Sils: Estació del Tren-Església de Santa Maria-Séquia de Sils-Pont del Dimoni-Torre Marata (Maçanet)-Estany de Sils.

Deixem el cotxe a l'estació de Tren de Sils (aparcament gratuït).
Només començar passem per l'església de Santa Maria. Documentada des de l'any 1185 com a possessió del monestir de Breda. L'edifici actual, que substitueix un d'anterior gòtic, del qual se'n conserva una capella lateral, és del 1759. És d'estil barroc, amb afegits neoclàssics com la porta d'entrada, que duu la data de 1802 a la llinda. Al costat de la porta hi ha una làpida de 1313. El campanar, també del segle XVIII, va ser coronat el 1907.
Tot seguit anem seguint un camí molt recte que va seguint la séquia de Sils. Com moltes zones humides en el passat, l'estany de Sils era vist com una zona malsana. Al llarg dels darrers segles es va intentar drenar el llac amb l'objectiu de guanyar noves terres de conreu i lluitar contra el paludisme. Els intents de dessecació no varen reeixir fins a l'any 1851 quan es va construir la séquia que anava a desembocar a la riera de Santa Coloma. Les terres obtingudes amb la dessecació de l'estany es varen repartir entre la gent que havia construït la séquia.
Anem seguint la séquia fins a arribar al Pont del Dimoni. Es tracta d'un pont de pedra, d’un sol ull, amb l’arcada fet de rajol massís, i fou construït al segle XVIII. Es va construir per travessar la séquia de Sils, direcció a Maçanet.
Un cop creuat el pont, i com que el camí ha sigut molt fàcil fins ara, decidim complicar-nos la ruta i a pocs metres pugem un petit marge per buscar un sender que ens ha de portar al Mas Piferrer. No cal dir que aconseguim l'objectiu de complicar-nos i ens fiquem al mig del bosc buscant aquest suposat sender que no acaba d'aparèixer. Al bell mig del bosc ens trobem una gran fita coberta de vegetació, que netegem. A empentes i rodolons anem pujant i finalment trobem un tram més net que ens porta directament a Can Piferrer, que és un mas enrunat sense massa interés arquitectònic. No val la pena, sincerament, millor hauria sigut continuar per la pista.
A continuació de Can Piferrer passem pel davant de Can Surià, un altre mas sense gens d'interés, almenys des de fora i enllaçarem amb la pista que no teníem que haver abandonat.
Ara voregem una pedrera per anar a parar a un dels objectius de la ruta que és la Torre de Marata, dins del terme de Maçanet.
Encara que és un habitatge privat i no es pot visitar, val la pena passar-hi pel davant i contemplar la seva robusta torre. Documentada des de l'any 1287, quan era propietat d'Alamanda de Cartellà, casada amb Ramon de Marata, d'on li prové el nom. Al llarg dels segles va anar canviant de mans, sempre entre membres de la noblesa fins a mitjan segle XIX, que es transforma en casa de pagès. L'any 1880 un llamp va malmetre bona part de la torre i el 1923 va patir un incendi que va destruir el pis superior de la casa, on hi havia les golfes i un matacà defensiu, tal com es pot veure a les fotos antigues.
Passada la Torre girem a l'esquerra fent un cercle que ens tornarà a portar a la Séquia de Sils.
Desfem tot el camí d'anada i en arribar a l'estany el vorejarem per intentar veure alguns ocells des dels seus punts d'observació. Aconseguim veure algun Bernat Pescaire, un Martinet Blanc, alguns Ànecs, una Fotja i un Corb Marí, entre d'altres.
L'estany de Sils ocupava una superfície aproximada d'uns 7 km quadrats, el que fa que es vegi sovint representat amb unes dimensions més grans que l'Estany de Banyoles a l'antiga cartografia de Catalunya. Es va anar dessecant al llarg segles per afavorir els conreus i actualment romanen algunes zones humides i algun estany petit de nivell variable a la conca de l'antic llac. Part d'aquestes zones humides són l'objectiu d'un projecte "Life" que des del 1998 cerca restaurar una llacuna permanent i recrear l'entorn primigeni dels boscos de ribera que havien envoltat l'antic llac.
Sortim de la zona de l'estany i anem cap al cotxe a l'aparcament de l'estació.
Aquest recorregut té l'avantatge afegit de poder-hi venir en tren.
Resumint: ruta molt planera i fàcil si no caieu en el parany de pujar cap al mas enrunat de Can Piferrer pel mig d'un bosc molt brut buscant un corriol perdut. Us ho podeu estalviar.