St Cugat del Racó - Cova del Lladre - Tombes de l'Espinal - Tomba i tina dels Caus del Soler - Església St Cugat del Racó

Església de Sant Cugat del Racó

Sant Cugat del Racó és una església romànica del municipi de Navàs (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sant Cugat de Salou o del Racó es troba en un planell elevat acompanyada d'una masia i del clos del cementiri que es troba a poca distància. És una església dedicada a Cugat màrtir i un dels monuments més destacats del municipi.

Camí del Soler

De bon matí i amb la llum corresponent.

Premsa Pla de l'Horta

Jaciment arqueològic

Premsa Pla de l'Horta

Tomba i tina dels Caus del Soler

Conjunt format per una tomba al costat d’una tina, totes dues excavades a la roca i emplaçades uns 500 m al nord de la masia del Soler, al costat del camí que va a la Sala. La tomba, probablement d’època alt-medieval, és molt ben excavada i d’una profunditat considerable. És de planta trapezial (tipus B) i té la particularitat que forma una vora exterior escalonada, molt alta, que devia servir per sostenir la llosa de coberta. Les mesures interiors de la tomba són 1,90 per 0,55 m, mentre que la vora perimetral fa 2,35 per 0,90 m. Uns pocs metres a l’est trobem un conjunt de tina i “follador”. La tina pròpiament és una cavitat més gran i més fonda, de planta circular, on tenia lloc el procés de fermentació. Mesura 1,80 m de diàmetre. Al costat hi ha el “follador” o funyador, que és una cavitat més petita i menys fonda on es trepitjava la verema. Mesura 0,95 m de diàmetre. En aquest cas tina i follador no es comuniquen com és habitual, de manera que, un cop aixafat el raïm, el most s’havia de trascolar manualment cap a la tina. A la part exterior de la roca, per l’oest, hi ha un rebaix on, cal suposar, trobaríem la boixa per on desguassava la tina, avui colgada sota terra. Entre la tomba i la tina hi ha un altre retall a la roca que, tal vegada, podria correspondre a una segona sepultura, avui malmesa. Tal com succeeix en altres jaciments de Navàs, en indrets rocallosos hi trobem tines excavades al costat de tombes. En principi no tenen cap relació directa, i poden ser d’èpoques diferents. Mentre que les tombes solen situar-se en època alt-medieval (segles IX-XI), els elements vitivinícoles rupestres podrien ser una mica posteriors (segles XI-XV).

Tomba i tina dels Caus del Soler

Tomba i tina dels Caus del Soler

Tomba i tina dels Caus del Soler

Tomba i tina dels Caus del Soler

Panoràmica

Magraner bord

El nom de magrana ve del llatí malum granatum, malum és la poma, i granatum significa que és abundant en granes. El nom del gènere punica establert per Linné deriva d' una altre denominació llatina, malum punicum, ja que aquest fruit neix en aquella part d'Àfrica antigament anomenada Punica (Cartago).

Panoràmica

Masia La Sala

Tines de la Sala

Conjunt amb dues tines excavades a la roca i una premsa o trull, de tradició medieval, que es troben 50 m al nord de la masia de la Sala. La primera queda tancada dins d’una construcció que servia per aixoplugar-la. Consta de la tina pròpiament, de planta circular i de major profunditat i, al seu costat ,el “follador” o funyador, que era una cavitat més petita i menys fonda on es trepitjava el raïm. A la banda nord hi ha el forat de la boixa per on desguassava la tina, junt a unes escales que hi condueixen. Ja en època moderna aquesta tina es va reutilitzar i aleshores s’hi van fer canvis. S’aixecà la construcció del cobert que passa per damunt del follador i el deixa inutilitzat, mentre que a la vora de la tina s’hi va fer un rebaix que permetia recolzar-hi el brescat, que són les fustes que anaven situades al damunt i que, en les tines modernes, és on s’aixafava la verema. Així doncs, aquesta és una tina d’origen medieval que, en època moderna (probablement als segles XVII-XVIII), s’adaptà als canvis que facilitaven els treballs d’elaboració del vi. La tina número dos es troba pocs metres al nord. És una tina excavada en un bloc de roca, amb la boixa en un dels costats, junt a unes escales picades a la roca que hi condueixen. Uns metres al nord hi ha els encaixos corresponents a un trull o premsa de biga (trull de la Sala 2). Actualment la part superior, on hi ha la plataforma central, és totalment coberta per la vegetació i no és visible.

Bauma de La Sala

Balma de proporcions força espectaculars emplaçada uns 100 m al nord-oest de la masia de la Sala, en una fondalada entre el Serrat de Puigmassó i el torrent de Casolius. El sostre de la balma té un perfil més o menys rectilini que va d’est a oest. La cavitat interior mesura uns 30 m de llargària, és molt fonda i força alta (hi passa perfectament una persona dreta). A la part de llevant hi podem veure els encaixos d’una antiga premsa, al fons una paret que conforma un petit magatzem, i un pilar de pedra apuntala el sostre de la balma. A part d’això, no s’hi detecten indicis que hagués estat utilitzada com a habitatge troglodític, tal com succeeix amb la majoria de balmes properes d’unes dimensions similars. La balma pertany a la masia del Soler i s’utilitzava com a cobert auxiliar. Es diu que hi cabien 200 ovelles. Actualment serveix com a traster. Damunt del sostre de la balma hi ha la Font de la Sala, que és una font de clot, avui pràcticament perduda entremig d’un canyissar. Al costat s’hi pot veure una regata excavada a la roca que ha estat feta recentment.

Trull Pla de Sant Pere

Restes d’un antic trull o cup excavat a la roca molt probablement d’època medieval que es troba isolat, situat a la vora d’un camp, 200 m a l’est de la masia de la Sala. Segueix una tipologia semblant a altres cups que es troben en aquesta zona i que s’utilitzaven en els treballs vitivinícoles. Les restes es troben en un aflorament de roca que ha estat retallada amb una plataforma central i encaixos laterals on es fermaven els muntants d’una premsa de biga. En un costat hi veiem dos encaixos més o menys circulars i, en l’oposat, tres (dos i a sota un altre). La biga de la premsa ultrapassava aquest espai per la part on el terreny fa pendent, de manera que es podia accionar amb algun contrapès. En un dels angles hi ha una pica de recepció, que s’anomenen popularment biots. Segons els germans COROMINES (2017: 366), especialistes en l’estudi d’aquest tipus d’elements, aquesta tipologia correspondria a un cup o trull (el nom originari es desconeix) utilitzat per a l’obtenció del most en els treballs vitivinícoles, de manera que a la plataforma central s’hi trepitjava el raïm i, al mateix temps, l’artilugi es complementava amb una premsa de biga incorporada que permetia acabar d’esprémer la brisa. El most resultant era canalitzat cap a la pica o clota de recepció, des d’on es trascolava probablement cap a un cubell o cup de fusta on el most feia el seu procés de fermentació. Tanmateix, aquest esquema no té el consens de tots els estudiosos. Altres autors suggereixen que aquests elements es podien haver utilitzat en el procés de l’oli, per tal de premsar les olives ja motllurades, i Maria Estruch s’inclina per la hipòtesi que les tines i les premses estaven separades però en ubicacions properes, de manera que la fermentació del vi es feia en les tines excavades a la roca i les premses servien només per al premsat de la brisa. En aquesta zona propera al Pla de Sant Pere trobem un gran nombre de tines, trulls o premses excavades a la roca de tradició medieval, molt probablement utilitzades en els treballs vitivinícoles. Molts d’aquests elements han estat estudiats en el llibre dels germans COROMINES (2017) i, quan és així, com en aquest cas, seguim la denominació que ells proposen.

Dipòsit de l’Amorriador

Dipòsit excavat a la roca de funció indeterminada que tal vegada formava part d’una tina de tradició medieval. Per les seves característiques no sembla que es tracti d’una tina pròpiament sinó, potser, d’algun dipòsit complementari. Consisteix en una cavitat de planta circular excavada a l’extrem d’un rocam. Una part de la vora de la roca probablement s’ha desprès i es troba separada uns metres. Per això no queda del tot clar la forma que tenia aquest dipòsit que, a la part fonda, té un clot de decantació i, sembla, també un regueró per on desguassava. És possible que la tina estigués situada en un lloc proper i s’hagi perdut, però no es pot descartar que es tracti d’un dipòsit més modern.

Premsa de la Roca del Frare

Gravats horitzontals esglaonats

Barraca de la vinya de l'Alzina

Construcció semblant a una barraca o un petit refugi situada en un marge i que aprofita dues roques on, segons sembla, hi ha retallades possibles tombes de tradició medieval. Entre les roques hi ha parets de pedra lligada amb fang i morter de calç tot formant un àmbit més o menys rectangular, amb alguns forats de bigues que indicarien una coberta. Les possibles tombes es troben a les dues roques davanteres, on s’hi observen sengles retalls en forma d’angle recte. La roca de l’esquerra té gravades tres creus, molt erosionades. I a la roca del fons a la dreta hi ha gravades més creus. Aquestes últimes les va fer algú recentment. També s’observen altres retalls diversos a la roca. Uns metres a llevant hi trobem una tina cilíndrica folrada amb cairons no vidriats. Observacions: Al Pla de Sant Pere hi ha localitzat un destacat jaciment d’època ibèrica i romana i també les ruïnes de l’església de Sant Pere de l’Alou, així com altres tombes diverses que es troben ja en terme de Viver i Serrateix (Berguedà). En alguns casos la barraca que hem descrit en aquesta fitxa s’inclou en les descripcions del jaciment del Pla de Sant Pere, però hem optat per individualitzar-la perquè no té cap relació directa amb el jaciment ibero-romà.

Camí a la Cova del Lladre

Cova del Lladre

Llegenda que la imaginació popular ha tramat esperonada per l’existència d’una enigmàtica cova artificial excavada en una roca, del tipus que s’anomenen fornots o coves de forn, i que popularment és coneguda com la Cova del Lladre. Està situada a la falda del Puigmassó, un turó que s’aixeca vora l’antiga església de Sant Pere de l’Alou. La llegenda es basa en alguns elements reals, com és l’existència de la cova o el pas d’una camí ral per la zona. Malgrat que, pel que sembla, el camí passava força més a ponent, per la zona del Serrat de Sant Cugat. Fem un resum del relat de la llegenda que publica l’estudiosa de la cultura popular Maria Estruch al seu blog “Arrels”. Es diu que, temps era temps, en època dels bandolers, la zona de Sant Cugat del racó també tenia el seu particular lladre de camí ral, del qual s’ha perdut la memòria del nom. A la casa propera avui anomenada l’Alzina del Racó, on feien parada els traginers i viatgers perquè feia d’hostal, hi vivien dos germans. Un feia de pagès i sovint llaurava les terres situades davant de la Cova del Lladre; l’altre era un lladregot que feia servir com a amagatall la cova, sobretot els dies de mercat. Quan els berguedans baixaven pel camí ral cap a les terres del Cardener sovint havien de patir els perjudicis del malfactor, que els buidava la bossa i els intimidava amb el seu pedrenyal. Per saber quan havia de sortir de la cova el lladre tenia un mètode molt senzill: quan el seu germà que llaurava albirava la silueta d’un traginer o d’una vianant feia un senyal al lladre, proferint les paraules “Baixa, Moreu!”. El vianant, refiat que es tractava d’un pagès que cridava els bous, continuava el seu camí sense malfiança. Mentrestant, el bandoler, pedrenyal en mà, sortia de la cova botant per l’arbre que hi havia al seu costat i baixava la muntanya. Sorprès, el vianant havia de fer-li present tots els diners i, a poc a poc, quan s’havia refet de l’ensurt, mirava al seu voltant desert, i només sentia el crit del llaurador: “Bo, Moreu!”. Al capvespre, els que feien nit a l’hostal de l’Alzina comentaven el que havia passat ja que, qui més qui menys, havia patit els estralls del lladre de la cova. Entre els comentaris indignats dels traginers el germà pagès sentenciava: “Tothom fes com jo, que només em “cuido” de llaurar i esterrossar... altrament el món aniria!”

Cova del Lladre

Segons Albert Fàbrega (Dovella, 2004) conclou que es tracta d'una pedra sepulcral que durant l'època medieval hauria tingut un ús com a possible eremitori. Es tracta d'una de les anomenades coves de forn, que encara mostra osques de l'eina amb què s'esculpí al seu interior. Té forma d'olla, amb un diàmetre de 200 cm i una alçada de 110 cm. La boca o entrada mesura 100 cm d'alt per 50 cm a la part superior i 60 cm a baix, amb un ràfec al damunt per a evitar l'entrada de la pluja i un encaix que hauria servit de tancament. Actualment es troba de cara amunt perquè segurament el roc on es construí es va desprendre del seu emplaçament original. Això fa que sigui poc accessible i hom ha d'anar prou lleuger per a poder-s'hi d'enfilar. De fet, la llegenda del Lladre ja ens diu que aquest hi grimpava a través dels tenells d'un pi blanc i que hi tenia una tapa de fusta per a protegir el seu botí i protegir-se ell mateix de la pluja que l'omple quan plou. Aquest tipus de tancament exterior fa pensar a Albert Fàbrega en els eremites que, com sant Antoni, es tancaven en aquestes coves per a allunyar-se del món, possiblement aprofitant coves sepulcrals dels primers temps del cristianisme, ja existents. Pel que fa a la datació, aquesta cova la situaríem, seguint Fàbrega, entre l'edat del Bronze i els primers temps del cristianisme, en l'Antiguitat Tardana.

Sant Pere de les Cigales

Segle XII – Romànic Estat: Ruïnes. Si ningú no hi posa remei, malauradament, aviat no quedarà ni rastre d'aquesta esglesieta. Fins i tot les males herbes estan a punt de fer desaparèixer les quatre pedres supervivents. Lliurament accessible. Aparcament al davant. Amb el mateix nom – Sant Pere de les Cigales – hi ha una altra edificació, bastida en terrenys del terme municipal de Gaià, també al Bages. El Pla de Sant Pere de les Cigales presenta uns bonics paisatge.:

Tombes del Pla de Sant Pere

Grup de tres tombes excavades a la roca (dues infantils) que es troben en un coster, uns 40 m al nord-oest de les ruïnes de l’església de Sant Pere de l’Alou, en l’anomenat Pla de Sant Pere. En un aflorament de roca es conserven parcialment els retalls corresponents a dues tombes infantils i una altra de més gran. Aquesta última sembla correspondre al tipus anomenat de banyera. Totes elles es conserven parcialment a conseqüència de l’erosió que ha sofert la roca. L’orientació de les tombes és d’est a oest. Al Pla de Sant Pere hi ha localitzat un destacat jaciment d’època ibèrica i romana i també les ruïnes de l’església de Sant Pere de l’Alou, així com altres tombes diverses que es troben ja en terme de Viver i Serrateix (Berguedà). Habitualment les tombes que hem descrit en aquesta fitxa s’inclouen en les descripcions del jaciment del Pla de Sant Pere. Per això les anomenem tombes del Pla de Sant Pere, però les hem individualitzat perquè no tenen cap relació directa amb el jaciment ibero-romà.

A la dreta

Cabres enanes de ca l'Estruc

Jaciment arqueològic

Tombes de la terra de l'Espinalt

Conjunt de tres tombes excavades a la roca d’època medieval, emplaçades entre les terres del Soler i de l’Espinalt. Concretament, es troben a l’extrem d’un camp, uns 300 m al sud-oest de les ruïnes de Sant Pere de l’Alou. En aquest indret la roca forma una petita cinglera i, a la superfície superior, ha estat foradada deixant tres cavitats anàlogues, molt fondes. Els peus i les capçaleres de les tombes queden obertes i, per tant, semblen escapçades per ambdós costats. Més o menys corresponen al tipus anomenat C; és a dir, de forma ovoïdal, i estan orientades en l’eix nord-sud, de manera que queden alineades amb el perfil de la roca. Les seves mesures són: 171 cm de llarg, 39 cm d'ample i 35 cm de fondo, la primera; 185 cm, 55 cm i 41 cm, la segona; i 182 cm, 40 cm i 46 cm, la tercera. Observacions: Al Pla de Sant Pere hi ha localitzat un destacat jaciment d’època ibèrica i romana i també les ruïnes de l’església de Sant Pere de l’Alou, així com altres tombes diverses que es troben ja en terme de Viver i Serrateix (Berguedà). Habitualment les tombes que hem descrit en aquesta fitxa s’inclouen en les descripcions del jaciment del Pla de Sant Pere, però hem optat per individualitzar-les perquè no tenen cap relació directa amb el jaciment ibero-romà. Li hem donat el nom de Terra de l’Espinalt, que correspon al nom popular de l’indret. Com a detall anecdòtic podem dir que aquestes tombes eren anomenades l’autobús per part de la canalla de la zona. Diverses generacions d’infants hi havien vingut a jugar i s’hi asseien com si estiguessin en un autobús.

Tombes de la terra de l'Espinalt

Tombes de la terra de l'Espinalt

Tombes de la terra de l'Espinalt

Vistes des de sota

Panoràmica

Intersecció

Panoràmica