Un tomb pel Pantà del Gaià

𝗟'𝗲𝗺𝗯𝗮𝘀𝘀𝗮𝗺𝗲𝗻𝘁 𝗱𝗲𝗹 𝗚𝗮𝗶à
Once upon a time anàvem a caminar, i vam anar a donar un tomb pel embassament del Gaià.
És una part del nostre territori força desconeguda per a mi tot i sentir-ne parlar, on de tan en tan vaig a aprendre'n alguna cosa.
D’entrada el dia va néixer trist i encara ens va entristir més el paisatge. Vam deixar el cotxe a tocar de la presa, curiosa presa feta de terra, però moderna per a ser ja un vestigi arqueologia industrial, la vinguda de l’aigua de l’Ebre la devia tornar antieconòmica, opinió meva, i la necessitat d’un cabdal ecològic per a el riu Gaià, tot i l’escàs filet d’aigua que arriba a la platja de Tamarit l’han tornat obsoleta i inútil.
Tan sols en treu profit de quatre tolls que han quedat un quants ocells aquàtics, la resta una terra erma rodejada de cartells que et recorden que els terrenys son d’Empetrol.
Desprès camí enllà vam fer cap al torrent de Renau, diguem-ne un riu més dels de la nostra zona, o sigui que hi baixa aigua quan plou i alimenta l’embassament per la banda esquera. Allí vam trobar-hi alguna olla i les coves del Dalmau, unes balmes interessants, tan que badant, badant, em faig fotre de cap i encara tinc ara els ginolls pelats, res de l’altre món.
Sender enllà vam anar observant les típiques construccions de la nostra terra, pedra seca, balmes aprofitades, algun mas abandonat, tota una mostra de la manera de sobreviure dels nostres ancestres.
De tan en tan un fòssil o altre i anant fent camí i conversa fins arribar al Gaià.
El Gaià ja és una mica més consistent que el Renau, però vaja, com he explicat abans un filet d’aigua, tot i amb això sort de les sabates de Goretex, un pam d’aigua sense passeres és prou fondo com per mullar-te i arruïnar-te el dia.
I vaig estar apunt d‘arruïnar-me’l, una petita nafra va començar a inquietar-me el peu, sort vaig fer de l’experiència que n’ha tret el Josep Maria de fer el Camí de Sant Jaume, em va donar un Compeed, avui estic per les marques comercials, i oli amb un llum, va semblar un miracle.
Just desprès vam trobar una curiosa construcció, un refugi de ratpenats, no recordo haver-ne vist cap abans, en un lloc anomenat font de Sant Joan, a Salomó, s’ha aprofitat una antiga construcció per a donar-los-hi refugi. També vam descobrir que en aquesta zona les ratapinyades agafen el nom de ratapatxecs, desprès se`m oblida però m’agrada aprendre alguna cosa.
Desprès altra cop la terra erma, els marges i cap el Catllar a fer un beure, tot perfecte, però tres dies més tard la malaltia de moda em va tombar, res greu, però em va afeblir tan en el cos com en ànims i he estat m´s d’un més fora de circulació. No hem de perdre cap oportunitat de fer el que ens agrada, amb menys del que dura la claror d’un llampec la vida ens canvia.