Sèt vilatges d’Aran

𝗦è𝘁 𝘃𝗶𝗹𝗮𝘁𝗴𝗲𝘀 𝗱’𝗔𝗿𝗮𝗻

Desprès del llac Vert la festa va continuar, però donant-nos un respir, per tant vam decidir fer una ruta més lleugera que resseguia set pobles de la Val d’Aran.
Altre cop de bon matí vam marxar cap a les Bordes, on ens vam deixar el cotxe i ja de cop a trescar muntanya amunt.
Els camins primer discorren pel mig de boscos d’avellaners bords, humits i frescos, i com no amb aigua arreu, res comparable a la Vall de Lis, però no deixès de mirar-ho amb una certa enveja, més aquests dies amb tanta sequera que hem tingut a casa nostra.
Els camins que pugen drets al cel ens recorden lo dur que havia de ser viure en aquestes contrades tan sols el segle passat.
Vam continuar pujant pel mig de poblets, bordes abandonades, ermites, cementiris, fins que vam deixar els avellaners i van començar els boscos de pins, ón la solitud ens va portar el primer premi del dia, uns quants rovellons al mig del camí que ens van demanar que no els trepitgéssim, molt amablement els vam creure i els vam salvar d’una mort segura sota les botes d’algun badoc, collits i a la bossa.
Vilamòs va ser un dels pobles que van passar, el pare hi va estar uns quants dies fent la mili desprès de la guerra i em van venir al cap un bon grapat d’anècdotes de la seva vida en aquesta època.
Superat el moment sentimental vam començar el descens cap a la vall, força ràpid aprofitant la fresca ombra que ens tornaven a donar els boscos d’avellaners i pensant com alleugerir-nos del pes dels quatre rovellons que havíem salvat d’una mort segura.
Anant buscant-hi una solució ens en vam anar cap a l’Artiga de Lin on tot passant per una borda que feien menjar vam mig trobar-la. Estaven desbordats, però els vam enllepolir amb els bolets i sota la condició que els hi netegesím és van comprometre a posar-nos'els a la seva brasa, a bodes em convides, rovellons nets i a la feina, a dinar. Entrepà amb rovellons i beguda fresca. Moltes vegades la felicitat és ben poca cosa