TOSSA D'ESPINAU I EL MONT (2X100 CIMS FEEC) DES DE BEUDA PER L'ERMITA DE SANT MIQUEL DE COMA-DE-ROURE I SANT LLORENÇ DE SOUS

Ruta ESPECTACULAR amb majúscules per assolir dos dels cims inclosos al catàleg del repte dels 100 cims de la FEEC durant la qual ens donarem un bon passeig per la història sortint de la població garrotxina de Beuda passant per la seva bonica església de Sant Feliu, per les immediacions del Castell de Beuda, per la bucòlica ermita de Sant Miquel de Coma-de-roure, l'espectacular per la seva localització altempordanès santuari de El Mont, que mossèn Jacint Verdaguer va considerar el més bonic que havia vist mai, les magnífiques ruïnes consolidades de l'antic monestir de Sant Llorenç de Sous i les sorprenents restes del niu d'àligues de l'encimbellat Castellot de Beuda al qual ens enfilarem.
Comencem la ruta a un dels pàrquings del nucli principal del terme municipal de Beuda, població gironina a la comarca de la Garrotxa, on es troba la preciosa església de Sant Feliu, l'ajuntament i on trobem també un restaurant. El terme municipal el composen a més a més d'aquest, les entitats poblacionals de Lligordà, Palera i Segueró, sent en aquest sentit un terme municipal molt disseminat. Marxem a l'esquerra seguint la carretera veinal que porta a Can Tries, passant al poc per una mena d'antic safareig que queda al primer revolt que fa la carretera a l'esquerra i on es troba també la Font de la Quera, que al nostre pas no rajava. Una mica més endavant deixem a l'esquerra el bonic Castell de Beuda, apropant-nos fins arriba a la tanca que ens indica que és una propietat privada. També conegut com a Castell Nou de Beuda del Pla, data del segle XV quan la familia Queixàs, propietaria del castell roquer conegut com a Castellot i que visitarem cap al final de la ruta, el van fer construir quan es va abandonar el citat castell roquer. Seguint la carretera veinal deixem a la dreta el mas de Can Tries, i una mica més endavant, deixem la carretera a la dreta per agafar una pista indicada com a camí privat, que passa per sobre de Can Grau. Passat aques mas hem de parar atenció, perque en comptes de seguir la pista dret, que ens torna a treure a la carretera, hem d'agafar el camí que surt a l'esquerra i que baixa cap a la Font de Rajolins. Si abans de baixar cap al torrent per creuar-lo, per continuar la ruta, anem a la dreta seguint una mena de rec o de canalització, arribarem al lloc on es troba la font, on trobem una mena de caseta. Al nostre pas, degut a les pluges dels dies anteriors, portava molta aigua i el Torrent d'Espinau formava una bonica cascada al lloc. Com deiem, continuem la ruta baixant al torrent, que és estret i que tot i portar molta aigua, es creuava fàcilment gràcies a unes pedres estratègicament col.locades. Ara comença un llarg tram de pujada on primer el corriol s'enfila fort fins assolir un corriol més fressat i ample on comencem a trobar senyals grogues i que hem de seguir a la dreta camí de la ermita de Sant Miquel de Coma-de-roure. El corriol, molt pedregós però de bon fer, ens acaba deixant una cruïlla cap al final de la pujada, on trobem un dels indicadors clàssics dels sender d'Itinerannia que solem trobar a la Garrotxa i a l'Alt Empordà. Estem al lloc conegut com a sobre cingles de Rocallonga, i per continuar, seguim a l'esquerra en direcció a la ermita de Sant Miquel. Passem per la Font de la Llosa, que no rajava al nostre pas, i deixem a la dreta a un nivell superior el mas de Coma-de-roure. El corriol, acaba sortint a una pista, on tornem a trobar uns indicadors, i que hem de creuar, per seguint les marques grogues i també les fites, acabar d'arribar a Sant Miquel de Coma-de-roure, bucòlica ermita de planta senzilla datada del s. XVII i bastida pel que sembla sobre una anterior coneguda com Sant Miquel de Sarrugada. Pel que sembla, normalment la porta sempre roman oberta, tot i que al nostre cas només li vam poder fer una ullada fugaçment donat que hi havia gent fent meditació a l'interior. Seguim la ruta agafant el camí que marxa darrera de la ermita i que al poc ens deixa al magnífic Pla del Pedró, on trobem un pedró amb una creu a mode d'oratori, una sèrie de pedres en cercles rituals i sobretot, un espectacular mirador, des d'on poden veure bona part de la Garrotxa, amb els pobles de Besalú, Tortellà, Sales de Llierca, Arguelaguer etcètera, a més a més de conegudes i singulars muntanyes com les del Pla d'Aiats, el Puigsacalm o El Far, arribant fins i tot la visió fins al Montseny. Continuem pel corriol que marxa direcció nord i que passa per la font abeurador de Pollastric i uns metres més endavant pel gegantí Roure de les Creus, on podem trobar unes creus incises al tronc. Entre sobretot roures, seguim el corriol passant per una petita bauma que deixem a la dreta i una mica més endavant, atenció, perque en comptes de seguir el corriol fitat que puja fort a la dreta, hem de continuar recte seguint el corriol que en aquest tram queda més difuminat però on continuem trobant restes de pintura blava que ja portem trobant des de fa una estona. El camí ressegueix aquí el vessant de la muntanya, de vegades de manera no gaire evident, però que es segueix be guiant-nos per les fites i les marques blaves de pintura. Davant nostre, ja podem veure l'imponent mola de la Tossa d'Espinau i la seva lleixa de baumes, que serà el nostre pròxim objectiu. El corriol ens acaba deixant al Coll d'Espinau, on ens creuem amb una pista asfaltada i on trobem un tancat de filferro pel ramat que hem de passar, a més d'un indicador de direccions d'Itinerània. Seguim durant uns pocs metres la pista asfaltada a l'esquerra però la deixem al poc per endinsar-nos al bosc i sortir a la dreta cap a un corriol on a un arbre trobem un petit rètol de fusta on ens indica per on hem de seguir per pujar a la Tossa d'Espinau. El corriol, on anem trobant fites, comença a pujar creuant una pista de desembosc i seguint pujant fort per un tram més rocós i força relliscós degut a la molta fulla caiguda i sobretot al fang format de les pluges dels dies anteriors. Hem de fer molta atenció perque anant seguint les fites, arribarem a l'alçada d'un gran roure on trobarem fites en dues direccions i també una marca de pintura vermella molt gastada, unes fites que continuen cap amunt i que vam seguir per errada durant uns metres, i que ens portarien directament cap al cim de la Tossa d'Espinau, i altres que van a la dreta resseguint el promontori per sota i passant per unes boniques baumes, que era la intenció inicial. Tornant al roure altra vegada i seguit ara si, les fites en direcció est, anirem trobant també alguna resta de pintura vermella molt antiga, passarem per unes boniques i grans baumes on al nostre pas s'havien format una serie de tolls de l'aigua que regalimava de les roques. Resseguit tot el cingle i passades les baumes, una curta pujada ens deixa a una mena de collet on farem l'anada-tornada per puja al damunt de la Tossa d'Espinau (1086 m), un dels cims del repte dels 100 cims de la FEEC, on trobem una fita al costat d'unes alzines, que és el punt més alt, a la dreta de la fita baixant uns metres, un parell de plaques conmemoratives, i a l'altra vessant, altra fita amb una llibrega de visites i una mena de màstil. Les vistes des de la tossa són magnífiques a totes bandes, cap al nord, el singular i proper Bassegoda i més enllà el Pirineu amb el Canigó en primer terme, cap a l'est tota la plana empordanenca amb el golf de Roses, el Cap de Creus i entre altres, la singular muntanya del Pení, i en direcció sud, des de la zona on trobem la fita amb el màstil, davant nostre el santuari del Mont, on pujarem a continuació, i més enllà, el Rocacorba amb les seves antenes, els pobles de la Garrotxa de Besalú, Sales de LLierca o Arguelaguer, Banyoles i el seu estany, a més del Puigsacalm, el Far i moltes més muntanyes que podem observar si com va ser el cas, tenim un dia amb bona visibilitat. Tornem al collet des del qual havíem pujat al cim i ara seguim el corriol carener que s'en va cap a l'est, bastant fressat i fàcil de seguir guiant-se per les fites que anem trobant. Trobarem un punt on sembla que el camí vulgui obrir-se pas entre uns esbarzers, però nosaltres pugem una mica a la dreta al fil de la carena per superar aquest pas i reprendre el corriol uns metres més endavant. Pel que sembla, quan vam passar s'havia estat fent neteja d'aquest tram de corriol. Arribarem a un punt on el corriol surt del bosc i surt a una part més oberta on tenim un bonic mirador natural on ja veiem molt al prop el cim del Mont, cap al qual ens dirigim. Uns metres més endavant, el corriol enllaça amb altra dels senders d'itinerannia i les seves marques grogues, girant nosaltres a la dreta seguint ara aquest corriol, que baixa directe cap al Coll de Joncanat, on trobem una cruïlla i un rètol de direccions. Agafem el camí que puja dret en direcció a El Mont i que guanya alçada fent llaçades fins deixar-nos a peus del mateix, sortint a la carretera a través d'una portella de fusta. A la nostra esquerra tenim unes antenes, apropant-nos a la de més a l'esquerra trobarem les senyals groguen per les quals baixarem del santuari. Nosaltres, però ens estarem molta estona visitant el mateix, ja que val molt la pena tot el que trobem allà. El lloc esta composat per l'església del santuari , d'estil romànic tardà, de principis del segle XIV i que es pot visitar, guardant al seu interior una reproducció de la mare de déu del Mont original. La imatge de la Mare de Déu del Mont és una talla gòtica, del segle XIV, d'uns 80 cm d'alçada, feta en alabastre de Beuda. És una marededéu sedent, sobre una roca, amb el Nen a la falda. El 1936 els anarquistes l'estimbaren muntanya avall, però va poder ser recuperada i restaurada. La imatge original, després d'un intent de robatori el 1990, es conserva al Museu d'Art de Girona. A més a més de l'església trobem l'hostatgeria i el seu restaurant i la rectoria, darrera la qual trobem l'església. Però si alguna cosa va acabar de donar fama a aquest bonic santuari de magnífic emplaçament va ser mossèn Jacint Verdaguer, que va fer una estada a l’estiu de 1884, i on meravellat per les extraordinàries vistes que el cim ofereix, es va inspirar per escriure alguns fragments del seu poema Canigó. A l'hostatgeria es conserva molt restaurada, amb mobiliari de l'època, la cambra que va ocupar durant la seva estada. De fet, al cantó nord del cim, on es troba el punt més alt del mateix amb 1125 m i que forma part del repte dels 100 cims de la FEEC, des d'on tenim espectaculars vistes hi ha una estàtua de Mossèn Cinto amb el massís del Canigó al darrera. Les vistes a totes bandes són magnífiques, sent el santuari del Mont una autèntica talaia de la plana de l'Empordà, de la Garrotxa, els seus volcans i alguns dels seus pobles, de Banyoles i el seu llac, però sobretot del Pirineu amb el Canigó com a cim més emblemàtic, sense deixar de banda cims més propers com el Bassegoda o la fotogènica Tossa d'Espinau que hem visitat abans. A un panell informatiu, trobem un famós extracte de l'obra verdagueriana on el poeta deia: "Dels molts santuaris de Catalunya i de fora d’ella, que he visitat, mai cap se m’havia aparegut tan bell com ara mateix el de la Mare de Déu del Mont", i molt segurament, no li va mancar raó. Allà també trobem una creu i un petit oratori, un pou, les restes d'unes arcades de l'antic castell i una gran taula d'orientació on s'ens marquen els moltíssims cims que podem veure des d'allà. Per continuar la ruta ens dirigim cap a l'antena repetidora més al sud, a peu de carretera, on trobarem les senyals grogues i on passada una portella de fusta, començarem a descendre del cim. Al poc, tornarem a sortir a la carretera per continuar pel corriol que ens torna a treure de la mateixa a l'esquerra i que va perdent alçada fins arribar a les ja visibles des d'una mica més amunt, ruïnes consolidades del monestir de Sant Llorenç de Sous. Si el santuari del Mont, és un lloc encisador, podem assegurar que segurament aquest antic monestir benedictí ho és encara més. Les importants ruïnes del monestir del Mont són al vessant sud de la muntanya del mateix nom que domina la població de Beuda. El monestir pertanyia a l’antic municipi de Bassegoda, que el 1968 es va agregar al d’Albanyà, a l’Alt Empordà, passant a aquesta darrera comarca tot i que geogràficament està situat a les valls garrotxines. És molt interessant recorrer les ruïnes restaurades del mateix, començant per la Font del Monjos i començant per entrar per la seva antiga església, així com anar llegint els molts panells informatius que anirem trobant explicant les dependències que anem trobant. Vinculat al comtat de Besalú, va tenir una gran importància durant l'alta edat mitjana. Un document de l'any 871 l'esmenta com a possessió del monestir de Sant Aniol d'Aguja, però al 899 ja pertanyia a la catedral de Girona. Posteriorment assolí la seva independència i va anar prosperant ben bé fins al segle XV. Els terratrèmols de 1427-29 van deixar l'església enrunada i l'any 1438 només en restaven dos monjos. A la fi del segle XVI va passar a dependre de Sant Pere de Besalú. Les ruïnes del conjunt monàstic, restaurades modernament tal i com podrem llegir a un panell informatiu a l'entrada del recinte, mostren les restes d'una capella pre-romànica (segles IX-X), situades dins l'estructura del gran temple de tres naus, de mitjan segle XI. Aquest conserva encara la capçalera amb un absis central, sota el qual hi h la cripta, i dues absidioles, ornades exteriorment amb bandes i arcuacions llombardes. Altra lloc destacat del recinte és el seu claustre, del qual es conserva sencera l'ala nord, coberta amb volta de quart de cercle i tancada amb un mur on s'obren tres finestres de mig punt i dues arcades als extrems que comuniquen amb les altres galeries. Deixem enrera les magnífiques restes del monestir per continuar la ruta seguint les marques grogues d'itinerannia que continuen darrera del mateix passant uns arbres caiguts. El tram de descens ara és força tècnic, perdent alçada ràpidament per un corriol on al poc trobem una baixada força dreta i pedregosa on trobem fins i tot una corda blava d'ajuda, és el lloc conegut com a Pujant del Grau. Més avall trobem les restes d'algun tipus d'edificació conegut com a Roca Rovira tal i com podem veure a un petit rètol de fusta que veiem a un arbre. Arribem més avall a una cruïlla coneguda com Els Portals, on el corriol es bifurca, agafant nosaltres el de la dreta per anar a visitar, com indicat, les restes del Castellot, lloc de totes totes recomanable. Arribats a peu d'ell, deixem per uns moments el corriol per pujar a les seves restes des d'on tenim vistes espectaculars. Es tracta d'un antic castell roquer, situat a 561 metres d'alçada, 220 metres per sobre de la ben visible població de Beuda, sent una edificació de l'alta edat mitjana amb una torre de planta circular, una de les més antigues de la Garrotxa que ha arribat als nostres dies. Tot i que el nom oficial és el Castellot o el Castell de Beuda, la gent de la zona també el coneix com el Castell dels Moros o el Castell de les Bruixes. Apareix documentat per primer cop el 1002, data en què el Papa Silvestre II va confirmar les possessions de l'església de Girona, entre les quals apareix: «la sellam sancti Laurentii, quod est supra castrum Bobeta». Va pertànyer a Ermessenda, senyora de Beuda i Montagut, que es va casar amb el primer comte de Besalú, Udalard Bernat. Amb aquest enllaç quedaven units en una sola família els feus de Castelló de Bas, Beuda, Montagut, Mont-ros i Milany, patrimoni secular de la casa de Bas. El castell va anar passant de ma en ma entre els descendents d'Ermessenda fins que al 1308, després de molts anys de pertànyer a la casa de Bas, el Castellot va passar a mans de la família Queixàs, tal i com explicàvem a l'inici de la ruta. Aquesta familia, al segle XV va construir el castell gòtic a la zona del pla, el Castell Nou de Beuda del Pla pel qual havíem passat a l'inici de la ruta, quedant a l'època medieval tardana el castell roquer abandonat. Visitat l'autèntic niu d'àligues de les restes del castell, continuem baixant seguint el corriol amb les senyals d'itinerannia arribant a una cruïlla senyalitzada, Torrent de Ca n'Oliveres, on a l'esquerra s'uneix el corriol que baixa en el cas que no haguèssim agafat la bifurcació per visitar el Castellot. La baixada continua creuant dues vegades el Torrent de Ca n'Oliveres, passant per el panell informatiu de la zona d'escalada dels cingles que envolten el castellot, i uns metres més endavant, la carretera on trobem l'espai per deixar els vehicles. Seguim la carretera agafant una mica més endavant una drecera que ens treu del ciment per retallar una llaçada seguint un corriol. Tornem a sortir definitivament a la carretera que ens porta al poble de Beuda, entrant per la zona esportiva i sortint a la Plaça Major, on trobem l'ajuntament i la bonica església de Sant Feliu de Beuda, que vam trobar tancada però que vam poder observar des de l'exterior. La porta d’accés, està formada per tres arquivoltes en gradació de mig punt i adovellades. La del mig està sostinguda per dos columnes amb capitells decorats amb motius animals. El de l’esquerra representa un bou, mentre que el de la dreta, molt deteriorat, sembla representar un ocell i una roseta. Creuant la plaça, passant per la casa rural restaurant que deixem ara a la nostra dreta, trobem els dos pàrquings del poble tancant el cercle d'aquest espectacular ruta.

IBP INDEX 133 HKG (IBP index es un sistema de valoración automático que puntúa la dificultad de una ruta de manera ecuánime y objetiva).