Vall de la Llosa: De Cal Jan de la Llosa a la Portella Blanca d’Andorra per les Valls de la Llosa i d'Engaït (Cerdanya)

Vall de la Llosa: De Cal Jan de la Llosa a la Portella Blanca d’Andorra per les Valls de la Llosa i d'Engaït (Cerdanya)

Nota inicial: Per falta de bateria no es va gravar la tornada des de les proximitats de la Cabana dels Esparvers fins l’aparcament final. Caldria afegir, doncs, uns 7 quilòmetres més i, per tant, la distància total recorreguda és d'uns 22 quilòmetres.

Itinerari seguit: Cal Jan de la Llosa-Camí de la Vall de la Llosa-Prat del Castell amb les restes enrunades del Castell de la Llosa i de l’Ermita de la Mare de Déu dels Àngels-Barraca de la Farga-Prat de la Farga-Torrent de la Ginebrosa-riu de Calm Colomer-Camí del Pla de la Molina-Palanca de Prat Xuixirà-Prat Xuixirà de Baix-Oratori de la Mare de Déu de la Llosa i Barraca de l'Isidro al Prat Xuixirà de Dalt-Bosc de la Moixa-Camí del Pla de Vallcivera-Pont sobre el riu Vallcivera-Cabana dels Esparvers-Vall i riu d’Engaït-Portella Blanca d’Andorra-Turonets sobre la Portella Blanca i tornada.

Segons llegim a la Viquipèdia: “La Portella Blanca d'Andorra o Coll d'Engaït és un coll de muntanya situat a 2.514,9 metres d'alçada sobre el nivell del mar, entre el Pic Negre d'Envalira i el Pic de Calm Colomer.

Separa la Ribera de Campcardós, tributària del riu Querol a la vall de Querol (Alta Cerdanya), a la conca del riu Segre; del riu d'Engaït, després riu de la Llosa a la Vall de la Llosa (Baixa Cerdanya), també a la conca del riu Segre.

Fa de límit administratiu d'Encamp, Lles de Cerdanya i Porta. Al mateix coll hi ha la fita 427 de la partió entre els estats espanyol i francès segons el Tractat dels Pirineus (1659-1868) que parteix la Cerdanya. És una gran fita de granit que indica el trifini comunal, municipal i parroquial, comarcal i estatal anteriorment esmentats.

La vista des del coll és esplèndida, el paisatge és el típic d'aquestes altituds, pelat i sense arbres. Pel cantó francès es veu el vessant nord del Puigpedrós i tota la vall de Campcardós que va a desembocar a Porta. El coll és just a sota del Pic Negre d'Envalira, de 2.825 m. Cap al sud es pot gaudir de la vista que ofereix tota la vall d'Engaït.

El vessant nord-est de la Portella Blanca d'Andorra és espai natural protegit, inclosa al Parc Natural Regional del Pirineu Català.”

“Aquest port de muntanya és creuat pels següents camins de gran recorregut: el GR-7 i el GR-107 o Camí dels Bons Homes, on la Portella Blanca d'Andorra és el sostre del Camí dels Bons Homes”.

També a la pàgina web del Camí dels Bons Homes (www.camidelsbonshomes.com) podem llegir:

La Portella Blanca és el “sostre del Camí dels Bons Homes. Una gran fita de granit indica el límit entre Andorra, Espanya i França. La vista des del coll és esplèndida, el paisatge és el típic d’aquestes altituds, pelat i sense arbres. Pel cantó francès es veu la cara nord del Puigpedrós i tota la vall que va a desembocar a Porta. El coll és just a sota del pic d’Envalira, de 2.825 m, al vessant nord del qual hi ha l’estació d’esquí del Pas de la Casa-Grau Roig. Cap al sud es pot gaudir de la vista que ofereix tota la vall de la Llosa”.

I a la pàgina web www.catalunya.com podem llegir:

“Etapa final del GR 107, que ascendeix les salvatges valls de la Llosa i d'Engaït fins al coll de la Portella Blanca, frontera amb Andorra i França. Tot el recorregut està inclòs dins de l'Espai Natural Protegit de la Tossa Plana de Lles-Puigpedrós.

La vall de la Llosa és d'origen glacial, formada per l'avenç successiu de les glaceres. Com quasi totes les valls dels Pirineus, compta amb llacs que són restes de les cubetes del gel glacial en la seva retirada, que van donar la configuració a les depressions en els cims muntanyencs. Les aigües del desgel van quedar recollides en aquests llacs donant lloc al naixement de diversos cursos fluvials. És una vall agresta d'alta muntanya, la més salvatge de la Cerdanya, coronada per impressionants masses de granit.

Sota les ruïnes del castell de la Llosa, al fons de la vall, s'hi troba l'antiga caseria de la Llosa i el mas de Cal Jan de la Llosa, punt de partida de l'etapa. El recorregut, tot de pujada, remunta la vall de la Llosa fins a la cabana dels Esparvers, on s'encreua amb el GR 11. A continuació, ascendeix per la vall d'Engaït fins al coll de la Portella Blanca, un port de muntanya a 2.514 metres d'alçada entre el pic Negre d'Envalira i la Tosseta de l'Esquella, que fa de frontera amb Andorra i França”.

Amb tota la informació necessària iniciem la ruta d’avui.

És una ruta lineal que pel GR-107 (o Camí dels Bons Homes) travessa les valls de la Llosa i d’Engaït fins arribar a la Portella Blanca d’Andorra (o Coll d’Engaït), a 2.515 metres. Són poc més de 22 quilòmetres, anada i tornada, i amb un desnivell molt progressiu d’uns 900 metres, aproximadament. Com deia al principi, em vaig quedar sense bateria a la tornada per la Cabana dels Esparvers i, per tant, falta la gravació d’uns 7 quilòmetres més de trac.

La ruta s'inicia a Cal Jan de la Llosa, on arribem després de passar el poble de Viliella. Al poble s’acaba la carretera asfaltada i comença una pista de terra d’uns tres quilòmetres, amb alguns trams finals en mal estat que, al meu criteri, desaconsellen fer servir cotxes baixos. En tot cas, si es vol evitar riscos, millor aparcar a uns cinc-cents metres abans de Cal Jan per estalviar-nos el tram més deteriorat. Al final d’aquesta pista de terra arribem a Cal Jan de la Llosa, un mas amb varies edificacions. En condicions normals, el propietari ens cobrarà 3€ per deixar el cotxe aparcat o 10€ si volem passar amb el nostre tot terreny fins el Prat Xuixirà de Dalt, on s’acaba la pista i comença un corriol no transitable. Avui, en canvi, no trobem el propietari enlloc i no podem fer el pagament estipulat. A la tornada tampoc hi és i, per tant, aquest vegada ens estalviem definitivament el peatge. Potser es deu al fet de que al tram inicial coincidim amb una cursa de muntanya i trobem obertes les dues tanques que hi ha fins la cruïlla propera a la Barraca de la Farga.

Bé, aparquem el cotxe i comencem la ruta pel camí que passa pel mig del mas en direcció al riu. A la part baixa, travessem el pont sobre el riu de la Llosa i agafem un camí herbat que surt per l’esquerra. Aquest curt tram de camí, amb parets de pedra seca, ja és una declaració d’intencions de la vall: bellesa i harmonia. La vegetació exuberant, el brogit de l’aigua i el camí empedrat, anuncien una bona jornada muntanyenca.

En poca estona el camí retroba la pista principal i ja veiem, al nord, les restes de l’antic Castell de la Llosa i, al seu costat, l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels, on arribem després de travessar la primera tanca metàl·lica que, habitualment, barra el pas als vehicles no autoritzats i que, com deia, avui trobem oberta per la cursa de muntanya.

Fem unes quantes fotos del castell, de l’ermita i del riu que fa una platgeta molt agradable, que el Tuc no desaprofita. Pocs metres més enllà veiem una palanca de fusta per travessar al Prat del Castell, pla herbat que hem de travessar per pujar a l’ermita i que, en pocs dies, es començarà a omplir de vaques pasturant. Us aconsello “perdre” un parell de minuts per gaudir de la visió del conjunt.

La pista, amb alguns trams cimentats, però només apta per vehicles 4x4 que hagin pagat el peatge al masover de Cal Jan, s’enfila progressivament entre pastures i extenses pinedes de pi negre fins arribar al Prat Xuixirà, on s’acaba la pista i comença un corriol paral·lel al riu que ens portarà a la Cabana dels Esparvers i, per la Vall d’Engaït, a la Portella Blanca d’Andorra, l’objectiu final del dia.

Però anem a pams. Com deia, la pista s’enfila progressivament pel mig de magnifiques pinedes de pi negre i arriba fins a la capçalera de la Vall de la Llosa, un gran amfiteatre glacial. Prèviament, haurem passat per alguns llocs molt bonics i significatius que val la pena no perdre’s. Així, sempre en paral·lel al riu de la Llosa que, amb l’inici del desgel, baixa cabalós, espectacular i sorollós, visitarem la Barraca de la Farga, amb grans vistes de la Serra del Cadí. Cal, però, sortir de la pista per la dreta per visitar-la.

Retornem a la pista i, uns cent metres més enllà, trobarem un pal indicador mig caigut sobre un pi. Haureu de sortir de la pista per l’esquerra per trobar-lo. Aquí podríem creuar el riu per un parell de palanques i anar al refugi del Cap del Rec o a la Tossa Plana de Lles. Veiem que la cursa d’avui segueix aquest itinerari i, per tant, a partir d’aquest punt ja no trobarem ningú.

Seguim camí i, més endavant, arribem al Prat de la Farga, travessada pel riu de Calm Colomer que desemboca al riu de la Llosa. A la part nord del prat hi han les restes enrunades de l’antic edifici de la Farga i, dominant tot l’escenari, el modest turó del Pedró, de 1.818 metres.

Deixant enrere la Farga, la pista comença a pujar fent una triple llaçada, primer a l’esquerra travessant el riu de Calm Colomer. Després a la dreta, amb un pont de pedra sobre el mateix riu i, per últim, novament a l’esquerra. En aquest tram, un xic més costerut, tenim grans vistes sobre el camí ja fet, el Prat de la Farga i, més lluny, la Serra del Cadí.

Quan arribem a la part alta d’aquest tram, entrem en un llarg passeig, pràcticament pla, pel conegut com Camí del Pla de la Molina. L’aigua baixa per tot arreu i humiteja la pista. També veiem moltes flors. A ponent de la vall, tenim la vessant que baixa de la Tossa Plana i la Muga, amb tons verdosos i els grocs de la ginesta.

A la part final d’aquest tram arribem a una palanca sobre el riu de la Llosa que, a partir d’ara, tindrem a la nostra dreta. Aquest pont ens obre la porta al Prat Xuixirà de Baix, magnífica planúria de pastura amb un tram de riu realment espectacular. Al fons, dominador, tenim el cim piramidal del Bony d’Engaït, de 2.744 metres.

Deixem enrere el prat i, en un curt ascens, arribem al Prat Xuixirà de Dalt, encara més gran que el seu germà de baix. Per l’esquerra del prat trobem l’Oratori de la Mare de Déu de la Llosa i, al seu costat, una taula rodona de pedra. Poc més enllà, a ponent, tenim les restes enrunades de la Barraca de l’Isidro i, per llevant, un tancat pel bestiar, a tocar del riu.

Aquí s’acaba la pista més ampla i comença un corriol molt fressat que, travessant el bosc de la Moixa, supera un contrafort i ens deixa al Camí del Pla de Vallcivera, paral·lel al riu homònim. Trobem un pal indicador (amb el GR-107, per on hem vingut i que seguirem fins la Portella Blanca d’Andorra i el GR-11 que ve de Malniu i arriba a Encamp). Just aquí hi ha un pont de fusta que van posar fa un parell d’anys, en substitució de l’antiga palanca que una crescuda del riu va arrossegar la tardor del 2019 i que tant em va dificultar creuar-lo per anar a la Cabana dels Esparvers, refugi lliure i antiga barraca de pastors que tenim a l’altra banda del riu.

Avui creuem el riu de Vallcivera sense dificultats i ens acostem a la cabana per donar una ullada i gaudir de l’espectacle. A la nostra arribada, les marmotes no deixen d’escridassar-nos i les vaques, encara poques pel que és habitual a l’estiu, no deixen d’observar els moviments del Tuc.

La cabana (a 2.065 m), amb un interior molt espartà, seria útil en cas de necessitat urgent, però no sembla un lloc gaire confortable. Segurament en un dia de tempesta ens semblaria tot un luxe.

Després de descansar una estona al costat de la cabana i menjar alguna fruita, seguim camí pel corriol fressat que puja per la dreta, en direcció nord. Poc després arribem a un prat amb un pal indicador al bell mig. Nosaltres seguim pel GR-107 en direcció a la Portella Blanca.

Aquí comença un tram de corriol més costerut que ressegueix el riu d’Engaït per la seva esquerra. Poc a poc anem guanyant alçada fins que, a la part alta del corriol, la vall s’obre i comencem a tenir les primeres vistes als Pics d’Envalira i la Portella.

Seguim remuntant la vall, primer tenint el riu a la dreta i, més enllà, el travessem per deixar-ho definitivament a la nostra esquerra.

Tota la vall és una gran zona de pastura alimentada pel riu d’Engaït. En aquesta època de l’any, l’herba difumina el corriol en molts trams, però la senyalització del GR (marques vermelles i blanques), i les fites de pedra sobre les roques faciliten el camí, que per altra banda, és molt intuïtiu.

A tota l’ascensió, a la nostra esquena, tindrem vistes espectaculars del Serrat de la Muga amb el Tossal de la Muga (2.861 metres), la Mugueta (2.773 metres) i la Tosseta de Vallcivera (2.848 metres), més a ponent.

Poc a poc ens acostem a la capçalera i ens decantem a la dreta de la vall per encarar la més intensa pujada final per un corriol fitat que va fent llaçades.

A la part alta del corriol trobarem una gran roca amb una pintada de la Portella Blanca pel GR-107 a la dreta i, uns metres més amunt, una cruïlla amb un pal de fusta des d‘on farem els últims metres per corriol molt fressat i amb vistes espectaculars a tota la vall i als pics d’Envalira.

Finalment arribem a la Portella Blanca d’Andorra (2.515 metres), amb un pal indicador i una gran fita fronterera, amb el número 427, que marca el límit entre Andorra, França i Catalunya.

Vistes espectaculars que encara milloren més si pugem als turonets que tenim a l’est, en direcció al Pic de la Portella. Al nord tenim els Pics d’Envalira i d’Engaït. Per l’est la magnífica Vall de Campcardós, un del meus llocs preferits, emmarcada pel cims dels Engorgs i el Peiraforca. Al sud, la vall d’Engaït que hem remuntat i, al fons, la Muga i la Serra del Cadí. Un plaer pel sentits.

Descansem una estona per gaudir de l’espectacle i iniciem el retorn pel mateix camí de l’anada. Només en alguns trams aprofitem les vessants herbades per retallar camí.

El descens es fa ràpid i agradable. Veiem novament la Cabana dels Esparvers i, ja sense bateria, seguim al Prat Xuixirà de Dalt. Passem per l’oratori i la taula de pedra on tenia intenció de dinar però, com hi ha una trobada de pastors, segueixo camí fins el Prat Xuixirà de Baix, on descansem una mica i dinem al costat del riu. Un lloc espectacularment bonic.

Després, gaudint de l’entorn, fem els últims quilòmetres fins Cal Jan de la Llosa, on donem per finalitzada la ruta d’avui.

En resum, una gran ruta lineal que segueix el sender de gran recorregut GR-107, també senyalitzat com a itinerari nº 25, ample i ben fressat. És un itinerari llarg, però sense dificultats tècniques de cap tipus, que marxa paral·lel al riu de la Llosa fins a la Cabana dels Esparvers, envoltada per un ampli amfiteatre glacial. Després gira a llevant i segueix pel mateix GR-107 que, en paral·lel al riu d’Engaït, travessa la magnífica Vall d’Engaït primer per camí herbat amb algunes fites per, a la part final, remuntar fort per corriol fitat fins la Portella Blanca, objectiu principal de la ruta d’avui.

Valls magnifiques, rius cabalosos i espectaculars envoltats de muntanyes i corriols solitaris. Què més podem demanar ?

Un plaer pels sentits.

Salut i bona caminada !