València d'Àneu- Sorpe-Borén-Isavarre-València d’Àneu

Aquesta ruta us farà descobrir uns quants municipis de l'Alt Àneu que són d'una gran bellesa i d'escassa dificultat, malgrat que sigui una mica trencacames perquè no parem de pujar i baixar, ara no es fa pesada, sinó divertida.

Punt d'accés: Sortida de Valencia d'Àneu

Itinerari:
Sorteim de l'hotel Lo Paller de Valencia d'Àneu, ens dirigim cap a l''Església de Sant Andreu per l'Avinguda Port de la Bonaigua, ens desviem cap al carrer de l'Església i a l'arribar al carrer Sant Andreu, girem a l'esquerra per agafar la pista/sender que ens menarà a Sorpe. El sender del recorregut, és molt bonic i no té cap dificultat (excepte, que és una mica trencacames) perquè està molt ben fressat i senyalitzat amb marca groga el primer tram i després amb marques de GR (vermell/blanc).

El llogarret de Sorpe, podem visitar l'església de Sant Pere i algunes cases amb església pròpia, el seu nom és d'origen basc, i, segons Joan Coromines, el seu nom ve de “Sota la fusta” i/o “Sota el Bosc”, en referencia a la gran quantitat de boscos, sota del qual es troba el poble.

Seguim per un itinerari força agraït en direcció a Borén, arribem a dita població, aquesta es troba situada all costat del riu la Noguera Pallaresa i a la cua del pantà de Borén, el seu nom és d'origen basc i segons Joan Coromines, és d'arrel preromana “Buru” ( Cap, Extrem), entre el seu patrimoni, cal destacar el pont romànic i l'església de Sant Martí, d'època romànica.

Després d'haver fet un mos al voral del riu, emprenem la marxa per un sender molt bonic que ens portarà a Isavarre, abans d'arribar-hi hem de fer una forta davallada, la qual, ens conduirà fins el pont que travessa el riu de la Nougera Pallaresa, sota d'aquest pont hi ha una gran bassa d'aigua plena de banyistes. Fem una curta ascensió i arribem a Isavarre, a l'entrada, trobareu un restaurant. El nom d'Isavarre, és d'origen basc, i segons Joan Coromines, està format per diverses arrels preromanes, ”,Isil” (silenciós, amagat), “il” (mort), i, “barre” ( lloc mes avall), entre el seu patrimoni cal destacar l'Església de Sant Llorenç, la qual, conserva una portalada esculturada amb arquivoltes i data del segle XII.

Refrescats a la font i admirada l'església, continuem l'itinerari, desfem un curt tram de recorregut, el qual, hem fet per carretera i a l'arribar a la corba en la que hi conflueix el Barranc de Buixerri, ens desviem a l'esquerra per agafar el GR que ens menarà a Esterri d'Àneu, passem pel costat d'un edifici que sembla un magatzem i, pel voral d'una tanca en el que la zona enjardinada i la casa que l'acull es preciosa, no se si això, podria ser Les Cabanetes, sigui el que sigui, està molt ben cuidat.

Admirat aquest espai, continuem la marxa cap a Esterii, poc a poc, ens hi anem atansant, però, hi ha un moment que deixem el GR, per agafar una drecera que ens porti al Castell de València d'Àneu, abans d'arribar a l'aiguabarreig dels rius La Noguera Pallaresa i el Bonaigua,, deixem el sender i passem pel mig d'uns prats per arribar a la carretera general, la seguim fins que hem passat el pont del riu de la Bonaigua (hi ha un cartell que anunciia l'aiguabarreig).. Passat el pont, girem a l'altura del prat que trobarem a la dreta , a partir d'aquí, no hi ha sender, ni marques que ens guiïn, per tant, hem d'emprar la intuïció per buscar el millor pas, per a què puguem enllaçar amb el camí principal que ens portrà al Castell de València d'Àneu. Nosaltres varem fer aquesta drecera, però, penso que ens varem equivocar perquè el tram que ens quedava per arribar a Esterri era d'un quilometre i mig, cosa que va fer que no poguéssim veure el preciós pont romànic.

Despres d'una feixuga pujada, enllacem amb el sender principal que ens durà al Castell de València d'Áneu. Aquest indret, en èpoques passades va ser un lloc estratègic del Comtat del Pallars i la última fortalesa on va onejar la bandera pallaresa com a país independent. El símbol de la bandera del Pallars, és l'àliga bicèfala.

No se sap amb exactesa l'any de la seva construcció, se suposa que va ser sobre els segles XI-XII, mentre era comte Sunyer I de Pallars.

La seva ubicació privilegiada va permetre la col·locació de canons antiaeris, trinxeres, nius de metralladores durant el període de la guerra civil i el posterior conflicte amb els maquis.