Vall de Castellfollit - Torre del Moro - Roca de Ponent - Serra de la Pena (Itinerari geològic)

Itinerari extremadament bonic, però amb un desnivell positiu de prop de vuit-cents metres que es fan pujant i baixant la serra dos cops seguits. La segona pujada és completament vertical i s'enfila per una tartera de rocs de granit fins dalt de tot. Resulta àrdua, llarga i feixuga, sobretot si no s'està acostumat a grimpar per camps de blocs. Requereix agilitat i un bon nivell físic, a més de parar molt de compte si ha plogut i les pedres estan mullades.
Per aquest motiu podríem qualificar la ruta entre MODERADA I DIFÍCIL. El que és segur és que el tram de la tartera no és per a tothom. Per la resta, cap problema.

Anem a la vall de Castellfollit (Poblet-Vimbodí) a conèixer un interessant Itinerari geològic. Sortint de l'Àrea de lleure de la Roca de l'Abella, ens enfilarem fins a la Torre del Moro. Des d'allà el camí torna a baixar passant per una antiga pedrera de granit. Tot seguit, ens tornarem a enfilar fins a l'espectacular Roca de Ponent, i des d'allà acabem d'atènyer la part més enlairada de la Serra de la Pena, per la seva banda ponentina. Visitarem una antiga explotació de barita (Filó Atrevida) i un parell de mines que trobarem tot baixant. Cal dir que durant tot el recorregut anirem trobant pals indicadors amb el rètol de “Itinerari geològic”.

Sortim de l'Àrea de lleure i baixem a creuar el barranc de Castellfollit, tributari del riu Sec que alhora desguassa al Francolí. Si hi baixa bastant aigua, com ens hem trobat avui després d'uns dies de pluja, trobarem uns pilons de formigó que fan de passera.
A l'altra banda comencem a remuntar un senderó. Al cap de poc trobem una bifurcació. Per la nostra esquerra se'ns ajunta el que serà el camí de tornada. Continuem per la dreta i de seguida tornem a baixar cap a la llera del barranc. Tornem a traspassar-lo per damunt d'unes pedres.
El Gorg. Quan l'aigua baixa alegre forma uns tolls i davant nostre tenim un bonic i fotogènic saltant d'aigua. A la riba esquerra veiem una font a ran del terra que, segons ens expliquen, estava perduda i s'ha recuperat recentment.
Pugem fins a la pista asfaltada i la seguim uns metres. Aviat deixem la pista (pal indicador: Itinerari geològic) i comencem una llarga i dreta ascensió. El camí va fent revolts i l'alzinar es fa present. En tot l'itinerari veiem el camí net i molt ben arranjat.
Les vistes a la vall es van obrint i anem fent fotos. Damunt nostre tenim un espectacular rocam que els escaladors anomenen la Torre del Moro, però l'edificació de la Torre del Moro la veiem a dalt, a la nostra dreta, damunt del crestall de la Roca de la Mel. Quan hi som a prop hem de fer un anar i tornar per visitar-la.
Torre del Moro (760 m) enclavada damunt de la Roca de la Mel i envoltada d'espadats. Dalt d’un dels doms de formacions diorítiques del barranc de Castellfollit, a uns 810 m d’altitud, hi trobem les restes del que deuria ser una torre de guaita del temps dels sarraïns amb un bon camp visual.

Tornem al camí i aviat comencem a baixar, quasi fins a baix de tot. El camí és molt agradable, de terra i va fent ziga-zagues. L'alzinar és espès i ombrívol. Quan som a baix fem cap a l'antiga pedrera de la Font del Ginebre, on s'hi feien llambordes de granit. Aquestes llambordes s'empraven, fins fa no molts anys, per pavimentar els carrers de les nostres ciutats. En una panell explicatiu podem llegir la utilitat, la vida i els diferents treballs de les pedreres. També els noms de les peces extretes que segons les seves dimensions es deien: rigola, adoquí, tac, saragossa i pitxolí.

Passada la pedrera tornem a pujar, aquest cop per una llarguíssima i dreta tartera de blocs de granit. Anem lents, ja que ens cal grimpar per entremig dels grans rocs i buscar al millor pas. Ja gairebé a dalt, ens anem decantant cap a l'esquerra per sota l'altiva Roca de Ponent i acabem de pujar per una petita canal. A dalt, deixem el camí per pujar a la Roca de Ponent, tot passant per una carena bastant aèria però sense cap dificultat tècnica. Els qui pateixin vertigen, que vigilin.

Roc de Ponent (898 m). Fins fa poc era coronat per una gran creu de ferro que el caracteritzava. Era el darrer lloc il·luminat pel sol abans de pondre’s. Quan marxava el sol del Roc era l’hora d’acabar la jornada pels treballadors de les pedreres.

Les torres i agulles granítiques de la vall, són un bon reclam pels escaladors. Diríem que som al Pirineu si no fos per l’alzinar que ens envolta. Aresta Ger (800 m). La primera notícia que se’n té constància és del 1945, referent a la cordada vallenca Freixas-Benaiges-Figuerola al Roc de Ponent.
L’any 1972, els reusencs Ramon Bruno i Quim Miralles, van obrir la via de l’Aresta GER, que amb els seus 180 metres és la més llarga de les muntanyes de Prades i ha esdevingut una clàssica.

Continuem la nostra ruta i encara pugem cap a les parts més enlairades de la serra de la Pena, a la part de ponent. Aviat el camí se suavitza i durant bona estona caminem planers per entremig del bonic alzinar. Arribem al Coll de la Mina o de les Basselles i trobem el Filó Atrevida.

Filó Atrevida (1013). Al coll de la Mina o de les Basselles hi ha l’esvoranc del Filó Atrevida. Des del 1870 fins al 1988 es va explotar, tant a cel obert com en galeria, un filó allotjat en el pla d’una falla. És doncs, una mina filoniana on el mineral està dipositat al llarg d’uns tres quilòmetres, amb 150 metres de profunditat i una amplada d’entre mig i sis metres, en direcció NNW-SSE, des de l’obaga fins al solell del Puig de l’Àliga. És al solell, entre el coll i el barranc de l’Argentada, on en resten més indicis (rasa, galeries, pous, terregalls, poblat miner,…).
Se n’extreia principalment barita, però també altres minerals com galena i plata. Fou la primera explotació de barita registrada a l’Estat Espanyol. És un mineral pesant utilitzat per a fixar estructures (per exemple ponts) en indrets inestable com lleres de rius, fangs per la perforació de pous, aigua oxigenada, indústria de la pintura, dels frens, vidres, protecció dels raigs X, etc.
Les activitats extractives al Bosc de Poblet venen de molt antic. Des de l’edat del bronze fins a l’edat mitjana, es va explotar per extreure’n minerals valuosos com la plata. D’aquí ve el nom del barranc que baixa cap al de Castellfollit: l’Argentada o Argentera. Els documents més antics que hi fan referència són del segle XI, tot i que diversos historiadors citen que probablement els romans, a la zona del barranc de l’Argentera, explotaren diversos jaciments miners per extreure’n plata, coure, ferro i plom. Al segle XV es documenta l’explotació «Cros Ric» que correspon a la zona de l’Atrevida. Cap a l’any 1760 se cita l’explotació de cobalt en el mateix indret, sota l’administració de l’abat de Poblet. A primeries del XIX, durant la guerra del francès i la primera carlinada, se n’extreia plom per a municions.

Reprenem l’itinerari que ens porta pel vessant obac. Sortim a un ramal de la pista que seguim uns pocs metres.
Frares Encantats (962m)
Abandonem la pista en un pronunciat revolt (rètol indicador), sobre un oratori. És una bona talaia on podem albirar bona part del Pirineu central i oriental i serralades interiors com Montserrat.
Davant nostre s’alcen els Frares Encantats o la Roca Tallada, conglomerats que l’erosió ha donat una forma ben capriciosa.
Seguim l’itinerari per dins d’un bosc mixt d’alzina i pi roig, endinsant-nos al barranc de les Fargues, per veure l’explotació al vessant nord del filó. Baixem (W) seguint una antiga pista, tot fent una bona llaçada.
Les Set Cases (930m)
Sortim al darrere d’una cabana, al bell mig d’una clariana on hi ha els fonaments de l’estació superior del telefèric miner.
A primeries del segle passat s’extreien uns cinc-cents quintars diaris de mineral que eren transportats en carros fins a l’estació de ferrocarril de l’Espluga de Francolí. El 1924 es posà en funcionament un aeri que el baixava fins prop del monestir, en un recorregut de 3 quilòmetres. Posteriorment es va recollir en camions per portar-lo a la fàbrica de tractament, també a l’Espluga.
En aquest indret on som ara també hi havia l’accés a una galeria, però la boca de mina s’ha enrunat.
Continuem baixant (N) per un sender fins a les restes d’una cabana que servia per a l’allotjament dels miners a pocs metres d’una boca de mina i un penell informatiu.
Galeria Tacha (855m)
Aquesta galeria era un dels punts d’explotació a la cara nord del filó. Podem veure que s’ubica enmig del filó per aprofitar al màxim la prospecció. Les explotacions podien començar a cel obert i, a mesura que s’anava progressant, seguir subterràniament i, en certs cassos, requerir pous de ventilació.
Continuant el descens, trobem uns cedres i arribem a la pista de l’antic camí miner construït pel transport del material quan no es feia amb telefèric. Just poc abans hi ha les restes ben conservades del carregador.
El camí miner s’allarga en generoses llaçades per salvar el desnivell fins al fons del barranc. A la part baixa podem albirar una altra boca de mina. Ja en terreny planer deixem aquest camí per un sender indicat que surt a mà esquerra i que ens duu a passar pel marge d’una vinya, prop de la carretera de Prades, tot revoltant el llarg esquenall que baixa de la Roca de l’Abella. Aquí tornem a guanyar alçària fins atènyer el barranc d’en Pujol, per començar a davallar cap a l’Àrea de lleure de la Roca de l’Abella, on finalitza la ruta de l'Itinerari geològic.
Salut i muntanya!