Tossal Gros (Serra de Sant Gervàs) (100 cim)

Situat a l'extrem més occidental de la serra de Sant Gervàs, el Tossal Gros és una muntanya de 1546 metres d’alçada, que s’alça vertical sobre el poble abandonat de Casterner de les Olles, parcialment cobert per les aigües del pantà d’Escales, tancant a l’oest la serreta coneguda com a Muntanyeta de Llastarri. És limítrof entre els termes del Pont de Suert (Alta Ribagorça) i Tremp (Pallars Jussà), formant part de l'Espai d'Interès Natural de Vall Alta de Serradell - Terreta - Serra de Sant Gervàs. La ascensió que detallem, al marge del propi cim, permet visitar dos pobles actualment abandonats, l’esmentat Casterner de les Olles, que, segons hem llegit, l’any 1960 encara tenia 16 habitants, i el de Llastarri, despoblat al llarg del segle XX, tot i que en el seu moment va tenir força importància, ja que era pas obligat per als que remuntaven la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana, atesa la dificultat de travessar l'estret d'Escales. En ambdós casos, l’abandonament de les cases ha fet que aquestes es mostrin molt malmeses, tractant-se d’un munt de ruïnes cada cop més cobert per la vegetació. Però creiem que val la pena desviar-se uns metres del traç principal per a fer-hi una visita.

L’inici del recorregut el trobem al nucli ribagorçà de Sopeira, a tocar mateix de la N-230, havent aparcat a una zona habilitada al costat del passeig fluvial del contra-embassament. Passem pel costat de la zona esportiva i del monestir romànic de Santa Maria d’Alaó, travessant el riu per l’antic pont medieval, anomenat dels Tolls, seguint el camí de l’Aubaga. Unes escales ens fan remuntar una mica de nivell (tot i que hem vist que es pot anar arran del riu) i més endavant iniciem l’ascens al barranquet de Llastarri, per un antic camí de bast, molt ben traçat, que va guanyant alçada de forma sostinguda. A mitja pujada, marxem una mica a l’esquerra, remuntant en aquest cas el barranc del Clot del Mig, fins que un nou canvi de direcció ens encara al coll que hi ha entre les parets on s’alça la Roca de la Canal i la Roca de la Cornesa, que és l’elevació que protegeix el nucli de Llastarri. En arribar a la portella, on hi ha una petita bassa, veiem la traça de l’antiga pista que pujava fins al poble, enmig d’un prat. Marxem a la dreta i, per allà on els esbarzers i la resta de vegetació permeten passar, donem un tomb pel que queda d’aquest llogarret que, tot sigui dit, dominava tant el vessant de la Torre de Tamúrcia, com el de Sopeira, ja que s’alça en un esperó de roca a la carena de les dues valls. De fet, està documentada l’existència d’un castell, del que ja no hi queden restes.

Un cop enllestida la visita, opcional, però recomanable, recuperem l’antiga pista i perdem uns metres fins a entroncar amb un altra, que prové de Santa Maria de Miralles. Un pal indicador ens ho recorda. Val a dir que aquesta pista és transitable, però, pel que trepitjarem, tan sols per a vehicles 4x4 de “pura sang”, ja que presenta trams molt malmesos, trencats i drets. De totes maneres, cercant informació per a preparar aquesta ruta, hem vist que hi ha qui arriba en cotxe fins al final mateix de la pista. Però repeteixo, amb un 4x4 normal o un SUV ens la jugaríem força. Remuntem doncs la pista, travessant diversos cops el torrent del Clot de Llastarri, fins que arribem al sector inferior del pla de Cunco, ampla zona de pastures i d’antics conreus (hi ha feixes amb murs de pedra seca que ho corroboren), on abandonarem la pista que hi porta, per agafar un trencall a la dreta, que en pocs metres ens deixa a un collet. A partir d’aquí farem un tram de falsa anada i tornada (ja veurem per què), que ens durà fins al coll de Llastarri. Seguim doncs per la pista, aquí molt més trencada i estreta, que acaba en un gran prat herbat, on s’hi aixeca l’estació sísmica de Tremp, propietat de l’ICGC, formada per un pou sísmic, panells solars, caseta instrumental, pilar geodèsic, parallamps i antena, tot protegit per una tanca de seguretat i sistemes de vigilància.

Val a dir, que malgrat estem en un itinerari inclòs a la xarxa de camins de l’EIN de Sant Gervàs, no esperem veure més indicadors que el que hem trobat a l’enllaç amb la pista de Miralles i un altre (caigut al terra) al coll de Llastarri, així com una estaca de fusta amb el característic rombe metàl·lic. De totes maneres, s’ha de dir que, de moment, l’itinerari és molt fàcil de seguir, ja sigui per les fites que trobem, com pel caràcter evident del seu traçat. Deixem el prat seguint la direcció per la que hem vingut i, després d’un petit sector rocallós, encarem un flanqueig ascendent als peus de la Roca de Migdia, contemplant la quantitat de terrasses de conreu que antigament s’explotaven en aquest indret, que el mapa de l’ICGC anomena Feixanc de l’Osso. A l’alçada de la cota 1440, quan el camí encara recte la pujada al coll, veiem per l’esquerra traces de corriol, per aquí tornarem. De moment, seguim pel sender “oficial” que, en un no res, ens deixa al coll de Llastarri, ja sobre la línia carenera de la serra. Cap a la dreta, se’n va el camí del coll de Sant Roc d’Adons, però també el recorregut d’alçada que ens duria a la Pala del Teller, pel cingle del Sanat i més enllà al pas del Portús, per on passa el GR 3. En el nostre cas marxem pel cordal a l’esquerra, direcció NW, per enfilar-nos, seguint un corriol, a una cota secundària de la serra, de 1549 metres, que després de perdre una mica d’alçada ens deixa definitivament a l’objectiu del dia, el Tossal Gros. No sembla exactament un cim (si més no vist des d’on ens trobem, ja que des d’avall té una altra fesomia, com ja veurem), sinó el punt més elevat d’un crestall de roca encinglerat, amb molts metres de caiguda vertical, quedant-nos als nostres peus el pantà d’Escales, oferint-nos una extensa panoràmica visual.

Variem de tornada parcialment el recorregut d’anada, doncs no passarem pel coll, sinó que aprofitarem els corriols més o menys continus que el bestiar ha anat traçant pels antics camps de conreu (anirem trobant línies de murs de pedra seca), per dibuixar una diagonal descendent, sobre terreny franc, amb alguns matolls que anem sortejant, fins recuperar el camí que hem fet servir a la pujada, sobre la cota 1440. Val a dir, que malgrat haguem anat fora de sender i que es deuen poder fer altres variants sobre el que nosaltres hem traçat, no és un tram complicat de seguir. Desfem els nostres passos fins al collet que hi ha després de l’estació sísmica i parem compte a un senderó que marxa a la dreta, marcat amb una fita de pedres. Es tracta de l’entrada al barranc de Canarill, per on marxarem.

A l’hora de documentar-nos sobre el trajecte que estem fent, bàsicament el blog “Al monte con Enien”, veiem que al maig del 2016 tenien dubtes sobre la continuïtat d’aquest camí, però expliquen que ho resolen sense massa entrebancs. Com ens hem trobat amb rutes completament barrades després del pas dels temporals Glòria i Filomena, hem seguit buscant informació posterior, veient que hi ha hagut altres persones que hi han passat, fins i tot no fa gaire, per tant, malgrat la presència d’un cel amenaçador, decidim seguir la ruta prevista.
D’aquesta manera, el sender, per ara força evident, va perdent alçada, travessa el barranc, situant-se per sobre la riba dreta i entra en una pineda (sembla fruit d’una repoblació forestal, vista la alineació dels arbres i l’edat uniforme que presenten). Aquí comencen els dubtes, ja que el camí, fins ara bastant fàcil de seguir, es desdibuixa entre el garbuix d’arbres caiguts per tot arreu. Primer hem pensat que era producte d’una tala, però al fixar-nos bé en les branques i els troncs caiguts, hem vist que no han estat tallats, sinó que s’han trencat o arrencat, segurament com a conseqüència de l’acció climàtica. En tot cas, cal anar perdent alçada en direcció al barranc, és a dir, a l’esquerra, fins a recuperar altre cop la senda. Podem considerar que el tram més perdedor ja ha quedat enrere, tot i que, després, però amb molts menys dubtes, encara ens hi tornarem a trobar. Més endavant, el camí queda barrat per una matussera tanca metàl·lica, en una zona de roques, que passem per la dreta, tornant a entrar en un altre bosc estripat, però menys confús que l’anterior, on cal parar compte a la direcció que hem de seguir. Unes fites ens ajuden força.

Finalment sortim de la pineda i entrem en una zona oberta, anomenada Collades del Borrugat. Una mirada enrere ens permet veure l’aspecte encinglerat de la serra en la que es troba el Tossal Gros, que es destaca sobre la línia uniforme de les parets, i seguim en direcció al poble de Casterner de les Olles. El mapa marca un camí molt evident que hi porta, però s’ha de dir que cal estar a l’aguait, ja que la seva continuïtat no és tan clara com la cartografia sembla indicar. Certament hi ha traça i també trobem fites, però s’han de buscar una mica. Entrem en una fantàstica roureda i anem trobant antics murs de pedra seca, fins que a l’arribar a una mena de mur natural de roca (en el que hi ha una curiosa alzina cargolada), comencem a perdre alçada, decantant-nos a l’esquerra, arribant a una cruïlla de camins una mica desdibuixada i coberta de vegetació. Seguim a la dreta per a visitar les ruïnes del poble, en el que encara hi destaca la seva església, dedicada a Sant Llorenç, en un estat d’abandó total, però amb elements suficients per a fer-nos una idea de com havia sigut. La resta de cases (que no han estat cobertes pel pantà) poc a poc han quedat engolides per la vegetació i costa una mica moure’s pel que van ser els seus antics carrers, per a dir-ho d’alguna manera.

Tornem a l’encreuament que ens ha dut fins aquí i seguim recte, ara per un camí molt evident i força fitat, que ens fa travessar de nou el barranc de Canarill, on forma una curiosa gorja, poc abans de que s’aboqui a les aigües de la Noguera Ribagorçana. Una curta pujada ens deixa a un mirador sobre el pantà i també sobre alguna de les cases de Casterner de les Olles, iniciant-se a partir d’aquí un camí gairebé horitzontal, que esdevé un passeig, doncs transita per un terreny còmode, voltats de roures i amb vistes a les aigües, actualment molt minses, de l’embassament. Arribem finalment a la presa d’Escales, que travessem per sobre, seguint després pel voral de la carretera N-230, fins arribar a Sopeira, després d’haver passat per l’interior d’alguns dels seus coneguts túnels, on cal parar atenció a la circulació de vehicles, doncs és una via molt transitada, sobretot per camions. Afegir que, just abans de travessar la presa del pantà, a mà esquerra hi ha l'accés (molt exposat) a una de les vies d'accés a les zones d'escalada, concretament una vertiginosa escala tallada a la roca, sobre la paret vertical de la muntanya, equipada amb cable de vida, que dibuixa un seguit d'espectaculars ziga-zagues, visibles des de la carretera, i que deixa a la base de l'embassament, a la pista de la central elèctrica. Es tracta d'una opció única i exclusivament destinada a persones avesades a aquesta mena d'itineraris, que hi han d'anar degudament abillades amb el material de seguretat necessari.

Dificultat tècnica: Val a dir que es tracta d’un itinerari que majoritàriament segueix antics camins i corriols fressats, ni que sigui pel pas del bestiar, per tant, llevat dels dos trams emboscats i l’accés a Casterner de les Olles, on cal parar compte en no errar la direcció, la resta no ens comportarà cap mal de cap, ja que tampoc hi ha passos tècnicament complicats. La senyalització és pràcticament inexistent, més enllà de les fites de pedra que anem trobant en diversos trams del recorregut.

Dificultat física: Força alta, els gairebé 1000 metres de desnivell positiu i els pràcticament 20 quilòmetres de recorregut, exigeixen un notable esforç físic.