Turó Santa Maria de Montcada

Ruta circular per el Turó Santa Maria de Montcada per veure el plá de rehabilitació de les pedreres que ja no s'exploten, i que ha permés una reserva biològica natural.

4). Pedreres del Turó de Montcada.
a). Sector pissarres.
El sector de les Pissarres és propietat de Lafarge, aquí anys enrera es volia continuar explotant per la extracció de terres, però es va aturar l’explotació gràcies a la pressió popular de la gent que es van oposar a la continuació de les agressions al territori a aquesta part segregada de la serra de Collserola.

Van aturar l’explotació, però avui aquest indret és utilitzat com magatzem de terres, quitrà i estranyes muntanyes de materials poc convenients per la salut com restes de fibres de vidre, aquestes muntanyes artificials son poc saludables tenint en compte la proximitat de les ciutats de Montcada i Reixac i Barcelona.

El vent en moltes ocasions a escampant per tot arreu pols de tots els colors (negres, grocs i vermells…) i aquests arriben als nostres carrers i als nostres pulmons.

b). Sector Calcàries.

El Turó de Montcada és una muntanya de 273 metres que es troba al municipi de Montcada i Reixac a la comarca del Vallès Occidental.

L’any 1917 s’hi instal·là una fàbrica de ciment de l’empresa Asland, actualment propietat de Lafarge, que extreu la primera matèria del turó.

El 19 d´octubre de 2010 el Govern de la Generalitat va declarar com a Parc Natural la serra de Collserola. S´ampliava fins a 8.000 ha la zona a protegir de l´antic PEIN i s´hi incloïa dins del parc la zona del Turó de Montcada.

S´assolia d´aquesta manera una bona part d´una llarga reivindicació dels habitants del municipi de Montcada i Reixac, lloc on es troba el Turó de Montcada. El turó ha estat explotat des del 1917 per Asland (ara Lafarge) amb la finalitat d’extreure material calcari per produir ciment.

En el procés, el Turó de Montcada ha perdut unes desenes de metres de la seva alçada original. Fins i tot una ermita romànica del seu cim s´ha perdut per sempre.

A finals de 2014 es preveu que acabin una part de les obres de restauració del Turó. S’està reomplint amb terres el gran esborranc del turó amb la finalitat de restaurar el millor possible l´entorn vegetal, reintroduïnt alguna espècia d’amfibis o d’esquirols.

Montcada i Reixac L’Ajuntament de Montcada vol portar a terme la restauració del Turó de Montcada, un dels principals signes d’identitat del municipi, i que ara es troba malmès per l’explotació minera que fins ara ha portat a terme la cimentera Lafarge-Asland. Amb l’explotació del turó finalitzada, l’Ajuntament vol iniciar-ne la restauració amb runes netes de la construcció.

Recuperar el Turó de Montcada i reconvertir-lo en la porta d’entrada a Collserola és un dels objectius que l’Ajuntament d’aquest municipi es va marcar dins del pla estratègic de la ciutat, que acabarà el 2010. Amb bona part dels projectes acabats o ja en marxa, la ciutat encara ha de poder tornar a gaudir del turó, però des de l’Ajuntament ja s’ha posat fil a l’agulla perquè aquest any puguin començar les obres de restauració.

Una restauració que s’iniciarà, primer, amb el reompliment del forat que ha deixat al descobert l’explotació minera que durant anys ha portat a terme la cimentera Lafarge Asland. Per fer-ho s’ha decidit que el material de reompliment siguin residus nets procedents de la construcció. Així ho va confirmar l’alcalde de Montcada, César Arrizabalaga, i el director de l’àrea de Territori del consistori, Albert Barens. «És una manera, també, de donar sortida al volum de residus que està generant la construcció d’infraestructures que es porten a terme a la ciutat, amb la qual cosa també milloraríem el transport d’aquests residus», afirma Barens.

Via Les Altres Veus

Aquest és un retall de diari que fa referència a la gran explosió que va succeir l’any 1928 a les canteres de l’Asland. La gent de Can sant Joan van pensar que era un terratrèmol i van sortir de les cases amb por. La noticia es va publicar al diari de Granollers el dimecres 24 d’octubre de 1928. La explosió va succeir en diumenge cosa que va evitar moltes morts ja que en les canteres treballen prop de 300 persones.

5). Abocadors il·legals.

La problemàtica dels abocadors il·legals no és nova, però si que hem pogut observar com alguns indrets als darrers anys, els abocadors il·legals han anat guanyant espais, i on abans a vegades apareixien alguns abocadors il·legals i eren retirats a temps, ara ens trobem llocs on s’ha generat abocadors de grans dimensions; turó de Montcada, Pla de Reixac, Riu Besòs són els exemples on més s’ha fet notar aquesta mala pràctica, tot així no és fins l’any 2013 que a Montcada i Reixac, el consistori elabora un pla contra els abocaments il·legals.


CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA DE LA CIMENTERA LAFARGE

El juny de 2010 la cimentera Lafarge inicia la crema de llots de depuradora com a combustible alternatiu del coc de petroli. El Departament de Medi Ambient i habitatge ho havia avalat al considerar que aquest combustible no afecta la salut de les persones i que, a més, disminueix les emissions de CO2 d’acord amb l’estratègia del canvi climàtic aprovada pel govern. Entitats veïnals i ecologistes alerten dels impactes sobre la salut de la crema d’aquests llots.

La cimentera de Lafarge SA se situa al costat de l’autopista C-33, al terme municipal de Montcada i Reixac (Vallès Occidental), just a tocar el turó de Montcada. Es tracta d’un complex industrial de grans dimensions que es troba a menys de 200 m dels habitatges del barri de CAN SANT JOAN, on hi viuen aproximadament 5.000 persones. La principal activitat de l’empresa és la fabricació de diferents tipus de ciment per a la construcció, procés que requereix la fusió dels diversos components (calcària, argila, sorra, margues…) mitjançant forns a alta temperatura.

L’any 2007 Lafarge va sol•licitar l’autorització ambiental per cremar residus biològics, concretament biomassa (especialment llots de depuradora) com a alternativa als combustibles fòssils (coc de petroli) per fer funcionar els seus forns, tal com ho estava fent en altres dues fàbriques a Sagunt (València) i Villaluenga de la Sagra (Toledo). Aquest fet va provocar la mobilització de gran part de la població de Can Sant Joan i d’entitats ecologistes: l’Associació de Veïns de Can Sant Joan, Greenpeace, Ecologistes en Acció i la Plataforma antiincineració que aglutinava aproximadament quaranta entitats que s’hi oposaven, tot argumentant que la crema de biomassa augmentaria la contaminació atmosfèrica. Això, en la seva opinió, podria incrementar el nombre de malalties respiratòries precisament en una zona que la Generalitat havia declarat zona d’especial protecció ambiental l’any 1993. A més, molts veïns feia temps que protestaven per les reiterades fuites incontrolades que es produïen a la fàbrica.

Davant de les protestes, el ple municipal va aprovar a principi de 2008 una moció presentada de forma conjunta per tots els grups municipals, en relació amb l’adequació ambiental promoguda per Lafarge, que van remetre al Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH). Aquesta moció feia incís en la necessitat d’obrir un debat sobre el futur de l’empresa a la ciutat de Montcada i Reixac, que preveia el trasllat de la fàbrica o fins i tot el tancament.

El mes d’abril de 2008, el DMAH va emetre una resolució que autoritzava l’adequació ambiental de la cimentera, tot i decretar una moratòria de divuit mesos per al canvi de combustible, fins que l’empresa realitzés una sèrie de proves en altres indústries que estiguessin utilitzant la biomassa com a combustible i que demostressin que no produïen efectes negatius per a la salut.

A final de maig el Departament de Medi Ambient i Habitatge va donar l’autorització ambiental definitiva de la crema de la biomassa de llots assecats de depuradora un cop va verificar que l’empresa havia complert les mesures incloses en l’autorització de 2008. Poques setmanes després la cimentera va iniciar el procés de substitució dels combustibles fòssils per llots. A final d’any un 15% del combustible utilitzat ja era biomassa i es pretenia arribar al 20% el 2011.

Fonts de Lafarge valoraven positivament la substitució al considerar que s’evitava dur els fangs a l’abocador, es reduïen les emissions de CO2 i es millorava la competitivitat de la cimentera. En canvi entitats ecologistes i veïnals consideraven que amb el terme “valorització” es disfressava la incineració de residus i advertien de les conseqüències sobre la salut de les emissions atmosfèriques.

El veïnat denuncia a Lafarge.

Recollir tota una mena de denúncies per contaminació atmosfèrica, que atenta greument a la salut, com bé denuncien des de Can Sant Joan: Lafargè=Càncer de Pulmó, només podríem allargar massa aquest espai dedicat a Lafarge cementos, us recomanem, si voleu informació de la lluita que el veïnat des de fa anys manté contra aquesta multinacional del ciment, i on s’ha arribat, seguiu el següent enllaç. http://avvmontcadacansantjoan.wordpress.com/


7). Territori.

Si fem un cop d’ull al terme municipal de Montcada i Reixac, podem dir que els principals causants de la degradació del territori ha sigut les autopistes i vies de tren que seccionen el municipi de Montcada i Reixac, les pedreres del turó de Montcada i Serralada de Marina, els polígons industrial que encerclen la ciutat… però si fem la mirada mols anys enrera podem descobrir que el patrimoni natural i el territori ha sigut víctima de la nefasta barbàrie que plaga aquest planeta, l’ésser humà.


Per la Fundació Cultural Montcada

El trobament de sílexs treballats dalt el Turó testifica la presència de l’home prehistòric al nostre terme. Els poblats ibèrics (S.IV-II AC) del Turó, possiblement el d’en Moix i el de les Maleses -l’únic curosament excavat,constitueixen un rastre indicatiu que Montcada ha estat un lloc d’assentament humà en els inicis del poblament de Catalunya. En un precepte del rei Lotari, gener-febrer de l’any 986, confirmant unes propietats del monestir de Sant Cugat, surt per primera vegada el nom de Montecatano (Montcada), referit al Turó. El document més antic que es té, i que fa esment de la parròquia de Santa Engràcia, és un del 19 d’agost del 1007 en el qual es permuta una vinya per unes terres a la parròquia de Sancta Engracie, junt al riu Bisaucio (Besòs). L’1 de juliol de 1042 és el primer cop que es parla del terme de Reixac. El 3 d’agost del 992, de l’església. Com a parròquia és esmentada el 1028. La consagració és del 28 de desembre de 1048.

La figura coneguda dels Montcada és, sens dubte, la d’en Guillem Ramon “el Gran Senescal” (1120). Un episodi centrat a Montcada fou el de la resistència armada que el Gran Senescal oposà al compte Ramon Berenguer per desavinences sorgides arran de l’ús indegut de l’aigua, arribant a tallar la sèquia Comtal. Posteriorment, pel seu paper decisiu en la conquesta de Tortosa, se li concedeix l’opció de compra i d’urbanització d’uns terrenys al NE de Barcelona, dels quals sorgeix el carrer Montcada, que mantindrà el seu prrestigi fins als nostres dies.

Als s.XV es té notícia de certes indústries menestrals, com les dels aboders i vidriers i la dels molins paperers als ss. XVI i XVII. Per la seva condició de “terra de pas” foren molts els hostals que s’abastiren al nostre terme en èpoques passades, fins i tot existia un hostal prop de la font dels Avellaners -darrere Reixac- a la vora d’un camí que portava a la costa.

Durant la Guerra dels Segadors (1652), les tropes franceses, en reduir un focus de resistència, destrueixen parcialment el temple de Reixac, que no fou reconstruït fins al 1676.Montcada veu augmentar els 120 habitants del 1719 a 720 el 1787. El cultiu de les maduixes, el cànem i la vinya ocupen majoritàriament el treball agrícola. Al Pla de Reixac, ric en conreus, s’edifiquen casos i masos.

A partir de la segons meitat del segle XIX, les vies fèrries esquarteren ja per sempre el nucli en creixement. A les darreries d’aquest s.XIX, cercant un lloc proper i ben comunicat amb pures i abundoses aigües, nombroses famílies barcelonines poblen Montcada de cases estiuenques des del carrer Major fins al riu, de la Vallensana fins a Reixac.

La instal·lació de la fàbrica de ciment Asland del 1917 inicia la industrialització.

Can Sant Joan acull obrers i ferroviaris. De 2.180 habitants l’any 1920, es passa a 7.240 el 1934. Ja funcionen les fàbriques Ferrer i Bernades i Aismalibar.

Els montcadencs patiren l’experiència tràgica i traumatitzant de la guerra civil i la post-guerra.

El tàndem industrializació-immigració, característic dels anys 50 al 70 a Catalunya, comporta a Montcada l’augment dels 8.656 habitants (1950) a 22.462 l’anys 1970.

Es creen polígons industrials com els del Pla d’en Coll i La Ferreria, amb preponderància dels sectors metal·lúrgic, químic i de la construcció. Augmenten els habitatges a Can Sant Joan, Mas Rampinyo i Montcada Centre. Apareixen els de l’avinguda de la Ribera, els de l’avui anomenada Montcada Nova i més tard Can Cuiàs. Es pobla la Muntanyeta, Font Pudenta i Terra Nostra (Santa Maria), la qual passa de zona d’estiueig a barri d’habitatge permanent.