Tuc d'Ermèr

Al vessant més atlàntic del Pirineu català, a la comarca de la Val d’Aran, trobem probablement la seva vall més feréstega, amagada i desconeguda, la de Toran, que rep el seu nom del riu que la travessa d’est a oest, de la serra de Crabèra i la conca de Liat fins a desembocar a la Garona, en un recorregut intermitent, ja que el seu curs apareix i desapareix sota terra, quan el nivell de l’aigua és més escàs. Ens trobem en un entorn tancat, cobert de vegetació, que li dona un caire humit, on predominen les fagedes i les avetoses, tractant-se d’un dels hàbitats naturals de l’ós i del gall fer, però també hi podem trobar cérvols. S’hi compten diversos nuclis d’habitació permanent o temporal: Era Còsta, Eth Pradet i Campespin, al voltant del poble i santuari de Sant Joan de Toran, a la part alta, i Bordius, Porcingles, Sestrèr, Era Cassenhau i Pujòla-Amellet, al voltant del poble de Canejan, a la part baixa.
Protegeix la vall el Tuc d’Emèr, que malgrat la seva modesta alçada, 2432 metres, presenta una imponent i vertical cara nord que s’eleva 1200 metres per sobre el curs del riu, que serà la cirereta del pastís de l’itinerari circular que exposem, que aprofita el traçat del GR 211 i de la seva variant 211.3, per voltar la muntanya, fent-ho per camins històrics, ja que eren antigues vies de comunicació, tant pels seus vilatans, com pels treballadors de les explotacions mineres properes als llacs de Liat, a la capçalera de la vall, de les diverses fargues, però també per contrabandistes i maquis. Les restes de l’activitat humana les trobem principalment en el camí serpentejant que enfila les pales de Uèrri o el que queda d’un antic telefèric construït a principis del segle XX, d’uns 13 quilòmetres de recorregut, que portava el mineral extret a les mines fins a Pontaut. Aquesta combinació d’elements fan que malgrat la distància recórrer i el desnivell a superar, ens trobem davant d’un recorregut obligat que no deixa indiferent a ningú.

Per començar ens hem de dirigir a la zona habilitada com a aparcament davant del refugi dera Honeria, al que s’hi arriba des de la carretera N-230 de Vielha en direcció al punt fronterer de Pònt deth Rei, seguint un trencall a la dreta a la sortida de Pontaut. Un rètol ens indica que ens queden 6 quilòmetres per arribar a Canejan, però no hi anirem, ja que tot just passat el riu, veurem un trencall, d’on marxarem a la dreta, fins que ens trobem de cara amb el refugi, desprès d’haver deixat enrere la cruïlla que puja a Sant Joan de Toran.
Val a dir que, de primeres, no hem reconegut el refugi. Fa més de deu anys que no visitàvem la zona i ens hem quedat parats al veure un edifici nou, d’estructura moderna i a més a més tancat. Hem hagut de consultar el mapa per adonar-nos que estem a lloc correcte, malgrat visualment ens resulti completament nou. Tot té una explicació: Al mes de novembre de 2020, el Conselh Generau d’Aran va iniciar les obres d’adequació i millora del refugi, que havien d’estar enllestides al maig de 2021, però, probablement la pandèmia ho ha endarrerit tot, i encara està fora d’us i tancat al públic, malgrat, des de les finestres, sembla que, per com es troba el seu interior, aviat tornarà a entrar en funcionament.

Iniciem l’excursió seguint la pista per la que hem vingut, ara de terra, fins que en un no res trobem un rètol que ens fa girar a la dreta, tallant un revolt d’aquella, passant al costat d’una petita casa de pedra. Quan retrobem la pista, veiem un encreuament amb un pal indicador. Aquest és el punt on comencem l’itinerari circular, seguint a l’esquerra en direcció a la cabana de Liat per Grauèrs. Anem una estona per la pista, alçats sobre la riba esquerra orogràfica de l’arriu de Toran, fins que el travessem per un pont, que passa a tocar la base de la presa, el Barratge de Sant Joan de Toran o deth Hons dera Coma, i després de fer un zig-zag ens situem a la part superior de la mateixa. A partir d’aquí el camí es fa més estret, deixa de ser pista, però segueix sent molt evident i fressat. Avancem de forma molt més costeruda, per dintre del bosc, separant-nos cada cop més de la llera del torrent, que poc a poc va quedant enclotada.

Entrem a les Gorges d’Ermèr, en un entorn ombrívol i de densa vegetació, anomenat Bòsc de Barnièr, sent cada cop més visible la cara nord del Tuc d’Ermèr, que encara conserva, malgrat les onades de calor que hem tingut les darreres setmanes, una congesta de neu bruta als seus peus. El camí traça unes giragonses i va guanyant alçada progressivament, fins que poc a poc el paisatge es va obrint, fins que sortim al pla d’Es Grauèrs, on se’ns mostra de cara la fantàstica paret de la cresta de Crabèra. Travessem aquest gran altiplà, traçant un ample arc de circumferència en sentit horari, passem per una palanca l’arriu deth Corrau deth Miei, on veiem un salt d’aigua anomenat Pish deth Marc, tracem una diagonal ascendent dreta-esquerra, amb l’ajuda d’unes ziga-zagues, i ens dirigim a una torre metàl·lica de l’antic telefèric que hem esmentat a l’inici. Passem a tocar la seva base, travessant una cornisa una mica exposada que ha estat equipada amb un cable passamans i una plataforma (parcialment esbotzada, segurament per la caiguda d’alguna roca) i el camí sembla que ens porti directes a un barranc d’aspecte gens amigable, el Gotèr de Uèrri, completament cobert per la neu, on a la seva entrada destaca un altíssim salt d’aigua.

Però no, ja que en just en aquest punt comença un camí amb un traçat ple d’audàcia pels qui el van dissenyar i, òbviament, obrir, ja que en algun pas veiem les restes dels forats on s’hi col·locaven les càrregues d’explosiu i, en molts altres, els murs de contenció, fets de pedra seca. Remuntarem de forma directa uns 400 metres de desnivell, gràcies a l’enginy d’aquesta senda que, arrapada a les parets de les pales de Uèrri, va guanyant alçada mitjançant un seguit de giragonses, amb alguns passos certament aeris, on les persones amb vertigen ho poden passar força malament. Destaca també el pas per un pont de pedra, penjat al buit, que permet superar un torrent tributari de Gotèr de Uèrri. Segons ens apropem a la capçalera del barranc, el sender va perden paulatinament la seva espectacularitat, i arribem a una mena de collada, als peus del Tuc de Crabes, que ens queda a l’esquerra, on hi ha un estanyol al mig.

En aquest indret abandonem el GR 211, que ens ha dut aquí, i que marxa en direcció a la cabana de Liat, parant compte a l’altre banda de la coma, on veiem clarament la diagonal que traça un sender que baixa d’un altre collet, una mica més elevat, que tenim a la dreta. És per on va el GR 211.3, tot i que degut a la neu, no veiem cap marca que l’identifiqui. Anem a buscar-lo pel dret i ens enfilem a l’esmentada portella i, just travessar-la, quedem embadalits per la presència del Lac deth Potz, un fotogènic estany suspès, tancat a l’horitzó per la paret de la cresta de Crabèra. El GR marxa a l’esquerra en direcció a l’evident Coth de Uèrri, però nosaltres ens fixem amb les pales herbades i inclinades que tenim al davant, al capdamunt de les quals hi ha la doble punta del Tuc d’Ermèr.
Passem a tocar la riba sud del llac, superem una mena de contrafort i ens situem en una zona més planera, on hi veiem diversos estanyols. Com no hi ha camí definit ni res que fiti l’ascensió, tracem imaginàriament quina és la millor opció per pujar, i un cop tenim clar per on hem d’anar, encarem aquest costerut tram, que es fa millor del que pensàvem. Arribem a un ampli crestall, tot i que amb un bon estimball a la dreta, i el seguim fins arribar a una petita fita de pedres i un pal de fusta, que marquen el cim del Tuc d’Ermèr, des d’on tenim una amplíssima panoràmica de l’entorn, on, al marge del sector de Crabèra, destaquen a l’est el Maubèrme, al que volem anar l’endemà, i el Montlude, coronat fa anys, a l'oest. Òbviament els massissos de la Maladeta-Aneto i el Posets, també es retallen a l’horitzó. Una consulta a aquest link ens ajudarà a identificar els relleus més destacats: https://peakvisor.com/peak/tuc-d-ermer.html.
Una mica separada de la cota principal hi ha una punta secundària, molt més aèria, però no exposada, des d’on tenim una vista a vol d’ocell de les gorges i la vall per on hem pujat.

La baixada la fem seguint el cordal SW de la muntanya, que si bé al principi és una mica trencat, que no difícil, poc a poc es va suavitzant i, amb la vista posada a un estanyol que tenim als peus, ens hi dirigim seguint comes herbades, fins que connectem amb el GR 211.3, un cop superat el Còth de Uèrri, en un punt on hi ha una antiga torre elèctrica.
Seguim el clar traçat del sender de gran recorregut, que ens fa passar per la base d’un salt d’aigua, quedant-nos el torrent que alimenta l’Estanh de Bedreda, al que no arribarem, cada cop més enclotat a la nostra esquerra, fins situar-nos en un coll, on comença el veritable descens pel barranc de Bedreda. Un camí molt ben traçat, que a estones travessa tarteres de pedra rogenca, ens fa perdre alçada de forma directa, gràcies a un seguit de giragonses, que ens treuen de la canal i ens dirigeixen al fons del barranc, on veiem l’existència d’un estanyol.
Passat un tram de ziga-zagues molt més curtes i seguides, als peus de les parets SW del Cap de Bedreda, travessem el Gotèr de Combana, barrancada que presenta encara un cert gruix de neu. En algun punt la vegetació ha crescut tant que dificulta la localització del camí, però res a veure al que ens espera més endavant, ja que s’inicia un llarg i suau flanqueig descendent, per sobre la riba dreta orogràfica del Gotèr de Bedreda, del que poc a poc ens anem allunyant, travessant zones on les herbes ens arriben a la cintura, dificultant-nos el pas. A més a més, les marques del GR pràcticament passen desapercebudes, si és que hi són.

Finalment entrem en un frondós bosc de fajos i pins, alguns certament de notable envergadura i antiguitat, on de nou les protagonistes són les zetes que va dibuixant el camí, a estones bastant ample, i que ens fan perdre desnivell de forma decidida, tot i que algun arbre caigut barra el pas i obliga a fer alguna marrada. Finalment entrem en una zona on els fajos es combinen amb les roques entapissades de molsa i arribem a una pista, que creuem i seguim baixant en paral·lel a ella, fins que trobem l’encreuament on un munt d’hores abans hem iniciat el recorregut circular, desfent els nostres passos fins acabar l’itinerari al costat del refugi dera Honeria, cansats, però contents d’haver superat aquesta exigent circular, agreujada en el nostre cas per la forta calor patida en el descens, amb el termòmetre que superava els 30°. Sort de que es tracta d’una ruta on l’aigua hi és força present.


Ressenya de xrs1959