Tragó de Noguera; pas del Llop, Montdeví, Santa Maria de Vallverd. Os de Balaguer, La Noguera

Ruta a Tragó de Noguera i Sta. Mª de Vallverd pel Pas del Llop i la solana de Montdeví.

Una altra ruta que s’endinsa als confins del país als Aspres del Montsec.
Per anar fins el punt inicial cal dirigir-se per carretera a la petita vila d’Alberola a uns 9 quilòmetres al NW des d’Os de Balaguer. A Alberola cal seguir per pista de terra uns 2’5 quilòmetres més. Sortint d’Alberola per l’oest, a dos-cents metres seguir per la pista de l’esquerra, i a uns set-cents cinquanta metres agafar la pista de la dreta. Un quilòmetre i mig enllà trobarem un ample espai on deixar el vehicle. La pista és transitable per a la majoria de vehicles, millor si són alts.

La ruta comença pel camí amb una fita que hi ha just abans de l’aparcament.

Discorre sempre per terreny de solana, tanmateix fins el punt més alt el camí segueix per zona boscosa. Trobarem cabanes enrunades i/o corrals, amb el sostre esfondrat, al llarg de tota la ruta. L’itinerari discorre totalment per zona deshabitada, la sensació serà tothora de solitud i abandonament. El camí per la solana de Montdeví (fins abans d’arribar a Tragó)és corriol. Anirem trobant fites. En algun moment potser les perdrem, però serà fàcil recuperar l’itinerari. El GPS i el track esdevé imprescindible si volem evitar marrades innecessàries.

Descripció de l’itinerari

Comencem rere mateix de l’aparcament. El caminet es dirigeix cap el nord. Aviat trobarem una desviació a la dreta que es dirigeix cap a El Campell, les cases de Canelles i Blancafort. Naltros seguim avançant cap a ponent per les costes de Montdeví.

Anirem a guanyar una collada ampla per la dreta d’un rengle rocós. Després admirarem el tall bestial d’una cresteria (sinclinal?) pel fons del qual s’escola el barranc del Campell. A la dreta tenim espadats de Montdeví.

Anem superant collades de les esquenes que baixen de la serra fins arribar al punt elevat de la serra de la Guitarra per on comencem a baixar cap el despoblat de Tragó.

Assolim les restes de l’antic castell i de la Mare de Déu del Castell. Es pot dir que és l’únic edifici de Tragó que resta dempeus i encara amb el sostre. Per això sol val la pena donar un cop d’ull al seu interior i exterior, car no es mantindrà així molt temps. Seguim baixant i aviat comencem a trepitjar runes. Ens dirigim cap a la part més baixa on hi ha el que queda de l’església. Tot és desolat. Em fa pensar que Tragó a més d’abandonat va ser destruït, car només han passat seixanta anys i l’estat dels edificis és de runa total, talment hagués estat bombardejat.

Localitzem uns senyals de pintura vermella que fa la impressió que són els que hem de seguir. Efectivament. Tanmateix nosaltres hem trobat el nivell de l’aigua bastant alt (però el màxim podria estar 1 o 1’5 metres més amunt) i per descomptat podria estar també molt més avall. De fet he vist tracks que passen per sota l’aigua.

Localitzem una raconada frondosa de vegetació on podria estar ubicada la font de Tragó. Anem seguint intuïtivament el més a prop de la riba però no sempre és possible.

Arribem al punt on la pista que ve d’Alberola acaba, i la seguim. En el cementiri deixem la pista per agafar el rastre ample que marxa seguint un pla inferior al de la pista i que se’n va allunyant cap a la dreta.

Cruïlla a partir de la qual anem i tornem del monestir de Vallverd. Passem pel costat d’un petit edifici tancat, en bon estat, Tot seguit travessem el barranc de l’Horta, on hi deu haver la font de Toni. D’aigua en baixa, que aprofitem per a mullar-nos. Tot seguit pel costat de la pleta de la Forestal, amb vaques a dins. A partir d’aquí ja enfilem recte el nas cap a Santa Maria del Pla o de Vallverd.

Monestir de Santa Maria de Vallverd, de llarga història i vicissituds. El paratge imposa un sentiment semblant al que imposaria restar davant el cadàver d’una persona sàvia, del qual solament en queda la mortalla. Tanmateix la mortalla del monestir resta dempeus per a la seva contemplació i el pensament de qui l’observa. Els vestigis petris del passat commouen pel que van ser fa segles i perquè encara mantenen les arrels –en aquest cas els tres absis fins el transsepte. Es pot dir que queda més del monestir fundat fa més de vuit segles que del poble de cinc-cents habitants abandonat fa poc més de mig segle.

Emprenem el retorn. Primer fins passat el barranc de l’Horta, a la cruïlla, que prenem cap a la dreta. Voregem per l’esquerre d’una frondosa pineda de pinassa plantada. Poc després assolim la pista i només falta seguir-la fins el vehicle. Fi de la ruta.

Aquesta ruta ens l’hem empescat a partir de la que vam seguir fa unes setmanes i que va ser molt interessant. (de la central de Canelles a Tragó pel pas de la Savina) No vam arribar fins el poble abandonat i ens vam dir que faríem un trajecte a partir d’Alberola, llogaret que ja coneixíem de quan vam anar a pujar els Picons de Montessor, els quals podeu albirar gairebé en tot moment de la ruta. Són els picons que s’aixequen cap el sud-est.

Llegenda a l’entorn de Vallverd.
Diu una llegenda que en Nuberu (senyor de les tempestes) va condemnar a les Xanes –les fades de l’aigua- a teixir vestits amb fil d’or, dia i nit, a la vora de la Noguera Ribagorçana. A mes a més les va condemnar a no ser vistes mai pels humans excepte durant les nits de Sant Joan.
Amb el temps, en Nuberu, agraït pels favors rebuts i el bon comportament de les Xanes, va determinar que les alliberaria del càstig quan algú encertés de travessar el riu sense estripar cap vestit, sense trencar el fil d’or que unia tots els vestits, i sobretot sense mullar-se!
Passaren molts anys i quan algú ensopegava amb les fades i aquestes demanaven ajuda per alliberar-se del càstig, la gent les tractava de boges i ningú en feia cas. Sortosament a començaments del segle XI, un grup d’eremites, format per homes i dones, s’establí a la riba esquerra del riu. Temps després s’hi bastí el monestir de Santa Maria (de Vallverd) on va prosperar una comunitat de monges Bernardes.
Precisament a aquestes monges s’atribueix el trencament del malefici de les Xanes. La solució que van adoptar les monges va ser molt ràpida: construir un pont. L’aixecaren durant anys a les nits solsticials d’estiu...El pont rebé el nom de “Pont de les monges”. Potser aquest pont medieval és el que va ser destruït per una riuada durant una de les guerres carlines. Estaria situat mig quilòmetre aigües avall del pont penjant de Tragó a tocar del poble. Les restes d’ambdós estarien ara sota les aigües de l’embassament.

Les Xanes (dones d’aigua) i el Nuberu són essers mitològics que són molt presents en l’imaginari asturià.

Tinc penjades un parell de rutes que recorren els paratges tan interessants de la zona, si bé una parteix de Millà i l'altre de Corçà:
Des de Millà, https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cova-del-biot-del-peraire-puig-de-milla-conclues-de-milla-pla-de-les-bruixes-sant-llobi-ager-la-nog-98013744
Des de Corçà, https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/corca-torre-de-les-conclues-mas-de-lhereuet-ager-la-noguera-98818304
I una darrera que parteix d'Alberola i va als Picons, https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/alberola-los-picons-sta-maria-de-montessor-cabana-de-llobeta-96130314