Vacarisses-can codol- Moli, Forn-Salt de la Guineu-Font de la Figuerota-Les Vendranes-Coll de la Moreneta

Bibliografia:
Mapes de Patrimoni cultural (Diputació de BCN)
Amagatalls de Sant Llorenç de Munt i l’Obac (David Hernandez)
Blog de la Carol Paez


Comencem la nostra caminada davant de l’ajuntament de Vacarisses, aparcarem el cotxe a algun dels aparcaments que hi ha a les rodalies, baixarem per el carrer major i anirem a buscar el carrer d’Alfons Sala. En arribar a la font d’en Gordi, prendrem el carrer de la dreta en pujada, carrer de Can Còdol per connectar amb un camí que passa pel darrera de una construcció i connecta amb una pista forestal ampla i molt ben arreglada.
12’ Encreuament, ens arriba per la dreta un camí que ens duria a la bassa de Cal Domenec, magnífica vista panoràmica de la Torrota de Vacarisses al fons i la muntanya màgica de Montserrat. Nosaltres seguim pujant per la pista en direcció Nord, quan la pista fa una corva molt pronunciada a la esquerra trobem una bifurcació. Continuem a la dreta deixant a l’esquerra un camí que porta a un dipòsit d’aigua. Continuem per la pista planera, trobem un altre encreuament de camins i seguim el del mig. Anem baixant seguint la pista cap el torrent, sempre per la pista principal, deixant les les pistes que ens van sortint a dreta i esquerra fins arribar al fons del torrent.
47 ‘ (35 minuts) Just abans de travessar el torrent (la Riera de Sanana) , al marge esquerra de la pista i al costat de una caseta de recollida d’aigües municipal, trobem el Forn de calç de Can Còdol.

Dos forns d'obra o teuleries, situats al peu de la riera de Sanana o de can Còdol, uns 200 m al nord de la masia amb el mateix nom. Es tracta de dues construccions adossades, de dimensions no gaire grans, corresponents a la part baixa dels forns. Els dos són de tipologia molt semblant, i consten d'una estructura de planta quadrada, feta amb paredat, i una doble obertura (una d'exterior i una altra de més interior) a la part davantera, corresponent a la boca del forn. En el forn situat al nord l'obertura és en forma d'arc de mig punt adovellat. En el molí situat a migdia l'obertura exterior és de forma trapezial, mentre que la interior té forma d'arc més o menys apuntat. Els espais interiors, que correspondrien a les fogaines (la cambra de combustió on s'hi cremava la llenya) estan actualment cobertes de terra, mentre que la part superior dels dos forns, on hi havia les cambres de cocció de les teules o maons, han quedat escapçades i colmatades per la terra. Al costat dels forns s'aixeca una caseta construïda l'any 1951 que és el punt de captació de l'aigua que es subministra al poble.

Travessem la riera i continuem la pista i de seguida veiem a sota nostra un camp llaurat a on hi baixarem uns metre mes endavant. Al acostar-nos al camp, a ma dreta veurem les restes del que en un principi sembla un pou, però si baixem al darrera de la construcció trobarem les restes del Molí fariner de Can Códol.
52 minuts (5 minuts) Molí de Can Còdol.

Molí fariner de Can Còdol

Ruïnes del molí fariner de Can Còdol amb documentació del 1727, on el seu propietari, el Sr. Josep Còdol, ja declarava la seva existència "de molt temps abans". És una construcció mitjana-petita, de secció més o menys quadrada. L'accés és lateral per la porta adovellada que toca a migdia. Els molins es construïen prop dels rius o torrents però no a tocar, per prudència. Però si es canalitzava l'aigua necessària pel seu funcionament. Aquest molí per accionar el mecanisme, no utilitzava la força de l'aigua de la riera pròpiament, sinó la pressió d'aigua que li donava un dipòsit situat darrere seu, que encara es conserva i que deuria està alimentat per una bassa (actualment inexistent). Aquesta bassa devia aprofitar les variacions torrencials de la riera propera per omplir-se.


En uns segles on el pa - fet amb farina de blat o d'altres cereals com l'ordi o el sègol - era l'element principal de la dieta, els molins eren una de les construccions més importants de molts masos de l'entorn.

En aquesta societat preindustrial, l'accionament d'aquest mecanisme era mitjançant els medis de l'aigua i/o el vent segons la seva implantació local. Tanmateix, segles anteriors aquesta força era induïda pels animals o la mà de l'home (normalment esclaus, a l'època clàssica i medieval). Els molins hidràulics ja eren coneguts en temps de l'Era Cristiana i han anat modificant les seves característiques, així com evolucionant segons les necessitats i característiques de cada època.

Per la zona de Vacarisses la força que s'utilitzava era l'aigua, gràcies al seguit de rieres i torrents que tenim. Tot i això, sempre ha estat terra de secà. En aquest molí concretament i, a causa del nostre clima, on rius tenen un cabal irregular, era necessari acumular l'aigua primer per després fer funcionar el sistema.


L'aigua era agafada de la riera de can Còdol, acumulada i encaminada a l' espai que ocupa el dipòsit o cub circular que hi ha immediatament darrere de caiguda vertical. Aquest dipòsit té un tram exterior de sillars escairats i un d'interior més polit amb terminació d'embut. Aquesta disposició permet una caiguda d'aigua amb més força.
La caiguda d'aquesta cap el càrcol del molí feia girar el rodet o turbina que també feia girar la mola voladora, que convertia el gra en farina i la qual, després, queia al farinal. Aquestes moles devien tindre un estriat de menys a més, és a dir, del centre cap a fora. La funció era donar sortida al gra en forma de farina. Primer es trenca el segó (la pell del gra), i per les ratlles més llargues, es donava sortida ja feta farina. El manteniment de les moles també era una feina. El desgast de les estries s'havien de repicar anualment amb uns martells anomenats escodes. Una segona feina, molt important, era mantenir a nivell les dues moles. Si no es feia correctament, la farina sortia cremada i d'altre bàndol no prou trinxada. Les moles també es protegien del seu trencament pel fet de la constant fricció amb uns cèrcols de ferro. A l'espai que ocupen les moles encara podem veure una inscripció 1778. El sobrant d'aigua era derivat al carcabà (habitació o passadís situat sota l'obrador del molí). Desprès tornada al torrent, novament, per una petita sortida adovellada. Ara gairebé ensorrada. Aquesta cambra subterrània s'havia de netejar molt sovint, especialment en èpoques de fortes plujes, ja que tota la brossa anava allà.
Sobre de la sala de moles encara podem veure algun element de l'estructura que devia suportar la tremuja o dipòsit piramidal invertit del gra, que funcionava com un embut. I anava deixant caure el gra poc a poc, fins la boixa de la mola superior. Previament el blat es netejava amb un sedàs. Les impureses que queien es guardaven per les gallines. El gra net es vessava a la tremuja, que havia de ser alimentada manualment, per mitjà de portadores plenes. Portades pels animals o a mà. L'espai de feina o cambra interior està formada per una magnífica volta de canó.

Refem el camí fins a la pista i la seguim en la direcció que portàvem fins a la magnífica Masia de Can Códol.

1 hora i 2 minuts (10 minuts) Masia de Can Còdol.

Can Còdol està documentada des del segle XVI i conserva força elements d’interès arquitectònic popular, tot i que ha estat relativament transformada amb alguns elements moderns.
L’indret era i és conegut, sobretot, per la seva abundància amb aigua, ja que just al costat de la casa i l’era, trobem l’antiga i font de Can Còdol, rajant sempre en certa abundància. L’aigua d’aquesta font es va arribar a embotellar amb el nom de Agua de Codolier, empresa, però, de curta volada.
Tot i que l’entorn de la font ha estat força modificat, conserva el seu encant, amb la seva porxada i els seus arranjaments. Si pot ser, demaneu permís per entrar fins a la porxada de la font, ja que es troba en certa manera dins de la finca, encara que a pocs metres del camí.

Continuem per la pista que ara planeja pel costat de uns camps llaurats i la seguim deixant un parell de pistes que surten a ma esquerra, travessem una cadena i al travessar un torrent, marcat amb una fita trobem la font de la Figuerota, senyalitzada amb una fita de la diputació.

1 hora i 16 minuts (14 minuts) Font de la figuerota, ens podem endinsar per la llera de la font, on en temps de pluja es espectacular. Tornem a la pista i continuem seguint la ampla pista. Fins que si estem al aguait, a la dreta surt un corriol que s’endinsa per la llera de la riera. Corriol que ens dur+a fins al Salt de la Guineu, un salt espectacular i al que hem de anar en compte a l’hora de acostar-nos hi doncs una caiguda seria fatal.

1 hora i 23 minuts (7 minuts) Salt de la Guineu. Breu parada per contemplar aquest bonic racó, refem el camí fins a la pista. Continuem uns metres per la pista fins que trobem un corriol a la dreta que es torna a endisar a la llera del torrent. El camí, es va enfilant suaument seguint la llera del riu. Nosaltres vam fer una petita incursió a la llera, que es pot estalviar. Seguim pujant i quan el camí planeja, hem de estar atents en trobar una bifurcació.

1 hora i 34 minuts (11 minuts) girem a l’esquerra baixant al camí que en uns metres ens portarà a la Casa del Lleonart.


Antigament aquest mas era conegut com a mas Còdol; a les acaballes del segle XVI començà a ser conegut com a mas Ferreres i posteriorment mas Lleonart. No s'ha de confondre amb altres dos masos que en un temps van compartir aquest mateix topònim; això és: el mas Còdol de la Noguera (actualment can Còdol) i un altre mas Còdol (posteriorment mas Guàrdia i actualment inclòs dins del nucli urbà). L'any 1567 Salvador Puig, propietari del mas i el seu aglevat, el mas Roqueta, el va vendre a Joan Ferreres, que en va estar al front fins el 1634. El succeí la seva filla, Marianna Ferreres, casada amb un home cognominat Lleonart. Els successors foren Joan Lleonart (1666), Francesc Lleonart (testà el 1707) i Maria Lleonart, que es casà amb Pere Codines (1718). Els succeí el seu fill Francesc Codines i Lleonart, que s'encarregà de la capbrevació de l'any 1727. L'any 1883 el mas es trobava en venda. Es coneixen les afrontacions detallades d'aquest moment. La dècada de 1950 el mas encara era habitat, concretament per Joan Espunya.
Joan Espuña, l’ultim descendent de la familia que va viure a Can Lleonart fins 1973, va explicar a David Hernandez:
“Em va explicar que ell i la seva família van viure al Lleonard fins que l'any 1973 una torrentada es va endur les feixes on es trobaven els horts. En aquell moment van haver de decidir entre tornar a començar refent els marges malmesos per l'aiguat, o abandonar la casa i anar-se'n a viure al poble. I van optar per la segona opció. Així va començar el procés de ruïna del Lleonart que l'ha deixat en l'actual estat. El Joan també em va dir que fins l'últim any van fer vi als dos cups que encara es conserven darrere la casa. Em va explicar que recordava que als horts del torrent hi havia dos pous i dues basses. Finalment, amb enyorança, em va dir que feia uns 30 anys que no visitava la casa on va viure part de la seva infantesa.”

Seguim baixant pel corriol fins que al travessar un torrent a la dreta mig tapat per esbarzers entra un corriol obert fa ben pocs anys per L’Armengol Gelabert i en Cisco Badia al Juny del 2018 hi van obrir el camí que porta al Pou de Can Còdol. Construït al segle XV
1 hora 37 minuts (3 minuts) Pou de Can Còdol. Tornem al camí, que seguirem fins a la magnífica casa de les Vendranes amb la seva font i bassa.

1 hora i 55 minuts (18 minuts) Les Vendranes. Casa documentada a partir del segle XV, agafem el camí que surt a la dreta de la casa passant per davant de la bassa, i davant d’aquesta bassa, surt un camí que s’ha de intuir i que ens dura a la font de les Vendranes.

2 hores i 3 minuts (8 minuts ) Font de les Vendranes, travessem la riera i agafem el camí que ressegueix la llera durant uns 100 metres. En aquest punt, hem de estar atents perquè es un camí molt tapat i que s’ha de intuir. Surt el camí a l’esquerra de la riera i va resseguint de nou la llera del torrent i de vegades la deixa per salvar llocs a on no es pot seguir. Tot d’una, ens enfilem pel marge fins arribar a un repla on hi ha una gran pila de pedres. Tombem ara a la dreta per un camí que planeja al principi per anar-se enfilant i que ens dura finalment cap el coll de la Moreneta.

2 hores i 31 minuts (28 minuts) Coll de la Moreneta. En aques coll, nomes ens queda baixar per el camí que davant nostre baixa amb forta pendent fins arribar al semàfor de Vacarisses, prenem la carretera a la dreta fins arribar al lloc on hem deixat el cotxe.

2 hores i 46 minuts (15 minuts) aparcament i fi de la nostra caminada.