Ruta de les tres Ermites d'Olesa de Montserrat

Llac dels Closos Parc municipal

Jardí que originàriament formava part de l'Hotel Gori (actual Ajuntament) i que ara és un parc públic, situat en ple centre de la vila. Destaca per la gran diversitat d'arbres i espècies vegetals en general. A l'entrada pel nord hi trobem una avinguda de plàtans, situats davant dels antics xalets de l'Hotel. En aquest sector hi ha una pèrgola recoberta de glicines i, al centre, junt al monument a l'agermanament amb Weingarten, una olivera. A ponent de l'edifici de l'Ajuntament, el monument als germans Casals està envoltat per un esquadró de 25 plàtans. Més al fons hi trobem un magnífic pitòspor: un exemplar excepcional amb set troncs molt alts, tenint en compte que es tracta d'una planta arbustiva. El sector de llevant té com a element destacat un pi pinyer de dimensions gegantines, que fa 248 centímetres de volta de canó (perímetre mesurat a l'altura del pit). Al seu entorn hi ha una zona plantada amb oliveres i altres espècies. El sector de ponent s'estructura al voltant d'una placeta central amb un escenari. Hi trobem una gran diversitat d'espècies, les quals es troben descrites minuciosament en el llibre d'Àngel M. Hernández (1997: 120-136). Més cap a ponent, el parc ha estat ampliat recentment de manera que ara abasta una àmplia esplanada situada a un nivell més baix, distribuïda al voltant d'un gran estany amb un surtidor, tot envoltat per desmais i altres espècies. Cap a la segona meitat del segle XIX va entrar en funcionament el balneari de la Puda (situat ja en terme d'Esparreguera però molt proper a Olesa). Això va estimular el sorgiment de diverses companyies de transport de viatgers, entre d'altres la de Joaquim Casals, el qual gestionava un servei de diligències que enllaçava l'Estació del Nord, Olesa i el balneari. Joaquim Casals era veí de Barcelona i en aquest espai hi tenia una masia amb horts. Motivat per l'afluència de persones que anaven a la Puda, Joaquim Casals va tenir la idea d'edificar un hotel destinat a les persones que no podien allotjar-se al balneari. Aquest s'inaugurava el 31 de maig de 1899. L'autor del projecte és desconegut, però amb tota probabilitat era un mestre d'obres. Sembla que aquest mateix any es van construir els xalets, igual que la tanca que envoltava el recinte. L'època més freqüentada era la temporada de banys, i els clients que s'hi allotjaven eren de bona posició social. A l'interior del recinte hi havia un lloc destinat a les cotxeres i un altre destinat a l'administració de bitllets, situat al carrer Anselm Clavé. Durant l'estiu els visitants de l'hotel podien gaudir de les festes que se celebraven als seus jardins. El primer cinema que funcionà a Olesa va ser l'any 1905 i s'establí a les dependències de l'hotel. L'any 1925 l'hotel s'havia reformat i ampliat, però uns anys més tard, el 1931, va deixar de funcionar. Els fills de Joaquim Casals, Jaume i Josepa Casals i Diomedes, el van arrendar a Indústria Olesana, S.A (el Molí) i, més tard, van fer una transacció amb l'Ajuntament d'Olesa mitjançant la qual l'any 1933 la casa consistorial es traslladà a l'antic hotel. Anys enrere a la zona del parc hi havia la pista de bàsquet i una font amb una cascada de pedra tosca. També hi havia uns jardins laberíntics on se situava una glorieta des d'on les orquetres feien balls, amb una pista i un bar peculiars. L'any 1997 l'edifici de l'ajuntament va ser restaurat i les dependències interiors remodelades substancialment. Un any després, el 1998, s'inaugurava una ampliació substancial del parc cap a la zona de l'estany.

Ajuntament

Font de la Rutlla

Camí de Sant Jaume

Font de Santa & Cole

Camí de Sant Jaume

Camí vell Tarrassa a Viladecavals

Río

Ermita de Sant Jaume de Castelló

Capella en estat de ruïna però que conserva la seva estructura excepte la coberta. És una construcció dels segles XVII-XVIII que, tal vegada, podria haver estat reconstruïda d'una anterior església que s'hauria emportat un esllavissament. És d'una sola nau, acabada en absis poligonal, a la qual se li va adossar, l'any 1764, la sagristia i possiblement algun contrafort. La façana principal té una porta amb llinda feta de carreus rectangulars ben tallats, també presents als angles dels murs. Té un campanar d'espadanya i un rosetó d'obra calada. A la resta dels murs hi ha bàsicament pedra combinada amb maó i amb còdols de riu. A la part inferior externa del mur de l'absis, aquest sobressurt una mica i podria ser més antic. A l'interior de la capella té una motllura, encara present en algun sector, que recorria tota la paret de la nau. L'interior conserva algun tros de paret arrebossat i, al costat de l'absis, hi ha una petita finestra, així com un arc de maó, a punt de caure. L'emplaçament domina la riera de Sant Jaume, sota seu, on ara s'hi pot veure el sostre de la capella caigut. El nom d'aquest lloc (Sant Jaume de Castelló) podria fer referència a la presència d'algun element fortificat o amb caràcter defensiu. Cal dir que la finca també s'havia anomenat mas de Questeo o del Castallo, mas Casaldefels i Castell defels, i tant la masia com l'església estan dalt d'un turó, just damunt d'un alt precipici sobre lla riera de Sant Jaume. Al voltant de l'església sembla que s'hi han localitzat restes de la necròpolis. Segons l'estudiós Josep M. Sibina (SIBINA: 2002) la masia està documentada al segle XII. Posteriorment la casa ha sofert nombroses ampliacions. La família dels propietaris inicials, els Sanahuja, en van estar al front fins al final del segle XIX, quan va passar a mans de Caterina Batallé i Jané. L'any 1855 la masia va ser escenari d'un episodi luctuós, quan uns individus vestits de mossos d'esquadra van cometre un violent robatori. Els autors van ser detinguts i condemnats a mort, però els fets van ser aprofitats per condemnar un dirigent obrer, acusat de ser l'instigador del crim. Les riuades de l'any 1962 van provocar moviments de terres importants i es van endur una construcció que hi havia al camí d'accés, entre el graner i l'entrada. A la dècada de 1990 el conjunt ha estat objecte d'una curosa restauració. Pel que fa a l'ermita ha estat tradicionalment una de les fites dels pelegrins que es dirigeixen a Montserrat. Al segle XV ja està documentat que se celebrava una missa per la diada de sant Jaume. Més recentment, l'aplec que s'hi feia per aquesta diada consistia en una missa amb cant dels goigs en honor del sant, un àpat tradicional a la masia, sessió de música amb acordió, ballada de sardanes i comptava amb l'assistència de la Guàrdia Civil de Cavalleria de Terrassa. L'any 2002 es va constituir una Associació d'Amics de Sant Jaume, que va estar activa durant uns anys amb l'objectiu d'impulsar la recuperació de la capella. Observacions: Llinda de fusta de la sagristia: 1764 El Pla Especial de Protecció de masies d'Olesa inclou solament la masia i en queda fora la capella. Tampoc està inclosa en el Catàleg i Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic.

Mas Sant Jaume

Masia situada al costat de la capella del mateix nom, que ha conservat molt bé la tipologia constructiva tradicional. Està formada per un cos residencial, molt llarg, amb altres cossos més moderns adossats als costats de migdia i de ponent, així com els antics corrals i altres coberts independents que formen un patí d'accés tancat. El cos residencial és de planta rectangular irregular, amb planta baixa i un pis (excepte en una part que ha estat sobrealçada modernament), i està format per dues naus. A l'interior hi ha un habitatge per al masover i un altre per als propietaris. La façana està orientada al sud-oest i presenta una forma atípica, ja que la nau dreta sobressurt amb un cos més avançat. Té com a element principal el portal adovellat. Adossat al costat de ponent hi ha un cos probablement construït al segle XIX que allarga la façana i presenta una galeria a la planta pis amb dos arcs escarsers fets amb maó. Els Murs de la masia són arrebossats i pintats de blanc, i no deixen entreveure gaires obertures. En general són petites, algunes en forma d'arc i altres fetes amb llinda i brancals de pedra o maó vistos. El mur paral·lel a l'escala té un dibuix calat igual que el que hi ha a la façana principal de l'ermita. A la part posterior d'un dels edificis es conserva un fragment de mur antic sense arrebossar, que està al costat de la capella de Sant Jaume. Aquest mur té una espitllera feta amb tres pedres, les dues verticals més grans i ben escairades, i podria tenir la mateixa cronologia que la capella, datada vers el segle XV. A la façana de llevant es conserva un arc apuntat que, pel que sembla, antigament era l'entrada als estables. L'interior conserva molt bé la tipologia constructiva tradicional, ja que ha estat arranjada mantenint al màxim els elements antics. Les portes són petites i moltes acabades en forma d'arc. Algunes portes conserven el sistema antic de tancament automàtic mitjançant una corda lligada a un pes. La planta baixa conserva diverses tines, que es troben en diferents ubicacions, una d'elles a la cambra d'entrada. També es conserva un dipòsit cilíndric, que podia haver estat destinat a l'oli, així com el forn de pa i altres elements tradicionals. La masia consta de diferents coberts annexats al cos principal, així com una interessant pallissa amb una gran obertura en arcada que es troba més separada, davant d'una era enrajolada. El nom d'aquest lloc (Sant Jaume de Castelló) podria fer referència a la presència d'algun element fortificat o amb caràcter defensiu. Cal dir que la finca també s'havia anomenat mas de Questeo o del Castallo, mas Casaldefels i Castell defels, i tant la masia com l'església estan dalt d'un turó, just damunt d'un alt precipici sobre la riera de Sant Jaume. Al voltant de l'església sembla que s'hi han localitzat restes de la necròpolis. Segons l'estudiós Josep M. Sibina (SIBINA: 2002) la masia està documentada al segle XII. Posteriorment la casa ha sofert nombroses ampliacions. La família dels propietaris inicials, els Sanahuja, en van estar al front fins al final del segle XIX, quan va passar a mans de Caterina Batallé i Jané. L'any 1855 la masia va ser escenari d'un episodi luctuós, estudiat per Josep M. Sibina, quan uns individus vestits de mossos d'esquadra van cometre un violent robatori. Els autors van ser detinguts i condemnats a mort, però els fets van ser aprofitats per condemnar un dirigent obrer, acusat de ser l'instigador del crim. Durant els anys de la postguerra l'actual família propietària encara va fer funcionar la finca a ple rendiment durant molts anys. Les riuades de l'any 1962 van provocar moviments de terres importants i es van endur una construcció que hi havia al camí d'accés, entre el graner i l'entrada. A la dècada de 1990 el conjunt ha estat objecte d'una curosa restauració. Pel que fa a l'ermita ha estat tradicionalment una de les fites dels pelegrins que es dirigeixen a Montserrat. Antigament per la diada de Sant Jaume a l'ermita s'hi feia un aplec que consistia en una missa amb cant dels goigs en honor del sant, un àpat tradicional a la masia, sessió de música amb acordió, ballada de sardanes i comptava amb l'assistència de la Guàrdia Civil de Cavalleria de Terrassa. L'any 2002 es va constituir una Associació d'Amics de Sant Jaume, que va estar activa durant uns anys amb l'objectiu d'impulsar la recuperació de la capella. Observacions: Es conserven una premsa, una màquina d'aixafar raïm i altres màquines agrícoles diverses.

Foto

Foto

La Reixa del diable

La reixa del diable, cranc, cresta de gallina, geneta, gita o gitat de bruixa, múrgara pudent, ou de bruixa, esquitxamerdes o tripes del dimoni[1] (Clathrus ruber, del llatí clathrus (reixa, alhora provinent del grec klêithron, reixa o enreixat) i de ruber, vermell) és un bolet de l'ordre de les fal·lals.

Font de Sant Pere

Forn de teules en ruïna situat uns 200 metres al sud de Sant Pere Sacama, just al costat del camí que hi condueix. Es tracta d'una construcció típica d'aquest tipus d'obra: de planta quadrada i emplaçada en un terreny en desnivell. Se'n conserva la part inferior, corresponent a la fogaina, i la paret exterior, on hi ha les dues boques del forn. La fogaina conserva dues fileres d'arcs de maó que sostenien la cambra superior (cambra de cocció), de la qual només n'ha quedat el forat excavat al terra. L'any 2000 membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van portar a terme l'excavació d'aquest forn, que no va aportar cap material que permetés fer-ne una datació. Observacions: Dins el territori del PEIN de Montserrat

Bifurcació

Pou

Castell i Ermita de Sant Pere Sacama

El santuari de Sant Pere Sacama consta d'una ermita d'origen romànic situada al costat de l'antic castell del mateix nom. Tradicionalment s'hi feia un aplec amb motiu de la festa de Sant Pere. Fou la família Puigjaner, propietària del santuari, qui va idear l'aplec a la dècada de 1920. Consistia en una missa i un àpat. En principi estava reservada a persones vinculades a la família, però amb el temps va anar adquirint un caire més popular i multitudinari. Era tradició sacrificar un cap de bestiar, normalment un xai, que es cuinava i es repartia entre els convidats. Després de la supressió d'aquesta festa l'aplec es fa en diumenge i es fa de forma més senzilla. Restes de l'antic castell de Sacama, situades al costat de l'església de Sant Pere Sacama. Se'n conserven alguns murs situats a la part més alta del rocam que hi ha uns 20 metres a ponent de l'església. Era bastit sobre dues parets de roca paral·leles i espadades que el convertien en un baluard natural. La construcció conformava una estructura de planta rectangular allargada. La paret de ponent que tanca el recinte és feta amb opus spicatum. A l'interior no s'hi aprecien subdivisions. Aquest espai devia ser la sala del castell. Es tracta d'una obra preromànica força homogènia, i es devia estendre a tota la superfície del castell. A la part més exterior de ponent hi ha restes d'un mur fet amb carreus ben tallats (possiblement ja dels segles XII-XIII) que podria ser el tancament d'aquesta estança. Entre les roques del castell i la capella hi devia haver hagut alguna construcció perquè hi ha encaixos per a bigues a les roques de més a llevant. Observacions: Dins el territori del PEIN de Montserrat. Pel que fa a l'església, ja apareix esmentada l'any 966. d'aquesta capella preromànica pràcticament no n'ha quedat res, excepte potser una part de la paret nord. La construcció actual s'emmarca en la tipologia del primer romànic, de principis del segle XI. En aquest moment Sant Pere Sacama ja és documentada com a parròquia. Al final del segle XV s'hi va construir un retaule que encara es conserva el 1936. Al segle XVI la capella restava abandonada i quasi en ruïnes. A mitjan segle XVI els Valldeperes entraren a la propietat de Sant Pere Sacama substituint els Coscoll. Aquesta família en els anys successius a 1591 va reformar el mas i bastir de nou la capella utilitzant les runes del castell. Però no va ser fins a la darreria del segle XVII o principi del XVIII que la nova capella no va quedar enllestida i fou novament habilitada al culte i ornamentada amb un altar barroc. L'any 1936 aquesta ornamentació interior va ser destruïda. A partir del 1979 el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà hi va portar a terme excavacions arqueològiques, les quals van documentar l'existència d'un assentament ibèric, les restes d'un habitatge alt-medieval (segles IX i X) i el fossar de l'església. Uns anys més tard membres del mateix centre, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, s'encarregaren de la restauració de l'església: s'hi va refer el campanar, el sostre i la coberta, i es va consolidar l'estructura. El castell apareix esmentat ja els anys 938 i 940, en documents conservats antigament a Montserrat. Originàriament s'anomenava castell de Camba, i era un dels castells de frontera (juntament amb el de les Espases, Voltera o Esparreguera...) que formava part de la línia de defensa del Llobregat a la zona de Montserrat. Fou venut el 963 pel Comte Miró al seu fidel Eigofred (el qual apareix anomenat d'altres maneres). Aquest personatge donà el Castell de Cambra, amb la seva església de Sant Pere, al Monestir de Ripoll. Però sembla que el domini fou ocupat pel Comte Borrell i això provocà diversos plets, un dels quals, celebrats a Vic el 1002 es resolgué a favor de Ripoll. Entorn del 1021 es celebrà un nou judici a Sant Cugat, presidit per la comtessa Ermessenda i amb la participació de l'abat Oliba, que també fallà a favor del monestir ripollenc. Com a conseqüència d'aquests litigis la possessió per part de Ripoll en va sortir debilitada, i ara ja només es parla de l'alou del terme del castell de Sacama, mentre que els castell devia restar en poder dels comtes, que hi devien tenir feudataris o castlans. Com a mínim a partir del 1058 els castlans eren els Castellví, senyors de Castellví de Ronsanes. El 1076 aquesta família va rebre també la senyoria i la parròquia de Santa Maria d'Olesa. A partir d'aleshores el domini i la jurisdicció de Sant Pere Sacama i d'Olesa resten lligades. Més tard, el 1261, el castell i l'església foren adquirits pel Monestir de Montserrat. I finalment, l'any 1359 Pere III el Cerimoniós va vendre al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, tota la jurisdicció de la vila d'Olesa, juntament amb el castell de Sacama. El monestir de Montserrat fou senyor de l'indret fins al segle XIX. Les restes conservades del castell poden considerar-se de la segona meitat del segle IX o del X. Cap a mitjan segle XII, quan pertanyia a la baronia de Castellví, s'hi van fer algunes reformes, segurament de poca envergadura. Al segle XIII el castell ja devia estar en declivi en benefici de la vila d'Olesa, murallada i fortificada, i no s'hi efecturaren les reconstruccions que s'evidencien en altres castells del Baix Llobregat. Al segle XIV ja no devia utilitzar-se com a fortalesa ja que, al peu del castell, hi ha documentat el mas de Sant Pere. Fins no fa gaire al peu de l'església hi havia el mas de Sant Pere, que està documentat des de l'any 1357. Per unes notes històriques de Joan Solà, sabem que del segle XIV al XVIII hi va haver dues famílies propietàries d'aquest mas, anomenades Coscoll i Valldeperes, i durant el segle XVIII passà als Puigjaner i Olivella.Aquesta casa conservava en una de les finestres una inscripció amb data de 1500 i de 1644 amb la següent inscripció: "Franceç de Valldepera me fecit" i una altra damunt del portal: "1637". Jaciment ibèric i altmedieval situat al turó on hi ha l'església d'origen romànic de Sant Pere Sacama juntament amb restes de l'antic castell de Sacama. Les restes del castell són fetes en bona part amb obra d'opus spicatum i correspondrien als segles IX o X. Les excavacions realitzades en aquest indret han permès documentar un assentament ibèric que alguns autors (SÁNCHEZ 1992) consideren que es podria tractar d'un punt de guaita o talaia, més que no pas d'un oppidum. Aquest estaria vinculat amb altres talaies que controlaven la ruta del Llobregat, ja que la seva situació estratègica li permetia controlar la vall de la riera de Sant Jaume i també el pas, més al sud, que anava cap al coll de Bram, per on possiblement transcorria el camí d'època antiga per la vall del Llobregat. De l'assentament ibèric n'han quedat escassos vestigis de murs fets amb sòcol de pedra i la resta amb tovot, els quals formaven una planta poc definida. En tot el jaciment s'han recollit nombroses restes ceràmiques d'època ibèrica, però no estan relacionades amb les estructures descobertes. El conjunt té un alt percentatge de ceràmiques fetes a mà i amb superfícies brunyides. Això, junt amb l'aparició d'un parell de fragments de ceràmica àtica de vernís negre, indica un context cronològic de l'Ibèric Antic i Ple (segles VI-II aC), sense que es pugui precisar més. En aquest sentit, cal destacar el fet que no apareguin ceràmiques ibèriques tardanes ni romanes d'època republicana. Una de les troballes més significatives van ser les restes de fauna, que es podrien interpretar com un sacrifici de fundació. Les excavacions també van posar al descobert un habitatge d'època altmedieval, que estava situat ben bé al costat sud-oest de l'església, en una petita esplanada entre roques. Se n'han conservat alguns murs que dibuixen un espai d'una sola habitació amb dues estructures domèstiques definides: una sitja i un nínxol que podria servir per guardar-hi la vaixella. Aquest habitatge devia estar en ús des dels segles X o XI fins al XIII. En aquest mateix sector s'hi ha documentat el fossar de l'església, en el qual van aparèixer dues sivelles. Aquests enterraments segurament són posteriors al moment d'habitacle de la zona, ja que normalment aquests s'agrupen al voltant de l'església i lluny dels habitatges. El fossar es podria datar a partir del segle XIII. En aquest moment l'ocupació quedaria limitada al castell fins al segle XIV, quan es construeix, en aquesta mateixa zona però situada més a l'esplanada una mica més gran, la masia de Sant Pere, actualment també destruida. L'excavació a la zona del castell va permetre recuperar ceràmiques grises, en verd i manganès, ceràmica blava de Paterna, algunes peces de ferro i monedes.

Bifurcació

Creu de Saba

Aquesta creu es troba situada gairebé al cim del del Puig Ventós, a una altitud de 594 metres, que és el punt més alt del terme d'Olesa. Clavada a la roca hi ha una creu de ferro d'una alçada considerable. Des d'aquest indret s'obté una vista magnífica en direcció sud, des de Montserrat fins a Terrassa i el cim de la Mola, amb l'altiplà d'Olesa al centre. Davant de la creu hi ha una taula d'orientació. L'entorn forma part de l'espai natural de reserva de Puigventós, de la Fundació Territori i Paisatge, que inclou la serra de Puig Ventós i el cim de Puig Cendrós, unes formacions muntanyoses entre els termes d'Olesa i de Vacarisses. També forma part del PEIN Montserrat. Es tracta d'un territori salvatge, gairebé sense presència humana, i dominat per un tipus de vegetació baixa. Observacions: Inscripció d'una de les plaques: "Creu de Saba. 594 m. UEC Olesa. 50è aniversari. 1931-81" Inscripció d'una altra placa: "50è aniversari de l'Agrupament escolta Sant Bernat de Claravall. Olesa de Montserrat. 1954-2004" Itinerari senyalitzat: corriol que surt de la masia de Puigventós, dins d'espai de reserva de Puigventós (dins la xarxa d'espais en conveni de la Fundació Territori i Paisatge). També forma part del PEIN Montserrat. En una balma prop de la Creu de Saba membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà han detectat indicis d'un possible enterrament que tal vegada es podria datar al neolític. D'aquesta creu no se'n coneix cap referència fins al segle XVIII, concretament els anys 1735 i també el 1760. Pel que fa al nom, malgrat que alguns hi han volgut donar explicacions relacionades amb els personatges bíblics, el més probable és que provingui de l'antropònim Sàbat o Sàbet, que consta ja en documents del segle XIV i encara existeix actualment a Olesa. La creu de ferro actual fou instal·lada el 1981, segons indica una inscripció de la Unió Excursionista de Catalunya. L'any 1994 l'Agrupament Escolta Sant Bernat de Claravall va col·locar-hi la taula d'orientació, en commemoració del seu cinquantè aniversari.

Madre de Deu de Montserrat als peus de la Creu de Saba

Cim de la Creueta

Font de la Pastora

Font situada en un serrat prop de la masia de Puigventós. Consisteix en una cavitat al terra, reforçada amb una paret de pedra, on hi ha el brollador. A uns metres hi ha una petita bassa tancada amb una porteta. Observacions: Accés a peu per un corriol senyalitzat des de la masia de Puigventós. Situada en l'àmbit del PEIN de Montserrat i espai de reserva de la Fundació Territori i Paisatge.

Puigventos

El Puigventós és una muntanya que pertany als municipis d'Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) i Vacarisses (Vallès Occidental). El seu cim és a 606 metres. És un territori d'un alt valor patrimonial que presenta gran diversitat d'ambients naturals. Cal esmentar la presència de fins a 12 espècies diferents d'orquídies. Igualment destacable és la presència del narcís blanc (Narcissus dubius), planta endèmica de la part oriental d'Espanya i la França meridional. La muntanya de Puigventós és habitada regularment per aus com el corb, el duc i altres rapinyaires entre els quals cal destacar l'àguila cuabarrada, un dels nostres rapinyaires més amenaçats. L'any 2000 la Fundació Territori i Paisatge (Caixa Catalunya) va adquirir aquesta muntanya i els seus vessants creant un espai de protecció de 192,68 hectàrees, que juntament amb l'entorn de Sant Salvador de les Espases (Olesa de Montserrat - Esparreguera) i les Roques Blanques (El Bruc) va ser inclòs al Pla d'Espais d'Interès Natural (PEI) amb el nom de "Roques Blanques, Sant Salvador de les Espases (Montserrat)". Actualment és un espai inclòs en l'Espai d'Interès Natural de Montserrat. Hi ha la Font de la Pastora, que data del 1628 segons els documents històrics trobats a l'Arxiu Històric Municipal d'Olesa de Montserrat.[2]

Ruinas

Esglaons

Sant Bernardo de Menton

Ermita de Sant Salvador de les Espases

Sant Salvador de les Espases és una capella del municipi d'Esparreguera. Està situada dalt d'un espadat aïllat, al punt de confluència entre els bisbats de Sant Feliu i Vic i dels termes municipals d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Documentada a partir el segle xiv, era l'antiga capella del Castell de les Espases, documentat des de l'any 985, i del qual només en resta el basament d'una torre circular. Està declarada bé cultural d'interès nacional. Està situat sobre el Congost del Cairat, a l'esquerra del riu, dalt d'una aresta espadada transversal al Llobregat. Queden, però, tan sols uns pocs vestigis al capdamunt de la roca més alta: una paret que ressegueix el seu perfil superior i part d'una mitja torre o bestorre a llevant. Són construïdes amb petits carreus o llambordes travats amb morter, molt abundant en un conglomerat que s'adhereix als sortints i prominències de la roca. Probablement daten dels primers temps del castell, no més tard del segle x. La capella de Sant Salvador de les Espases té una estructura que ens indica que, malgrat es devia aixecar en època gòtica, respon a una reforma del segle xvi. Està situada a ponent, en un lloc a redós, i conserva en la paret de migdia restes d'un paredat romànic de grans carreus que deu correspondre també a l'obra del castell de les Espases i que es podria datar cap al segle xii. Té una sola nau, de volta baixa, i l'absis quadrangular. El castell fou venut pel comte Borrell al seu fidel Guillem, de l'estirp dels Gurb-Queralt, en una data que s'hauria de situar a partir de 966 i abans del 985. EL comte i la seva muller Letgarda vengueren també a Guillem el castell d'Esparreguera, amb el qual formarà una mateixa senyoria. El setembre del 985, Guillem, que havia acudit a la defensa de Barcelona on la seva muller, Emma, fou presonera per Almansor, donà a la seu de Vic els seus castells de les Espases i d'Esparreguera. En acabar la contesa Guillem es lliurava ell mateix i gran part dels seus béns, entre els que hi havia aquests castells, a Sant Pere de Vic. Mort Guillem, el 933, el bisbe Arnulf de Vic, amb la seva canònica bescanvià amb Sendred de Gurb els castells de les Espases i d'Esparreguera per l'alou de Sant Boi de Lluçanès. En endavant els Gurb-Queralt serien senyors de les Espases i d'Esparreguera, fins que a la fi del segle xii pervingué als Cardona, que hi tingueren com a feudatari Ramon de Guàrdia i posteriorment el seu fill, Guillem de Claramunt. AL començament del segle xiv els castells foren venuts i anaren a parar a diverses mans fins que el 1351 els adquirí el monestir de Santa Maria de Montserrat, que en conservà la senyoria fins al 1836. L'església de Sant Salvador no és documentada fins al segle xiv. Va ser reformada al segle xvi. L'any 1924 va ser restaurada i es tornà a restaurar l'any 1985. Una llegenda vincula aquest castell a una batalla que hi hauria lliurat el comte de Barcelona Ramon Borrell, l'any 1003, contra els sarraïns: per ajudar al comte, Déu va enviar des del cel una pluja d'espases. En realitat, el toponímic de les espases prové pel terreny accidentat on es troba el castell. Com a cim de 413 metres, està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Cova de Sant Salvador de les Espases i Nostra Sra. de Montserrat

Avenc de Sant Salvador

Petit avenc de 7 m. de fondària al camí que puja a Sant Salvador de les Espases (Esparreguera) Format per un únic pouet de gairebé 7 metres de fondària i a la seva base s'origina una curta galeria d'uns 5 metres de llargada on acaba la cavitat. Al sostre d'aquesta es poden observar dues xemeneies molt visibles i amb volta cega. Donada la seva situació aquest avenc és conegut des de temps immemorials, però degut a la seva poca importància mai ha tingut una especial atenció dels espeleòlegs. No consta a cap catàleg espeleològic. Sabem que el gener del 1952 va ser visitat per membres del GES – CMB, essent l'exploració més antiga de que tenim constància. Vora aquest avenc hauria de trobar-se un altre, que els companys de la SIS – CET van anomenar Avenc petit de Sant Salvador, del que tan sols sabem que únicament té uns 2 metres de fondària.

Foto

Refugio libre

Caravana abandonada

Foto

Creu de Beca

Creu de terme que encara es conserva dempeus. S'assenta sobre una base de pedra quadrada i consisteix en un sòcol circular, semblant a una pedra de molí, al centre del qual s'enlaira una columna coronada per una creu de ferro. Aquesta creu presenta els braços amb expansions ovalades i extrems carrats. La creu està emplaçada a la partida de Bruguerols, just on el terme deixa de ser pla per convertir-se en muntanyós, en un encreuament al peu del camí ral que anava cap a Vacarisses (pel pla del Fideuer i coll de Bram) i continuava fins a Manresa. És l'única de les creus de terme d'Olesa que es conserva in stiu. La primera referència documental de la creu és de 1522. En aquesta data i durant el segle següent sol anomenar-se creu de Bequer i més tard, Creu de Beca. Probablement l'actual creu de ferro hi fou afegida més tard. El camí ral que anava cap a Vacarisses i Manresa deriva probablement d'un camí romà que seguia més o menys la vall del Llobregat. Als segles XVIII i XIX el camí pujava per la vall del Torrent de la Creu de Beca i la Roureda, passant per la font de la Pastora, fins al pla del Fideuer. Allà es bifurcava d'una banda entre el que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant per l'estret coll de la Pedra de la Bossa i, de l'altra, el que es dirigia per coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció a Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), i després continuava cap a Castellbell i Manresa.

Foto

Fuente

Fuente

Fuente

Fuente

Font sota el Por o de Sta. Oliva.

Esglesia Parroquial de Santa Maria

L'església de Santa Maria d'Olesa de Montserrat és una obra d'Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada al punt més alt del nucli antic de la vila, al mateix lloc on es bastí el Castell d'Olesa del qual en resten pocs vestigis. És un edifici de grans dimensions amb tres naus. L'entrada és lateral. Presenta poques obertures per la il·luminació interior. Tres arcades de mig punt indiquen l'entrada. L'exterior presenta molts reaprofitaments, fins i tot de les parets de l'església anterior, del segle xvii que va ser cremada durant la Guerra Civil. La paret és construïda en pedra, d'aparell irregular i reforçada a l'angle per pedra ben tallada. És un dels pocs elements presents de l'antiga església barroca de finals del segle xvi i principis del XVII que subsisteix després de ser cremada junt amb el seu altar barroc l'any 1936. Destaca la finestra. És un doble finestral lobulat dividit en dos per una columneta, element aprofitat de l'antiga rectoria. Lligada secularment al bisbat de Barcelona, l'església d'Olesa és una de les més antigues del bisbat de Sant Feliu. La primera menció fins al moment coneguda és un document de l'any 1012, quan fou dedicada a Santa Maria i a Sant Joan. Però l'església havia d'existir de molt abans, segurament des del segle x, sota l'advocació de Santa Maria i Sant Joan d'Olesa. Sabem que l'any 1110 la família noble dels Castellví es va implicar en la construcció d'un nou temple romànic que va ser consagrat pel bisbe de Barcelona Guillem de Torroja el 24 de gener de 1147. Al cap de dos segles escassos, l'església ja havia quedat petita i l'any 1342 el bisbe Ferrer d'Abella va autoritzar la construcció d'un nou temple. L'any 1359 el prior de Montserrat Jaume de Vivers va comprar al rei Pere III el Cerimoniós la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi d'Olesa de Montserrat, juntament amb el castell de Sant Pere Sacama. Amb això el monestir de Montserrat va assolir el domini total de la vila d'Olesa i el prior en primer lloc, i posteriorment l'abat de Montserrat, van passar a exercir al mateix temps de baró de la vila i de rector de la parròquia. L'any 1425 es va beneir el retaule major d'estil gòtic. A finals del segle xvi, l'església va tornar a quedar petita i l'any 1589, per determinació del Consell de la Vila d'Olesa, es va decidir emprendre un nou projecte d'ampliació del temple parroquial. Aquesta nova església constava de tres naus; la central era la principal i estava coberta per una successió de voltes d'ogives unides per claus de volta i col·locades entre arcs torals de mig punt. Al centre d'aquesta nau hi havia un orgue de tubs del segle xvii (beneït el 1672), obra de l'orguener Pere Carrera, i a l'absis s'hi trobava el retaule major d'estil renaixentista. L'antic retaule major, contractat l'any 1632, va ser realitzat per Pau Boixadell i Joan Generes, els millors artesans de l'escola de Manresa. Damunt d'una base de pedra polida negra s'hi aixecaven tres pisos on hi eren situades, segons una pensada disposició, les imatges en talla dels apòstols i relleus amb els misteris de la vida de la Verge. El cos central inferior era presidit pel sagrari i damunt seu hi havia la grandiosa imatge de l'Assumpció de Maria. Segons estudi de Mn. Lluís Feliu, tota l'obra del retaule, acabat en policromia, era admirable, però el pot de la confitura era la imatge de l'Assumpció de Maria, obra de l'escultor Josep Ratés. Aquesta és l'església que, edificada a la fi del segle xvi i primeria del segle xvii, perdurà fins al 21 de juliol de 1936, quan fou cremada. Tot i una primera reconstrucció duta a terme entre 1940 i 1945 per Mn. Llàtzer Torà, l'obra de l'església va quedar envoltada d'un cert aire de provisionalitat. Per iniciativa del rector Mn. Lluís Sitjà, l'any 1955 es van iniciar les obres de construcció d'un nou temple parroquial més ampli. Això va comportar l'ensorrament de bona part de les estructures que s'havien salvat l'any 1936. L'obra del nou temple va finalitzar l'any 1956. Posteriorment es van construir el Baptisteri, la capella del Santíssim i la Sagristia. L'any 2008, després d'anys de treball per part de la parròquia de Santa Maria i de l'Associació d'Amics de l'Orgue i de les Arts d'Olesa, es va inaugurar el nou orgue de tubs de l'església, impressionant obra del mestre orguener Joan Carles Castro que presideix el presbiteri Arxivat 2010-06-19 a Wayback Machine.Arxivat 2014-05-25 a Wayback Machine..

Portal del carrer Arc de l'Església

Porxo que podria ser un dels antics portals d'entrada a la vila d'Olesa des del carrer de l'Esglèsia. Està situat en una casa força remodelada que no presenta altres elements d'interès. El porxo consisteix en un pas d'uns 8 metres de llargària per la planta baixa, i està cobert amb un sostre fet de rajola i embigat de fusta. A cada extrem del porxo un arc escarser fet amb pedra tosca marca l'entrada del portal. Pel que fa a la casa, és de planta rectangular força irregular, i consta de planta baixa més un pis. La part de més al nord ha estat molt remodelada, mentre que la part de migdia, on hi ha el porxo, ha conservat millor les característiques constructives tradicionals i conserva una finestra amb brancals i llinda, on hi ha gravada una inscripció. La casa també conserva un portal de pedra, per bé que resta sota una capa de pintura, arcs sota el sostre, tapiats recentment, i elements ceràmics a la façana (un plat sencer de reflex metàl·lic i unes rajoles catalanes en verd i blanc). El funcionament d'aquest hipotètic portal, tanmateix, no és clar. Un arc identificat a l'antiga casa de ca la Laieta (avui desapareguda), a la plaça de les Fonts, semblaria indicar que anteriorment al segle XVI el portal es trobava en aquest punt, abans que el carrer Arc de l'Església faci un gir cap a llevant (butlletí CMRO: núm. 37). El primer recinte fortificat d'Olesa pertanyia a la primitiva Sagrera, documentada explícitament per primera vegada l'any 1073, quan es parla d'un sagrer adossat als murs de l'església. El perímetre total de la sagrera tindria 356 metres i encerclava una superfície d'uns 9.500 metres quadrats. Tenia tres punts d'accés: un al nord-est, un a l'oest i un al sud, que és l'únic que s'ha conservat i que és el que es coneix avui com Arc de l'Església (tot i que la seva estructura i el funcionament d'aquest portal no és del tot clar). Tanmateix, aquest hipotètic portal deu haver estat força remodelat amb el temps, ja que actualment no sembla que tingui una tipologia constructiva gaire medieval. Olesa va anar creixent en cercles concèntrica i, al segle XIV, arran del decret de Pere III el Cerimoniós, com moltes poblacions catalanes construeix una muralla més àmplia que inclou els nous barris que havien sorgit. Aquest nou recinte constava probablement dels portals del Coscoll, de les Hortes (a la plaça de les Fonts) i un altre que hi havia al carrer Hospital. En els segles posteriors el recinte es devia ampliar i va quedar amb els 4 portals més coneguts: el de Santa Oliva (en el camí ral que venia de Vacarisses i Terrassa), el de can Carreras (documentat per primera vegada el 1548 i situat al final del carrer de l'Església), el de les Hortes (prop de la plaça de les Fonts), i el d'en Coscoll (documentat per primera vegada el 1560 i situat al final i a l'esquerra de dit carrer). D'aquest últim encara en queden alguns carreus a la casa núm. 35 d'aquest carrer. Possiblement hi havia un cinquè portal, però no se sap amb certesa. La muralla devia ser una construcció precària probablement feta amb tàpia, ja que a mitjans del segle XV ja estava en ruïna, però en canvi al segle XVII Olesa torna a constar com a vila emmurallada i, al XVIII, segons el testimoni de Joan Boada, Olesa tornava a estar sense muralla. Els portals i la muralla van ser reforçats durant la Guerra del Francès i posteriorment, el 1839, per les Guerres Carlines. De tots els quatre portals esmentats l'únic que queda actualment és el de Santa Oliva. Els altres van desaparèixer al segle XIX, un cop acabada la Guerra Carlina, o a principis del segle XX. A començament de segle XX aquest portal era conegut com a porxo de cal Pujol. Observacions: Inscripció a la llinda d'una finestra sobre el portal: 1593

Antic Safareix de la Plaça

Fuente

Llac dels Closos