Tordera: Sant Miquel de Vallmanya - Can Vilar - Capella de Can Vilar - Can Gran - Coll de Can Burgada - Can Moixer.

Anem de Tordera cap a Vallmanya, per fer una ruta per la Serra del Llop, dins del parc natural del Montnegre.
Com sempre que anem al Montnegre, tornem emprenyats, amb el gust agredolç de veure la deixadesa d'aquest Parc que podria ser tan bonic amb la magnífica natura que hi creix. No hi ha manera de trobar cap indicador, els camins es deixen perdre o estan coberts de vegetació, tanques que proliferen per tot arreu... una gestió pèssima.
En fi, expliquem la ruta.
Deixem el cotxe al costat de Sant Miquel de Vallmanya, ampli espai per aparcar.
Anem seguint una pista que porta a Can Buc. Poc abans d'arribar a la casa trenquem cap a la dreta i pugem per un camí més estret.
Aquest camí ens porta a una altra pista més ampla, a un punt anomenat la Creu d'en Vilar. Busquem, però no veiem cap creu enlloc, el nom vindrà d'una altra cosa o hi havia hagut una creu que ja no hi és o no l'hem vist.
Aquesta pista ens porta fins a Can Vilar, una gran masia avui enrunada. Al costat hi havia una gran bassa, avui buida, que encara conserva el seu enrajolat.
(Faig un parèntesi): Si algú fa aquesta ruta, aconsello seguir per la pista que surt del costat dret de la casa amb suau baixada. Enllaça més endavant amb la ruta que hem fet, i us estalviarà l'angúnia d'haver de trobar uns camins que ja estan pràcticament perduts després d'haver vist les quatre pedres que queden de la Capella de Can Vilar, que no val la pena. (Tanco parèntesi).
Nosaltres hem seguit per la pista que puja pel darrere de la masia, per anar a trobar les minses restes de la Capella del Vilar. Cap indicador, cap panell amb la història de la capella, res. Molt propi de la "gestió" del Parc del Montnegre.
Ha sigut a partir d'aquí, de la Capella, que seguint la ruta que va fer un altre "Wikiloqueru" l'any 2017, ens hem hagut de ficar pel mig dels arbusts que cobreixen un antic camí, ja desaparegut cobert per la vegetació, intuint un camí que ja no val pas la pena de fer l'esforç de retrobar-lo. Nosaltres ho hem fet, però no volem pas que ningú més ho hagi que fer. Finalment, hem arribat a una altra pista, molt abandonada també i l'hem anat seguint sempre amb l'ai al cor de pensar que, en qualsevol moment una embardissada ens pot obligar a fer mitja volta. Seguint aquesta perduda pista hem retrobat la pista que us he dit abans que ve de Can Vilar, sense fer la volta i el patiment que hem hagut de passar nosaltres.
Un cop en el bon camí de nou hem anat seguint fins a trobar una tanca de ferro per impedir el pas de vehicles. A peu es passa pel costat i girant cap a l'esquerra hem visitat les restes d'una altra masia perduda, Can Gran.
Reculem fins a la pista principal que ens baixa fins al Torrent de Sant Tou. Aquí una nova sorpresa ens espera.
Algú ha barrat el pas amb una tanca de ferro i avisos de prohibit el pas, precisament el camí que s'ha de seguir per tornar cap a Vallmanya. No hi ha cap més opció. Per uns moments pensem a desfer tot el camí fins a Can Vilar i tornar cap a Vallmanya pel mateix camí d'anada, però tot seguit decidim passar com sigui la tanca i Déu dirà. Així que passem per un costat de la tanca amb precaució de no fer-nos mal ni esquinçar-nos la roba i seguim pel camí que havíem previst fer.
Passada la tanca s'han acabat els problemes. El camí és prou bo i no trobem cap més entrebanc, ni tanques ni avisos. Aquest camí "tancat" porta a una altra pista. No hem trobat ni cap casa, ni feixes de conreus, ni plantacions de marihuana, res. Quin sentit té la tanca?
Aquesta nova pista ens portarà directament fins al Coll d'en Burgada i en aquest lloc s'enllaça amb la pista que ve de Tordera i va cap a Vallmanya a on tenim el cotxe.
Abans d'arribar encara passem pel costat d'un altre mas mig abandonat, Can Moixer, i poc després arribem de nou a Sant Miquel de Vallmanya.
Aquest és el centre del veïnat de Vallmanya, compost per una església i la casa del sagristà, al voltant de les quals s'hi troba el cementiri. L'església està documentada des de l'any 1021. L'edifici actual és del segle XVI, modificat de nou el 1826, segons es pot llegir a la porta. Una tanca ens impedeix entrar-hi, sembla que a la rectoria hi viu algú, ja que hi ha un cotxe aparcat a la porta.
I aquí s'acaba aquesta accidentada ruta, bonica, però els camins perduts i les tanques ens l'han fastiguejat una mica. Aquest és el motiu de qualificar la ruta de "moderada".