TORRE DE MURRIÀ

Caminants: Toni Bach, Miquel Colomer i Lluís Busquets

La taxa de contagi de la pandèmia del coronavirus a Olot està disparada. Estem per davant de tot de Catalunya pel que fa a diversos índexs percentuals ( taxa de contagi, ingressos hospitalaris, nombre d’infectats...) Alguna cosa no portem prou bé. Caldrà ser prudents i fer més cas de les directius que ens marquen des del mon sanitari. Per això i altres causes avui només som tres.

Amb en Toni, cadascú amb el seu cotxe, ens aproximem a Pocafarina, on comencem a caminar en direcció a Xenacs. Són les 8 del matí, fa fred, i no ens empipen ni la gent ni les mosques. Amb pas lleuger pugem fins a Xenacs. Prop de la Bassa de Detres trobem en Lluís que ja ens espera. Ell ha pujat per la banda de la Vall d’en Bas, de manera que tots tres estem en municipis termeners, cosa que permet la normativa del moment.

Des d’aquí , per un caire molt agradable, farcit de codines i amb alguna vista espectacular sobre la Vall, baixem en mitja hora petita fins a la Torre de Murrià, objectiu principal d’avui.

La xarxa de senders d’Itinerànnia diu que la Torre de Murrià “és una antiga torre de guaita romana, que fou reconvertida en torre de telegrafia òptica durant les Guerres Carlines. Actualment es troba en força bon estat de conservació i encara s’hi pot veure el fossat i els murs”.
Nosaltres fem una mica com sant Tomàs, tenim dubtes i ho analitzem a fons. Anem a pams:
1) Bon estat de conservació i encara s’hi pot veure el fossat i els murs.
És una opinió absolutament subjectiva. Caldria una neteja a fons de tota la vegetació (molta) que l’envaeix, i restaurar mínimament, per part de gent entesa, el que fou el fossat i el que queda dels murs. Faria més goig i donaria més una idea de la funció per què fou construïda i del punt estratègic que ocupava.
2) Antiga torre de guaita romana, que fou reconvertida en torre de telegrafia òptica durant les Guerres Carlines.

Ramon Sala i Canadell va publicar l’article “Romanització de la Garrotxa”, dins la III Assemblea d’estudis sobre el comtat de Besalú, on, al “capítol 3. Les torres de guaita”, escriu: “ De l’època de la colonització romana daten tres reduïts edificis, identificats pel Dr. Antoni Noguera i Massa, dos d’ells a la comarca olotina i l’altre al Collsacabra. Segons l’autor citat servien per a senyalitzar les vies a manera de fites i comunicaven ràpidament a observatoris de la costa informació sobre fets produïts a l’interior del territori; es valien del foc si era de nit, o de fum si era de dia, i també de mitjans acústics com corns, trompes, etc.

[...]

Aquestes tres torres estan situades gairebé en línia recta i de nord a sud, en llocs d’una visibilitat extraordinària. Des del Puig d’Afra, al centre de l’alt planell collsacabrenc hom domina, a través de l’osca formada per Finestres i Rocacorba, fins a Empúries, centre naval i bèl•lic d’aleshores; de Sant Miquel del Mont, on hi ha les restes d’una altra torre , hom albira també Empúries, a través de l’alta conca del Fluvià; i la Torre de Murrià enllaça les comunicacions entre les dues altres torres a més de dominar les valls d’en Bas i d’Hostoles.

Les característiques d’aquestes torres són exactament iguals: 5,4x5,5 metres de costat i 0,7 metres de gruix; el recinte exterior de 14,5 a 17,5 metres; l’altura –avui són enderrocades en part- devia ésser de 3 a 5 metres. [...]

A més a més, Joan Corominas al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana entra el mot Murrià com a nom romà.

Sembla que tot lliga i, si els savis ho diuen, ens ho hem de creure. Potser valdria la pena, però, fer-hi alguna excavació per veure si hom hi troba algun objecte de l’època, cosa que ho acabaria de concloure tot plegat.

Després de fer una mica de beguda, ens acomiadem d’en Lluís i amb en Toni tornem pel Camí dels Bous. Tanmateix, per anar-hi a enllaçar tenim una baixada de mitja horeta recta com un ciri, rosta com una mala cosa, relliscosa, penjada, de mal caminar. No hi comptàvem pas! Cal anar amb molt de compte. Però poc a poc, vigilant de no prendre mal, arribem al Camí dels Bous, que, ara sí de manera platxeriosa, amb una hora llarga ens deixa a Pocafarina, a cinc minuts mal comptats de cotxe de casa.

I així anar fent, que qui dia passa any empeny!