Txindoki o Larrunarri

27 Jun 2020 8:37 am

El Larrunarri (Txindoki) és una esvelta i punxeguda muntanya de la serra d'Aralar, situada al municipi basc d'Amezketa, a la regió de Goierri (Gipuzkoa). Té una alçada de 1.342 mts., tractant-se possiblement del cim més emblemàtic i amb més ascensions d’aquesta serralada, malgrat no sigui el de major alçada, però la seva imponent figura i l’absència de dificultats tècniques per a pujar-hi fan que sigui un destí excursionista de primeríssim ordre. La imatge que obtenim d’ella des de la carretera de Zaldibia a Larraitz, mereix una aturada obligada.
Com altres muntanyes a la geografia d’Euskal Herria, se la considera com una de les residències de la deessa basca Mari, que té altres habitatges a pics com el Gorbeia, l’Anboto, el Murumendi o l’Aketegi. Cal esmentar que el seu nom més correcte és Larrunarri, si bé en els darrers anys el topònim Txindoki s'ha anat fent més popular, tot i que no es considera del tot acceptable, perquè originalment es refereix a una enrunada cabana de pastor (txabola) propera al cim, i no pas a la muntanya. També hi ja qui l’anomena Ñañarri i fins i tot qui l’identifica com el Cerví basc. En tot cas, el que és ben cert, és que la majoria de les persones que el pugen ho fan des de l'ermita de Larraitz, des d’on surt una ruta molt fresada i evident que, en el nostre cas, farem de tornada, traçant un itinerari circular, realitzant l’ascens pel barranc de Muitze. Per arribar a la zona d’estacionament, molt ample, però força concorreguda, agafarem a Ordizia la carretera d'Amezketa (GI-2133). Després de travessar Zaldibia i un cop passat el punt quilomètric 9, s'arriba a un alt on hi ha algunes cases i berenadors. L’aparcament principal es troba girant fort a la dreta just abans de les primeres edificacions, des d’on comencem a caminar seguint la pista fins a una barrera que talla el pas dels cotxes. Cal parar compte, ja que als pocs metres, a l’esquerra, un pas de tanca on hi ha una estaca (Trail Estazioa), que marca Aldapa / Cuesta i amb una referència a la distància que la separa de la següent fita, ens diu per on hem de seguir. Certament, de tornada hem vist que hi havia gent que baixava per aquí, però en el nostre cas, hem començat a caminar completament engolits per la boira, per un terreny humit i ple d’excrements, ja que, a més a més, serveix de morada als ramats de vaques, per la qual cosa, tan sols hem trobat una segona estaca, la tercera ja no l’hem vist, fet que ha provocat que anéssim pujant, per on millor hem pogut, sense seguir un sender definit, camp a través. El que està clar és que més tard o més d’hora, ens trobarem amb una pista que prové de la principal i que haurem de seguir a l’esquerra, arribant a l’alçada d’un edifici de telecomunicacions, amb l’accés barrat, que voregem a l’esquerra i per sota, fins trobar un camí, amb una fita de pedres a l’entrada, que poc a poc es va fent més evident. Entrem en una frondosa arbreda, per la que anirem guanyant alçada de forma molt còmoda i sostinguda, fins que sortirem d’ella i entrarem en un entorn més pedregós, adonant-nos que estem voltant en sentit horari el pic del Txindoki, que ens queda just a sobre, sota una muralla de roca. Travessarem per primer cop el torrent de Muitze (al mapa consta com a Amezketako Erreka), en una bonica raconada on es possible trobar-se amb un salt d’aigua, si les precipitacions han estat abundants, seguint a continuació a flanqueig un llom herbat fins enllaçar amb el traçat del P.R. GI-2005, on el sender fa un gir brusc a la dreta, travessa un pas de tanca i avança lleugerament alçat sobre la riba dreta orogràfica de l’esmentat torrent, enmig d’un immens paisatge entapissat de verd, fins que travessa el barranc, canviant de vall quan s’arriba a una confluència d’aigües, per seguir ara a la dreta, mitjançant un corriol fresat, alguna fita i les senyals blanques i grogues del P.R. Deixem a la dreta la cruïlla que ens duria a la cova de la deessa Mari (Larrunarri Marizuola), seguint cara amunt fins a la collada d’Egurral, on coincidim amb el camí normal de pujada des de Larraitz, a l’alçada d’uns prats on hi trobem unes txaboles de pastors.
Ara sí que el sender és molt trepitjat i evident, començant la darrera pujada final, que és el tram més costerut de tot plegat. El camí es divideix en diversos viaranys paral·lels que van fent ziga-zagues, amb certa tendència a decantar-se a la dreta, no sent necessari fer servir les mans si no es vol, ja que l’avanç tot i ser dret, amb trams de roca, no comporta cap dificultat, ni cap pas aeri. El cim del Txindoki és irregular i no gaire ample, estant format per un munt de roques, amb alguna que altra andròmina, com un registre cilíndric i una figura metàl·lica d’un caminant. La panoràmica que s’obté des del pic sobre la serra d’Aralar i el Goierri guipuscoà és de primera categoria, albirant-se un munt de pobles, prats verds amb els seus baserris, el pantà d’Ibiur i fins i tot, al nord, la línia de la costa cantàbrica.
Marxem del pic, davallant per on hem vingut fins a la collada d’Egurral i seguim en aquest cas la ruta més habitual de pujada, que avança recte i gairebé en horitzontal. Veurem les marques blanques i grogues del P.R., passant per una font a tocar d’un grup de txaboles, trobem la cruïlla de Zirigarate, on hi ha un rètol senyalitzador, d’on el sender davalla una mica més fort, traçant ziga-zagues, fins arribar a la font d’Oria Iturria, als peus de la sendera directa d’accés al Txindoki (anomenada Tximista bidea o pujada del llamp), autèntica prova de foc per a la resistència física, doncs és una via molt dreta, que avança cara amunt per un seguit de curtes giragonses. En el nostre cas, el camí cada cop es va fent més ample, tallant a la cota 565 mts. una pista que marxa a la dreta. En cas que no ens vingui de gust començar l’excursió pel camp de vaques esmentat al principi, hi ha la possibilitat d’arribar-nos fins aquesta cruïlla, ja que duu a l’edifici de telecomunicacions on comença el sender del barranc de Muitze.
Poca cosa queda per esmentar, ja que per pista ample, seguint el traçat del G.R. 20 i del P.R. GI-2005, arribem a la zona d’estacionament de Larraitz, on donem per finalitzada aquesta circular, que permet pujar el Txindoki per un itinerari molt més interessant i solitari que el de la seva via normal, que farem servir de tornada.

Ressenya de xrs1959