Tolls i saltants d’aigua de la Riera de Bellver (de la Por, Fontcoberta i Xuclador) pel mas les Valls (Castellnou de Bages)

Tolls i saltants d’aigua de la Riera de Bellver (de la Por, Fontcoberta i Xuclador) pel mas les Valls (Castellnou de Bages)

En un dia de forta xafogor, ens acostem a la zona de les Valls per fer una passejada dominical per la Riera de Bellver, o de Vallverd segons algunes publicacions més antigues.

Deixem el cotxe a un marge de la pista de terra que comunica el Mirador de Montserrat amb les Valls, i amb bones vistes a la planúria de la Quintana de Vallbona i a Montserrat.

Comencem a caminar en direcció Oest i, a uns 100 metres, sota els pins, trobem un banc-mirador que convida a seure una estoneta per gaudir de la panoràmica.

Seguim camí per la pista del terra amb alguns pals indicadors i marques grogues i blanques del PR-C131 de la “Volta a Santpedor”, que ja hem seguit en altres ocasions.

En un parell de trencalls de pistes seguirem pel camí de l’esquerra però, a la tercera cruïlla, trobem un monòlit de pedra amb el nom de les Valls i, ara sí, seguirem per la pista de la dreta, endinsant-nos al Bosc de les Valls en direcció al proper mas homònim.

Visitem les restes enrunades de les Valls que, segon la web de la Diputació de Barcelona, és un “Mas en estat ruïnós de planta baixa, pis i golfes. L'edifici, de dues crugies, presenta un cos més baix annexat a un lateral. El frontis ha desaparegut quasi totalment. La paret posterior conserva cinc finestres amb llinda monolítica de pedra i una obertura a mode d'espitllera. La casa és feta de pedra lleugerament carejada i argamassa, i trobem alguns carreus als eixos entre façanes. Segons Vila Rovira, la llinda de la balconada, avui desapareguda, duia la inscripció 1706. Els darrers habitants de Les Valls foren el Joan Sangrà, l'Angeleta i una filla que, cap al 1920, abandonà la casa per traslladar-se a Santpedor. S'explica que quan morí l'àvia de la casa, la mare del Joan Sangrà, queia una terrible nevada i l'hagueren de dur en una camilla des de les Valls al cementiri de Castellnou, passant tota mena d'adversitats.”

Al costat del mas hi ha un banc de pedra que també convida a relaxar-nos una estona. Després, seguim camí per la pista herbada que davalla suaument en direcció a la riera, on el Tuc aprofita per fer el primer bany del dia.

Travessem el rierol i seguim camí per la pista. Poc després retrobem el rierol, que el Tuc no desaprofita. En aquest punt, a la tornada seguirem per l’esquerra però ara, baixem per la pista de la dreta en direcció a la Riera de Bellver.

El camí davalla una mica, passa a tocar d’un petit salt d’aigua que se sent més que es veu perquè està molt amagat per la vegetació, i ens deixa a la part baixa del camí on trobem la riera, un racó verdós, humit i molt bonic.

En un moment arribem al primer toll de la Riera de Bellver (o Vallverd), el Toll del Xuclador i a la mina de lignit, que veiem per la dreta del camí. Com tornem a llegir a la web de la Diputació, el Toll del Xuclador “és el toll més gran de tots els que hem vist. Amb una profunditat de fins a cinc metres i uns joves pollancres a les ribes. A les vores fangoses del toll hi podrem veure les petjades que deixen els mamífers com els senglars, la guineu i el Teixó, quan van a abeurar-se. Al costat del toll podrem veure una antiga mina de lignit que té una profunditat d’uns 12 metres. Des de fora s'aprecia perfectament com els miners seguien la veta del carbó. El lignit es torba que ha estat comprimida sota terra, és un carbó d'una qualitat inferior que el bituminós.”

Avui el toll presenta un color amarronat per les pluges dels últims dies, que tant hem trobat a faltar els dos últims anys.

Fem algunes fotos des de la part superior del toll i tornem a la pista per seguir camí al segon toll, el de Fontcoberta, també conegut com Toll de la Font, que com diu la web referenciada, “És un toll de petites dimensions i envoltat de molta vegetació, però amb l'aigua una mica tèrbola. El nom de Toll de la Font prové d'una font natural que normalment queda amagada sota l'aigua del toll.”

Novament al camí seguim per un tram molt bonic de vegetació amb esbarzers, boixos, aladerns i marfulls, fins arribar al tercer i últim toll del dia, el Toll de la Por, o de Vilatorrada, que com diu la web “és un toll de dimensions mitjanes, però d'una profunditat d'entre 4 i 5m, envoltat de roca i vegetació. Del toll en sorgeix un gran salt d'aigua quan la riera és més cabalosa. El nom li prové de la proximitat amb el mas de Vilatorrada. Els amos del mas van construir un pou al costat del toll, del qual n'extreien aigua.” Al fons del toll destaca la vegetació que cobreix la paret i que cau en vertical sobre la superfície. En èpoques de major cabal, hi ha un saltant d’aigua que el fa encara més espectacular.
Aquí, mentre el Tuc torna a fer un bon bany, nosaltres aprofitem per fer un mos a l’ombra, abans d’iniciar el camí de tornada.

Desfem el camí de l’anada tornant a passar pel costat dels tolls i de la mina de lignit del Xuclador fins arribar a la cruïlla del rierol que comentava anteriorment. Aquí girem a la dreta per pujar novament pel Bosc de les Valls.

Retrobem la cruïlla amb el monòlit de les Valls i seguim per la dreta. Baixem per la pista i arribem al banc-mirador, on tornem a gaudir de les vistes, abans de fer els últims metres fins l’aparcament, on donem per acabada la ruta d’avui.

Tranquil·la, planera i agradable ruta per les Valls i la Riera de Bellver, on es nota l’aportació d’aigua de les últimes pluges i que, tant de bo, es mantinguin en properes setmanes.

Ruta molt recomanable en dies de calor perquè, a més de caminar a l’ombra del Bosc de les Valls, també podrem gaudir de les zones humides de la riera. Una delícia.

Salut i bona caminada !