Talamanca-Feec-2023

Castell de Talamanca

ja trobem el castell,Les primeres notícies del Castell de Talamanca són de l'any 967. Des d'aquest castell també es van dirigir les tropes catalanes que el 13 d'agost de 1714 van derrotar les tropes borbòniques en la Guerra de Successió. Va ser la darrera victòria catalana. El 1717, s'ordena la demolició del castell. D'aquesta manera es castigava Talamanca per haver pres part a favor de Carles d'Àustria. Només en quedà la Torre i un Mur. Mig segle després, els marquesos de Castellbell passen a ser-ne els propietaris i n'ordenen la reconstrucció. No es va refer l'antiga construcció, sinó que es va optar per aixecar un gran casal amb una funcionalitat més agrícola. Aquesta construcció és la que ens arribat als nostres temps. El castell i els edificis que l'envolten estrets carrers de forts pendents dibuixen un poble típicament medieval i curosament conservat, farcit d’elements d’interès i petits tresors

Crüilla

Continuem recte deixant l'esquerra un camií

Cruïlla a l'esquerra

Cruïlla_a_l'esquerra

Mas de Molí del Menut

És un molí dedicat antigament a la producció de farina i a la vinya, situat al costat de la riera de Talamanca. La casa presenta l'estructura típica del mas català, amb coberta de teules i murs de carreus. Cal destacar la porta adovellada i el rellotge de sol de la façana, realitzat amb la tècnica de l'esgrafiat per l'artista Ferdinandus (Ferran Serra i Sala), l'any 1969.

La Sinia de cal Valls

És una construcció molt senzilla del segle XIX, que és el moment en què proliferen les sínies per poder regar horts i conreus. Aquesta sínia conserva tot l’aparell mecànic, amb les dues rodes i els respectius eixos. A l’exterior hi ha un complex sistema de canals amb un aqüeducte i dos dipòsits. L’aigua s’obtenia d’una surgència natural i s’elevava fins a un safareig connectat amb el sistema de canals que, per gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera.

Galceran (Ruscus aculeatus)

Descripció: Petit arbust de 50 a 120 cm d'altura de color verd fosc, amb rizomes subterranis dels que surten peus masculins o femenins, en tots dos casos presenta dos tipus de tiges, les normals són llises i arrodonides, mentre que les altres són fil·locladis o falses fulles, de forma ovolanceolada de 2 a 3 cm de llargada i acabades amb una punta rígida i punxant. Les fulles de veritat són molt petites, com escames que normalment passen desapercebudes, apareixen a l'axil·la dels fil·locladis, i fan entre 3 i 4 mm de llargada. Tota la planta és fotosintètica a excepció de les fulles veritables que es desprenen ràpidament. Les flors són petites, verdoses o violàcies, situades al centre dels fil·locladis amb un perigoni amb sis tèpals en dos verticils; les femenines són tricarpelars amb ovari súper mentre les masculines tenen tres estams soldats pels filaments; la pol·linització es fa per mitjà dels insectes (entomògama); floreix a l'hivern i a la primavera mentre que a la tardor i a l'hivern, a les plantes femenines, apareix el fruit en forma de baia vermella de 10 a 12 mm de diàmetre amb dos llavors i que destaca sobre el verd fosc dels fil·locladis; la disseminació es fa per mitjà de les deposicions dels animals que mengen els fruits (endozoocòra).

Orenga comuna (Origanum vulgare)

Descripció: És molt similar al marduix, però a diferència d'aquest normalment creix de forma silvestre. És present a la regió mediterrània i al sud i centre d'Àsia. A la península Ibèrica rareja al País Valencià i manca a les Illes Balears, en canvi, a Catalunya l'orenga és freqüent a les vorades eixutes del bosc caducifoli, a la muntanya mitjana, des dels Pirineus al Baix Llobregat, i als Ports de Beseit. És una planta herbàcia, perenne,[3] molt aromàtica i d'aspecte llenyós. La seva tija, erecta o ascendent, pot arribar fins als 75- 90 cm d'alçada i està ramificada a la part superior. Presenta un color groguenc, és una xic pilosa i és molt flairosa. L'indument és pubescent.

Bruc (Erica)

Descripció: Moltes de les espècies de bruc són exclusives de Sud-àfrica. Unes 70 espècies viuen en altres parts d'Àfrica, les Illes Canàries, regions mediterrànies i Europa. Alguns representants d'aquest gènere són espècies de distribució atlàntica, en sentit ampli, que colonitzen ambients humits, freds, molt pobres en nutrients, i arriben als Pirineus. Al nord d'Europa, formen un component típic del paisatge de les landes humides. La majoria de brucs són arbusts de 0,2-1,5 m d'alçada, encara que alguns com Erica arborea o Erica scoparia poden arribar a 6-7 m d'altura. Totes les espècies són de fulla perenne, amb fulles aciculars, molt primes i en forma de petites agulles de 2–15 mm de longitud. Es diferencien de la bruguerola (Calluna vulgaris) perquè aquesta té les fulles més petites, de 2–3 mm de longitud, i la corol·la més dividida, en pètals diferenciats.

desviament a l'esquerra

Sajolida (Satureja montana)

Descripció: És un gènere de plantes amb flor, Consta d'unes 30 espècies i són plantes natives de regions de clima temperat càlid, incloent-hi els Països Catalans, i poden ser o bé plantes anuals o bé plantes perennes. Són plantes aromàtiques abundoses a la regió mediterrània. La sajolida silvestre o de bosc o herba de les olives, és una planta petita, mata de 20 a 40 cm que només és llenyosa a la base. Les flors són blanques o violàcies i floreix d'agost a setembre. En les seves petites fulles hi ha glàndules amb essència. El seu sabor és una mica picant. Presenta diverses subespècies (ssp. montana, ssp. innota), aquestes dues principalment a l'interior de Catalunya i nord del País Valencià, i la subespècie obovata. Aquesta darrera és pròpiament "l'herba de les olives", i només es troba al centre i sud del País Valencià en contrades poc plujoses. Viu des del nivell de la mar fins als 1.000 metres, aproximadament. De distribució mundial exclusiva del nord del Mediterrani.

Cruïlla corriol a la dreta

Cruïlla a l'esquerra

Cabana de la Vinya

Les Barraques de vinya del Pla de santa Cecília, es troben en aquest espai unes barraques de pedra seca. La primera és una construcció del 1798, tal com indica la inscripció gravada al bloc central, de planta rectangular i amb singularitat que es tanca amb volta de canó, cosa excepcional al territori. També destaca pel fet que hi ha grans Carreus (Pedra tallada forma paral·lelepípeda rectangulars, per murs, pilars, grans blocs etc) a l’entrada i cantonades, alguns d’ells molt ben escairats, que segurament pertanyien a l’antiga Ermita de Santa Cecília. La segona és una barraca de planta circular on hi ha també carreus que podrien pertànyer a l’antiga capella. Aquesta sembla que està situada just al lloc on hi havia hagut l’ermita de Santa Cecília. Aquestes barraques són una mostra de la gran quantitat de construccions d’aquesta mena que va proliferar a partir del segle XVIII durant l’auge de la vinya al Bages. Servien per aixoplugar-se i guardar les eines i els protegien del temps pels materials impermeables (capa de terra i pedruscall al damunt).

Balma de Gobians(Alerta!)

El torrent dels Gubians és un dels escenaris més importants de la Batalla de Talamanca i un dels espais on més restes s’han trobat d’aquest episodi bèl·lic. En aquest paratge boscós i pedregós que conforma la serra de la Mussara, hi ha la balma dels Gubians. Per damunt, la balma forma una gran esplanada de roca sobre la qual podem caminar

Font de talamanca i Negundo

Aquesta font, construïda l’any 1683 i remodelada el 1707, va ser un dels punts principals de trobada del poble, on els seus habitants anaven a buscar aigua a diari i a rentar la roba. Es tracta d’un espai envoltat de natura, a tocar del poble . A més, a l’espai hi ha un acer negundo, un arbre centenari declarar Bé Cultural d’Interès Local. És una especie americana, que en els anys que es va plantar, a principis segle XX, era molt extranya de trobar fora del seu hàbitat orignari.

Cruilla Font

Fornot

És el forn d’obra del poble, conegut com el fornot. És fet d’obra i compta amb una planta quadrangular de grans dimensions: costats de 600cm x 550 i alçada de 330 cm. Es divideix en dos espais, un a la fogaina o cambra de combustió, que està soterrada i compta amb dues portes al frontal per introduir el combustible. A sobre hi ha la cambra de cocció, que era un espai obert on es col·locaven les peces d’argila modelades pel forner. Les dues parts del forn estaven separades per la grella, una superfície plana amb unes obertures, que s’anomenaven xemeneies i permetien la cocció de les peces.