols. 'Martorell, vila famosa pel Noia i el Llobregat, i també per les fonts fresques que hi ragen a tot rajar.' També Antoni Massanell (Vilafranca del Penedès, 1924-1933) li dedicà un sonet prenent el pont com a centre d'evocació històrica. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa E 20 BPU-01.BAMP del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Intersecció Mesquita el Hidaya

Camí de la Baldanya

Intersección

Turó de la Correiola

Set Balcons de Montserrat ( Martorell)

S’habilita un mirador a la Torre de Griminella, arran del conveni de col·laboració entre el Consorci de Turisme del Baix Llobregat i els ajuntaments de la zona nord per a la implementació del pla de “Desenvolupament econòmic i turístic de la zona nord del Baix Llobregat”, dins del projecte “Pla de foment turístic de les vies blaves al Baix Llobregat”, que té com a objectiu desenvolupar una nova oferta senderista i cicloturista a l’entorn de les Vies Blaves, que esdevingui un actiu important per atraure turistes i per al creixement econòmic de la comarca. La torre, d’origen romà, probablement va ser construïda, juntament amb la Torreta del Clos, com a edificació de defensa per al control i protecció de la via Augusta, al seu pas pel Congost de Martorell, on es va aixecar el pont del Diable, i també per al control de les mines. La construcció actual és de l’època medieval. Podem veure un edifici de planta quadrada, construït amb la tècnica anomenada “opus quadratum”, bastit amb carreus de pedra calcària, barrejats amb d’altres de gres vermell. Les pedres estan disposades amb filades horitzontals, a excepció de les que es troben a l’alçaria de les espitlleres, on es va combinar la disposició horitzontal i la vertical per tal d’aconseguir una posició regular de les obertures. Els ampits es van delimitar amb lloses verticals. Els murs est i oest es conserven íntegrament fins a l’alçària de la planta baixa, mentre que al bell mig de les parets nord i sud hi ha amplis forats que emmascaren la posició de la porta d’accés. Des del mirador tenim unes vistes privilegiades sobre Martorelli la part nord de la comarca fins a Montserrat.

Torreta de Gramanella

Edifici de planta quadrada que es conserva en un estat ruïnós, bastit amb carreus de pedra calcària, barrejats amb d'altres de gres vermell. Les pedres estan disposades amb filades horitzontals, a excepció de les que es troben a l'alçaria de les espitlleres, on es va combinar la disposició horitzontal i la vertical per tal d'aconseguir una posició regular de les obertures. Els ampits es van delimitar amb lloses verticals. Els murs est i oest es conserven íntegrament fins a l'alçària de la planta baixa, mentre que al bell mig de les parets nord i sud hi ha amplis forats que emmascaren la posició de la porta d'accés. L'interior i l'entorn proper al monument estan colgats per un potent estrat de destrucció. L'edifici no ha estat objecte de cap estudi històric o arqueològic, per la qual cosa no es pot establir de manera fefaent la data de construcció ni les seves vicissituds. Sense gaires evidències científiques s'ha volgut veure un origen romà en associar-la al control i protecció de la via Augusta, al seu pas pel Congost de Martorell on es va aixecar el pont del Diable. Però hores d'ara, a través de l'observació de la fàbrica, només podem afirmar que es tracta d'una construcció baixmedieval, probablement vinculada al castell de Rosanes. Disposem d'una descripció realitzada l'any 1844 amb motiu de la creació de les Comissions Provincials de Monuments en la que en parlar dels "monumentos árabes" es descriu l'edifici: "A este género colocaremos los tres toreones que al S.E. de esta villa nos dejaron según expresión del vulgo, los Moros. Colocados en línea horizontal, un cuarto de hora distantes el uno del otro y edificados en estudiadas alturas, no son más que una continuación de los muchos, que sin perderse vista, Catalunya en sus más elevados puntos tiene. El primero, situado á la cúspide de la montaña llamada Griminella, forma un cuadrado de 25 palmos catalanes, cuyas robustas paredes no suben más que a 12 o 14 palmos por haberse destruído lo demás y haberse extraído furtivamente la mayor parte de piedra que tendría." Així doncs, aquesta referència ens mostra que, a mitjans del segle XIX, l'edifici presentava una aparença semblant a la que té actualment i que aquest estat va ser en part conseqüència de l'expili. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 74 BCIN-01.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Serra de les Torretes

La zona muntanyosa de Martorell es concentra al sud del municipi on la carena fa de límit del terme municipal. Nombrosos camins i senders creuen aquesta part de la muntanya, que fa frontera amb l’espai protegit de les Muntanyes de l’Ordal i esdevé una bona atalaia per contemplar tot el municipi i bona part del nord de la comarca. La Serra de les Torretes majoritàriament correspon a la cara nord de la serra de l’Ataix. Antigament estava ocupada per vinyes i avui per boscos de matolls i pi. La Serra de les Torretes és una serra situada al municipi de Martorell a la comarca del Baix Llobregat, amb una elevació màxima de 229 metres. Del temps en què es conreaven les vinyes en queden nombrosos vestigis, així com nombroses restes de mines d’aigua. Per la seva característica de connexió entre l’Ordal i el Vallès, podem considerar aquest territori com a part del corredor biològic del conjunt de lleres dels rius Anoia i Llobregat. La serra de les Torretes es un bon mirador sobre Montserrat i Martorell i que rep el nom per les torres guaita que es varen edificar per vigilar les possibles invasions.

Torreta del Clos

Torre de planta quadrada amb la porta d'entrada protegida per un minúscul baluard de planta quadrangular. Pels vols de 1960, Isidre Clopas va fer una petita excavació arqueològica a la base de la torre, que va permetre la identificació d'un mur. Pel domini visual de l'emplaçament, que controlava els passos de l'Anoia i el Congost del Llobregat, on està bastit el pont del Diable, situats a 650 m i 800 m de distància respectivament, va interpretar que es tractava de les restes d'una talaia romana. Aquesta estructura estava acompanyada de diversos fragments de terra sigil·lata, una pesa de teler i gran abundor de tegulae. A prop de la torre es va desmuntar el marge d'una feixa dins del qual es van identificar diversos fragments d'àmfora i de tegulae, que l'excavador va interpretar com trobades a la zona de la torre en 1874, en bastir la torre del Clos i que van ser traslladades al lloc de la troballa com a material de construcció per formalitzar la una terrassa. Els seus antecedents podrien ser d'època romana i respondrien a la defensa i vigia de la via Augusta que passava pel congost travessant el Llobregat pel pont del diable. Aquesta cronologia es veuria reforçada per les troballes de ceràmica i teules d'època romana; localitzades al 1952 per Isidre Clopas, historiador local de Martorell. Fou refeta i sobrealçada el 1873 en motiu de la segona guerra carlista i va ser utilitzada com a torre de guaita; d'aquest període són els murs amb finestra, bona part de les espitlleres i una garita que controlava la porta d'accés. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 75 BCIN-01.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Presa del Torrent de Rosanes

La Roca Dreta

Intersección Camí de la Roca Dreta

Mina d'Aigua de la Roca Dreta

Petita mina que aprofita les aigües subterrànies que circulen a la zona de contacte entre els gresos triàsics del Buntsandstein i el sòcol paleozoic. Situada sota la Roca Dreta, un gran boc de materials del Buntsandstein que ha estat referència toponímica. Coordenades: Latitud: 41.47033 Longitud: 1.92837 UTM Est (X): 410517 UTM Nord (Y): 4591524 Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa E 28 BPU-01.BAMP del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Torre Elisa

Edifici aïllat envoltat de jardí. De planta baixa i dos pisos. Al centre s'aixeca una torre hexagonal d'una alçada més amb coberta de sis vessants de ceràmica vidriada, com la resta de cobertes de l'edifici. Les façanes tenen sòcol de pedra, esgrafiats als dintells de les finestres amb temes florals i filigranes. A la part posterior hi ha una terrassa delimitada per pilarets i passamà de ferro. La tanca del carrer Vistalegra és feta amb pilastres d'obra amb decoració de ceràmica vidriada i reixa de ferro forjat. Té un jardí amb una gran palmera i altres arbres. Edifici aïllat envoltat de jardí. De planta baixa i dos pisos. Al centre s’aixeca una torre hexagonal d’una alçada més amb coberta de sis vessants de ceràmica vidriada, com la resta de cobertes de l’edifici. Les façanes tenen sòcol de pedra, esgrafiats als dintells de les finestres amb temes florals i filigranes. A la part posterior hi ha una terrassa delimitada per pilarets i passamà de ferro. La tanca del carrer Vistalegra és feta amb pilastres d’obra amb decoració de ceràmica vidriada i reixa de ferro forjat. Té un jardí amb una gran palmera i altres arbres. Aquesta torre va ser construïda com a casa d’estiueig. Posteriorment va ser residència de la tercera edat. Fou la casa particular de l’arquitecte Josep Ros i Ros, l’arquitecte municipal de Martorell que treballà per tota la comarca fins pocs anys després de la Guerra Civil. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 94 BCIL-02.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Plaça 25 de setembre

La plaça està delimitada per una tanca al carrer de la Muntanya, les façanes posteriors del edificis situats als números 32 i 32a (La Torre de l'Àngel i seva Masoveria) i 34 del carrer Vistalegre, les escales que donen accés a aquest carrer situades en un extrem i altres edificis que acaben de definir el perímetre de l'espai. A la plaça hi ha vegetació formada per arbres joves i arbustos baixos. El nom de la plaça evoca l'aiguat que va patir Martorell el 25 de Setembre de 1962. Després de patir la pluja durant tot el dia, que va deixar caure 200 litres per metre quadrat, el Llobregat es va desbordar entre les 22 i les 23 hores. El nucli antic va patir un allau d'aigua, pedres i fang que va afectar especialment al barri de Rosanes i al carrer Pere Puig d'on es van esfondrar algunes cases provocant víctimes mortals; entre les que es troben les germanes Maestre. L'actual plaça és en el lloc que havien ocupat els edificis destruïts. Amb anterioritat a la construcció de les cases destruïdes l'indret era conegut per la Muntanyeta de l'Era on hi havia hagut el dipòsit d'aigua de Ramon Bultó i Planes, llavors propietari dels terrenys. Jardí històric amb diferents espècies d'arbres, arbusts i setos. Brachychiton populneum (6 exemplars), Acer negundo (4 exemplars), Nerium oleander. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A2 01 BPU-03.CA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Placa feta de rajoles fixada al mur de la tanca de l'edifici situat al carrer Muntanya. El plafó està fet de rajoles policromes. A la part superior hi ha l'escut de Martorell, a l'esquerra, i el de la Secció Sardanista, a la dreta. A sota d'aquests hi ha una inscripció: "AVUI, 11 DE SETEMBRE, Martorell celebra que fa 25 anys la Secció Sardanista D'EL PROGRÉS VA ENLAIRAR PER PRIMERA VEGADA LA SENYERA A LA MUNTANYA DE LES TORRETES. 1978-2003". Tot està emmarcat per unes fulles d'acant policromes.

Camí del Riu

Esglesia de Santa Maria

L'edifici actual és construït amb pedra i maó, aprofitant part de les estructures de l'església anterior però sense respectar la construcció original. L'església actual té una entrada frontal i una de lateral; el seu interior és de tres naus, separades per columnes de maó. Solsament té capelles laterals al cantó nord. La primitiva església apareix documentada al segle XI, en el foli 89r del Cartulari de Sant Cugat del Vallés on s'esmenta una antiga església prope forum martorelium. Cronologia que es veu reforçada per dos enterraments localitzats en l' excavació arqueològica que es van fer a la plaça de l'església l'any 1986. Al segle XVI es va construir la nova església en un emplaçament proper de l'antiga; la nova església presentava una espaiosa nau central, absis poligonal, un campanar i una façana d'estil renaixentista feta d'una pedra groguenca que contrastava amb la pedra pròpia de la zona de color vermell amb què estava feta la resta de l'església; la porta d'entrada quedava emmarcada per un frontó triangular sustentat per dues columnes corínties; a l'interior del frontó: l'escut de Martorell i representacions de la verge i Sant Pere. Al 1936 l'església va ser cremada i es perderen els retaules barrocs del segle XVIII realitzats per Agustí Pujol així com l'orgue obra de Francesc Espill. Fruit de l'incendi es va haver d'enderrocar part de l'església i només es conservaren els murs laterals que donaven a l'església i la façana principal. Al 1941 es van començar les obres de reconstrucció projectada per Josep Francesc Folguera i Josep Ros i Ros. L'any 1992, coincidint amb els 400 anys de l'església es va tornar a aixecar un campanar i poc més tard es restituir la façana renaixentista que havia estat desmuntada en la reconstrucció dels anys 40 del segle XX. El fons parroquial de l'església de Santa Maria està ubicat a la pròpia església. Conserva el fons eclesiàstic generat des de principis del segle XIV fins al segle XX. La documentació està agrupada de la següent manera: Llibres Sacramentals (96 documents entre llibres i lligalls, referents a baptismes, matrimonis, defuncions, confirmacions, comunions i expedients matrimonials que abracen una cronologia des de les acaballes del segle XVI fins a l'actualitat)- Documentació Notarial (8 documents referents a testaments, actes diverses, manuals parroquials, censals i capbreus, amb una cronologia entre els segles XVII i XX ) - Documentació de la Vida parroquial i Administrativa (57 documents entre llibres i lligalls, referents a aniversaris i celebracions, llibre fàbrica, visites pastorals, correspondència, comptes i llevadors de rendes, amb una cronologia que abraça des de finals del segle XVI i el segle XX) - Documentació d'Associacions (4 llibres dels segles XIX i XX, referents als Apòstols de l'Oració; Filles de Maria; i Sant Vicenç de Paül) - Documentació de les Confraries (15 llibres de les confraries de Nostra Senyora del Roser; Sant Isidre i Sant Antoni; Sant Roc i Sant Sebastià; Sant Francesc i Sant Ramon; Santa Llúcia i Santa Pau; i Nostra Senyora dels Dolors, d'entre finals del segle XVI i el segle XX) - Pergamins (13 pergamins datats entre el segle XIV i el segle XVIII, dels que la meitat fan referència a Cardedeu). La primera referència documental referent a l'església data de l'any 1032 "...ego Guillelmus sacerdos juro per... nomen Domini et per Altare consacratum Sancte Beatique Virginis Marie Matris Domini cuius Ecclesiae sita est in Comitatu Barcinone in foro Martorelio...". La documentació generada al llarg dels anys ha patit diferents entrebancs que han fet minvar el volum de documentació. Entre aquests fets en destaca al saqueig realitzat per les tropes franceses el juny de 1808 i la crema de documentació per part de revolucionaris l'any 1936. Durant la guerra civil l'arxiu fou recollit per la Conselleria de Cultura de la Generalitat i dipositat al monestir de Pedralbes, on romangué fins el setembre de l'any 1946, quan fou retornat a les dependències actuals. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 16 BCIL-02.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Museu l'Enrajolada

Edifici de planta rectangular, planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab. La façana principal és d'obra vista, porta d'accés de pedra d'arc de mig punt amb carreus vistos, finestres geminades en grups de tres: dos cossos, capitells ornats, porta de quarterons ferrada, petites finestres amb arc de mig punt al nivell superior i merlets coronant l'edifici. La façana que dóna al pati posterior presenta una composició ornamental molt acurada: llinda i muntans de portes i finestres, amb aplacat de pedra artificial i relleus; escuts, filigrana; galeria coberta amb gran quantitat de peces de mosaic a les parets. Al soterrani hi ha una cava i fresquera. L'any 1578 , l'arquitecte Jaume Santacana dirigia les obres de la nova església parroquial de Santa Maria de Martorell, moment en que va adquirir una casa al carrer d'Anoia. Un descendent també anomenat Jaume Santacana va ser alcalde de Martorell durant la guerra del Francès (1808-1814) i el seu fill Francesc Santacana i Capmany (1810-1896), va ser el precursor del col·leccionisme a Catalunya; a mitjans del segle XIX va començar a recollir elements arquitectònics d'edificis emblemàtics de Barcelona i altres localitats fins que al 1876 va convertir la casa familiar amb una casa museu. El 1909 es publica el catàleg del Museu. El fons del museu conté elements del convent de la Mare de Deu de Jerusalem (que es trobava on ara hi ha el mercat de la Boqueria),del Palau menor al carrer dels templers de Barcelona, de la Casa Gralla del carrer Duc de la Victòria de Barcelona, del convent de Sant Pere de Puel·les de Barcelona, de les muralles de Barcelona, medallons de la sala del trentenari de l'Ajuntament de Barcelona o del Monestir de Poblet entre d'altres. L'any 1917, el seu nét Francesc Santacana i Romeu, va edificar la façana del carrer d'Anoia i continuà augmentant el fons del museu amb les col·leccions de rajoles d'origen català, castellà, valencià i àrab de diverses èpoques de les que destaquen les anomenades d'oficis i les representacions d'escenes del martiri de Santa Eulàlia, procedents de l'antiga església parroquial de Santa Maria. Contemplen el fons pintures flamenques del segle XVIII , dibuixos i pintures de pintors catalans del segle XIX i mobles antics propis d'una casa benestant de finals del segle XIX. Al 1965 la casa-museu va passar a mans de la Diputació de Barcelona i serà gestionada per l'Ajuntament de Martorell. Entre l'any 1966 i 1969 es van fer obres de millores generals i acondiciament de l'edifici que van consistir en substituir el balcó i dues portes que hi havia en cada pis per tres finestres geminades d'estil neogòtic. Es va construir un portal d'arc de mig punt adovellat, es va fer nova tota la fusteria d'interiors i exteriors, es van instal·lar reixes en les finestres i a la porta d'entrada es va forjar els escuts de la Diputació de Barcelona i del Museu Santacana, es va construir una pèrgola, el brollador d'aigua del pati i la peanya d'escalons per la creu de terme. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 20 BCIL-01.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Edifici del Círcol

L’antiga seu del Círcol Democràtic Recreatiu va ser construïda l’any 1917. Es tracta d’un edifici entre mitjaneres de planta baixa, pis i terrat a la catalana. La composició de l’habitatge ve donat per la voluminositat de la tribuna. Accés central per pòrtic de 8 columnes geminades amb capitell ornat i gran escut en relleu damunt la part baixa del fust. Tribuna correguda de peanya arrodonida, muntans de fusta, coberta de teula àrab i vidres glaçats de colors. Coronament de barana massissa, cos central a manera de frontó doble, motllures i relleus centrals. Actualment és la seu de la Regidoria de Comunicació, Participació i Cooperació de Martorell. La placa, de pedra de Sant Vicenç, es troba fixada a la banda esquerra de la façana del número 19 de la Plaça de la Vila, en l'Edifici del Círcol. La placa és rectangular i presenta les vores bisellades. S'hi pot llegir: "AQUÍ VA ACTUAR PER PRIMERA VEGADA, EL 31 D'OCTUBRE DE 1954, L'ESBART DANSAIRE. EN FOREN FUNDADORS ELS MESTRES GOMILA-RENIU I COREÒGRAFA L'ANNA MARIA RENIU. FESTA HOMENATGE DE LA SECCIÓ SARDANISTA D'EL PROGRÉS. MARTORELL, 17 DE MARÇ DE 1996".

Casa de la Vila

Edifici del segle XVI de planta baixa i dos plantes pis. De l'antic edifici del segle XVI només es conserva el portal d'accés amb dovelles vistes, els dos arcs escarsers del vestíbul, els tres pilars de pedra de la planta baixa i els dos portals del vestíbul de la segona planta així com altres elements estructurals. La planta baixa està construïda amb carreus de pedra. Al primer pis de la façana hi ha dues obertures amb un balcó corregut i al segon pis dues obertures cadascuna amb el seu balcó. La façana està decorada amb esgrafiats de Ferdinandus Serra. Al capdamunt de les llindes dels quatre balcons presenta un medalló d'estil gòtic amb referències a l'escut de la vila, al·legories d'una nimfa representant l'Anoia i un faune representant el Llobregat; al centre un fragment arquitectònic de pedra representa la torre de l'escut de la vila (pedra procedent del temple parroquial enderrocat l'any 1936). En el lloc que ocupa l'actual Casa de la Vila s'hi trobava la casa senyorial dels Rosanes, sub-feudataris de Martorell; després va passar a mans dels Castellvell, dels Foix, dels Requesens i al segle XVII i XVIII va pertànyer als Marquesos de Vélez, pel que antigament es coneixia com Casa del Marqués. L'any 1916 el notari martorellenc Josep Roig Buxeres, propietari llavors de l'immoble va fer desplaçar el portal de la façana i la finestra de la façana principal i va fer suprimir l'antiga escala gòtica per una barana modernista; durant aquest període era doncs coneguda com a Cal Notari. El 1936 el notari va vendre l'edifici a l'Ajuntament de Martorell, presidit aleshores per Miquel Cañameres i Salvany, i es destinà com a casa de la vila. Al 1937 es va restaurar la façana de l'edifici i es decorà amb esgrafiats de Ferran Serra. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 88 BCIL-01.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Torre de les Hores

Torre que havia format part de l'antiga muralla, coronada amb una espadanya amb dues campanes, sota les quals hi ha un rellotge. El portal de les hores tancava el segon recinte de la muralla de Martorell; també se'l coneixia per Volta del Forn (per la presència d'un forn a prop). A l'altra banda s'hi trobava una altra torre que es va utilitzar com a presó. Al 1668 el municipi va instal·lar un rellotge a la torre i des d'aquest moment es conegut com torre de les hores o seny de les hores. L'any 1925 es va enderrocar el portal de les hores per facilitat el trànsit rodat que en aquell moment passava pel mig de Martorell. Al Museu Municipal Vicenç Ros es conserva la maquinaria del rellotge del Seny de les Hores. Un plàtan majestuós amb desenvolupament equilibrat al centre de la plaça. Arbre viari relativament jove però amb capçada desenvolupada amb equilibri. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 87 BCIN-01.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Carrer Josep Anselm Clavé

Edificat bàsicament amb edificis estrets de dues o tres plantes com són els edificis dels números 2, 5, 9, 15, 23, 25, 26, 27, 30, 31, 33, 37, 43, 45, 51, 53 i 55, alguns d'ells amb esgrafiats. Cal destacar els edificis de l'Espai d'Art i Creació Muxart, la Casa Gausà, Cal Ferraret i Cal Garrapet. Es tracta d'un tram de l'antiga Via Augusta pel seu pas per Martorell. Es correspon amb la continuació de la plaça de la Vila. Martorell va anar creixent de manera allargassada; aquest carrer es va configurar en l'ampliació que va comportar la construcció del tercer recinte emmurallat que anava del Portal de les Hores fins al portal de la Font. Aquest carrer era conegut antigament pel carrer de la font en referència a una Font que hi havia a tocar del portal. La font estava coberta per una arcada de punt rodó, construïda amb la característica pedra vermella de la zona, que configurava una petita cambra. La font va ser enderrocada l'any 1976. Des de l'any 1924, el carrer de la font, és conegut per el carrer d'Anselm Clavé en referència al compositor. D'aquest carrer hem de destacar la Casa Gausa, un dels edificis més antics de Martorell que conserva dos finestrals gòtics.

Font del Carrer Clavé

Tres àlbers (Populus alba) a la plaça de la Cambreta. Arbres rellevants pel seu desenvolupament. En part vinculat a la disponibilitat d'aigua associada a la font del carrer Clavé. Font del carrer Clavé, antiga font de la Cambreta. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa E 05 BPU-04.BAMP del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Capella de Sant Joan

Capella d'una sola nau de planta rectangular, sense absis diferenciat, coberta amb volta de canó apuntada reforçada per dos arcs torals. A l'entrada hi ha una arcada gòtica que pot datar-se el 1370. Al segle XVIII s'hi feren reformes, amb la construcció d'un cor enlairat i la façana. La porta d'entrada, adovellada i emmarcada amb grossos carreus, té al damunt una fornícula amb la imatge del patró, Sant Joan Baptista, i una rosassa amb una flor de sis pètals. Modernament ha estat decorada amb esgrafiats de l'artista local Jaume Amat. L'Any 1205 Guillemina de Castellvell fundà l'Hospital de Malalts Pobres (Hospital de Sant Joan) que s'utilitzà com a tal fins al segle XIX. Posteriorment s'amplià amb la construcció de la capella adossada de la qual no tenim la data de fundació però que s'esmenta en una visita pastoral al 1313. La capella consta d'una sola nau de planta rectangular coberta amb volta (antigament les voltes sustentaven la coberta de bigues); al interior s'observen varies estructures amb gres roig. En les reformes del segle XVIII, promogudes pel vicari general, també es construeix un cor enlairat; presenta una porta adovellada emmarcada per grans carreus i que presenta al damunt una fornícula dedicada al patró Sant Joan Baptista i una rosassa de sis pètals. Els moderns esgrafiats que presenta els va realitzar Jaume Amat. L'edifici de l'antic hospital es va vendre a uns particulars que el van enderrocar al 1987 amb el compromís d'incorporar elements de l'antic edifici en la construcció del nou; del qual només en queden els dos arc gòtics de la façana en peu; actuació que a dia d'avui no s'ha produït. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 53 BCIL-01.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Creu de terme

Creu de pedra erigida damunt d'una base de dos graons de planta circular. Al centre es diposa la columna de planta hexagonal amb un volum a la part inferior més ample. A la part superior, s'hi encasta la magolla o capitell rematat per dues motllures planes i amb les cares decorades de sants i/o evangelistes. La creu pròpiament dita és de tipologia llatina amb el braços acabats amb formes vegetals que recorden la flor de lis. Els plans mostren a l'anvers, la figura del crucificat i al revers motllures nervades. Es tracta d'una creu de terme aixecada l'any 2000 a al lloc on hi havia hagut l'original. L'any 1576 l'Ajuntament de la vila va adquirir part del camp de Sant Bartomeu per poder-hi aixecar una creu de terme de pedra. La creu es va aixecar a prop del portal de la muralla; anomenat d'en Subirats i que passarà a ser conegut com el portal de la creu. Fou destruïda durant la Guerra Civil i no va restituir-se fins a l'any 2000. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa A1 09 BPU-01.EA del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Avituallament Hotel Restaurant Manel

Ubicat a 0.4 km del Centre de Martorell El Progres a Martorell, l'Hotel Restaurant Manel disposa d'un restaurant i també habitacions per a al·lèrgics. El Castell de Serrat de les Torres és a prop de l'hotel i l'aeroport Barcelona-El Prat és a uns 28 minuts amb cotxe. Aquest hotel està situat a menys de 0,4 km de Torre de les Hores. Sitges és a 25 minuts amb cotxe de l'alberg. L'Enrajolada és a prop de la propietat. Complet amb TV de pantalla plana amb canals via satèl·lit, Wi-Fi gratuïta i climatitzador, les habitacions també tenen banys privats. Trobareu una dutxa i tovalloles de bany als banys. Cada matí se serveix un esmorzar al restaurant. El restaurant serveix menjar mediterrani a l'hotel. L'Ancora Bar es troba a 50 metres de la propietat

Parquing