Torrelletes. Castell de Penyafort. Torrelletes

Caminada del dimecres 22 de juny de 2022, primera de l’estiu. 10,3 km. 3 h 30 min. Desnivell 212 m. Altitud màxima 231 m. Altitud mínima 146 m. Alfred Castells, Raül Horro i Jaume Sendra (fotos).
Aparquem el cotxe al carrer de Santa Magdalena de Torrelletes (poble del municipi de Castellet i la Gornal). Son les 7,25 del mati quan iniciem la caminada d’avui.
Sortim del poble per la banda de llevant, agafant les escales que surten de davant de Cal Pastor, per connectar amb el carrer del Pou.
Girem cap a llevant pel camí de la Bovera, tot deixant a la nostra esquerra el dipòsit d’aigua.
El camí agafa la direcció nord i avança, primer, per un terra rocós, on s’hi noten encara les roderes deixades pels carros, i, després, per un sender més estret entre vegetació -molts llentiscles- que, encara mullada per la pluja d’ahir, ens esquitxa al nostre pas.
A l’esquerra subsisteixen les restes d’un forn de calç amb un parell de pins que han crescut a dins.
Arribats a l’indret conegut com el Figueral, agafem el camí cap a l’esquerra. A la dreta aniríem cap al fondo de la Bovera.
Passem entre vinyes i uns exemplars de magnifiques atzavares.
A la propera cruïlla, girem a la dreta, continuem entre vinyes fins que entrem en una zona boscosa. El camí ara segueix en direcció nord. Al cap d’una estona, a la nostra esquerra, un indicador assenyala la ruta per anar a Penyafort, així que deixem el camí que seguíem i que condueix al Corral de Muntanya.
El sender cap a Penyafort baixa molt dret, fins i tot hi ha uns escalons fets amb unes peces de fusta per facilitar la marxa. Avancem entre boscos de pins i, també, algunes alzines acompanyats per la intensa flaire boscana que proporciona la humitat ambiental d’aquest matí. El sender travessa el fondo del Raventós fins que trobem unes vinyes i un immens camp al qual han arrencat els ceps. A la nostra esquerra podem observar la immensa finca de Cal Romagosa de Torrelletes i, més al fons, el nucli de les Masuques.
Seguim cap al nord per arribar al Mas Pigot. Abans d’arribar-hi, just a la nostra dreta, trobem les restes de la que es coneix com la Torre del Mas Pigot, rodejada per una florida mata de baladre i altre vegetació que impedeix veure’n l’interior. És una torre colomer molt malmesa, ja que sols resten drets un parell de panys de paret. S'ha de descartar l'origen romà que tradicionalment se li ha suposat. Cal pressuposar que és medieval; amb tot, els límits cronològics en què pogué ésser construïda són molt amplis i van des de l'època musulmana fins als darrers segles medievals.
A l’arribar al mas, el rodegem pel seu costat de llevant, on hi ha una vinya.
El Mas Pigot és una masia centenària de dues plantes totalment restaurada, amb la particularitat de tenir la façana pintada de vermell, que fa la funció de residència casa de pagès, que compta amb una refrescant piscina envoltada d’una gran zona de gespa amb gandules i una zona amb sofàs, a més d’una barbacoa coberta i una sala de jocs.
Agafem des d’aquí el sender que fa baixada cap al nord fins que trobem un camí, que prenem cap a la dreta. Una mica més endavant trobem una cruïlla, just al límit entre els termes de Castellet i la Gornal i Santa Margarida i els Monjos. Nosaltres continuem cap al nord i de seguida arribem a l’antiga quadra de Bellestar (o Bell-Estar, com indica una ceràmica).
L’edifici de la quadra, força malmès, consta d’un cos principal de planta quadrangular amb planta baixa, primer pis i golfes. La coberta és a dos vessants amb ràfec de bigues. La façana de l’edifici té el portal principal de mig punt dovellat. Destaca un finestral emmarcat de pedra motllurada.
La primera referència escrita de la quadra de Bellestar data de l’any 1306, on s’esmenta Romeu de Bell-estar, militar i beneficiari de la capella de Santa Maria de la Senabre. Onofre Gual, els Brugal o els Morató són algunes de les famílies que també hi han residit. A partir del 1505, es troben continues referències escrites a Bell-estar, Ballestar o Ballestà.
Durant el segle XIV, els senyors hi van fer construir una capella dedicada a sant Pere.
L’edifici està clos per un baluard, amb un portal d’arc de pedra rebaixat amb la inscripció 1856 a la clau de volta. Damunt d’aquest portal d’accés hi ha la creu de l’antiga capella de sant Pere que es va enrunar. Fins fa pocs anys encara hi havia la pica baptismal.
Des d’aquí continuem en direcció nord-oest. Ara el camí fa un revolt tancat amb força pendent. Arribem a una altra cruïlla. Cap a l’esquerra aniríem a Cal Brugal, una masia construïda a mitjans del segle XVII pel pubill dels Brugal de Mas Ballestar anomenat Francesc Roig.
Nosaltres continuem nord enllà per travessar el torrent de Borrolleres, un indret ombrívol amb una ufanosa vegetació. Travessat el torrent, deixem un cobert a mà esquerra i continuem amb una lleu pendent de pujada cap al nord.
Deixem una altra finca a l’esquerra i passem per damunt del barranc de Sant Llorenç per un pont per fer cap a un nucli de masies: Cal Prunera, Cal Noi (també coneguda com Cal Noi de Bellestar) i Cal Vicari, totes a l’esquerra del camí. Una mica més enllà, una altra masia: Cal Magí, també a l’esquerra i una mica allunyada.
A Cal Prunera hem pogut observar unes cabres amb el seus cabridets al tancat de davant de la masia.
A Cal Noi, la part més propera al camí segueix en obres. Fa un temps, quan hi vàrem passar, hi treballaven, ara sembla que estiguin aturades.
Avancem una miqueta més i fem cap al castell de Penyafort.
El castell de Penyafort és un complex arquitectònic que integra construccions de diferents èpoques, des de l'edat mitjana fins l'actualitat. Entre les edificacions medievals destaca una torre, dues petites sales corbades perimetrals a la torre, una sala absidal possiblement emprada com a baptisteri i que conserva pintures murals d'interès; l'atri de l'església, una sala rectangular que està decorada també amb pintures murals i inclou una volta d'aresta gòtica amb una clau que mostra les armes dels Espuny (senyors del castell a les darreries de l'edat mitjana i fins al segle XVII); i una sala amb una escala que condueix a la part residencial. L'església és d'una sola nau, coberta amb volta d'aresta amb arcs torals, amb absis rectangular i cripta funerària accessible. La decoració és molt senzilla, amb una gran motllura a la imposta de la volta, finestres cegues i lesenes que continuen fins a terra els arcs torals. L'amplada aparent es veu incrementada per sis capelles a cada costat, que ocupen els espais lliures entre els contraforts de la volta. Al costat de l'epístola del presbiteri hi ha la sagristia. En la primera i la tercera capelles del costat de l'evangeli hi ha portes que comuniquen amb el pati interior del conjunt, i a les capelles dels peus portes que duen a sales annexes. Als peus de la nau hi ha un gran cor de fusta, amb accés des de la mateixa església i des de la torre rodona. Darrera de l'absis de l'església hi ha un edifici de planta rectangular i dos pisos. La planta baixa de la resta de l'edifici té forma de L. L'ala de ponent compta amb una gran nau que en origen era destinada a celler. A la porta, enconat, hi ha un cartell que es data a l'any 1693. La planta residencial ha estat en ús fins a l'actualitat. Damunt l'angle de les dues naus hi ha un gran mirador amb tres arcades a cada costat curt i cinc als costats llargs. Bona part de les arcades estan tapiades. L'edifici compta amb dos grans jardins. Un ocupa l'espai central i l'altre queda al costat de ponent. Aquest últim inclou una avinguda envoltada de xiprers que mena fins a la bassa. Al costat de la bassa hi ha un gran pou de planta ovalada, creuat per una arcada d'origen molt probablement medieval. Per últim, a una certa distància a ponent del conjunt edificat hi ha la torre d'un antic molí de vent.
La part més antiga d'aquest conjunt arquitectònic, és el que queda de la casa natal de Raimon de Penyafort (1185 - 1275)*, una petita fortificació depenent del castell d'Olèrdola. La majoria d'edificis que es conserven es van construir després de la canonització del sant. L'any 1602 començarem les obres de construcció del convent dominicà de Penyafort, amb una església de dimensions considerables. El 1707 es construí el portal de l'església, que tenia un gran retaule que va ser robat el 1815. L'any 1835 el castell-convent va ser desamortitzat i passà a mans privades.
A les darreries del segle XIX pertanyia a l'enginyer Puig i Llagostera, que va renovar l'edifici i l'adaptà com a mansió senyorial. L'any 1936 l'església va ser saquejada i se'n van cremar les relíquies que conservava. Aleshores va ser transformada en presó per a captius de guerra, mentre els propietaris i els masovers seguien emprant la part residencial. Després d'un període de deteriorament i successius canvis de mans, el conjunt va ser adquirit l'any 1980 per la senyora Gallemí. El conjunt va ser declarat l’any 1988 Bé d'Interès Cultural, amb la categoria de Monument Nacional. L'any 1997 es creà l'Associació d'Amics del Castell de Penyafort, amb la finalitat de vetllar per la conservació física i els usos socials del castell. L'any 2002 l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va adquirir el conjunt del castell-convent

*Raimon de Penyafort era fill de Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort. Va ser clergue i professor a la catedral de Barcelona. Es traslladà a la Universitat de Bolonya on també exercí de professor i on va conèixer la congregació de Sant Domènec, a la qual ingressà i n’acabà essent tercer mestre general de l’ordre de predicadors. Va esdevenir un dels grans especialistes en dret canònic durant l’edat mitjana, doctor en teologia eclesiàstica i, entre d’altres, va escriure el tractat Summa de casibus poentientiae, i el Liber extra, compilació de les anomenades decretals de Gregori IX, que fou el codi de dret canònic en ús a l’Església Catòlica fins al codi de Pius X. Exercí igualment una gran influència a la Corona d’Aragó. Va ser conseller del rei Jaume I i també va actuar com a assessor jurídic i inquisidor. L’any 1218, conjuntament amb sant Pere Nolasc, un jove mercader de teles, i amb el suport del mateix Jaume I i el bisbe Berenguer II de Palou, funda a Barcelona l’Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més conegut com l’Orde dels Mercedaris o Orde de la Mercè, amb l'objectiu de redimir els cristians captius dels musulmans i que fins a l'any 1779 va aconseguir alliberar un total de 60.000 persones de la seva captivitat a les terres de l'islam. Avui es dedica a l'assistència als necessitats: malalts, marginats, drogoaddictes, presos, etc. Els seus membres reben els noms de mercedaris o mercenaris.Fundà, també, una escola de llengua àrab (studium) a Tunis (1245) i a Múrcia (1266) per a la conversió dels musulmans. Fou canonitzat el 1601 i el 1665 proclamat sant. Patró dels col·legis d’advocats catalans i dels juristes, el 1944 el Ministeri de Justícia del Govern d’Espanya creà la Creu de San Raimundo de Peñafort per a premiar el mèrit a la justícia i recompensar fets o serveis rellevants en el camp del Dret.
Com que la satisfacció no és mai completa, el goig de contemplar el castell i els seus encontorns es veu frustrat per la presencià d’una immensa grua al mateix castell -que fa molt temps que hi és- i per les instal·lacions del Polígon Industrial del Pla de l’Estació de la Ràpita que s’estén al nord d’on ens trobem.
Donem la volta pel costat nord del castell i anem a trobar el riu de Foix, que travessem per un pont, just davant de l’Abadal.
L’Abadal és una masia de planta irregular, conseqüència de juxtaposar diferents cossos al llarg de la seva història. Consta de planta baixa, primer pis, golfes i soterrani. L'edifici té una coberta a dos vessants amb barbacana i bigues de fusta. Les cantoneres són de blocs de pedra. Les façanes són de composició asimètrica. S'observen restes de contraforts. Alguns finestrals de la planta noble són emmarcats de pedra motllurada, altres finestrals tenen brancals, llindes i escopidors de pedra picada. A la façana de llevant hi destaquen una finestra geminada de pedra amb fust i capitell i un rellotge de sol. Davant la masia hi ha un espai enjardinat.
Continuem cap el sud-oest pel camí fluvial, poblat per un imponent canyissar, paral·lel al riu de Foix per la seva riba dreta i el tornem a travessar per un altre pont en direcció sud-est.
En aquest indret, al voltant d’un pi caigut, esmorzem.
Represa la caminada entre vinyes i sempre cap al sud-est anem a sortir al camí per on hem passat abans, entre les masies de Cal Magí, a l’esquerra, i Cal Vicari, a la dreta. Des d’aquest punt, tirem cap al sud tot desfent el camí que hem fet a l’anada fins arribar a Torrelletes, al voltant de les 11 del matí.
De tornada cap a casa parem a Castellet i fem una cervesa a la terrassa d’El Barretet, davant el pantà de Foix, que en altres ocasions propiciaria una bonica estampa bucòlica però, avui, amb la capa de verdet que cobreix la superfície de l’aigua, no és pas així.