Torre de Mir

Caminants: Miquel Colomer, Joan Cortadellas i Josep Rius

A les quatre tocades aparquem el cotxe a la placeta de Fabert. Saludem tres avis que estan parlant a l’entrada d’una casa . No tornarem a veure ningú més fins al vespre, quan arribarem a Olot. La solitud per aquesta serra fronterera és absoluta i el silenci serà el nostre company de camí. Només la nostra conversa trencarà ara i adés la pau d’aquestes muntanyes.

Els prats que ens porten fins a la línia fronterera estan esplendorosos. L’herba tendra és una catifa immensa, suau, tova. El plaer de trepitjar-la és únic. Només en desfarà l’encís l’aparició sobtada de dos isards solitaris (segurament mascles) i la cursa desesperada d’una llebre que ha estat sorpresa lluny del cau.

Les gòdues, cada vegada més abundats, i els nombrosos corriols de bestiar ens fan dubtar del camí i ens decantem cap al coll de Prats. La marrada, però, és poc important i en pocs minuts enllacem altra volta amb el camí principal, el que baixa del coll de les Basses de Fabert. Ja tenim la Torre de Mir a tocar.

Com moltes torres d’aquesta serralada, la Torre de Mir tenia en altre temps la funció de vigilància, en aquest cas en correspondència amb les Torres de Cabrenç. En cas de perill d’un atac imminent de l’ enemic, els encarregats de la guaita podien fer senyals a fi d’ avisar la gent dels pobles de la zona (Prats de Molló, Arles, Sant Llorenç de Cerdans...), que ràpidament es protegia dintre muralles. L’edificació data del s XIII i està situada a 1520 metres sobre un turó, cosa que li dóna una visió privilegiada sobre tota la vall del Tec. S’hi va fer una restauració l’any 2009, en la meva modesta opinió totalment encertada, i va ser declarada Monument històric de França.

La vista des de la terrassa superior és extraordinària. La tramuntana que bufa amb força al Rosselló i a l’Empordà ens permet veure amb nitidesa les platges d’Argelers i de Canet, i un bon tros de la Badia de Roses, i resseguir la línia fronterera des del Costabona fins a la mar de Portbou, on els Pirineus desapareixen dins de l’aigua, avui amb cabretes. Davant per davant, les pales i congestes del massís del Canigó lluen glaçades, un cop acabada la torbonada del cap de setmana.

La tornada pel coll de les Basses de Fabert és plaent i tranquil•la. El sol té mandra per anar cap a la posta i ens envolta una llum daurada sobre prats d’herba nova, d’un verd sedós. Anem trobant mates esparses de cucuts (prímula veris) acabats de florir, esteses de campanetes (gentiana alpina) d’un blau gairebé lila ... i tot plegat ens fa adonar que el maig ja és aquí, que estem al cor de la primavera més plaent i que gaudim de l’estació amb els dies més agradables de l’any.

Tot preparant la sortida de la setmana vinent i parlant de saurís, de forces tel•lúriques, de radioestèsia, d’ovnis... i d’altres temes transcendentals per al futur de la humanitat, arribem al cotxe amb la sensació que avui hem caminat menys que dilluns passat, a Montserrat. Les noves tecnologies (el GPS) ens evidencien, però, que les sensacions moltes vegades són equivocades: hem recorregut gairebé dos quilòmetres més que la setmana anterior... La tecnologia, càgum l’ou, mai no s’equivoca!