UME1963: RIERA DE VALLCÀRQUERA - RUTA DELS ARBRES - (FIGARÓ)

Avui he fet una Ruta a prop de la població de Figaró, per anar a veure la riera de Vallcàrquera (avui amb molt poca aigua), la mina del Socau, la Rectoria i l’Església de Sant Pere de Vallcàrquera.

Ruta fàcil amb una mica de tot, pista de terra, pista asfaltada, corriol pel costat de la riera de Vallcàrquera amb un tram amb una cadena al costat que no fa falta, en canvi hi ha un tros molt desgastat i perillós mes endavant (que si es va amb família a quí si que considero perillós, ja que no te res per agafar-se).

El cotxe l'he deixat en l’aparcament públic que hi ha en la carretera de Ribes, on he arribat per la C-32, B-20, C-33, C-17 Sortida El Figaró, a 50m passat el Tunel.
Començo la Ruta en l’aparcament, passant pel costat de la Font de Ca L’
Andreu que es troba al costat de l’aparcament i segueixo les marques del PR-33 (color groc i blanc) fins la Font del Molí.

Passant per la Font de la Noguera Punxeguda i varius gorgs fins arribar al Salt i Gorg mes important que com es pot apreciar en les fotos quasi no porta aigua.

Continuo la Ruta travessant la Riera i seguint el PR-33 que em portarà fins la carretera asfaltada que va a la Rectoria de Vallcàrquera, en arribar al Pont i Font del Molí, deixo la carretera i PR-33 per agafar un sender anomenat La Ruta dels Arbres que va pel costat del la Riera i que passa per sobre de un Pont de Fusta.

Continuo la Ruta pel sender fins arribat un lloc que sent molt fort el soroll de l’aigua i veig un corriol a l’esquerra que baixa cap a la Riera, així que després de pensar que podria ser un Salt i Gorg maco, he decidit baixar, però no val la pena no hi ha cap Gorg, solament que fa molt de soroll el aigua.

17/07/22 - Em diuen que una mica mes avall seguint el torrent si que hi han dos Salt amb els seus Gorgs, que devia ser el soroll que sentia des de dalt, en canvi a baix no se sentia.

Desfaig la baixada tornant al sender i continuar la Ruta per anar a veure la Font del Castanyer, continuo la pista fins arribar a un encreuament de camins, en aquest lloc hi ha dos opcions: continuar la pista a l’esquerra o cap a la dreta allargant la Ruta per anar a veure la boca de la Mina del Socau i les restes de la Masia del Socau.

Després de arribar fins les Restes de la Masia del Socau, desfaig el camí fins el encreuament i a partir d’aquí continuar la Ruta seguint les indicacions del PR-33, que el deixo solament per anar a veure la Rectoria de Vallcàrquera i l’Església i Cementiri de Sant Pere de Vallcàrquera,

Continuo la Ruta passant pel costat de varies Masies fins arribar a les Restes del Molí de la Font o Molí de Vallcàrquera.

A partir d’aqui solament queda desfer el camí fins arribar al punt d’inici de la Ruta lloc on la dono per acabada.

Con la Ruta ha sigut curta, aprofito per esmorzar i fer donar una volta pel poble de Figaró.

RECTORIA DE VALLCÀRQUERA:
”Masia inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, la Rectoria de Vallcàrquera data del s. XVII i disposa d'una petita capella, construïda el 1750, dedicada a Sant Pere, on el mossèn oficiava entre setmana.
La casa conserva l'armari que fou l'antic arxiu rectoral. També són visibles la ubicació de la llar de foc i del forn de pa (ara ja no són funcionals) i un túnel que parteix de les antigues quadres i que feia de nevera. Davant de la casa hi ha una espaiosa era amb la seva figuera. A un costat de l'era s'obre una galeria porticada que conserva un festejador.
La Rectoria fou caserna militar durant les guerres carlines, tal com recorda una rajola de la façana on es llegeix que fou el "cuartel del sur".
L'edifici i les feixes adjacents foren adquirides per la Diputació de Barcelona al Bisbat de Vic l'any 1991. Després d'una important rehabilitació, es va inaugurar oficialment com a escola de natura la tardor de 1998, actualment s'anomena Escola de Natura la Rectoria de Vallcàrquera i és gestionada per Aprèn, Serveis Ambientals.”

SANT PERE DE VALLCÀRQUERA:
”Antiga parròquia rural situada a la Vallis Carcera o vall reclosa. Va ser construïda com a sufragània de Sant Esteve de la Garriga. La primera notícia d'aquest temple data de l'any 966, quan el comte Miró va unir el temple de la Garriga a la catedral barcelonina. En 1139 aquests temples van passar a dependre del monestir de Santa Maria de l'Estany. Malgrat aquesta dependència, el temple desenvolupava tasques parroquials fins que entre els anys 1845 i 1849 aquestes es van traslladar al nou temple de Sant Rafael, construïda en el nucli del Figaró.
L'església tenia una sola nau, a la que en el segle XVII se li va afegir una altra en el costat sud i una capella lateral en el costat nord. Les restes romàniques més importants es concentren en el mur oest i en la capçalera.
La nau està coberta amb una volta apuntada, fruit d'una reedificació i es troba rematada a l'est amb un absis semicircular. Aquest és llis i també ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles.
En l'absis es troben dues finestres de doble esqueixada i de factura romànica, mig amagades per l'arrebossat posterior.
L'altra finestra romànica es troba en el mur oest . En aquest cas es tracta d'una finestra geminada, sense mainell.
En 1679 es va reformar el temple, moment en que es va construir la nova porta d'accés i el campanar que hi ha sobre la façana oest.”

ESGLÉSIA DE SANT RAFAEL:
”Edifici entre mitgeres de planta rectangular, d'una sola nau coberta amb volta apuntada. L'absis és semicircular i té coberta d'ametlla. Hi ha quatre arcades a la nau on se situen retaules i imatges modernes posteriors a la guerra civil. Hi ha una cornisa seguida que dóna la volta a tot l'interior. La façana té una portada d'arc rebaixat i al seu damunt una finestra de mig punt, una d'el•líptica i una d'ull de bou. Exteriorment, el capcer és de perfil esglaonat, i hi compta amb un campanar d'espadanya amb dos buits.
L'antiga capella es troba documentada des de l'any 1413 quan Guillem Figueró va fundar un benefici eclesiàstic. Tota la seva documentació està relacionada a la família Figueró, que van implantar el primer hostal en el camí ral, fins al segle XVII que es traslladaren a Barcelona. La capella es va reedificar al segle XVIII i de nou en el període 1838-1841. A partir d'aquest moment es converteix en centre parroquial. Durant la guerra del 1936 foren utilitzats pels refugiats.”

Font d’Informació Viquipedia

MINA DEL SOCAU:
Publicat el 21 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas
Es troba en el punt 471ª 43’ 465 – 002º 18’ 097 – 508, just al costat del camí que porta a les runes de la masia del Socau.
Segons Anna Gómez, es tracta d’unes “(…) mines de mineral de ferro o de magnetita que estigueren en funcionament entre els anys 1880 i 1895. Per extreure el mineral es va fer un camí de vagonetes que anava des de Vallcàrquera fins l’antic camí ral del Congost, al darrera de la Torre de Can Parera”.
Mina del Socau, tram inundat
La mina presenta unes dimensions còmodes en tot el seu recorregut (uns dos metres d’alçada per un i mig d’amplada). La boca està parcialment obstruïda a causa d’un ensorrament del marge en què està oberta, però encara s’hi pot accedir força còmodament.
Després de 17 metres amb uns trenta centímetres d’aigua, la galeria continua cap a l’interior durant 14 metres més. Ara el terra és recorregut per un fil d’aigua que raja d’un curs subterrani que apareix gairebé al final de la galeria principal.
D’aquesta manera s’arriba a una bifurcació. La galeria de la dreta continua uns 15 metres més i a mig recorregut apareix una altra galeria a l’esquerra. Com que les dues galeries es tallen en angle recte, aquesta darrera galeria corre més o menys paral•lela a la principal. El seu recorregut és de 14 metres.
Des de la cruïlla anterior, la galeria continua uns 17 metres i mig més. Només començar, hi ha un intent de perforació a l’esquerra i 4,5 metres més endavant apareix una nova galeria que marxa a l’esquerra, en angle recte, i que té uns 4 metres de recorregut. Des d’aquesta cruïlla fins al final resten uns 10 o 12 metres de recorregut. És aquí on es troba el curs d’aigua subterrani que inunda l’entrada de la cavitat i que és recollit per una mànega.
El mapa de patrimoni de la Diputació indica que es documenten altres entrades a la mina, tapades per la vegetació. Tot i que de moment no les hem buscades, el que sembla que està clar és que es tractaria de galeries diferents, perquè el recorregut interior de la cavitat no mostra cap altra sortida ni evidències d’haver-hi existit anteriorment. Aquest fet ajuda a pensar en un sistema d’explotació minera, que justificaria la construcció d’una petita línia de vagonetes, infraestructura que no tindria massa sentit per a una mina de les dimensions que s’han exposat.

Actualment es pot veure des del camí estant la boca de la mina excavada a la roca del turó. A l'interior de la mina es poden veure els rierols d'aigua que s'escola a través de les parets de la roca excavada. La boca medeix uns 170 m d'alçada per 1'60 m d'amplada i presenta una coberta amb volta de canó. Es documenten diverses entrades a la mina, bastant emboscades i cobertes de vegetació.