Tozal del Mallo

El recorregut es podria qualificar d'alpinisme fàcil, però perquè no surti aquesta paraula reflectida a la ruta, prefereixo considerar-la com a senderisme molt difícil. Hi ha trams exposats i el pas de les clavilles no és apte per a tothom. Les dades reals de desnivell són d'uns 1.100 metres aproximadament.


El Tozal del Mallo es un pic de 2254 metres d’alçada, que es troba a la vall d’Ordesa, al municipi de Torla (Osca), tractant-se de fet del contrafort sud del Mondarruego, destacant com un immens ullal a l’entrada al Parc Nacional per la Pradera. La seva cara sud, absolutament vertical, dibuixa un triangle perfecte que crida poderosament l’atenció es miri des d’on es miri. La seva ascensió més habitual es fa des de la pròpia Pradera, enfilant-nos al circ de Carriata o Salarons, des d’on un sender a flanqueig ens durà al capdamunt d’aquest relleu i, si es vol, fins a la seva mateixa punta.
L’itinerari descrit, que, com hem dit, és el més ressenyat, al ser la seva via normal, presenta un recorregut exigent, amb dos trams equipats amb “clavijas” i d’altres molt exposats, no estant exempt d’un cert grau de dificultat que pot tirar enrere a persones poc experimentades o amb vertigen, per a les que no és gens recomanable.
Als llibres i a les xarxes podem comprovar com hi ha qui la cataloga com una senzilla ruta d’alpinisme, fins als que li atorguen una qualificació de senderisme de risc, decantant-nos, en el nostre cas, per aquesta darrera apreciació, tot i que això és una opinió molt subjectiva, que depèn de les condicions i habilitats de cadascú.


El punt de partida el trobem a la zona d’aparcament de la Pradera d’Ordesa, a la que s’hi arriba des de Torla per la carretera A-135. Cal esmentar que per Setmana Santa i a l’estiu el trànsit rodat per a vehicles privats està prohibit, havent-se de fer mitjançant un servei d’autobusos que surten del propi nucli urbà (https://ordesabus.com/). En tot cas, millor matinar, doncs la capacitat de persones al Parc està regulada i sol ser habitual que a mig matí tanquin l’accés.

El camí cap al circ de Carriata o Salarons comença just on acaba l’asfalt de la carretera que ens ha dut fins a la Pradera d’Ordesa. A la dreta veurem un rètol que marca la direcció a seguir, indicant cap al “Circo de Carriata - Faja Racón - Tozal del Mallo”. No té pèrdua, ni tampoc dona descans, ja que guanya alçada de forma molt decidida, avançant per dintre d’un bosc molt frondós, traçant continues llaçades. Passarem al costat d’una mena de refugi i finalment deixarem enrere l’arbreda per situar-nos en un entorn obert, voltats de matolls, als peus de les parets dels cingles, on hi destaca a l’esquerra la silueta del Tozal del Mallo que, segons anem pujant, va canviant de fesomia, però sempre mostrant la seva imponent estampa.

Sobre la cota 1800, arribem a una bifurcació. Per la dreta marxa el camí cap a la Faja Racón (també anomenada Racún, segons la cartografia que es consulti), que farem servir més endavant, a la tornada, però ara seguirem a l’esquerra, travessant el torrent que alimenta el barranc de Carriata. En aquest punt el camí suavitza el seu grau d’inclinació i obre una àmplia corba, fins que arriba a una zona a partir de la que alternarem petites grimpades, amb trams de corriol. No estem davant de cap entrebanc, doncs amb l’ajuda de les mans anem superant els diferents graons de roca que ens anem trobant, tots ells de forma molt evident i senzilla.
Arribem així, sobre la cota 2000, als peus mateix de la muralla de roca, a un nou encreuament, on també hi trobarem un rètol. A la dreta marxa el corriol cap a la Fajeta, per on tornarem, mentre que en el nostre cas ho fem en direcció a les “clavijas”.

El camí canvia d’orientació i se’n va a la dreta, allunyant-se del Tozal, arribant a un esperó de la paret que el flanqueja cap a l’esquerra per situar-nos en una barrancada, alçats sobre la Fajeta, que ofereix una imatge força vertiginosa des d’aquest punt. De totes maneres, més endavant hem vist que quan hi passes no ho sembla tant, entre altres coses, per què a la part més exposada s’hi ha instal·lat un cable d’acer per ser utilitzat com a passamans.

Ens trobem amb el pas barrat i és que estem al punt on comencen les “clavijas”. Es tracta de dos trams equipats amb unes barres de ferro, que van ser instal·lades l’any 1921 per facilitar l’accés al circ de Salarons. El primer sector, més curt i més tombat que el segon, requereix d’algun pas atlètic, ja que els barrots estan bastant separats entre sí, deixant-nos en una mena de corriol penjat que acaba sobtadament, als peus d’una xemeneia vertical, d’uns vuit metres d’alçada, on hi ha el tram de clavilles més exposat. Per superar-ho cal anar assegurant on posem els peus i les mans, ja sigui a la pròpia roca o a les barres metàl·liques, que presenten un traçat lliure, és a dir, que no segueixen una línia regular de pujada, sinó que estan clavades a dreta o esquerra, a gust de l’equipador. Amb la cura i la precaució necessàries, doncs un mal pas seria fatal, arribarem al capdamunt de la canal, on hi ha un petit replà herbat. Cal esmentar, que a la part superior dels dos trams de clavilles hi ha instal·lacions per a passar-hi una corda, ja sigui per assegurar la pujada, com per baixar en ràpel.
Després d’uns curts, però drets, trams de grimpada i pujada continuada, arribem a la Rinconada de Carriata, als peus mateix del circ, tractant-se d’una balconada que ofereix unes impressionants vistes a vol d’ocell sobre la Sierra de las Cutas i la vall del riu Arazas.

Si fins aquí a cada cruïlla hem trobat un rètol indicador del Parc Nacional, sobta que en un encreuament tan notable no hi hagi cap (de tornada hem vist un a les roques, pensat per qui va de baixada). De totes maneres, veiem una fita de pedres que marca un sender a l’esquerra, que és per on anirem fins al Tozal del Mallo, que, des d’aquest punt presenta un aspecte completament diferent al que ofereix des de la seva base.
Es tracta d’un tram d’anada i tornada, que no supera els 100 metres de desnivell, en un recorregut d’un quilòmetre i mig en un sol sentit, que avança entre prats i pedres, amb algun tram una mica aeri, doncs es situa al caire mateix del cingle. En una mena de portella, el sender fa un tomb a l’esquerra i per un esquenall molt ample ens deixa al capdamunt del Tozal del Mallo, marcat amb una fita de pedres. Com no podia ser d’una altra manera, és un mirador de primera categoria, tant sobre l'accés a la vall d'Ordesa, amb la Sierra de las Cutas i la Punta Acuta, a l’altra banda del riu Arazas, com els pics Mondarruego i Salarons (o Gallinero), amb els plecs que formen el circ, així com l’imponent Peña de Otal (o Arañonera) i el Tendeñera. Al nord i una mica amagats a la dreta, darrera la collada de Salarons, treuen el nas el Taillón i el Pico Blanco i si ens hi fixem bé veurem també el Dedo i la Punta Bazillac. Val la pena donar-li una ullada a aquest link per poder identificar el què podem veure des d’aquest cim: https://peakvisor.com/peak/tozal-del-mallo.html?yaw=2.30&pitch=5.75&hfov=120.66.
Per si no en tenim prou, podem seguir uns metres per l’ample cordal carener i després de perdre una mica d’alçada i davallar, sense dificultat, per un graó rocallós, arribar-nos a la punta sud del Tozal del Mallo, que és una balconada sobre el buit.

El que toca ara és desfer fins a la Rinconada de Carriata l’itinerari que ens ha dut al cim i anar a cercar el camí de la Fajeta i d’aquesta manera obrir una variant sobre la ruta de pujada. Trobem en el petit grup de roques que hi ha a l’encreuament dos rètols indicadors, un assenyala el camí a les “clavijas” i l’altre a la Fajeta, que és el que seguirem. Primerament, de forma molt evident i trillada, veiem que transcorre per sobre l’herba, però de sobte fa un gir a la dreta i desapareix. A partir d’aquí hem de baixar la muralla rocallosa que se’ns obre als nostres peus. Combinarem traces de corriol amb un seguit de desgrimpades, majoritàriament per petites graonades, que es donen una relativa seguretat, tot i que el grau d’exposició és elevat. Hi ha un munt de fites que ens ajuden a trobar els millors passos en el descens. El que d’anada han sigut clavilles ara són roques, ja que és evident que estem anant per la continuació natural del mateix cingle i de fet, si parem compte a la nostra dreta, podrem veure no gaire lluny, en cas de que hi siguin, les persones que estan anant per les “clavijas”.

Ens apropem a un encaixonat torrent que baixa sec i que es tributari del barranc de Carriata, que no passem, al que segueix un sender horitzontal en flanqueig molt penjat, que més endavant dona pas a una curta i estreta xemeneia, que baixem ajudant-nos de les mans i una altra part del cos, fins arribar a un punt on el corriol salva una paret de roca i entrem de ple a la Fajeta, tractant-se d’una curta travessa aèria i estreta (però no gaire més del que ja hem fet), on hi ha instal·lat un cable passamans, que en cas de necessitat por servir d’ancoratge si portem dissipador.
De cara tenim el plec de la muralla per on baixa l’aigua que alimenta el barranc de Carriata i, si ens hi fixem bé, veurem el primer tram de les clavilles (es pot distingir un rètol). Per sota d’aquestes també és molt visible un sender de l’estil que estem fent fins ara, és a dir, estret i exposat. Doncs a ell hi anem. Just quan arribem al salt d’aigua, ens cal fer un gir a l’esquerra i desgrimpar amb molta cura un esperó de roques fins atènyer el camí que, de nou arran mateix de la cinglera, ens durà fins a la cruïlla que divideix la ruta de les clavilles amb la de la Fajeta, on hi ha un rètol que de pujada ja hem vist.
Desfarem a partir d’aquí part del camí que hem fet a l’anada, primer salvant les curtes desgrimpades i més endavant traçant la llarga doble diagonal que ens durà a l’encreuament amb el sender la Faja Racón, poc després d`haver travessat el barranc de Carriata.

S’inicia ara la segona part de l’itinerari, que, en tot cas, és opcional, ja que podríem baixar directament a la Pradera per on hem vingut, però si tenim ganes i el temps aguanta, podem afegir-hi una travessa per una altra de les conegudes “fajas” d’Ordesa, estretes zones planes que hi ha entre els farallons verticals, formant passadissos aeris que solen mantenir una altitud força constant al llarg del seu recorregut.
En aquest cas, la de Racón (o Racún) avança a mitja altura, sobre la cota 1800, just per sobre del bosc i per sota de les imponents muralles del Pico i la Punta Gallinero, tractant-se d’una via d’unió entre els circs de Carriata i Cotatuero. En aquest cas, es pot considerar que el seu grau d’exposició és mínim i, per tant, està oberta a força més gent que en altres casos a la vall.
Malgrat pugui semblar que el seu traçat no presenta un desnivell apreciable, el cert és que al llarg del seu recorregut, que és d’un quilòmetre i mig, va traçant curtes pujades i baixades.

De bon inici el camí dibuixa una ziga-zaga ascendent abans de desembocar a la faixa pròpiament dita, avançant a través d’un sender ben definit que, com hem dit, es situa sobre els arbres i als peus de les impressionants muralles que defineixen la vall, seguint el perfil de la paret. Un dels punts més espectaculars del trajecte té lloc quan el camí ens introdueix al barranc que es despenja de la Punta Gallinero, trobant-nos en un circ envoltats de parets verticals de més de set-cents metres d'altura.
Anem traçant corbes en lleus, però continuades, pujades i baixades, fins que de cara veiem el circ de Cotatuero, d’origen glacial, per on davalla la seva cascada homònima, la més alta d’Ordesa, que és una altra de les fantàstiques imatges que ens ofereix aquesta ruta, tot plegat acompanyat de les imponents parets que conformen el massís de la Fraucata, coronat pel Monte Arruebo i la Punta Tobacor.
El trajecte per la faixa acaba després de passar un tram rocallós i endinsar-nos en un bosquet d’avets, on trobarem un encreuament amb uns indicadors. Si seguíssim amunt aniríem a parar al circ de Cotatuero, passant per les seves vertiginoses “clavijas”, mentre que en el nostre cas marxem cara avall per la dreta, en direcció a la Pradera.

Just en arribar a una segona cruïlla, on hi ha un nou indicador, val la pena desviar-nos uns metres del nostre itinerari, seguint a l’esquerra el sender que porta a la Faja Canarellos, per contemplar, des d’un sòlid pont metàl·lic, el brogit de l’aigua que davalla de la cascada.
Tornem a la via principal, a l’alçada d’un sector on veiem força roques soltes enmig del bosc, on hi ha un altre refugi en forma de cabana oberta, com la que hem trobat de pujada pel barranc de Carriata, i perdem alçada de forma còmoda, al tractar-se d’un sender molt ben traçat i en bon estat, que davalla en paral·lel al torrent i per dintre d’un espès bosc d’avets, pins negres i fajos, que acaba entroncant amb el GR 11, que és per on va el súper concorregut camí de la Pradera a Soaso, des d’on, en un no res, arribem a la zona d’aparcament de la Pradera d’Ordesa, punt en el que donem per enllestit el recorregut amb la mirada posada de nou amb l’altiu Tozal del Mallo, objectiu principal del dia.


Ressenya de xrs1959