TORRENT-LA CLOSA D'EN SERRA-ALZINAR SINGULAR-MAS DE L'ALEMANY I MAS MUSSOL.

El punt d’inici i de tornada el situem uns metres més enllà del mas Serra de Torrent.Un mas amb una llarga eixida coberta amb arcs a la façana de Ponent i majestuoses palmeres a l’entrada principal.L’area del recorregut es troba entre Llofriu (paratge de Bonida), Torrent i Regencós. Agafem la pista forestal que ens porta directament fins la closa d’en Serra, un lloc deprimit on s’hi acumula l’aigua de forma intermitent.Només s’omple quan cauen uns 100 litres en un parell de dies.També és coneix com l’Estanyol de Torrent. Fins fa poc dins la closa hi havia una arbreda que va ser tal•lada. En donen fe la pila de soques que s’apilen al costat del camí.Actualment la closa està conreada. Al sector sud de la closa s’alcen tres pins monumentals (de més de 25 m d’alçada amb un perímetre de més de 3m) i una alzina surera tombada que , si fos isolada, podríem convenir en anomenar-la alzina reclamadora. Aquests arbres reclamadors, eren modificats per l’home amb una poda adequada, acompanyant i permetent que una branca sobresurtís de la capçada i aleshores servís per a caçar ocells.
El caçador, amagat, utilitza un reclam (instrument que imita el cant d’un ocell per atrau-re’n d’altres i caçar-los) per fer que els ocells s’hi parin i així poder capturar-los d’un tret o bé utilitzant una substància enganxosa, el vesc, on les aus en queden impregnades i com que no poder volar cauen al terra on són atrapades.
Tot seguit entrem en un bosc no massa gran però atapeït d’una xarxa de corriols, pistes i senders amb molt poques referències i això fa que que calgui ser prudent per a no despistar-se.És un bosc on l’arbre predominant és l’alzina (Quercus ilex) juntament amb arbusts de port mitjà com el marfull, l’aladern, el galzeran, etc. També hi trobarem elements lianoides com l’arítjol i l’englantina (roser boscà). Sortint dels bosc, i en una clariana i sobre un turó, s’hi lluca un mas nou, el mas de l’Alemany. Pocs metres més endavant ja entrem en un alzinar singular. Aquest alzinar ajardinat i domesticat és una comunitat ombrívola i discretament alta juntament amb alguns pins, roures i eucaliptus esclarissats.La llum arriba difícilment al sòl, i queda aturada per l’atapeït fullatge de les alzines que actua com un sedàs molt fi. La sensació és de foscor, d’intranquil•litat, però alhora de paisatge ordenat, treballat i cuidat . Aquí no hi veurem el sotabosc típic de l’alzinar-bosc. No hi ha components arbustius alts ni baixos ni tampoc herbacis. És tot net i polit. Creiem que el ramat hi pastura sovint i no deixa que hi creixi ni un bri d’herba. La poda deu ser mínima perquè algunes alzines cauen acampanades fins el terra. Reconeixem que el seu propietari en té cura i és un miracle que que no l’hagin embrutat, possiblement perquè el visitant se sent vigilat o pel respecte que fa trobar-se en un lloc diferent.
Creuem la riera Grossa de Llofriu per passejar per una pineda d’arbres considerables i reculem direcció al corral del ramat. Trepitgem el camí de les ovellles i observem molts arbres que han caigut per les ventades o bé perquè era el final del seu cicle evolutiu. Ara bé, un arbre mort és un ecosistema ple de vida on hi ha animalets fitòfags (que mengen fusta) que ajuden a descomposar l’arbre i són a la vegada aliment per altres animals.
Els gossos ens clissen de lluny i borden. Deu ser un dels pocs o l’únic ramat de la contrada.La feina de pastor és feixuga i molt sacrificada per les hores que cal dedicar-li. Té l’avantatge que és una activitat lligada a l’aire lliure i per l’altre costat té l’inconvenient que està supeditada a les condicions meteorològiques.Si plou o neva el ramat no surt a pasturar i aleshores es dóna el menjar al corral. Però fer de pastor és una manera de viure i un estar en contacte constant amb la natura.
Continuem per camins forestals fins la vall minimalista del Brugàs on s’hi ajoca el mas Mussol. El mas ens pica l’ullet darrere una alzina impressionant. La casa està mig amagada en un vessant de la vall però ben orientada perquè els raigs de sol matinals hi arribin plàcidament.
Ens hem amarat de naturalesa amb la finalitat d’evitar el TDP o transtorn per dèficit de naturalesa segons l’article “Desendollats de la Terra” de Luís Mario Arce (La Vanguàrdia 10-07.2016). Tot i que aquest trastorn no està reconegut als vademècums mèdics sabem, que la societat estressada i aclaparada per la tensió, dóna reaccions psicosomàtiques i alteracions psicològiques. La millor medicina per a reparar-la és receptant naturalesa. Neuròlegs, immunòlegs i fisiòlegs, coincideixen en els beneficis que comporta per a la salut del cos i la ment, els “banys d’aire de bosc”. Redueixen el nivell d’estrés i fan baixar l’hormona del cortisol responsable de la sensació que comporta l’ansietat i l’angoixa, tot desplaçant l’activitat cerebral a les àrees del plaer i l’empatia.
El poder terapèutic dels boscos resideix en la qualitat de l’aire (molt més net i oxigenat que a la ciutat) i carregat de components aromàtics (resines, olis i essències), alguns d’ells medicinals.
La percepció dels colors, el tacte amb les escorces dels troncs, el cant dels ocells, el silenci, l’ambient creat per la llum que tamisa el fullatge, són ingredients únics per a l’quilibri físic, mental i emocional.
Salut i cames!.