Tamariu-Aigua Xelida-Ses Falugues camí de ronda, cales, miradors i coves

Si et posiciones sobre " Veure més " (color blau) que es troba al final de la descripció del recorregut, podràs veure tot el àlbum de fotografies d'aquesta sortida...
Ruta feta amb el caminants dels diumenge i els nostres inseparables companys de “quatre potes”.
Magnífica ruta, curta però exigent “trencacames” la primera part del recorregut, que ens ha permès resseguir la costa per l’abrupte camí de ronda des de Tamariu fins Aigua Xelida, per continuar desprès, remuntant muntanya fins ses Falugues i fent la tornada visitant la monumental alzina del Mas Llord i acabant la baixada pel ombrívol paratge de la riera del Mas Batllia.
Aparquem al carrer de la Riera de Tamariu, ens acostem fins la platja gran i per el Passeig del Mar, ens hem arribat fins el petit embarcador per tenir una bona perspectiva de tota la Badia de Tamariu. Fetes les fotografies, tornem fins la carretera de Aiguablava (carrer dels Pescadors), seguim una estona amunt i superem tres trams de escales fins el Puig La Trona, per després baixar altres dos trams fins a s’Ajoc i les Trones, aquí, una barana d’acer inoxidable ens dona un xic de seguretat, dons cal ser curosos en el moment de la baixada, el pendent és molt fort, els graons dubtosos i la vista enlluernadora del mar sempre és una distracció perillosa...és el punt on comença el camí de ronda que en continu canvi de desnivell anem seguint, amb vistes i recons sovint esplèndids com: es Castellet i el rec de les Trones, sa Bassa i la punta des Quart o d’Esguard, els espadats de l’Àvia Catalana (nom donat a aquesta roca, tot recordant a la Catalina Abrich, àvia tamariuenca molt popular entre els pescadors) i la cala Sorellera, de seguida passem arran de la urbanització Cala Nostra “o dels metges”, arribant a Aigua Xelida i a les barraques de pescadors on en Josep Pla anava ben sovint i que va escriure en el seu llibre: Un viatge frustrat dins aigua de mar al octubre de 1966...
Jo he estat un pelegrí d'Aigua Xelida...No era pas còmode d'arribar-hi. S'havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora escassa de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. l’Hermós hi vivia, hi tenia un petit gussi i quatre cordelles per a agafar peix. La solitud era complerta. Reflexionant sobre els records del contacte amb aquest home, he arribat a la conclusió que l'essència de la seva personalitat era -malgrat ésser analfabet- la sòlida cultura que tenia. Es deia Sebastià Puig i provenia d'un dels més antics llinatges de Palafrugell: era de Can Cuca de Vila-seca... Dues plaques col·locades a Aigua-Xelida, rosegades pel salobre, ho recorden.
Després d’aquest toc literari, seguim per la platja Petita o d’en Gotes, la de les Aigües Mortes, amb la seva barraca i el gran roquisser de la punta des Banc, amb la cala Llarga i la cala Ventosa a la seva esquena, després la impressionant Agulla de Aigua Xelida. Ja pel bell mig de la pineda un altre notable fenomen natural, sa Roncadora, un autèntic guèiser natural, el seu cant, quant hi ha temporal de llevant, és impressionant. Seguim ara, unes balises de fusta amb la punta pintades de groc que ens acostem a la cala Marquesa, amb la seva petita illa, l’anomenada Sagristia, amb la Catedral i el rec dels Arbres. Després i en fort desnivell pugem fins el mirador de Aigua Xelida, on trobem més paisatge: la vista llunyana del cap de Begur. El mirador està al costat del carrer sa Roncadora d’Aigua Xelida, carrer que seguim (dreta) fins el seu final on es troba el mirador de la cova d’en Gispert sobre uns impressionants penya-segats.
Vist l’espectacle que ens ha regalat el mirador, tornem al carrer Sa Roncadora per caminar uns 100 metres fins arribar a una primera corba i dins un terreny sense edificar, neix un corriol que en fort desnivell desemboca al carrer Cova del Bisbe, carrer que seguim (esquerra) uns 370 metres fins agafar un altre corriol, deixant definitivament l’asfalt (tant odiat pels caminaires), seguint pel llindar de la urbanització fins el collet del Puig Cala de Cabres, amb una cruïlla de senders i el començament de la pujada a ses Falugues, un curt abrupte i aspre camí que ens deixa a dalt de tot del roquisser. La pujada val la pena, a mesura que ens acostem al cim, el paisatge va creixent al davant nostre...ara cal respirar a fons i gaudir una estona del panorama del cap de Begur, de les vistes cap a Fornells i la platja d’Aiguablava, la cala d’es Tramadiu a sota, tot seguit Aigua Xelida i la muntanya de Sant Sebastià a la llunyania....el dia està núvol i malauradament no ens deixa veure més enllà. Busquem uns recers per esmorzar i tot seguit baixem per un viarany molt dret per visitar les coves de ses Falugues...
Sens dubte, aquest peculiar accés ha propiciat el desconeixement general del que ha estat considerat l’element més enigmàtic dels que composen el panorama arqueològic de Begur. Des que foren descobertes i se’n començà a parlar, els estudiosos Pella i Forgas i Salvador Raurich les consideraren artificials, motiu pel qual es generaren diverses conjectures sobre les diferents intencionalitats amb que foren creades. Entre aquestes hipòtesis llençades sobre el seu significat es postulà que eren monuments dedicats a la fertilitat (per la seva forma vaginal), monuments funeraris (per la situació) o bé sitges on es desaven provisions (quelcom menys plausible tenint en compte que la seva inclinació fa difícil l’emmagatzemament segur). Tanmateix, i de manera sorprenent, un estudi dut a terme de manera conjunta per les universitats de Girona i Barcelona, que es publicà a finals del 2011, determinà que les Coves de Ses Falugues (com algunes altres del mateix tipus a la Costa Brava) eren naturals. L’argument esgrimit per descartar la creació humana en aquestes roques és que, durant el tercer mil·lenni abans de Crist, quan se’n suposava la seva excavació, la civilització existent no disposava encara dels materials necessaris per foradar una roca granítica tan dura com aquesta.
Visitat l’indret, tornem a pujar al collet i seguim el mateix camí d’anada fins la cruïlla del Puig Cala de Cabres, on comença una segona part del recorregut menys paisatgística però de millor caminar i amb elements força interesants com el mas Llord o la seva alzina monumental situada al costat del mas i del pou (ara sec). Continuem caminant fins arribar al camí vell de Palafrugell a Tamariu, un camí força ampli i ven compactat que seguim per l’esquerra uns 7 minuts, punt on deixem el camí principal per agafar un corriol (dreta) que s’endinsa pel mig de atapeïdes pinedes fins arribar al Mas Batllia. Al costat, la mina d’aigua del Mas Batllia envoltada d’acants (Ala d'àngel (Acanthus mollis). Continuem pel costat del mas, tot seguint la riera del Mas Batllia, un fantàstic tram molt ombrívol i solitari que ens va sorprendre gratament, arribant poc després per la zona del Càmping Tamariu, al aparcament on tenim els cotxes donant així per finalitzada aquesta impressionant sortida...
Salut i bones caminades!!