Tossal de Montagut (100 cim)

El Tossal de Montagut és una muntanya de 394 metres d’alçada, que és termenal entre els municipis de Tivissa (Ribera d'Ebre) i l'Ametlla de Mar (Baix Ebre), del que és el seu punt més elevat. Malgrat la seva modesta alçada, destaca notablement sobre la plana en la que s’aixeca, trobant-se proper a la línia costanera, d’aquí que també se’l conegui com a Pa de Sant Jordi, segurament per estar alineat amb Sant Jordi d’Alfama i, des de les barques, ser una referència visual per als mariners. A les xarxes hi ha un munt de tracks que hi pugen, algun d’ells fins i tot amb un cert caire “oficial”, però la veritat és que aquestes rutes en la seva majoria travessen unes finques particulars i els propietaris han demanat que se’ls hi respectin les terres i no es passi pel mig. Abans d’anar-hi hem llegit un munt de ressenyes i comentaris i creiem que, basant-nos en les explicacions de Jordi Buxonat, membre del Comitè de Senders de la FEEC i coneixedor del territori, el recorregut circular que es proposa és el més adequat per accedir al cim des d’aquest vessant sense molestar a ningú, tot i que creiem que el tram del GR 192 que al final passa pel mas de l’Estanquer també està previst modificar-ho. Cal estar a l’aguait en el futur. En tot cas, sembla que el primer en dissenyar aquesta volta va ser l’usuari Peptivissa, descrivint-la com una ruta salvatge, molt bruta i de difícil seguiment. Avui en dia, però, el terreny s’ha netejat a fons i la pujada és molt franca i ben fitada, mentre que de baixada hem de parar compte en no badar en algun punt concret, per exemple, a la cota oriental i per unes antigues feixes de conreu, completament emboscades, on es pot arribar a perdre el corriol.

Per arribar al punt d’inici, hem de situar-nos a la N-340, després d’haver esdevingut l’A-7, i en sentit sud, entre els quilòmetres 1114 i 1113, deixar-la a la sortida que va a l’Ametlla de Mar, parant compte a la següent cruïlla de girar en direcció a les Creuetes per la TV-3025. Aquesta carretera acaba quan arriba a la N-340a, que creuarem en el sentit que portem. A partir d’ara és una pista asfaltada que hem de seguir per la seva calçada principal, fins arribar al mur l l’entrada a una finca que se’n diu Pepita, on trencarem 90° a la dreta, per l’anomenat Camí de Guixo, que ens durà a una mena d’esplanada triangular, on deixarem el vehicle. Estem en el punt d’enllaç amb el GR 192, però això és tan sols una referència, ja que si fem el tomb en sentit horari, com es descriu, no el seguirem fins a la tornada.

Comencem a caminar no per la pista que ens ha dut fins aquí, sinó per una de paral·lela, que passa pel costat dels camps de conreu. Travessem una tanca que barra el pas de vehicles i que ens avisa que és un camí particular, seguint rectes pel mig dels cuidats camps d’oliveres del mas de Guixo. Arribem a un punt on la pista se’n va amunt i a la dreta, on hi ha un altre rètol d’advertència, i seguim rectes, travessant una tanca de fusta. Marxem sobre unes vinyes, trobem una segona tanca i un pas antimotos, per si no ho tenien clar. Entrem al barranc de l’Hereu i seguim el recuperat Camí dels Arriers, que ens durà a una collada, que és una cruïlla de camins. Marxem a la dreta i uns xiprers semblen donar-nos la benvinguda. Comença un tram carener, que també fa de límit municipal (hi veurem alguns pals metàl·lics), on fins no fa gaire era una aventura passar i que ara, gràcies a la feina feta i a les fites que s’han posat, es pot seguir força bé. Igual hi ha algun punt de dubte, sobretot a la zona més encrestada, però unes cintes a les branques dels arbres ens han referenciat força per on s’havia d’anar. Passat el tram més rocallós, el sender esdevé més suau i clar, fins a situar-nos als peus del Tossal de Montagut, que és com una mena d’esperó escarpat de roca esquistosa, una mica allargassat i bastant pla. La tornada la fem reculant uns metres i, als peus del cim, marxar a la dreta, per un corriol una mica indefinit que el flanqueja breument fins trobar una mena de canaleta desfeta, on cal parar compte en no relliscar. Més endavant, el corriol salva una colladeta a la capçalera d’un torrent i s’enfila a la cota oriental, on tenim una bonica imatge del tossal. Aquí hem de parar compte al baixar de la roca, mirant per on van les fites, voltant el ressalt per la seva base, marxant clarament en direcció est, per un camí de carena que, durant una estona, segueix sent el límit municipal i comarcal. Finalment iniciem un clar descens a la dreta, per un sender prou evident, fins que entrem al bosc, que cobreix per complert unes antigues terrasses de conreu. Aquí podem tornar a tenir algun dubte, ja que la traça es perd una mica (en sentit invers penso que seria més clar per on anar), però finalment arribem als murs dels camps del mas de l’Estanquer, que seguim. Veiem una casa enrunada i aquí deixem el que sembla ser la senda principal, per a visitar una curiositat, la cisterna de l’Estanquer, bonica construcció que recull l’aigua de la pluja per a emmagatzemar-la.

Feta la visita, ens dirigim a un antic camí carreter que ens porta a travessar el mas de l’Estanquer (quan hi hem anat no hem vist a ningú, però és evident que està habitat). A poc trobem una cruïlla, en la que ens incorporem al traçat del GR 192, que ja no deixarem fins al final. Agafem el trencall de la dreta, veient que al principi les marques són confuses i antigues, però més endavant s’han repintat i són més fàcils de seguir. El camí fa un tomb, passa pel costat d’una caseta de captació d’aigües, travessa un torrent, gira a l’esquerra i va planer, fins que en poca estona el deixem per la dreta, per enfilar-nos a una pista principal que, amb una petita drecera, ens porta al punt de sortida. Confiem en que, poc a poc, els tracks més antics per a pujar el Tossal de Montagut quedin en desús i es respecti així la voluntat dels propietaris de les finques que s’han de travessar.