Tavascan - Noarre - Font de la Costa - Estany Xic - Estany del Port - Port de Tavascan - Quanca - Graus - Tavascan

La ruta comença davant de l'església de sant Bartomeu de Tavascan, just en el punt on el riu Noguera de Tavascan es troba amb el Noguera de Lladorre. Des d'allà eixim cap al nord-oest, per la vora del pont de Tavascan. De seguida comencem a guanyar altura mentre duem el Noguera de Tavascan a l'esquerra, cada vegada més i més per baix de nosaltres. Al mateix temps, abandonem el nucli urbà amb el camí de les bordes de Noarre.

En aquest tram, aquesta via remunta el xicotet congost que ha obert el riu Noguera de Tavascan en els seus metres finals. A mesura que avancem, el pas s'eixampla. Nosaltres, mentrestant, no deixem de guanyar altura fins que, en cosa d'un quart d'hora des del poble, arribem a les bordes d'Esposi.

Ací mateix trobem un encreuament. El camí de les bordes de Noarre continua recte i es troba amb la moderna pista que puja cap a Quanca. A l'esquerra, en canvi, arranca un corriolet que baixa decididament a travessar el riu Noguera de Tavascan. Allà que hi anem nosaltres i, en dos minuts, ja hem creuat el curs d'aigua i començat a caminar per l'obaga de Trencacalders.

Amb la senda, de nou ens elevem per damunt del Noguera de Tavascan. El camí no sempre és fàcil de seguir perquè ixen corriols a tort i a dret que ens confonen. Tanmateix, la clau està en anar sempre cap al nord i no separar-se massa del riu, tot i que tampoc hem d'anar massa empegats per a evitar la vegetació dels prats de la ribera.

En qualsevol cas, al cap d'uns vint minuts d'haver travessat el Noguera de Tavascan a l'altura de les bordes d'Esposi, el bosc desapareix i, immediatament, a la dreta, veiem les ruïnes de la borda del Grau. Ací trobem també un pas equipat amb cadenes que no presenta major dificultat. Després torna el bosc i, amb la vista, localitzem l'àrea d'esbarjo del pont de la Bolle. Cap a ella ens adrecem.

En arribar-hi, ens incorporem a mà dreta a la carretera de Quanca i travessem el riu Noguera de Tavascan amb el pont de la Bolle. A l'altra banda, a mà esquerra, continua el camí de les bordes de Noarre, que havíem abandonat abans a les bordes d'Esposi. Ara ens reincorporem a aquesta via i reprenem la marxa cap al nord per la banda baixa de la serra de Costuix, entre els prats de la ribera del riu i el bosc.

Al principi, el camí és ample, tot i que després es fa senda. En pocs centenars de metres passem per la cabana i borda de Paravera, per la borda de Torms i per la d'Arenys. De més a més, a l'altra banda de riu, observem la dels Torms i també el veïnat de bordes de Graus i el seu càmping.

En deixar enrere la borda d'Arenys, el camí de les bordes de Noarre se separa del riu Noguera de Tavascan i inicia un curt ascens fins a la banda de dalt de la presa de Graus. Aquest embassament va ser construït poc després del ramblar del Noguera de Tavascan i del riu de Noarre. En aquest mateix punt, a mà dreta, contemplem l'aigua que cau de la font d'Arenys.

Encara guanyem un poc més d'altura abans d'aplegar a un altre encreuament. En ell, deixem novament el camí de les bordes de Noarre, que se'n va cap a la dreta i continua pujant, i tirem cap a l'esquerra, baixant, en direcció a la borda de Puntells, que als mapes cartogràfics apareix amb el topònim de Portells.

Travessem aquest llogaret situat a prop del riu de Noarre i continuem cap al nord a fi de creuar, precisament, aquest curs d'aigua. En ultrapassar-lo, encetem una pujada pel vessant nord-oest de la serra de Costuix. Sense pressa però sense pausa, avancem per una regió emboscada. Al cap d'uns quinze minuts, eixim als prats de Noarre, punt on retrobem el camí de les bordes de Noarre.

Passem, primer, per la borda de Pubill. Cap a la dreta se'ns revela tota la vall que forma el riu de Noarre, que baixa des de la frontera amb Occitània. En un parell de minuts, arribem al veïnat de Noarre. El visitem i, per la banda de baix del bosc de Causes, tirem cap al nord-oest. Nosaltres agafàrem la pista que ix de Noarre i enllaça amb la que puja a l'aparcament de la font de la Costa. Sembla, però, que aquesta és una via privada perquè, poc abans d'acabar, està tallada. No vam veure millor alternativa que botar un muret coronat per fil d'aram a fi de poder continuar. És per açò que us recomanem que, en lloc de fer el mateix recorregut que nosaltres, agafeu la senda que, per dins del bosc de Causes, va a trobar la pista que mena cap a l'aparcament de la font de la Costa.

En qualsevol cas, nosaltres enllaçàrem amb aquesta pista, que també serveix d'accés al port de Tavascan, que és el nostre objectiu del dia. En direcció nord, i fent algun que altre ziga-zaga, guanyem amb ella bona cosa d'altura durant la mitja hora que la recorrem. Al remat, fem cap a l'aparcament, que és on acaba la pista.

Continua amunt, però, el camí que abans anomenàvem de les bordes de Noarre i que ara és el que va de Tavascan a la frontera occitana. Aquesta via tradicional ja fa una estona que s'ha unit a la moderna pista per on hem pujat.

Dit i fet, que ens queda una bona pujada encara fins al port de Tavascan. Mamprenem la pujada en ziga-zaga per la Costa. Són uns dos-cents metres de desnivell els que hem de superar. A l'esquerra tenim el riu del Port, i també a aquesta banda ens queda la font de la Costa.

Al cap d'un quart d'hora, guanyem la clotada on estan l'estany Xic i el del Port. També allà hi trobem la cabana de l'estany del Port, de reduïdes dimensions. En deu minuts, envoltem per la banda dreta els dos estanys i fem cap a una zona de pastura de ramat equí i boví.

A partir d'ací, la senda que puja cap al port de Tavascan, que ja observem clarament davant de nosaltres, no sempre és clara. D'aquesta manera, no ens queda una altra que anar un poc per lliure buscant el millor pas. No obstant això, al final trobem el camí senyalitzat i el seguim fins a uns dos-cents metres del cap del port de Tavascan. I és que, just per baix de la frontera amb Occitània, albirem tres exemplars d'ós. Són dos animals adults i un cadell que volten pel lloc on hem de passar per a trepitjar territori occità. Ens ho mirem des de lluny. Imaginem que ens han vist però no fan intenció d'anar-se'n. Per tant, som nosaltres els que girem cua i ens quedem amb les ganes d'arribar al punt pel qual molts jueus fugiren de la persecució nazi.

Amb tot, ara cal que durant vora una hora desfem el camí recorregut des del punt on la pista que ix de Noarre ens havia deixat a la pista que mena cap a l'aparcament de la font de la Costa. En fer-hi cap a aquesta cruïlla, continuem el descens per la via que portàvem. Fent ziga-zagues, apleguem a les bordes de Quanca, situades al peu de la carretera del mateix nom, en cosa de tres quarts d'hora.

Ens incorporem a la carretera de Quanca, cap a l'esquerra, a fi d'envoltar aquest veïnat per la banda de baix. Avancem cap al sud en paral·lel al riu Noguera de Tavascan. No tardem massa en deixar, a l'esquerra, la presa de Graus, ni tampoc en arribar-hi a les bordes de Graus.

En deixar-les enrere, encara passem per les ruïnes de les bordes de Cortesils i per la borda dels Torms. Després, tornem a fer cap a l'àrea d'esbarjo del pont de la Bolle. De la mateixa manera que ja havíem fet hores abans, travessem el riu Noguera de Tavascan amb el pont de la Bolle. Ara, però, trenquem cap a la dreta per la carretera de Quanca, en direcció a Tavascan.

Ja no abandonem aquesta via en cap moment fins a aplegar al poble. Abans d'arribar-hi, però, visitem les ruïnes del castell, des d'on es domina el pas cap a les terres més baixes de la vall de Cardós i també el poble d'Aineto.

Amb tot, en entrar a Tavascan, fiquem el punt i final a l'excursió.