Terrades - Sant Llorenç de la Muga - Muntanya Santa Magdalena - Terrades

La Rabassada

Esquerra - Mas Tomicho

Dreta

Corriol a l’esquerra

Camí vell de Terrades a Sant Llorenç de la Muga

Camí vell de Terrades a Sant Llorenç de la Muga - Boscos de la Muntada

Dreta

Rierol de la Muntada

Sant Llorenç de la Muga i Torre dels Moros

Sant Llorenç de la Muga és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà. Forma part també de la subcomarca de l'Alta Garrotxa. Està situat en la vall alta del riu Muga, envoltat de muntanyes on els boscos són de pins, alzines i roures. S'hi conreen cereals, vinyes i oliveres. El lloc de Sant Llorenç de la Muga és documentat ja al segle X amb el nom «Santi Laurenti de Sambuca», encara que hom creu que ja era habitat en època romana. El nucli històric actual fou fortificat vers els segles XIV-XV, conservant avui en dia el traçat de la muralla format per quatre torres i tres portals, creant un recinte de forma gairebé triangular. Al llarg del segle XVIII la població es desenvolupà gràcies a l'activitat menestral de paraires i cardadors. Sota el regnat de Carles III, s'explotaren les mines de ferro i plom, fundant diverses fargues, com la Farga Reial de Sant Sebastià, dedicada a l'elaboració de munició. Al maig de l'any 1794 va ser destruïda pel general francès Pierre François Charles Augereau i les seves tropes, en la Batalla de Sant Llorenç de la Muga, durant la Guerra Gran. Les ruïnes d'aquesta fosa estan cobertes actualment pel pantà de Darnius-Boadella.Els elements més destacats del nucli són el Castell medieval de Sant Llorenç, amb les diferents torres, portals i trams de muralles de la fortificació, l'Església romànica de Sant Llorenç i les diferents carrers i cases d'origen medieval i d'època moderna. La Torre dels Moros és una torre de guaita, declarat bé cultural d'interès nacional. Al sud-oest i als afores del poble, a l'altre costat del riu, dalt d'un turó hi ha una gran torre de guaita medieval. Aquesta torre dominava i vigilava tota la vall. És una torre cilíndrica aixecada sobre un basament de pedra calcària parcialment treballat. D'una alçada de 10 metres aproximadament, amb 6 metres de diàmetre interior amb murs d'1,80 metres de gruix. L'aparell és de pedra calcària de carreus mal escairats, que a la part baixa no estan ni col·locats formant fileres, mentre que a mesura que van pujant formen filades i els carreus estan més ben tallats. Són visibles espitlleres al mur i mènsules a dalt de tot. La porta d'entrada és allindada i està un metre enlairada del sòl. L'interior és de dues plantes cobertes amb voltes semiesfèriques, a la volta del primer pis són visibles restes de l'encanyissat. No hi ha cap escala completa, per raons defensives. Segons un document del 1292, en temps del rei Jaume II, per defensar el poble, hi havia trenta-cinc homes a la vila, vuit dels quals al castell, i quatre en aquesta torre.

Pont vell

És un pont medieval que creua la Muga, prop de la capella de Sant Andreu. És un pont de tres arcades sostingudes per dues pilastres de planta romboïdal, que es drecen sobre afloraments naturals de pedra calcària. L'arc central, de molta més llum que els dos laterals, és rebaixat; els altres són de mig punt. La construcció és de carreus ben esquadrats; les dovelles dels arcs són molt allargades (segles XIV-XV).

Ermita de Sant Andreu

És una església d'una nau sola amb absis semicircular. Presenta coberta de volta de canó a la nau i de quart de cercle al presbiteri. La porta principal, d'un sol arc de mig punt presenta una llegenda incisa a la clau: SANT ANDREU i una data del segle XVII, ara mig esborrada (probablement 1605, l'any de la consagració). Davant de la façana hi ha una galilea amb arcades de mig punt i teulada a doble vessant. Campanar de cadireta d'una sola arcada. Notícies històriques Aquesta capella de Sant Andreu fou consagrada el dia 4 de juliol de l'any 1605, segons un autor local. (Baig Aleu) Tradicionalment ha estat considerada com una construcció romànica i efectivament la seva estructura respon a la de formes romàniques en l'arquitectura religiosa popular, però les dates concretes que posseïm no deixa lloc a dubtes de que fou construïda a principis del segle XVII. L'antic cementiri era a tocar els absis de l'església parroquial, fou traslladat prop de la capella l'any 1831.”

La carbonera

La carbonera de Sant Llorenç de la Muga fumeja durant catorze dies seguits, per cremar fins a 35 tones de llenya, 100% d'alzina. El Futbol Club Sant Llorenç de la Muga va comptar el 12 de gener del 2019 amb un grup de voluntaris del poble i de la carbonera per encendre la pila, en el decurs d'un acte tradicional obert a tots els veïns en què es va brindar amb un vermut. També és tradició no descuidar la carbonera, amb «una vigilància sense aturador», com en diuen els responsables, per tal d'obtenir el carbó artesà d'alzina. «En aquests dies, quan la Carbonera fumeja a l'entrada del poble, rebem la visita de diferents escoles d'aquí i també de la Catalunya Nord, per tal d'assolir el nostre principal objectiu: recuperar l'ofici oblidat de carboner, que tan important va ser al nostre poble», expliquen els representants del Futbol Club Sant Llorenç de la Muga, i conviden tothom a descobrir aquesta tècnica ancestral per obtenir carbó: «Si teniu curiositat per saber com es fa el carbó, quines eines s'utilitzen o per què fem carbó a Sant Llorenç de la Muga, veniu a visitar la nostra carbonera i estarem encantats de poder explicar el nostre ofici oblidat del mes de gener». MAIRENA RIVAS 16.01.2019

Foto

Pont nou

Camí de Sant Sebastià a Sant Llorenç de la Muga

Dreta marques grogues

Mas Juncal

Corriol a la dreta (recte cami de Sant llorenç a la Presa)

Girem a la dreta seguim marques grogues pel pujar a la Muntanya de Santa Magdalena

Corriol - Seguim marques grogues

Vistes damunt el Pantà de Darnius Boadella

Collada de Santa Magdalena

Coll de Vellís

L'ermita de Santa Magdalena

L'ermita de Santa Magdalena és documentada al segle XIV amb el nom de Santa Maria de Codó, topònim antic de la muntanya. Posteriorment, en una circular del bisbe Andreu Bertran de l'any 1425, consta que estava enrunada i s'havia de reparar. Així doncs l'actual edifici data de finals del segle xv i fou construït sobre les restes de l'antiga ermita

Descens al Santuari de la Mare de Déu de la Salut

Corriol

Tram del camí del Santuari, creuar la carretera i agafem el corriol tot recte GR-2

Camí paral.lel a la riera

Forn de Calç

Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc, ja que s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 °C. La pedra que s'utilitza normalment és la pedra morta i la viva; en canvi la pedra gruixenca no la fan servir molt perquè normalment remolla i s'esfrimola molt. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safaretjos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800 °C i 1000 °C perquè el carbonat de calci s'alliberés del diòxid de carboni i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjan segle xx, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació.