SL-C 109 Roques i Pedres de Vallgorguina

Ruta amb sortida i arribada a Vallgorguina. Està senyalitzada durant tot l’itinerari amb marques verdes i blanques del sender local SL-C 109. Es pot veure els detalls i explicació de la ruta a Natura Local al següent link:
https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-vallgorguina/roques-i-pedres-de-vallgorguina#vallgorguina#ruta
La descripció de la ruta treta d’aquesta web és:
“Aquesta ruta transcorre al sud de Vallgorguina: entrarem al parc del Corredor per la riera de Can Vilar amunt i, tot seguit, voltarem l'ampla capçalera del sot de Can Vilar, creuant el torrent de l'Esllavissada, que neix sota el santuari del Corredor. Gaudirem de vistes al Montnegre i del cromatisme de la vegetació dels sots a la tardor.
A més, al llarg del camí ens trobarem amb blocs granítics, pedres i petis rocams que serveixen per referenciar els indrets i evidenciar la relació que hi havia entre aquests elements i l'home quan aquest encara vivia dels recursos naturals del medi.Aquest és un itinerari llarg, però molt còmode. La primera part de la ruta consisteix en una pujada fins a la Casa Nova de Pibernat i el Turó de la Roca, des d'on es torna a baixar tot passant pel costat del mas de Can Vilar.
Així doncs, començarem la ruta pujant per la riera de Can Vilar i pel sot de Saleres, nom d'una de les masies que vorejarem. A dalt, els camps i el mas de la Casa Nova de Pibernat obren una clariana amb vistes al mar. Passada la font de la Figuerassa, creuarem el sot de l'Esllavissada o de la Sitja que, una mica més avall, rep el nom de sot gran de Can Vilar. El torrent de l'Esllavissada neix just a sota del santuari del Corredor.
Els sots, racons de vegetació centreeuropea, es contraposen amb el bosc de sureres, alzines i pins de la resta de la serra. A l'estiu, trobarem que aquests sots són indrets frescos amb vegetació abundant; a la tardor, aquests sots prenen el protagonisme cromàtic de la serra, abans de despullar-se amb l'arribada de l'hivern. A les vessants, les sureres, les alzines i els pins, de verd persistent i fosc, donen nom al Montnegre. S'ha de dir, però, que no tota la vegetació que trobem als sots o a les vessants és autòctona. De fet, els plàtans dels sots i els pins insignes de les vessants són exemples de plantacions forestals.
Pel que fa a la població, la gent vivia del medi natural i treballava als boscos, camps, conreus i ramats o feia feines com el carboneig, la pela del suro, etc. De fet, la toponímia que trobem dels elements naturals evidencia una gran relació amb l'ésser humà. D'altra banda, anteriorment, el paisatge de la serra era lluny de l'hegemonia forestal que veiem avui. Com ja hem comentat, els camps i els conreus també tenien un gran protagonisme, juntament amb els masos, al costat dels quals sempre hi havia camps. Can Vilar, la Casa Nova, can Ricós o can Burget són algunes de les masies del terme municipal que podrem veure.
A més de masies, arbres i plantes, també ens trobarem amb pedres, que tornen a mostrar la relació dels vilatans amb el medi natural. Aquestes pedres tenien diverses funcions: podien ser utilitzades pels picapedrers per crear estris amb necessitats concretes, podien ser indicadors geogràfics que servissin per a orientar-se i situar-se, o també podien ser cau de civilitzacions i motius d'històries i llegendes. Així doncs, passarem pel costat de diverses pedres. A tall d'exemple, veurem la pedra del Duc, que servia per referenciar punts geogràfics; la pedra del Llop, de la qual s'explica una llegenda amb la què s'identifica l'indret; i el Rocar, un racó rocallós que els primers pobladors de la zona van fer servir amb finalitats funeràries o utilitzaren com a assentament temporal.
Amb aquesta ruta, gaudirem de les vistes al Montnegre i a la carena de Can Saleres, on sobresurten dos dels pins pinyoners més grans del municipi: el pi de Buac i el pi d'en Ricós. Per últim, just abans d'acabar l'itinerari, passarem pel costat de la masia de Can Vilar i la seva torre fortificada. Aquest és un paisatge obert gràcies als camps associats a la masia, l'era i al conjunt d'arbres singulars del mas, que conformen un estil de vida, avui difícil de mantenir.”