Taüll - Estanys del Pessó (pel Tuc de la Comamarja) [23/06/2019]

Ruta des de Taüll fins als Estanys del Pessó, passant pel Pla de l'Ermita i el riu de Sant Martí (que segueix la Vall de Sant Martí) a l'anada, i per la Collada del Montanyó, el Tuc des Carants, la Collada des Carants, el Tuc des Costes, el Cap des Cometes, la Serra de Casesnoves, el Tuc de la Comamarja, la Serra de Llats, la Roca Blanca, el Cap des Creuetes, el Pui-redó, i el Faro de Taüll a la tornada.

La ruta comença a Taüll, a la carretera que es dirigeix al Pla de l'Ermita i, de fet, el primer tram del recorregut segueix la carretera asfaltada gairebé 3 quilòmetres, de manera que es pot fer una mica pesat. Deixant enrere el Pla de l'Ermita, aquest tram continua per la carretera que porta a l'Estació d'esquí de Boí-Taüll fins arribar a un revolt pronunciat, on cal abandonar l'asfalt per seguir les indicacions que menen al Port de Rus. A l'ombra dels vessants de la Vall de Sant Martí, i resseguint el riu homònim, la pujada es va intensificant alhora que es pot gaudir de vistes cada cop més boniques, com ara la de la Vall de Boí amb el Faro d'Erill de fons i, encara més al fons, el Portell des Roies al mig de la forca formada pel Cap de Gelada i el Tossal de les Roies de Cardet. Un parell de quilòmetres després d'haver abandonat l'asfalt, cal estar atents al desviament cap als Estanys de Pessó (si es continua recte el camí arriba al Port de Rus). A partir d'aquest punt s'abandona el GR 11-20 i el camí passa a estar senyalitzat amb estaques grogues i alguna fita de pedres. A més a més, des d'aquest punt el pendent canvia bruscament i encara s'intensifica més; com a recompensa, però, el paisatge ofereix bones vistes del Castellet de Moró, el Tossal de la Mina i el Port de Rus. Després d'un dur ascens, els ulls albiren finalment l'aigua de l'Estany del Pessó d'Avall, l'estany més petit dels dos Estanys del Pessó. Havent arribat al primer destí, recórrer la petita distància (i petita pujada) fins a l'Estany del Pessó d'Amont, el més gros, no es fa tan feixuc. Un cop allà, i mentre s'admira la bellesa del paisatge i la neu fonent-se cap a l'estany, es decideix fer un mos i descansar una estona.

Amb energia renovada, es reprèn el camí en direcció al Tuc des Carants. Per arribar-hi, el més fàcil és arribar primer a la Collada del Montanyó, situada a la carena entre el Tuc des Carants i el Pic Roi. Cal tenir molt en compte que, a partir d'aquest punt i fins gairebé el final de la ruta, no hi ha senyalització (ni marques ni estaques, tan sols alguna fita de pedres molt de tant en tant); per tant, cal disposar de les eines adequades per orientar-se (tot i que la major part de la ruta segueix la carena, és millor no refiar-se'n). Un cop a la Collada del Montanyó, la vista deixa atònit a qualsevol. Les muntanyes entreteixint-se, les ombres dels núvols i el llac fent-se petit de cop: el paisatge competeix amb la pujada per veure qui esgota abans la respiració. Des de la collada encara cal pujar més de 100 metres de desnivell amb alguna grimpada per arribar al punt més alt d'aquesta ruta, el Tuc des Carants. Ara sí, des d'aquest punt, la vista és completa i terriblement immensa. Reunint forces per continuar i deixar de contemplar aquest mar de muntanyes, es continua en direcció a la Collada des Carants. Des d'aquest moment es pot dir que comença la part tècnicament més difícil: cal ajudar-se constantment de les mans i grimpar entre roques afilades durant 3 o 4 quilòmetres. La carena va fent pujades i baixades, sent precisament en les baixades on cal parar més atenció per col·locar bé els peus i les mans i no relliscar en una zona potencialment perillosa. Malgrat que el desnivell acumulat en aquest tram de carena no és massa elevat, el fet d'alternar pujades i baixades tan sovint pot ser força esgotador mentalment. Tanmateix, mentre es va perfilant la carena i passant per colls i cims com la Collada des Carants, el Tuc des Costes o el Cap des Cometes, les vistes a banda i banda són espectaculars, i la sensació de trobar-se al mig i entomar el vent que passa d'una vall a l'altra és increïble. Un cop al Cap des Cometes, es distingeix clarament el Tuc de la Comamarja, un dels cims coneguts de la zona que es troba una mica més aïllat que els altres, i que se situa entre la Serra de Casesnoves i la Serra de Llats. Un cop superat aquest tram, i observant clarament el nucli d'edificis del Pla de l'Ermita des de la Roca Blanca, la manca de senyalització complica la decisió sobre quin és el millor terreny per on continuar. Poc després s'inicia el descens, que ja no discorrerà per roques, sinó per herba. Des d'aquí, la vista de la Vall de Boí és brutal. En arribar al Cap des Creuetes i abans del Pui-redó, es retroben les estaques grogues que marquen el camí i produeixen alhora una gran alegria pel fet d'alliberar-se del pes de decidir el camí. En aquest punt, doncs, el camí deixa d'anar en direcció oest i es dirigeix cap al sud, a través de la Pala de Taüll. La ruta també passa pel Faro de Taüll, punt des d'on comença la desfilada de falles d'aquest poble. De fet, des d'aquest punt fins al final de la ruta, el camí és el mateix que utilitzen els fallaires per baixar de la muntanya. Finalment, i després d'un últim revolt pronunciat i d'un últim tram emboscat, s'arriba a Taüll, al punt on s'ha començat aquesta ruta.

Es tracta d'una ruta amb dues parts ben diferenciades: l'esforç i la recompensa. Pel que fa a l'esforç, es tracta d'una ruta més aviat complicada, tant pel desnivell com per la dificultat tècnica. El primer tram de la ruta combina asfalt i pujada intensa, de manera que pot ser poc agraït físicament; el segon tram és complicat tècnicament, de manera que és poc agraït mentalment. La senyalització és suficient fins arribar als Estanys del Pessó, però llavors és inexistent fins al Pui-redó, o sigui que cal anar proveïts de les eines necessàries per orientar-se. No és una ruta ombrívola en absolut (només algun tram prop del riu de Sant Martí), de manera que cal protegir-se adequadament del sol i portar aigua en abundància. També és probable trobar neu en algunes èpoques de l'any, tot i que la part complicada de la ruta es fa per carena i és l'indret on es fon abans. Pel que fa a la recompensa, però, és una ruta preciosa. Les vistes del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, combinades amb les vistes de la Vall de Boí, són gairebé immillorables. La solitud, la pau i la tranquil·litat que emana de la visió de les muntanyes infinites és totalment palpable, i esgota l'horitzó.