Turó d'en Vives i Turó Gros. Montnegre.

22 d'agost de 2022

Canvi radical, del Pirineu per sobre dels 3000, a la Serralada Prelitoral. D’un mar de granit a un mar d’alzines, faigs i castanyers…
Un altre dels pendents que tenia moltes ganes de visitar: El Parc natural del Montnegre i el Corredor.
M'ha sorprés molt gratament, ja no pels paisatges, que també, sobretot pels boscos, senzillament espectaculars. En aquesta aproximació al Montnegre l'objectiu és el cim comarcal del Maresme: el Turó d'en Vives, i tot fent una ruta circular, visitar també el Turó Gros. La riquesa i varietat d'arbrat fa d'aquest racó del territori de visita molt recomanable. En quasi 13 Km es fa realment difícil trobar alguna escletxa entre els arbres que et regali una panoràmica, estas gairebé tota l'estona immers en un bany de bosc permanent.
Som-hi!

Aproximació: Des de Sant Celoni prenem la C-35 en direcció a Hostalric. A la darrera rotonda del poble, a l’alçada del parc de bombers, prenem un camí a la dreta que creua l’AP-7 i s’interna al Montnegre per pista forestal transitable en direcció a Sant Martí de Montnegre. Després d’uns 10 km de pistatobem una esplanada al costat de Sant Martí on podem deixar el cotxe.

Itinerari: només deixar el cotxe, i vora l’aparcament prenem el GR-5 que s’endinsa al bosc entre les primeres alzines sureres “pelades” de les moltes que trobarem al nostre pas. La recent pluja fa que el bosc estigui ufanós, a pesar del rigorós estiu. La ruta ens porta a seguir molta estona el GR-5, entre diferents encreuaments de pistes. Només en un punt, passat el Coll Negre, deixem el GR i seguim per una pista a la dreta que entre un dens bosc de faig i alzina ens remunta cap al Coll de Prat Perelló. Per arribar-hi caldrà deixar la pista principal, per un ramal a la dreta. Més tard haurem de tornar a aquesta cruïlla. Seguint la tónica general del Montnegre, tot i ser al coll, no tenim la sensació de ser-hi perquè el bosc espès no deixa treba i no ofereix cap tipus de panoràmica. Des del coll, on s’acaba la pista, i per la dreta, surt un corriolet marcat per alguna fita de pedres, que ens porta a culminar el Turó d’en Vives, de 760m. i sostre comarcal del Maresme, el 37è del meu compte personal.
Un rètol en fusta enganxat a una carrasca, i la tradicional placa de sostre comarcal del 100tenari de l’AEC, marquen un punt indeterminat entre l’alzinar que tapa completament el turó. Objectiu assolit.
Cal tornar a la cruïlla de pistes i prendre direcció sud-est fins al Coll del Freixe, on un altíssim freixe dóna nom a l’indret. La pista planeja, puja i baixa fins a retrobar un altre cop el GR-5, que seguirem uns metres, ara pujant i sota un preciós bosc de castanyers ben carregats que prometen una bona collita.
Arribem al Coll de Basses on tornem a deixar el GR i seguim per la pista de la dreta. En pocs metres i a l’esquerra cal estar pendents per no perdres la fageda de Can Preses, on destaca un espectacular faig molt alt i frondós.
L’ampla pista planeja fins a un gran replà on s’aixeca una altíssima torre de vigilància forestal, que com una enfiladissa, ha de pujar molts metres per trobar el sol, i una panoràmica enmig de l’espessor del bosc. Som al Turó Gros, de 758m. només 2 metres per sota del d’en Vives, també conegut com a turó de La Telefonista.
La pista segueix fins al Pla de la Tanyada on trobem una altra de les mil bifurcacions de les mil pistes que solquen aquests boscos del Montnegre. Ara prenem un sender local per l’esquerra que ens portarà a carenejar la serra, passant pel Turó de Santa Maria on hi ha una bassa, i per un corriolet fora sender pugem també al Turó de Ca l’Alomar.
Un altre cop a la pista i en baixada arribem al Pla d’en Cona, des d’on prenem l’ampla pista que en direcció contraria comença a baixar cap a Santa Maria del Montnegre, que descobrirem a l’esquerra a un replà de la pista. Davant, les restes del Roure de Santa Maria que va arribar a tenir una alçada de 23m, una volta de canó de 4,4m i una amplada de capçada de gairebé 24m. Declarat monumental el 1990, però que un temporal de vent i neu va tombar el 2010. Dos anys més tard es plantava al mateix lloc un altre exemplar clonat del vell roure per substituir-lo.
A la part de sota del roure refila la font de Santa Maria i convida a fer un traguinyol.
Seguim pista avall, sempre per la principal, i avans d’un encreuament trobem a l’esquerra, mig soterrat el Forn del Carbonet, un vell forn de carbó.
La llarga pista enfila en clara direcció oest planera i resseguit l’orografia del terreny, entrant i sortint de la serra per no prerdre alçada. Lluny i entre els arbres comencem a veure la silueta del preciós Mas de Can Preses. A la seva alçada i a un racó de barranc ombrívol s’aixeca el preciós Roure de Can Preses, un altre exemplar monumental de roure que té fins i tot les branques principals subjectes amb forts cables per evitar que s’esgalle.
A la vora i també amagat al terraplé, entre la vegetació, un altre fornet.
Seguim la pista per sobre de Can Preses i aviat arribem al pàrquing on hem deixat el cotxe. Com no pot ser d’altra manera encara dediquem un darrer esforç per baixar uns metres la pista i visitar Sant Martí de Montnegre. La que va ser antiga esglèsia del Castell del Montnegre, reconstruida als segles XVII-XVIII, és una preciosa esglèsia amb un característic campanar coronat per merlets d’estil català.

El boscatge del Montnegre és encisador!

Salut i muntanya!!