Torre de Vallferosa i cementiri dels Nens Xics

Pantanet o reclosa

Quan estem a la rasa de Vallferosa o barranc dels Cuadros, justament sota la Torre de Vallferosa hem de continuar a la dreta, però si disposem de temps i és època humida, podem desviar-nos una mica a l'esquerra per veure una petita reclosa que van fer per poder tenir una reserva d'aigua per les vaques en època de sequera.

Casa de turisme rural La Collita

La Collita és una casa gran amb molts serveis i ben equipada, la recomanem per a grups, trobades i celebracions familiars. La Collita es lloga amb el servei de menjar, però també hi ha la opció de fer-se el menjar els mateixos clients.

Casa de turisme rural Cal Cristòfol

Per les parelles que busquin tranquilitat.

Casa de turisme rural Fustagueras

Casa de lloguer íntegre ideal per a famílies i molt ben condicionada.

Tomba medieval de Bellera

En aquest indret, no deixa de ser una tomba medieval més, excavada a la roca, de mida de persona adulta i com totes les trobades profanada. Però si la comparem amb les del cementiri dels nens xics, podem veure que degut a que aquesta està en un lloc més assolellat i sec està en més bones condicions i el seu tall es conserva millor. El més normal és trobar una o dues tombes juntes, més és extraordinari. He posat una destral a la vora per comparar la mida.

Cal Quartaire, cups de vi i femer de volta

Antiga masia on només hi ha les ruïnes. Però entre elles hi ha dos cups de vi i un femer de volta, que val la pena de veure, la qual cosa dóna una idea de la importància que daguera tenir aquesta masia en el seu temps, ja que té una superfície d'uns 150 metres quadrats, mentre per exemple en una època aproximadament igual Cal Cristòfol només tenia 24 metres quadrats.

Monument a Sant Isidre

Sant Isidre Llaurador, en el mon de la pagesia n’és el patró. Nosaltres som pagesos i que menys que tenir uns estris ja en desús per honorar al patró i testimoniar el pas del temps en uns objectes que estan impregnats de la suor dels nostres predecessors. Davant de la casa de turisme rural de Fustagueras hi ha unes arreus que també he fotografiat.

Monument a l'equilibri del pagès

Al llarg dels segles aquestes contrades, en general, s'han caracteritzat per estar habitades per persones molt arrelades a les tradicions i a la terra. Amb una saviduria popular i equilibri que he volgut deixar pales amb aquets corrons de batre i unes relles de cultivadora posats de manera ben curosa.

Forn d'obra

Pedres, fusta i fang era pràcticament tot el que es necessitava per fer les obres i les cases. Però per fer la coberta calien teules; per això en algunes cases hi havia un forn d’obra, on, a més a més, s’aprofitava per fer-hi totxos, corbes, rajoles, fins i tot terrissa. A Fustagueras en trobem un de restaurat i en bon estat. Descripció del seu funcionament: Normalment en un any només es feia una cuita d’obra, perquè comportava molt treball i temps. Al voltant del forn (encara avui en diem “la plaça de l’obra”) durant l’hivern s’hi portava la terra, que havia de ser argilosa, curosament triada i porgada. També calia anar fent feixos per coure l’obra fins a un número aproximat de mil. Hi havia molt poques persones que sabessin fer la massa, les teules, posar l’obra al forn i finalment, controlar el foc amb el tiratge, intensitat i constància adients. Aquestes persones, anomenats teulers, acostumaven a anar de forn a forn quan estava tot a punt; llavors tots els de la casa es posaven en marxa, ajudant-lo en tot el procés, fent l’argamassa, emmotllant el fang, assecant les peces, posant-les al forn, coent-les i finalment traient la fornada. Les teules era el més difícil de fer: calia donar la forma sense que s’esquerdessin. Posar les peces al forn era com un ritual: a baix, totxos, corbes i l’obra més gruixuda (perquè era la part que rebia més foc), anant disminuint el gruix fins que al cap damunt es solia acabar amb les rajoles, les teules i la terrissa. Es posaven totes les peces anant fent creus per tenir el mínim contacte entre elles; així no s’enganxaven. També calia tenir extremada cura de deixar els petits espais ben repartits per tal que el foc pogués passar per tot arreu amb igualtat. Tot el procediment es feia amb el forn cobert, ja que una possible pluja desfaria totes les peces de fang només sec. Arribada l’hora de fer el foc no es podia deixar ni de nit ni de dia i això durava vàries jornades. El foc havia de ser no molt intens, constant i ben repartit per tot el forn, de manera que es generava una tremenda escalfor que anava pujant. Es parava de posar llenya quan la flama arribava al cap damunt de l’obra; llavors es descobria el forn i la mateixa escalfor emmagatzemada acabava de coure les peces. Passats uns dies ja es podia desenfornar. Fa uns 70 anys que es va utilitzar per última vegada aquest forn de Fustagueras. Encara podem veure-hi algun motllo i algunes peces curioses: un totxo trepitjat per un gos, uns coms que va fer el meu pare tot jugant de petit o unes teules enganxades i convertides en cagaferro per haver-se cuit massa.

Premsa de vi de Fustagueres

Totes les cases d'aquestes contrades conserven camps anomenats "la vinya" i també hi ha molts indicis que es feia molt vi, aquesta premsa de Fustagueras n'és un més.

Forn d'oli de ginebre

Encuny a la roca per a l’obtenció d’oli de ginebre. Aquest oli, espès i fosc, i molt amarg, s’obté tant dels ginebrons com del tronc (més habitual i amb millors propietats). Es sudorífic, depuratiu i en la ramaderia es feia servir per a treure la ronya (malaltia de la pell) del bestiar. La sabia del ginebre és com un oli, la major part del qual s’emmagatzema a la soca del tronc, que en comparació a la resta de l’arbre és voluminosa. Aquest oli s’extreïa de les soques seguint un curiós procediment. Una vegada arrencada la soca s’estellava en bocins petits, aprofitant només la part vermella, i es posaven dins d’un bidó girat al revés, encaixat al dibuix de la pedra. Fent foc al voltant del bidó, primerament surt aigua i després va sortint l’oli de la fusta. Per les regueres i la conducció metàl•lica es conduïa al foradet fet a la roca, on es recollia definitivament. De la teia del pi, i de la mateixa manera, també s’extreïa una espècie de vesc que, entre altres aplicacions, s’usava per a posar, com si fos guix, en les trencadures d’ossos, ja que en assecar-se es posava fort. En aquesta zona hi ha molts ginebres i encara que dels ginebros s'en fa ginebra, no sé que mai n'hi hagi hagut tradició.

Cup de vi medieval de Fustagueras

Roca endimoniada

Tot Vallferosa és realment frauosa i Fustagueras no podia ser d’altra manera; gairebé tots els trossos eren petits i de mal treballar, sobretot per als tractors i les collitadores. Amb el pas dels anys calia anar arreglant els camps de manera que les condicions de treball fossin millors. Un dels primers que vam arranjar fou “La Vinya” (any 1976). Així van quedar més a la vista i al descobert unes pedres que fins llavors eren de molt difícil veure. Es tracta d’unes roques amb un aspecte molt peculiar i que, fent cas del que han contat les generacions passades, es tracta de la roca endimoniada. Segurament són milions d’anys els que la natura ha trigat a modelar aquesta roca, donant-li una capriciosa forma que, segons diuen, és la d’un cap de dimoni amb banyes incloses. A prop del camí ral, a prop de la fortalesa romana i en temps passats, un lloc molt excusat. Contava el meu avi que s’hi celebraven uns rituals demoníacs, tot aprofitant els petits passadissos entre les roques, les planelles i on també hi jugava un paper important la lluna, les seves fases i sobretot la lluna plena. Hi havia persones que deien que estaven posseïdes pel dimoni i calia treure-se’l del cos, per la qual cosa s’arribava a fer barbaritats que, en alguns casos, portaven fins a la mort de la persona “posseïda”. D’ altra banda contava el meu avi que, com la majoria de persones d’aquell temps, en èpoques de sequeres, pestes, malalties, guerres... pregaven en les esglésies al Bé, és a dir, als Sants, a la Mare de Déu, a Jesucrist i a Déu, amb plena fe, per donar gràcies o per aconseguir el seus favors i miracles. Per altra banda també hi havia una minoria de persones que, havent arribat a situacions extremes, feien pregàries al mal, al dimoni i als éssers de l’infern. Normalment es demanaven favors a canvi d’entregar l’ànima al diable quan un fos mort. Aquesta roca complia en aquests casos la funció de lloc de pregària. I així podriem continuar sense acabar, però anirem cap a un altre punt de la ruta que amb aquest pas no l'acabarem mai.

Solc del Camí Ral

El Camí Ral o Reial era la carretera d’abans. Aquest és el que unia Iesso (Guissona) i Setelsis (Solsona)ja en temps dels roman. De fet, els vestigis romans ja en donen fe, eren l’últim lloc de descans abans d’arribar a Solsona. El camí ral també s’utilitzava com a camí ramader. La curiositat està en què, a 40 m del camí, els ramats tenien la llibertat de menjar tot el que hi hagués, ja que els trajectes d’anar i tornar de muntanya (o altres) podien durar molts dies. El que més ens pot cridar l’atenció del camí són les marques a la roca produïdes per les persones al caminar i per les ferradures dels rucs. Ens podem fer una lleugera idea dels molts segles que es necessiten per poder deixar semblants marques, ja que el nombre d’habitants antigament era molt baix. En molts indrets, el camí s’ha perdut o se n’ ha fet camps.

Vestigis romans

Segons algunes fonts també anomenat Castell de Fustagueras, avui aquestes runes es troben dins la propietat veïna de Bellera. Amb tota seguretat es tractava de l’últim lloc de parada o descans, en temps dels romans, abans d’arribar a Setelsis (Solsona) pel sud, o a l’inrevés. Els romans tenien el costum de construir unes edificacions en llocs més o menys estratègics que podien tenir varies funcions, però es distribuïen de manera que la distància entre elles fos aproximadament la d’un dia de camí, perquè els vianants poguessin descansar. Els cavallers també podien caviar la muntura cansada per una de refresc en determinats llocs del camí. Però les edificacions a les que ens referim segurament corresponen a dues “torres” on no hi havia estables i no s’hi podia canviar el cavall, només servien de descans i per controlar el Camí Ral. Només es conserven unes quantes fileres de pedres de dues edificacions. La pedra treballada sempre ha estat una llaminadura per a les persones veïnes que han hagut de fer alguna obra o reforma a les seves cases, de manera que aquestes edificacions en desús han patit un irreparable espoli.

Cup a la pedra d'us incògnit

Segons està marcada la passejada o caminada, una vegada travessat l’últim camp i abans de pujar el turonet on hi ha les restes, podem veure un curiós i bonic cup excavat a la roca, que segurament complia diverses funcions: sitja, cup de vi, trampa...

Mirador d'ocells i natura

Mirador de La Collita. Al Matí ocells. Durant el dia molta vida a la bassa. Al vespre animals més grans, guineus, porcs senglars, cabirols, teixons... A la nit estels i sons. Sempre molta tranquil·litat i silenci no provinent de la natura.

Pou d'aigua amb sínia

Pràcticament sota la pista de tennis, hi ha l’antic pou que subministrava la masia de Cal Cristòfol. És molt original la noria o sínia de taps que s’usava per treure l’aigua del pou amb un ruc per regar l’hort que hi havia justament on avui hi ha la bassa (la bassa també hi era, però més petita). Aquest indret que avui ocupa aquesta gran bassa era compartit per una bassa de més petites dimensions i l’hort. El raig d’aigua que es pot veure a la foto data de l’any 1995 en que la noria fou restaurada. Avui no cal provar de fer sortir aigua, doncs la noria esta avariada, degut a mals usos i estrebades.

Bassa de les granotes

Gran bassa de la casa on hi acostumen a viure o passar molts tipus d'animals. S'en pot gaudir plenament des del mirador de La Collita.

Dolmen del respecte i l'esperança

L'any 2000, a part de ser canvi de segle també aportà canvi de mil•lenni. Això fa que les persones manifestem la nostra esperança vers uns temps millors amb bons desitjos. En el meu cas així va ser, i volia compartir-ho amb les persones sense les quals jo no seria i que ho van donar tot perquè avui hi fos, els meus avantpassats. A la pedra he volgut deixar marca de les inicials de 6 generacions d'hereus que m'han precedit i el símbol que he gravat junt al 2000 vol incloure a totes les demés persones de la família i generacions anteriors. El símbol que hi ha gravat al corró de sol naixent està dedicat a tothom qui el vegi, perquè en faci la interpretació personalitzada i formuli els seus bons desitjos, els quals espero que siguin complerts.

Font de Montraveta o vaca

Abans de baixar a la bauma dels voliacs també podem continuar el camí per arribar-nos a la font vaca. L’anomeno així perquè la finca veïna és de pastura per a les vaques i vedells, que sovint hi van a beure, encara que en realitat la font s’anomena Font de Montraveta. És un lloc ben curiós i agradable, amb una esplanada de codineres i pollancres.

Bauma dels Voliacs

Prop de Cal Cristòfol, al barranc anant cap a Montraveta, hi ha la Bauma dels Volicacs. S’anomena així perquè entre les seves escletxes hi solen fer niu aquestes bestioles. Una bauma és una cavitat natural formada per l’erosió d’un segon estrat, normalment de terra, situat sota un primer estrat, en la major part dels casos horitzontal i de pedra. Tot plegat en un indret de filtracions i correnteries d’aigua que faciliten l’arrossegament del material més fluix. D’aquesta manera, quan el material superior es prou compacte, sol aguantar-se formant una espècie de covatxa a la qual, en anys passats, se li treia tot tipus de profit: vivenda, corral, aixopluc, amagatall i, fins i tot, cementiri.

Bauma de la Font Salada

Uns 50 metres a la dreta de la font i enmig de la brossa, al racó, hi ha la bauma de la font salada, una de les més boniques de per aquí.

Font Salada

Com diu el seu nom, és una font d’aigua salada que amb el pas dels anys ha dibuixat curioses formes a les roques que l’envolten. En temps que la sal era objecte de forts impostos, s’hi va posar un vigilant, però, degut al seu minúscul cabal, s’abandonà.

Font de l'auró

Fa moltes dècades que aquesta font està descuidada i pràcticament només raja quan plou, perquè l'aigua passa per sota directament a la riera, de totes maneres val la pena fer-hi una paradeta perquè el lloc és agradable.

Forn de pa de Cal Vilalta

Cal Vilalta és l'última casa baixant a ma dreta. Per trobar el forn cal entrar dins la casa per la part més enrunada per damunt del cup i finalment és veu a ma esquerra en força bon estat.

Roques de la pau

Si voleu tenir una estoneta de pau i tranquil•litat, al cap de vall del poble, un boci més enllà de l'última casa, tot recte trobareu unes roques de la punta de la cinglera que sustenta tot el conjunt; assenteu-vos i gaudiu, encara que hi hagués algú a la torre o voltants, en aquest indret respirareu pau.

Cup de vi de Cal Vilalta

Curiós cup de vi dins del poble de Vallferosa, que fa intuir-ne un us comunal, contradictori amb el fet de haber-hi a la mateixa casa un for de pa. La lògica em fa pensar que al llarg dels segles es passà per diferents èpoques en que la bona convivència deixava pas a les desavinences, i en algun moments es va decidir fer el forn de pa de la rectoria per no utilitzar el de Cal Vilalta. Aquest cup, com en alguns d'altres, es veu clarament la zona de piar els raïms abans de posar-los al cup.

Forn de pa de la rectoria

Ens trobem al nucli del poble i essent tant petit hi ha dos forns de pa. Els mals pensaments em porten que Cal vilalta no deguera tenir massa bona relació amb alguns veïns i per això a la rectoria n'hi ha un altre que surt al carrer com un bunyol i que potser podia usar-se més comunalment. Algun brètol en va pendre la pedra de la boca d'enfornar.

Restes esglèsia romànica

L’església que hi ha vora la torre és neoclàssica. Però tot castell medieval tenia la seva església romànica i a Vallferosa tampoc hi mancava. Avui només en podem veure unes restes de la volta i curiosament en una situació ben estranya, les runes de l’església es troben mig enterrades pel que era el primer cementiri cristià de Vallferosa, el qual també costa de imaginar-se’l; Però vaja, si no fos per la creu que vam posar a l'indret dels nostres difunts de Fustagueres, tampoc hi ha cap altra senyal al segon cementiri a peus de la torre. De ben segur és un bon lloc per fer-hi un estudi arqueològic.

Tomba medieval a la roca i cementiri vell

Gairebé tots els castells tenen a la vora una església romànica. La del Castell de Vallferosa està enrunada i costa de veure'n les restes, també hi havia el primer cementiri cristià, que segons mostra la tomba medieval excavada a la roca de la vora, s’aprofitaria l'indret on ja hi havia enterraments anteriors.

Esglèsia de Sant Pere

Com tantes altres esglésies per la guerra civil es va cremar el retaule i la sagristia amb tota la documentació i vestimentes. Segons el meu pensar aquest motiu és fonamental perquè encara avui Vallferosa sigui un poble desconegut. Amb les dimensions de l'església ja es veu que no era feta per a uns pocs parroquians. Vallferosa havia tingut més de 40 cases habitades i per aquells temps en una casa si ajuntaven varies generacions, molts fills, mossos, concos, captaires... És en aquesta situació que hem d'entendre el Castell, església i poble de Vallferosa. El fet més curiós és entendre el perquè, estan en el centre geogràfic de Catalunya , ha caigut en aquest oblit. Crec que al llarg de l'explicació d'aquesta ruta en podré fer cinc cèntims, o en tot cas en la nostra web hi poso alguna possible explicació.

Cementiri nou

Al nucli del poble de Vallferosa hi ha 3 cementiris o etapes d'enterraments. El cementiri nou és just a peus de la torre, on hi ha assentada l'escala de fusta per entrar-hi. Un d'els últims enterraments va se el de Josep Vilà Albareda al 1940, germà del meu pare. Contra tota lògica i seny, fa anys que Vallferosa està tancat als veïns i per exemple el meu pare no pot anar a veure al seu germà, l'església on va ser batejat, o simplement anar al poble quan vulgui. Desprès de la negativa del Bisbat i de l'Ajuntament per senyalitzar el cementiri, vam aconseguir posar una creu de ferro a l'indret dels nostres difunts (portant totes les eines a peu des de la tanca)

Torre de Vallferosa

La Torre de Vallferosa és l'element més rellevant de la ruta. L'estudi més profund fins al moment la considera com "l'obra mestra de l'arquitectura militar del segle X". Guiats per la lògica, hi ha persones que opinen que la seva construcció podia haver estat iniciada pels musulmans algun o alguns segle abans. Sigui com sigui impressiona a tothom qui la veu. També es pot visitar interiorment alguns diumenges de l'any, informar-se o concretar una visita guiada interiorment trucant a l'ajuntament de Torà tel. 973473028. Segons la meva opinió l'entrada és cara. Però la construcció és original i qui no tingui vertígen i sapiga valorar-ho val la pena.

Clavells o casa del Senyor de Vallferosa

El meu avi Joan en deia la casa del Senyor. Encara a finals del segle XIX aquí encara campaven a l'ample els senyors i costums feudals. Desconec quan, però en algun moment que les fortaleses van donar pas als palaus residencials, el Senyor de Vallferosa va decidir deixar el castell per passar a viure a Clavells, doncs l'indret tenia més possibilitats. Segurament de les pedres del castell s'en van fer varis edificis de Vallferosa, entre ells l'església i rectoria. Perquè a part de que el clero i el senyoriu dominaven la situació, sovint també creaven aliances unides, també sovint per vincles familiars. Explicat això es compren com al construir l'església s'hi va fer un lloc especial i molt ben situat per acollir el sepulcre de Bernat Des Brull, Senyor i Baró del Castell de Vallferosa (avui el sepulcre està al Museu Diocesà de Solsona.

Santa Maria de Sasserra

Actual església parroquial de Vallferosa. Però en realitat és una antiga esglesiola de la parròquia, dedicada a Santa Maria. Desde la guerra civil, es va abandonar el culte a Sant Pere i passà a Santa Maria.

Cecementiri dels Nens Xics

De difícil trobar, a uns 200 m. hi ha les restes d'un petit poblat iber, per aquest motiu hi ha persones que l'anomenen cementiri iber, però en realitat és medieval, més o menys dels segles VIII, IX o inclús X. Hi ha 16 tombes, algunes d'elles de mida de nen, que és el que dóna nom al cementiri. Sempre m'he preguntat, al fer el forat a mida, que feien del difunt mentre excavaven el forat?, en un temps que els ferros eren de baixa qualitat i havien de tardar el seus dies.