Torrent de les Àligues, Camí Alt de les Canals, Forat Xic, Orella de Llebre

Una ruta salvatge, amb trams en que hi havia rastre de corriols, corriols que estaven nets de vegetació, però en que hi havia trams en que, si hi havia camí, aquest estava totalment cobert de vegetació ( esbarzers, aritjols que s’enganxaven a la pell, a la roba, altres tipus de vegetació); en fi un martiri. Sort que el meu company, en David Bros portava una falç i anava obrint pas. Malgrat això de portar una falç, al final hem optat per mirar d’avançar mig emparrats per les roques, per tal d’evitar la selva que representaven les canals. A continuació faré un resum del que hem fet:




Sortida des del Monestir per agafar el Camí del Rosari cap a la Santa Cova.Aquest camí, emporlanat fins arribar a la Santa Cova es un museu escultòric a l’aire llibre. O sigui que aquesta ruta va tindre un començament cultural, cosa que encara la fa mes variada.




Torrent de les Áligues Uns metres abans d’arribar a la Santa Cova agafem el Camí de l Santa Cova però el deixarem aviat per baixar per una torrentera que va paral-lela al Torrent de les Àligues. Es tracta d’un terreny pel que baixarem potser un centenar de metres, potser menys, per terreny molt erosionat i en fort pendent. S’ha de baixar amb cura. Baixem en tendència a anar cap a la nostre dreta fins que teobem el llit del Torrent de les Àligues. El terreny canvia per complert aquí; segueix baixant firt però ja camines sobre roca i et sent molt més segur. Hi ha alguna petita desgrimpada però que no presenta cap mena de difucultat. Es bonic el tram que fem d’aquest torrent




Camí de Dalt de les Canals Aquest camí creua el Torrent de les Àligues. Quan hi arribes veus que el pots seguir, tot i no estar fitat ni marcat, ja que hi ha traça de camí. En tot cas jo portava grabada al meu mòbil la ruta que hi ha a la web de Totmontserrat quan descriu aquest camí. Això ens va permetre anar confirmant que seguiem la via correcte en aquells punts en que teniem algún dubte sobre el traçat del camí




Cova de les Guineus Si seguiu la traça del Camí de Dalt de les Canals arribareu a un punt en que es farà evident que surt, a la vostre dreta, un petit corriol. Només entrar en aquest corriol ja veureu la cova. Es probable que uns metres abans d’arribar a aquest corriol en veieu un altre però si us equivoqueu i l’aneu seguint però no veieu l’entrada a la cova es que heu agafat un corriol erroni. Ens va semblar que també portava a la cova ja que està molt proper a l’altre corriol però ara el cami, si hi era, està absolutament tapat. La Cova de les Guineus es petita i el seu interior al igual que l’exterior estàn molt nets, el que sembla demostrar que fins aquí hi arriba gent. Té el nom escrit en una de les seves parets i una petita imatge de la Moreneta en una petita esquerda que hi ha sobre l’entrada




Via Làctea. Una mica més endavant seguint encara el traçat del Camí de Dalt de les Canals, entrem en una canal el nom de la qual no surt en els mapes però que sembla un braç de les Canals d’en Pla, en el que a mà dreta ens queda una paret d’uns 20-30 mts d’alçada en la que encara es possible veure les petites grapes que eren part de l’equipament de la Via Ferrada Via Làctea. Les grapes son tan perites que a prou feienes hi cabia un peu. No hi ha cable de vida i alguna de les grapes està aixafada. La pinta es que van aixafar les que estaven als punts més delicats per tal de fer molt complicada la pujada als valents que ho volguessin probar malgrat la manca del cable de vida




El Forat Xic. Està a poca distància de la ferrada. De fet ja s’intueix a on està situat però si fins ara el camí estava en unes condicions acceptables aquí al peu de la ferrada es va produir un canvi radical. Ens va costar de trobar un pas diguem-ne “decent” per anar progressant. Aritjols, esbarzers,…. entressis per a on entressis tot estava igual. Finalment mig fent el senglar i començant a fer servir la falç vam anar avançant pel lloc que semblava menys brut. De cop i volta el camí es va tornar a aclarir però l’alegria es va acabar quan ens mancaven menys de 100 metres per arribar al Forat Xic ja que una nova barrera d’aritjols i esbarzers ens feia quasi impossible d’avançar. Al flnal ens en vam sortir i vam arribar al Forat Xic. No havía trobat cap fotografia a internet pel que no sabia quin aspecte tindría. Al veure’l em va recordar a la Roca Foradada en petit. Es un bonic racó.




l’Orella de Llebre. En aquesta sortida tots els punts d’interès estàn situats molt propers els una dels altres. Des del Forat Xic no semblava que l’Orella de Llebre estés a més de mig km. Si hi hagués camí seriem allà en pocs minuts però si aquí hi havia algún camí en el passat, ara ja no en queda res: tot es bardissa impenetrable. Vam començar a obrir-nos pas amb la falç però anàvem molt lents, fins que vam probar d’anar cap a la nostre dreta a on hi havia una paret de roca. Per sort al peu d’aquesta paret estava bastant net de bardissa i això ens va permetre avançar més ràpid. En algún punt calia fer grimpades però no hi ha cap punt a on et trobis amb grimpades o desgrimpades difícils pel que ens van plantar al coll de l’Orella de Llebre. Ja haviem superat la part més complicada. El nostre objectiu ara era el de baixar per a on es pogués i enllaçar amb el Camí de les Faixades Sabiem que no sería senzill, ja que tampoc hi ha camí, però ens feia l’impressió de que no sería tan complicat com ho havia estat fins ara. Al coll en el que estàvem tenía a la dreta una paret que no es podia superar sense emprar tècniques d’escalada i a l’esquerra un petit turonet que es podia grimpar bastant fácil. Un cop a dalt ja teniem l’Orella de Llebre superior a tocar. Era una tentació anar-hi ja que nomès calia desgrimpar per l’altre costat del turò en el que erem per grimpar després els 3-4 metres que ens separaven del cim de l’Orella de Llebre. Un cop a dalt teniem unes vistes excepcionals de la Serra del Cap de les Canals i de tot el recorregut que haviem fet. La desgrimpada que calka fer per baixar des de l’Orella de Llebre no es difícil. En canvi vaig patir bastant amb la que calia fer des del turonet que he esmentat abans. Té bones preses però el pati impresiona i no em sentia segur amb les preses. Al anar acompanyat m’en vaig sortir però si hi hagues anat sol hauria patit força amb aquesta desgrimpada




De l’Orella de Llebre al Camí de les Feixades. No hi ha camí però, tot i que en algún moment vam haver de rectificar les nostres passes perquè entravem a llocs molt tancats per la vegetació, vam anar baixant amb una certa comoditat , res a veure amb el que haviem patit fins arribar a l’Orella de Llebre. Un cop arribats al Camí de les Feixades ja només ens quedava anar pujant en direcció a la Santa Cova. S’havía acabat l’aventura




Del Camí del Rosari fins al Mirador dels Apòstols Al arribar al punt en que el Camí del Rosari conecta amb el GR96 vam seguir uns pocs metres per aquest GR per desviar-nos després per la pista de servei que surt a mà esquerra anant a cercar l’entrada al que sembla que era un antic camí que pujava fins al Mirador dels Apòstols. Aquest camí està ben senyalitzat amb marques de color groc. Es caracteritza perquè hi ha tres barrots en una zona de flanqueig que es poden fer servir per facilitar el pas. També hi ha instal-lada una corda a la part superior del camí que acaba a la barana del Mirador. Una manera ben original d’acabar aquesta sortida per un sector pràcticament desconegut de la Muntanya de Montserrat.




Adjunto un enllaç a l@ informació que la web de Totmontserrat dòna sobre el Camí de Dalt de les Canals