Tosseta Rasa des del Toscar (cim comarcal de la Terra Alta i 100 cim)

30 Nov 2020

Sortida per pujar a la Tosseta Rasa, que és el cim comarcal de la Terra Alta. Ruta molt bonica que transcorre per antics camins i molts d'ells empedrats.
——————————————————————————

Parlant un dia de sostres comarcals, ens preguntàvem quin és el que correspon a la Terra Alta. Teníem clar que havia d’estar situat al sector del Parc Natural dels Ports, però al cap tan sols ens venien els noms de l’Espina o la Punta de l’Aigua, com a relleus més destacats d’aquest vessant, però no podien ser-ho, ja que ho hauríem sabut al documentar les seves ascensions. Per tant, havia de ser algun altre cim amagat per l’abrupte perfil del massís.
Cercant informació al respecte, veiem que es tracta de la Tosseta Rasa, una muntanya de 1.217 m, que es troba entre els municipis d'Alfara de Carles al Baix Ebre i d’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta. Hem pogut confirmar que esdevé un mirador excepcional sobre els relleus de la zona i que el seu accés és tant ràpid com senzill, doncs tan sols s’han de salvar uns 70 m. de desnivell des del GR 7, entre el refugi del Caro i Paüls i, per tant, a tocar mateix del traçat de la travessa dels Estels del Sud, que ni tan sols la contempla. El seu oblit és tal, que al mapa de l’editorial Piolet, cartografia de referència als Ports, no apareix dibuixat cap camí que hi porti, però és que tampoc surt al vissir3 de l’ICGC Sobre el terreny hem comprovat que no surt reflectit, senzillament per què no existeix, es puja i es baixa a la brava, per on millor et convingui, això sí, sense cap mena de dificultat.

La seva situació, a més a més, permet accedir-hi des de diversos indrets, havent triat en el nostre cas un itinerari circular que s’inicia a la zona del Toscar (també escrit com a Toscà), al municipi d’Alfara de Carles, en un entorn on hi trobarem barrancs, cingleres, coves, fonts i nombrosos torrents d’aigua que desaigüen a l’Ebre. Cal tenir molt en compte, abans de caminar per aquesta zona, que hi ha una notable activitat ramadera, concretament de bous braus, bàsicament a la solana inferior de les Rases del Maraco i també als plans de la Foia i Llinars, per on passarem. Per tant, no està de més trucar abans d’anar-hi a l’ajuntament d’Alfara de Carles (977.455.005), interessant-nos per la presència d’aquesta mena de bestiar a la zona de pastures i valorar la conveniència o no de compartir l’espai amb ells.

La vall del Toscar ofereix un ampli ventall de possibilitats, amb diversos itineraris que s’enfilen als caients nord-orientals dels Ports. L’aprofitament dels seus recursos naturals al llarg dels segles va donar lloc a la presència d’assentaments, com és el cas de l’enrunat castell de Castles o Carles, datat al segle XII, d'origen anterior a la Reconquesta. De fet, el nom del municipi prové d'un poblat que existia en època andalusí, ja que el mot Alfara és d'origen àrab i deriva d’Al-fakhar, que significa teuleria. Actualment hi trobem un petit nucli format per xalets de muntanya, que ja duen un munt d’anys a les seves espatlles, construïts de forma dispersa al voltant de l’ermita de Santa Magdalena, on hi ha un àrea recreativa. Pel que sembla, l’aigua que brolla de les fonts s’utilitzava tant en molins, com per a altra mena d’indústries, mentre que la fusta era una de les explotacions més destacades.

Per arribar-hi, venint de Tortosa, la millor via d’accés prové de Roquetes, travessant el poble en direcció als Reguers, per la carretera T-342. Deixem a l’esquerra el trencall que ens enfilaria cap el Caro i seguim en direcció a Alfara de Carles. Travessem el nucli dels Reguers i ja per la TV-3422, ens endinsem pel barranc de la Conca, parant compte a un trencall que tenim de cara i a l’esquerra, en un fort revolt (en cap cas hem d’arribar al poble), on prendrem una pista asfaltada (hi trobem un indicador que mena al Toscà). Al cap de poc més de 4 quilòmetres, arribem a la petita zona d’aparcament, al costat d’una casa i un transformador elèctric, que és on, antigament, es carregava la fusta que provenia de les explotacions de llenya dels boscos de la vall. De pujada haurem passat pel costat de l’ermita de Santa Llúcia i per la de Sant Julià, als peus de les runes del castell de Carles, a tocar d’una granja de bous braus.

Veurem uns plafons informatius dels itineraris proposats des d’aquí, seguint inicialment en el nostre cas el que porta a la cova dels Adells. Tornarem pel de la cova Pintada.
Així, seguim un corriol que s’enfila al costat del transformador, on veurem un pal indicador, seguint senyals de pintura vermelles, bastant desgastades, remuntant fort per un sender bastant fressat, però a estones força malmès per l’aigua que s’hi deu atorrentar. Deixem a l’esquerra un camí que prové de l’ermita de Santa Magdalena (que és una variant a tenir en compte si es vol fer una circular al 100%) i arribem al poc definit coll de Morera, fitat amb una estaca de fusta on el camí es bifurca. Anirem a la dreta i de tornada ho farem per l’esquerra.

A partir d’aquest indret les marques de pintura passen a ser de color salmó i són força més visibles. Arribem a una segona cruïlla, on sobre d’una roca veurem una de les plaques metàl·liques de la UEC (que s’anomenen tironets en homenatge al seu autor, Joan J. Tiron), que ens indica la direcció al refugi de les Clotes, però en el nostre cas, aquest camí l’agafarem més endavant, doncs ara marxarem a la dreta, passant pel costat de les runes del corral de Morera. En poca estona travessem la llera del barranc del Bosc Negre i seguim cara amunt, sempre per un sender molt clar i de bon fer, que al mapa de l’ICGC se l’anomena camí de les Feixes, que conserva alguns dels seus antics trams empedrats. Traiem el cap a una mena de roca que esdevé un esplèndid mirador sobre la vall i cada cop per terreny més obert arribem als peus de l'espectacular cova dels Adells, on hi ha un pal indicador.
Farem un petit tram d’anada i tornada per visitar dues cavitats.

La balma principal és de grans dimensions, amb un porxo d'entrada d’uns 7 metres d'alçada, on hi ha una paret de pedra, que dona pas a un espai d'uns 10 m. de llargada, que va inclinant-se segons s'avança fins a tancar-se amb el terra. Aquesta cavitat està enclavada en un anticlinal de les calcàries del Juràssic, per tant, se li atribueixen més de 170 milions d’anys d’antiguitat, tractant-se d’un refugi natural pels bous en pastura (com es pot comprovar per les seves deposicions al terra).
Seguim el camí pel que hem vingut a l’esquerra i just per sobre de la cova dels Adells, veurem una segona balma, de dimensions més reduïdes, anomenada cova del Curro, que presenta una boca d’entrada d'uns 5 m. d'alçada, tancada per una paret obrada de pedra seca, amb una galeria de 8 m. de llargada. En el seu interior es troba la font dels Adells i al fons hi ha una petita habitació feta amb pedra.
Des de l’exterior d’aquestes dues coves tenim una amplia panoràmica sobre el barranc de la Conca i la vall de l’Ebre, trobant-nos als peus de les Rases del Maraco i, de fet, el camí pel que hem vingut s’enfila en direcció a elles i a l’Espina, que és per on marxen les marques de pintura salmó que hem anat seguint fins aquí.

Reculem fins al pal indicador i seguim en direcció a la font del Bosc Negre, per la qual cosa seguim un camí que va perdent alçada pels caients de la solana de les Feixes, per un terreny molt obert i pedregós, fins que poc a poc s’endinsa al bosc i ens deixa al barranc on es troba aquesta font, en un entorn fantàstic i ombrívol, on l’aigua (d’excel·lent qualitat, segons hem pogut comprovar) brolla per sota un pany de roca cobert de vegetació, havent-la canalitzat amb un tub fins a un petit bassis que la recull. Ens ha sobtat la bellesa de l’indret.

Seguim el sender i en molt poca estona arribem a una nova cruïlla, entroncant en aquest cas amb el camí de les Clotes, que és el que hem deixat poc abans del corral de Morera. Marxem a la dreta i amunt en direcció al coll de Carabasses. El tram que ve a continuació és preciós, ja que guanyarem uns 350 m. de desnivell en poc menys de dos quilòmetres, fent-ho per un antic camí carreter, que avança emboscat, conservant molts trams del seu antic empedrat, salvant l’alçada gràcies a un seguit de curtes i molt ben traçades giragonses (hem comptat més de quaranta revolts). Arribem a un encreuament fitat amb una altra placa metàl·lica, que ens mostra la direcció al coll d’en Caubet i les Foies, que és cap on, de fet, teníem intenció d’anar, però com tenim interès amb seguir el camí carreter pel que estem pujant, decidim fer-ho fins al coll de Carabasses, ja que, sobre el mapa, tampoc suposa afegir-hi gaire més distància sobre la prevista. De totes maneres, l’empedrat, que tan ens ha atret, desapareix i anem pujant, això sí, per un sender molt evident, fins entroncar amb el traçat del GR 7 i els Estels del Sud, a l’esmentat coll, situat als peus d’una gran roca, amb una fita de terme al capdamunt de tot.

Marxem pel GR a l’esquerra en direcció al refugi del Caro, tot i que si es vol es pot anar en direcció contrària per visitar el relativament proper refugi de les Clotes (a uns 700 m.), però com que ja el coneixem d’altres vegades, no hi anem. Seguim el sender de gran recorregut en lleuger ascens fins al coll d’en Caubet, als peus mateix de la cara est de la Tosseta Rasa, tot i que, com ho trobem massa emboscat, seguim uns metres més enllà, fins que, per terreny més net de matolls, encarem la pujada pel llom pedregós de la muntanya, sense corriol ni traça definida, però amb una orientació més que evident, dibuixant una mena d’arc de circumferència en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Un cop dalt, veiem el per què del seu nom, doncs estem en uns rasos amples, amb una fita termenal, el rètol indicador d’un vedat i la placa corresponent a la seva condició de sostre comarcal.
Les vistes sobre el territori són amplíssimes, es veuen les Roques de Benet, l'Espina, les Rases del Maraco, el poble d’Arnes, la Coscollosa i la Moleta d’Alfara, amb el poble als seus peus, la vall de l'Ebre, la serra de Cardó i la Creu de Santos, amb el Caro dominant-ho tot plegat (https://peakvisor.com/peak/tosseta-rasa.html). Nosaltres no hi hem anat, però hi ha l’opció de dirigir-se pel cordal nord a la propera Punta de l'Avenc, que amb els seus 1.182 m. d’alçada és una altra de les elevacions destacades de la zona.

La tornada de la Tosseta Rasa fins al GR 7 no l’hem fet per on teníem previst. I és que un cop dalt, hem vist que no calia perdre alçada per tornar-la a recuperar després, ja que el mapa ens mostrava una altra alternativa, que és anar a buscar la pista que porta al mas de Soldevila i deixar-la en el seu punt més proper al traçat de l’esmentat sender. Una alternativa que visualment es presentava lògica i que sobre el terreny hem pogut corroborar.
Per tant, marxem del cim pel seu vesant SW i perdent molt poca alçada anem a parar a la pista que travessant les Foies porta a l’esmentat mas. Trobem dues fites i un camí que marxa a l’esquerra en direcció a una petita bassa, però nosaltres seguim pista amunt, fins que aquesta es va decantant a la dreta, on, mig amagat per la vegetació, veiem un corriol que se’n va a l’esquerra i, camp a través, ens deixa de nou al GR 7, en el seu punt més elevat de la ruta.
A la dreta veiem els corrals i l’extensió del pla de la Foia.

Anem planejant i més tard perdent alçada, seguint les marques blanques i vermelles (força esborrades per cert) i els cada cop més escadussers estels blaus de la travessa dels Ports, fins que entronquem amb una pista, a l’alçada el pla de Llinars. La seguim a l’esquerra fins arribar al trencall amb una altra que marxa a l’esquerra en lleugera pujada. Agafem aquesta segona, que ben aviat comença a perdre alçada de forma sostinguda, fins que es bifurca novament.
Agafem el trencall de la dreta, que al cap d’uns 250 metres es converteix en camí, arribant a una cruïlla amb un pal indicador amb dues pedres verticals, que tenen unes curioses inscripcions. Marxem a l’esquerra i avall en direcció al barranc del Toscar, davallant per un camí amb fort pendent, on cal extremar les precaucions si, com ha estat el cas, el terreny està humit, ja que és fàcil relliscar per les pedres llises. Coincidim amb el traçat de la línia elèctrica que prové del Toscar i del transformador on hem deixat el cotxe. Una nova cruïlla amb un indicador, ens fa tombar de nou a l’esquerra, fins arribar a la propera cova Pintada, una gran balma localitzada als peus d’un cingle, en la pròpia llera del barranc.
Segons hem pogut llegir, a uns 200 m. de la cova hi ha una pintura rupestre, concretament una figura formada per tres braços iguals que es dobleguen i es troben al centre, que s'ha conservat gràcies a la visera que hi ha en aquest fragment de paret. Aquest espai va ser descobert el maig de 1914 pels arqueòlegs Henri Breuil i Miles Crawford Burkitt, que varen fer una excursió per tal de localitzar la cova Pintada. A la cova, malgrat el seu nom, no van trobar cap resta de pintura, però els va cridar l'atenció el to groguenc del cingle i van acabar descobrint aquesta única figura. Actualment, l'espai està protegit com a Bé Cultural d'Interès Nacional i forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 1998.
Com nosaltres, malgrat ens agradi qualsevol cosa relacionada amb el patrimoni del país, no som experts en la matèria i tampoc teníem geo-localitzada la seva ubicació, doncs no l’hem buscada, però segur que hi ha qui pot complementar l’excursió amb aquesta troballa.

Deixem la cova i el seu ombrívol entorn, seguint el sender fressat que marxa per sobre el vessant esquerre orogràfic del barranc, passem pel costat de les restes d’un forn de calç i arribem al coll de Morera, on retrobem el camí de pujada, desfent els nostres passos fins al transformador elèctric i l’aparcament del Toscar, on donem per acabada aquesta ruta, que ens ha ofert un munt d’al·licients per a recomanar-la.

Ressenya de xrs1959