UME1963: PUIGSOU 992 m (Sostre Comarcal del Gironés)

Avui he fet una Ruta pels voltants de Canet d’Adrí i Banyoles per pujar al Santuari de Santa Maria de Rocacorba i al Puigsou de 992 m ( El Sostre Comarcal del Gironés)

El cotxe l'he deixat en el Pla de Martí, on he arribat venint de la AP-7 Sortida 6 B Girona, GI-531, GIV-5313 CANET D’ADRI, a partir d’aquí he agafat el camí que va fins a Biert on els primers km son de camí asfaltat, però a partir dels 5 km restants son de pista de terra que en alguns llocs es te que anar amb molta atenció, molta pedra solta i gran, molta pendent no veient el davant en les pujades i que considero que NO ES APTE PER TOT TIPUS DE COTXE, NI TANT SOL PER 4x4.

La Baixada en cotxe, la he fet seguint el camí asfaltat que ve del Santuari i que passa pel costat del poble de PUJARNOL, continuo per la GIV-5247 que va a parar al poble de BANYOLES (es dona mes volta però val la pena).

Començo la Ruta en l'Aparcament, al costat de les antenes de comunicación, dirección a Granollers de Rocamora per la pista que la deixaré en un punt on hi ha una Fita, punt en el que agafo el corriol de l’esquerra que em portarà a pasar pel costat de la Roca Barret, es trata de una gran roca que s’aguanta per la part del mig.

Continuo la Ruta veient que està marcada com a PR (color blanc i groc), seguint el PR em porta a pasar per algunes escales de pedra en la roca i pel costat de la Cova “Arcova”, l’entrada es molt baixa, aixi que faig unes fotos des de fora i continuo pel sender que em portarà a la pista on hi ha una gran creu i a la dreta el Santuari de Santa Maria de Rocacorba, a sobre de una gran roca en forma de proa de vaixell.

Continuo la Ruta per un sender ben difinit que em portarà fins al final on es troven unes altres antenes de comunicación passant per dos miradors naturals des de on les vistes son molt bones, lloc on apropito per esmorzar.

Continuo la Ruta desfent el camí pasant per costat del Santuaria i Castell de Rocacorba fins arribar novament a la creu, a partir d’aquí busco un sender que havia vist en el mapa que em portarà a la pista que puja al Puigsou, lloc on es troven unes grans antenes, un punt de salt amb parapent i la placa del Sostre Comarcal del Girones de 992 m., les vistes del entorn i del Estany de Banyoles son espectacular igual que tots els Pirineus.

Després de les fotos de rigor, començo la baixada per la pista fins enllaçar novement amb el PR (marques groc i blanc) que agafarè a la dreta el corriol que te la indicació de "A Banyoles, Al Pla de Martí"

Continuo la Ruta baixant per la Fageda i passant per un lloc on hi han unes fustes fent com de escala (actualmente molt desgastat i amb molta pedra solta i relliscosa), en arribar a la alçada de les Torres Eléctriques, el sender continuo recte fins arribar al Pla de Martí, punt d’inici de la Ruta, lloc on la dono per acabada.

HISTORIA CASTELL DE ROCACORBA
Els orígens del castell i de la parròquia de Rocacorba es confonen. Segurament fou un dels primers edificats en les comarques gironines després de la conquesta dels territoris als sarraïns tot i que la data documental més antiga del lloc és la del 1065 quan és citat amb el nom de «rocha curva», en un testament de Guillem Guifré que es conserva a l'arxiu catedralici. El 1130 consta que el cavaller Rodball de Rocacorva i els seus fills pagaven delme pel mas Coll a l'església de Pujarnol. El 1161, Berenguer i la seva família lliurava al bisbe de Girona, Guillem de Peratallada, els imposts reclamats a l'església de Santa Maria de Rocacorba. Per això a partir d'aquest moment passà a ser una propietat del bisbe.
El 1479 els pagesos de La Muntanya s'apoderaren d'ell i el 1482 els jurats de Girona, òrgan de govern local de la ciutat de Girona, proposaren la seva demolició al rei, que no s'executà. Quan el castell va decaure, la seva església es transformà en santuari marià. El 1485 el tenia en possessió un tal Damià Espígol, remença, que també s'havia apoderat del castell de Cartellà. El 1495, per manca d'interès per l'indret, el castell tornà a mans de la família Montagut, en la persona de Pere de Montagut, i posteriorment als Vallgornera i als Baldric.
La capella actual és una sòbria construcció del segle XVIII. Durant les restauracions fetes la dècada de 1980 aparegué l'estructura romànica de l'edifici, que havia quedat amagada per les reformes del segle XVIII.
Del castell primitiu només se'n conserven escasses restes. Els seus fonaments estan reaprofitats en les edificacions actuals. En destaca el Santuari de Rocacorba, datat del segle XVIII. A la part occidental del penyal es conserven la base d'una torre, un tram de muralla d'uns 3 metres de llargada i un altre mur amb una obertura rectangular. Tant el parament de les restes de la torre com el de la muralla està fet amb pedra calcària irregular, de mida mitjana, mentre que el del mur està fet amb pedres més grosses lligades amb morter de calç.

MARE DE DÉU DE ROCACORBA
La Mare de Déu de Rocacorba, com popularment se la coneix, és una de les imatges més conegudes de la vall, venerada per la seva gent per sol•licitar protecció contra les pedregades, i siguen avui dia, un lloc de pelegrinatge pels devots de la comarca gironina amb un aplec el Dilluns de Pasqua Florida.
Diu la tradició, que la imatge de la Mare de Déu de Rocacorba fou trobada en una cova a 300 m del santuari. Inicialment, es volia edificar la capella a Serralta, una mica més a baix (uns 885 m), però es veu que tots els matins, quan els operaris anaven a iniciar els treballs, les seves eines desapareixien i després les trobaven sempre en un altre indret més alt. Així que interpretaren que era en aquest indret on la Verge desitjava que es construís la seva capella. I així ho feren, on actualment hi ha el santuari de Rocacorba.[6] És una talla gòtica del segle XIV de la Mare de Déu de la Pera. Es diu així perquè amb la mà dreta sosté una fruita semblant a una pera, i amb l'esquerra sosté el Nen Jesús) feta en alabastre policromat d'uns 42 cms x17'5cms x 17cms i que es conserva en el Museu d'Art de Girona per preservar-la. L'actual Verge que presideix l'altar és una còpia fidedigna, encara que una mica més grossa, de l'escultor Ramon Casellas, dipositada el 1955.